jueves, 28 de marzo de 2013
QUAN ES TANCA UNA PORTA
Aquesta foto vol expressar una sensació, desassossec
M’han aprofitare del meu bloc, per donar una
noticia, antes que me’l tanquin per manca de pagament.
Per culpa d’aquesta
crisis, que ningú va preveure i ningú sap quan han sortirem, s’ha cobrat una
altre víctima, JO!
Encara que fa uns
anys que la empresa no anava bé (com casi totes) Un dia més, era un dia més,
però tot té un principi i un final.
Podria sé un ex
empleat rancorós, però seria injust. Fer feina per una empresa petita i
familiar, durant 15 anys dóna per molt, amb les seves avantatges i inconvenients.
As final sols és
feina, tu vas arribes i t’ha diuen “ fer açò o allò “ i al final de mes et
paguen un doblers, dit així de simple no té res de poètic. La realitat és més
complexa, la convivència del dia a dia et fa coneixia les persones que t’han volten,
les seves preocupacions, les seves virtuts, les seves aficions, les seves
esperances de futur.
Mentre vas fent
feina, els teus fills creixen i els seus també, els seus pares envaïen i
morien, els meus també, el temps no s’ha atura per ningú.
No tot va ser xalar
i riure, hi va ver dies de tensions, disgusts i males cares. Molta feina, poc
temps, errades i nervis. Un dels inconvenients de no tenir companys de feina,
és que no et posts amagar, n’hi donar la culpa a un altre s’hi la cagues, prest
et veuen el llautó, crec que he donat el millor de jo mateix, però no són jo
qui té que avaluar-me. Avantatges? Unes
quants! Una llibertat casi absoluta, per realitza la meva labor. Ha vegades,
quan un client t’ha agafava confiança i et deia “Fes-ho com tu trobis” Una idea
que no m’ha agrada gaire, la línia del gust d’una persona a la d’una altre és
molt fina.
Durant tot aquest
temps no vaig tenir cap problema per fer les meves vacances o tenir que agafar
un dia lliure per qualsevol eventualitat. El meu lloc físic de feina era un
soterrani, un petit taller. Bo de
comandar, fàcil de netejar, fins i tot acollidor.
L’ofici de fuster
és topic, fer portes i finestres. Avui en dia han hi ha pocs de fusters de
veritat, que t’ha agafen un tauló i et fan una porta. L’actualitat és que casi
tot ve prefabricat i en realitat el que feien és ajustar i muntar. De totes les
coses que he fabricat hi ha una sèrie de objectes relacionats amb el al·lots
petits. Des de joguines espases, escuts, cases de ninetes i fins i tot cavalls
de fusta. Més banquets, pissarres de suro, de tot!
Fa un temps vaig
anar a l’escola on anaven els meus fills. Hi havia unes barreres fetes per jo,
per impedir el pas als més petits del centre. Jo tot orgullós li vaig dir a la
filla –“Aquesta barrereta, l’he feta jo” Quan passaven per davant la barrera
ens varen trobar una amiga de la filla i ella sense venir a comte li va dir “Açò ho ha fet as meu papa!” vaig creixa
dos pams, crec que encara hi són.
El passat és polit
de recordar, però no paga factures. De ben parit, és sé agraït, donar les
gràcies per aquest anys de confiança.
Bonu i ara què? Un
amic em va dir –“Quan es tanca una porta s’obra una finestra!” Trop que la dita correcta és –“ Quan es tanca una
porta se’n obra una altre de porta!” Oh no! Tal vegada s’obra una finestra
perquè t’hi llancis per ella i acaba de passa pena. No em posaré tan dramàtic,
sa veritat és que no veig una solució a curt termini, l’horitzó és més fosc que
el cul d'una panera.
Sé el més obert possible
a qualsevol tipus de treball, sense poder descartar cap camí des de fer-me immortal
(autònom) o la emigració.
Mentrestant, si
surt qualque “feineta”, fer algun curset, ajudar a la casa fent de “amo de casa”
intenta aprendre a cuinar, s’ altre dia vaig fer un arròs bullit, un poc fat
però comestible. Qui sap! Tal vegada, em decidiré a escriure la novel·la d’aventures
amb components històrics amb molt de sexe, com “les ombres de Grey” a la
menorquina, però amb bordell de veritat sense “ xorrades”( no ho he llegit)
Segur que no s’ha fet mai!
També m’agradaria fer
un poc més d’esport, tinc uns quants de reptes per fer.
Per finalitzà una
petita reflexió, són temps de salvis qui es poguí, egoismes i de cabreig
general. En cap moment vull fer pena a
ningú. Quan hi ha problemes veus qui és qui, per anar de cerveses tots som bons.
