viernes, 12 de octubre de 2012

FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARI

El de la pistola el cap, soc jo!
 

Com tots els fillets petits, tots jugaven el mateix “el futbol”. Els meus primers records d’infantesa, van lligats a les hores de jugar el carrer i de partits interminables el pati de l’escola.


Un dels  primers records que puc fer memòria, amb una pilota sota el braç va ser quan tenia 9 anys. Era 21 de novembre de 1975, un dia desprès de la mort d’en Franco, com no tenien escola, el temps era fresquet però bo per jugar pel carrer. De bon matí vaig anar cerca un amic que vivia a prop de casa per passa el dia de festa jugant pel carrer. Vaig toca la porta i em va rebre la mare del meu amic, vaig demanar-li si el seu fill podia sortir a jugar. La resposta va ser: -No saps que va passar ahir? Jo em vaig pensar que el meu amic estaia malat o havia caigut i s’havia fet mal. Ella amb un to de preocupació em va dir: -El general Franco és mort, tenim que guarda dol, son dies de tristesa i no sabem que passarà ara. Jo en la meva innocència vaig dir el que havia sentit a ca meva:- Ah! Açò! Tanmateix a ca nostra mon pare esta molt content i diu que ja era hora que es moris el fill de la gran p... i a més diumenge feren una paella amb uns amics del pare. La cara que va posar aquella bona dona i el bel que va fotre de :-MALDITOS ROJOS !Vaig gira coa, que demà  sara un altre dia. Mentre els dues espanyes miraven el futur amb incertesa, nosaltres ens lo passaven pipa jugant pel carrer.


La vida d’un fillet de la nostre època era senzilla i feliç, sortir a jugar el carrer amb els amics del barri,  jugaven a prop de casa, a un carrer que feia cul de sac, anomenat “Es moli des pla”On hi havia una porta de cotxeria que ens feia de porteria, com la nostra puntaria no era massa bona, no hi havia dia que no tiressin la pilota per damunt de la paret , en aquest cas podien donar per perduda la pilota. El baló anava a caure en territori del l’amo de sa sínia des cuc. L’amo no volia ningú a les seves terres llaurades, si ell veia caure una pilota dins les seves tanques, agafava un ganivet i han feia dos meitats. Per nosaltres era un ogre. Però si el pagès no veia caure la pilota, tenien una oportunitat de rescata la jugueta perduda.


Actualment la sínia des cuc és un enorme aparcament  de cotxes, però fa quaranta anys endarrere era una area de cultius a ple rendiment, com era tant gran, tenia més d’una entrada. Una vegada vaig ser jo qui va llança la pilota en territori enèmic. Tenia l’obligació moral d’anar a cercar el baló extraviat. A la vora de l’antiga fabrica de gomes, hi havia una paret amb un enderrosai. De manera sigil·losa vaig bota dins sa sínia en missió de rescat. Fins aquí tot bé, però era enfora don havia caigut l’esfèric. Estic cagat de por, respir ràpid, estic apunt de tornar enrere, com l’amo enxampi en fotre una escopetada de sal “ a la merda sa pilota” Uep  veig el punyeter baló, ben mig d’un sembrat de síndries,el color blanc de  la pilota destaca com un madridista el nou camp, penso que ho puc fer, ho aconseguiré. El camp és vuit no hi ha ningú, de camí el meu objectiu, faig una troballa, “Ostres, aquí hi ha una altre pilota, quina xamba! Per un marrec de 10 anys allò era com trobar l’arca de l’aliança. De sobte, ma n’ha don que no estic sol, l’amo té molts de cans de caça, comencen a bordar, estan tancats però xisclen i em posaran en perill. Agafa-ho les pilotes, el camí s’ha escurça, miro de coa d’ull i vaig,que venen dues feres canines cap a jo, corren i bordant com boixos. No tinc temps per pensar, corro tot el que puc i més, el cor em sortirà per la boca, veig el pastell de la porta de la cotxeria,  la meva salvació o la bereneta de dos gossos. Per tenir les mans lliures per poder obrir el portell més ràpidament, tir les pilotes per damunt la paret. Com es furrac  estigui posat estic perdut, esta obert, bé!!! Però encara no he aconseguit creua la porta, quan un d’aquells cans se’n van tira el damunt, per centímetres no em va clavar una mossegada el cul, però sí que em va esgarrinxa els pantalons curts, uf, per que poc m’ha anat. Desprès vaig ser l’heroi del dia,però no tenia gaires ganes de tornar-hi. En arribar a casa amb és falderet en l’aire, la mare no va entendre la meva heroica acció, em va renyar per ser un deixat i l’amenaça que més por em feia, :-Li diré a ton pare quan vengui de la feina!


D’aquell època me’n record dels germans 29, En Damià, Litos i Lin. Es germans Carreras  en Toni i Xavi, en Rafel Lluriu, Pau Gili. En Llorens Nyora, els germans pons, Quico i Joan, etc...


El progrés feia que cada vegada hi havia més cotxes pels carrers, entre automòbils i veïns molestos per el bombardeig de pilotades, tenien que cerca un altre lloc de jocs.  I el varen trobar, el lloc escollit era de camí el cementiri, dalt del cos de Maó hi havia una gasolinera, actualment són pisos i una part de la via de ronda. El nou camp de jocs era verge, sols hi havia runes de mabres i un camió abandonat, que ens servia com a base d’operacions, anar menjar ametlles i tot el que penges d’un arbre.   Ràpidament varen construir un primitiu camp de futbol, que per desgracia no era pla, és més hi havia costes, clots i unes roques que feien del terreny de joc una cursa d’obstacles. Però era el nostre camp de futbol amb dues porteries i fins i tot unes herbes, que per nosaltres era gespa , també varen construir una caseta feta de pales. El dia de la inauguració varen fer una festa, per increïble que sembli no i va ver alcohol eren massa joves. En canvi  ens posaren fins dalt de tota casta de “porqueries i xuxes”  qui no se’n recorda des “tigreton, bony i la pantera rosa” Per allà també varen fer algunes al·lotades, com un dia que van tenir la pensada de fer un fester devora als depòsits de la metzinera. Els veïns, un poc retgirats, van telefona a nas municipals, quan van arribar el saig els piròmans havien volat.   Ho un altre dia que ens trobaren una bossa plena de medicaments passats, farem un concurs: qui se’n menja més de píndoles desconegudes! Hi va ver un guanyador! Qui? Ah!  Una de les troballes més inspiradores, va ser localitza una capsa plena de revistes d’una moral un poc frívola. Ens va fer pensa que les fèmines ens podien fer feliços d’unes maneres que desconeixem, aquells cossos nus, ens va fer obrir els ulls i alçar la moral.


Uns quans d’amics d’aquells dies: Els germans Riudavets, Toni, Jaume i Carlos, Els germans pons, Martí i Victor, els germans Barber, toni i Biel, els germans Femenies, Javi i Berto, en Xisco Mercadal, en Miquel Sintes i algun més que ara no m’han record.


 

Entri i entri ens pelaven els genolls jugant a futbol, en aquell autèntic camp de patates. Però aquell petit món sens feia petit, en realitat nosaltres creixíem. Hi havia que trobar un nou camp de batalla, aquest lloc va ser es Freginal.              

No hay comentarios:

Publicar un comentario