TOT VA SER UNA BROMA

                                                    CAPÍTOL TERCE:      LA REUNIÓ

    Mentre les preocupacions d’en Pere es “coix” comencen a créixer, amb igual rapidesa que el trosset de carn que té baix es llençol, quan pensa amb la seva al·lota, na Mònica “guixó”. Un brunzit li perfora els timpans “qualcú pensa en jo” rumia en Pere.   

     “N’Strasky i Hutch” havien organitzat una reunió, per decidir detalls de sa malifeta que patiria en Pere es “coix”. També hi havia en Toful  “el padrino” i la germana d’en “Hutch” na Carol. En “Hutch” trobava que en fèiem un gra massa amb tot allò. Per què gastar temps i doblers per fer-li una mala passada a un poca cosa com era en Pere es “coix”.                     

         –Tal vegada tens raó, però per què no? Serà una revenja perquè era un pilota quan anaven a l’escola... Ja veureu com riurem.                                 

    Na Carol no feia més que fer ullets a “n’Strarsky”. En Pau alies “Strarsky” era un jove ben plantat: metro vuitanta, cabells castanys amb tons clars, ulls marrons avellana, cos atlètic de jugar a futbol. Amb dinou anys acabats de fer, estava a punt de partir a fer la mili. Era el típic jovenot rebel, cosa que atreia a na Carol, una al·lota de setze anys, una moreneta de pell de canella, una jove que està a punt d’esclatar i quan rebenti l’ona expansiva arrasarà amb tots els mascles dels voltants.

    En Toful “ el Padrino” estava assegut en una cadira de platja, davant una taula de càmping, plena de taques de pintura, amb un bòtil de gin. Que per causes de la mà i la gargamella humana s’havia evaporat. En Toful  “el Padrino” no sols era el malnom, ell era molt aficionat anar a un local del port de Maó on portava aquell nom. On per un preu raonable, unes dones foresteres  li llevaven ses penes i tristeses d’una vida solitària, on un onanisme alcohòlic era el pa nostre de cada dia. En Toful no tenia els cinquanta anys, però la mala vida, la pitjor dieta i la total falta d’amor propi li havien fustigat el cos i l’ànima, era un vell prematur. Repetia com un lloro gat:            

  –Li hem de fotre un bon retgiro! Què es cagui al damunt!                          

    I es va quedar adormit com un rabassot, amb una bavera transparent degotava damunt una camisa que un dia va ser neta. En “Hutch” trobava que tot allò era passar-se de la mida. En “Strarsky” anava rumiant sol.               

 –I si cridem en Manuel “es Gitano”? I aquell què era de nom? Sí es pollastre aquell que va encendre ca seva, perquè la seva mare sempre li feia ciurons per dinar, bono, i també perquè fumava merda tot el dia, i veia porcs i ases que volaven.                                                                                  

 En “Hutch” no s’ho podia creure, el seu amic estava obsessionat.          

–Idò sí! Gitanos, drogoaddictes desequilibrats! Per què no cridem aquell grup de camises blaves de falange?  Oh! No! Millor aquell amics meus, els “heavys” per armar bordell són l’hòstia de bons.   –Collonut “Hutch”! Dissabte qui ve ho farem, crida a tothom! Jo vaig a fer una “Mirinda” amb la Carol. Ah! Seria massa poder mangar un gegant de ses festes, un gegant a les fosques acollona un ou. I un pallasso, o més d’un! Un pallasso per dins sa marina amb una destral, far una por que flipes!                                                                   

Quan en “Hutch” va voler remugar per les seves bogeries, “Starsky” havia partit de braceti amb la feliç Carol.                                                

 –I per què no cridem als del circ, amb nanos i micos, oh es regiment d’infanteria des quarter de Santiago? I no toquis la meva germana!                                                                                     

Una veu esmorteïda li va contestar:                                                               

–Val d’acord, compra neules i gildes de can Mateu i unes quantes xibeques!                  

 En Pol alies “Hutch” era un poc més baixet que el seu amic, més blanquet de pell, mata de cabells negres, amb uns grans ulls verds oliva, un cos musculat de fer paret seca. I sempre a l’ombra del seu amic, còmplice, el germà que no va tenir mai. En Pol començava està un poc far, de ser sempre el segon, eclipsat per al carisma d’en Pau alies “Starsky”. Una idea va sortir del racó més ocult, un pensament de claustrofòbica llibertat “Vol molta penya, vol una broma històrica? Idò açò serà l’hòstia puta”

   Al mateix temps en una oficina fosca, dins un edifici tenebrós, a prop de sa peixateria de Maó. Un flexo dóna llum a una taula de moguin de l’època de la dominació britànica. On una bavarada de fum de tabac de pota, es mescla amb aroma de pur havà. Dos homes xerrem dins ses penombres. La veu del qui fuma qualitat, sona seca, com el qui dicta una sentència, el que ell diu va a missa.                                                                        

   –Si la informació que tenim és correcta, podrien treure profit, semblen uns aficionats de regional.

  S’altre home era més gras, la claredat del vell flexo descobreix uns dits gruixats, on els anells fan esforços per no rebentar. Ungles llargues i descuidades, una veu ronca d’anys de fum i beure’s salfumant com aigua de Vichy.

    -Poden enviar els nostres millors homes i detenim a tothom.      

Un petit silenci es va convidar en mig dels dos homes. El silueta del qui tallava el bacallà, es retallava a contra llum.

  -No faràs res d’açò, jo no vull competència i menys ara que començarà un esclat urbanístic i turístic. Jo vull menjar poc i pair bé, però jo sol. Aquests “mindundis” poden ser un bon cap de turc i nosaltres seguiren fent negocis més blancs que sa llet.      

 L’home de l’havà es va aixecar, i lentament va senyalar amb la mà dreta una petita tauleta on hi havia un sortit de begudes alcohòliques de qualitat. Sense dir res, li va marcar amb dos dits, que boques dos gotets d’un brandi gran reserva. Mentre ell mirava el carrer, sa baixada el port, sa pescateria i de fons sa església del Carme amb sa entrada a sa concorreguda plaça des mercat. El to de veu era suau com la seda, però les paraules eren ordes que no admetien resposta.                                                           –Feren el següent: vigilarem de prop aquesta gent. Quan ells facin algú, nosaltres aprofitarem sa confusió per entra “lo nostra”. Enviaràs els homes més inútils que tinguis, mentre ells estiguin perseguint “xibeques” s'encàrrec passarà pel seu costat. Si la cosa surt bé, tindrem un any extraordinari.                  Un glop de “Brandi 1885” i la reunió es dóna per acabada, s’aroma és intens, com ell. Té unes notes de cacau, vainilla i fruits secs que li donen un caràcter fort, com ell. Els seus avantpassats feia més d’un segle que es dedicar al contraban. Quan va acabar la guerra, la família va trobar un lloc de privilegi en la societat menorquina, i sense fer renou, sense cridar l’atenció, han aconseguit un gran poder, un poder que ningú veu, però tan real com tenir en nòmina a tot els que ell vol.

   No molt enfora d’allà, en Pere es “coix” anat a veure a s’al·lota, na Mònica “guixó”. És un sac de nervis, es pobre Pere, entre sa primavera, nervis juvenils i una escalfor de baixos, té un desfici per veure na Mònica. 

                               Continuarà...