Demanar perdo per s’hi aquestes setmanes passades no estat molt comunicatiu, no
tenia el cos per festes.
M’han aprofitare del meu bloc, per donar una
noticia, antes que me’l tanquin per manca de pagament.
Per culpa d’aquesta
crisis, que ningú va preveure i ningú sap quan han sortirem, s’ha cobrat una
altre víctima, JO!
Encara que fa uns
anys que la empresa no anava bé (com casi totes) Un dia més, era un dia més,
però tot té un principi i un final.
Podria sé un ex
empleat rancorós, però seria injust. Fer feina per una empresa petita i
familiar, durant 15 anys dóna per molt, amb les seves avantatges i inconvenients.
As final sols és
feina, tu vas arribes i t’ha diuen “ fer açò o allò “ i al final de mes et
paguen un doblers, dit així de simple no té res de poètic. La realitat és més
complexa, la convivència del dia a dia et fa coneixia les persones que t’han volten,
les seves preocupacions, les seves virtuts, les seves aficions, les seves
esperances de futur.
Mentre vas fent
feina, els teus fills creixen i els seus també, els seus pares envaïen i
morien, els meus també, el temps no s’ha atura per ningú.
No tot va ser xalar
i riure, hi va ver dies de tensions, disgusts i males cares. Molta feina, poc
temps, errades i nervis. Un dels inconvenients de no tenir companys de feina,
és que no et posts amagar, n’hi donar la culpa a un altre s’hi la cagues, prest
et veuen el llautó, crec que he donat el millor de jo mateix, però no són jo
qui té que avaluar-me. Avantatges? Unes
quants! Una llibertat casi absoluta, per realitza la meva labor. Ha vegades,
quan un client t’ha agafava confiança i et deia “Fes-ho com tu trobis” Una idea
que no m’ha agrada gaire, la línia del gust d’una persona a la d’una altre és
molt fina.
Durant tot aquest
temps no vaig tenir cap problema per fer les meves vacances o tenir que agafar
un dia lliure per qualsevol eventualitat. El meu lloc físic de feina era un
soterrani, un petit taller. Bo de
comandar, fàcil de netejar, fins i tot acollidor.
L’ofici de fuster
és topic, fer portes i finestres. Avui en dia han hi ha pocs de fusters de
veritat, que t’ha agafen un tauló i et fan una porta. L’actualitat és que casi
tot ve prefabricat i en realitat el que feien és ajustar i muntar. De totes les
coses que he fabricat hi ha una sèrie de objectes relacionats amb el al·lots
petits. Des de joguines espases, escuts, cases de ninetes i fins i tot cavalls
de fusta. Més banquets, pissarres de suro, de tot!
Fa un temps vaig
anar a l’escola on anaven els meus fills. Hi havia unes barreres fetes per jo,
per impedir el pas als més petits del centre. Jo tot orgullós li vaig dir a la
filla –“Aquesta barrereta, l’he feta jo” Quan passaven per davant la barrera
ens varen trobar una amiga de la filla i ella sense venir a comte li va dir “Açò ho ha fet as meu papa!” vaig creixa
dos pams, crec que encara hi són.
El passat és polit
de recordar, però no paga factures. De ben parit, és sé agraït, donar les
gràcies per aquest anys de confiança.
Bonu i ara què? Un
amic em va dir –“Quan es tanca una porta s’obra una finestra!” Trop que la dita correcta és –“ Quan es tanca una
porta se’n obra una altre de porta!” Oh no! Tal vegada s’obra una finestra
perquè t’hi llancis per ella i acaba de passa pena. No em posaré tan dramàtic,
sa veritat és que no veig una solució a curt termini, l’horitzó és més fosc que
el cul d'una panera.
Sé el més obert possible
a qualsevol tipus de treball, sense poder descartar cap camí des de fer-me immortal
(autònom) o la emigració.
Mentrestant, si
surt qualque “feineta”, fer algun curset, ajudar a la casa fent de “amo de casa”
intenta aprendre a cuinar, s’ altre dia vaig fer un arròs bullit, un poc fat
però comestible. Qui sap! Tal vegada, em decidiré a escriure la novel·la d’aventures
amb components històrics amb molt de sexe, com “les ombres de Grey” a la
menorquina, però amb bordell de veritat sense “ xorrades”( no ho he llegit)
Segur que no s’ha fet mai!
També m’agradaria fer
un poc més d’esport, tinc uns quants de reptes per fer.
Per finalitzà una
petita reflexió, són temps de salvis qui es poguí, egoismes i de cabreig
general. En cap moment vull fer pena a
ningú. Quan hi ha problemes veus qui és qui, per anar de cerveses tots som bons.
Demanar perdo per s’hi aquestes setmanes passades no estat molt comunicatiu, no
tenia el cos per festes.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario