CAPÍTOL QUART: PUTADES I MALEDICCIONS.
En Pere es "coix" tenia un germà petit, un esturment. Tenia cinc anys menys que ell; amb una única voluntat, fer-li mil i una bromes, males passades i putades de tota mida i color. El pobre Pere era massa bon al·lot i tothom li prenia el pèl. Uns anys endarrere un castigat Pere es "coix" va voler fer-li un petit sobresalt el seu innocent germanet, el petit Bielet, va ser el principi d'una guerra sense quarter. En Bielet era un jovenet espavilat, bon estudiant, i futur director de banc, polític o geni del mal. Al principi, eren petits ensurts, com despertar el seu germà gran a mitjanit cridant "foc!!!" de mica en mica, la cosa anava a més. Un clàssic era emprar un perol de fregar dalt una porta. Aquesta malifeta va començar amb aigua freda, per després posar-hi altres productes com: sabó de rentadora, oli de cuina brut, oli de cotxe, que un mecànic tenia per tirar. El més divertit del cas era que quasi sempre, quan el producte queia damunt el desprevingut Pere, immediatament el simpàtic Bielet atacava el seu embetumat germà, amb farina, cals, ciment, reganyols o una mescla de tot. L'escena era de riure per ses butxaques, bono, sols reia un. Aquesta dolenteria es va acabar, quan s'avia Neria va ser víctima involuntària d'un atac de perol amb sorpresa. La ràpida mà de s'avia Neria va escalfar els culs i les cares dels dos néts. Com sempre en Pere es "coix" innocent ell, també va cobrar.
Mentre en Pere no les veia venir, el seu germà petit, cada vegada anava sofisticant ses cabronades. D'uns dies ençà en Bielet havia començat a estudia física, química i electricitat bàsica.
Aquell vespre que en Pere havia tingut l'entrevista amb en Toful "el Padrido" poc després les confessions de s'avia Neria, i la vis de la seva mare, que el seu germanet era per allà, maquinat un dels seus paranys. Amb molta cura va entrar dins el bany. S'escusat? Tot bé, va obrir lentament sa cortina de sa dutxa, que tenia un poc de floridura i humitat a parts iguals, ni rastre el bromista.
Com S'avia Neria li havia contat verduleries de joventut, i si tenim en compte que en Pere es un pollastre de divuit anys. Que s'enravenava amb sols s'oraget d'una falda. Una vegada davall s'aigua teba, l'home va començar a pensar amb s'al·lota, na Mònica "Guixó". Primer un poquet, després amb sa mà plena, i cada vegada un poc més de pressa. L'alliberament sembla a punt alleujar totes ses tensions del dia. Però una ombra creixa darrera sa cortina mentre en Pere es "Coix" escanyava es "pato". Sa versió menorquina de dutxa de "psicosis" a la menorquina, cobrava vida. La brillant ment den Bielet havia fabricat un líquid idèntic a sa sang. El molt cabrit va agafar un ribell pel del producte i va començar a vessar lentament pel costat de la cortina. A poc a poc, els peus del confiat Pere, es varen tenyir de sang postissa. Ell que tenia els cinc sentits agafats a una vermella cueta carnosa. Sols podia pensar que la Mònica "guixó" també s'hauria d'estar dutxat. Quan èxtasis masturbatori estava a punt de rebentar, va obrir els ulls com carabasses d'Alaior. Un torrent sangonós corria desguàs a baix. –Déu meu! M'he romput sa fava! En aquell instant un calderó ben ple de sang de "viernes 13" li va caure damunt el cos, seguit d'una abraçada de cortina de plàstic freda com sa neu, a la vegada un crit horrorós del germà, que semblava haver fugit d'un psiquiàtric. –AHHH!!! El crit que va fotre en Pere es "coix" va despertar mig Maó. Va llenegar amb aquell suc de fira pudent i va caure ell i cortina el terra del bany. Tota la família va anar a veure que era tot aquell rebombori. Semblava que havien fet porquetjades allà dins. La mare cridant: -en Pere sa matat! S'avia en vestit de davall, renyava es gendre:
En Pere es "coix" tenia un germà petit, un esturment. Tenia cinc anys menys que ell; amb una única voluntat, fer-li mil i una bromes, males passades i putades de tota mida i color. El pobre Pere era massa bon al·lot i tothom li prenia el pèl. Uns anys endarrere un castigat Pere es "coix" va voler fer-li un petit sobresalt el seu innocent germanet, el petit Bielet, va ser el principi d'una guerra sense quarter. En Bielet era un jovenet espavilat, bon estudiant, i futur director de banc, polític o geni del mal. Al principi, eren petits ensurts, com despertar el seu germà gran a mitjanit cridant "foc!!!" de mica en mica, la cosa anava a més. Un clàssic era emprar un perol de fregar dalt una porta. Aquesta malifeta va començar amb aigua freda, per després posar-hi altres productes com: sabó de rentadora, oli de cuina brut, oli de cotxe, que un mecànic tenia per tirar. El més divertit del cas era que quasi sempre, quan el producte queia damunt el desprevingut Pere, immediatament el simpàtic Bielet atacava el seu embetumat germà, amb farina, cals, ciment, reganyols o una mescla de tot. L'escena era de riure per ses butxaques, bono, sols reia un. Aquesta dolenteria es va acabar, quan s'avia Neria va ser víctima involuntària d'un atac de perol amb sorpresa. La ràpida mà de s'avia Neria va escalfar els culs i les cares dels dos néts. Com sempre en Pere es "coix" innocent ell, també va cobrar.
Mentre en Pere no les veia venir, el seu germà petit, cada vegada anava sofisticant ses cabronades. D'uns dies ençà en Bielet havia començat a estudia física, química i electricitat bàsica.
Aquell vespre que en Pere havia tingut l'entrevista amb en Toful "el Padrido" poc després les confessions de s'avia Neria, i la vis de la seva mare, que el seu germanet era per allà, maquinat un dels seus paranys. Amb molta cura va entrar dins el bany. S'escusat? Tot bé, va obrir lentament sa cortina de sa dutxa, que tenia un poc de floridura i humitat a parts iguals, ni rastre el bromista.
Com S'avia Neria li havia contat verduleries de joventut, i si tenim en compte que en Pere es un pollastre de divuit anys. Que s'enravenava amb sols s'oraget d'una falda. Una vegada davall s'aigua teba, l'home va començar a pensar amb s'al·lota, na Mònica "Guixó". Primer un poquet, després amb sa mà plena, i cada vegada un poc més de pressa. L'alliberament sembla a punt alleujar totes ses tensions del dia. Però una ombra creixa darrera sa cortina mentre en Pere es "Coix" escanyava es "pato". Sa versió menorquina de dutxa de "psicosis" a la menorquina, cobrava vida. La brillant ment den Bielet havia fabricat un líquid idèntic a sa sang. El molt cabrit va agafar un ribell pel del producte i va començar a vessar lentament pel costat de la cortina. A poc a poc, els peus del confiat Pere, es varen tenyir de sang postissa. Ell que tenia els cinc sentits agafats a una vermella cueta carnosa. Sols podia pensar que la Mònica "guixó" també s'hauria d'estar dutxat. Quan èxtasis masturbatori estava a punt de rebentar, va obrir els ulls com carabasses d'Alaior. Un torrent sangonós corria desguàs a baix. –Déu meu! M'he romput sa fava! En aquell instant un calderó ben ple de sang de "viernes 13" li va caure damunt el cos, seguit d'una abraçada de cortina de plàstic freda com sa neu, a la vegada un crit horrorós del germà, que semblava haver fugit d'un psiquiàtric. –AHHH!!! El crit que va fotre en Pere es "coix" va despertar mig Maó. Va llenegar amb aquell suc de fira pudent i va caure ell i cortina el terra del bany. Tota la família va anar a veure que era tot aquell rebombori. Semblava que havien fet porquetjades allà dins. La mare cridant: -en Pere sa matat! S'avia en vestit de davall, renyava es gendre:
-ets un desastre i es
teus
fills, dos desastres, tot és culpa teva! Son pare volia ajudar, però la sang el
marejava: -s'avia, no emprenyi! Jo no he fet res! Uf... jo no em
trop bé, ai-ai... que treure es
sopar! Reputes de
l'al·lots, què
bé estava fadrí! D'en Bielet, ni rastre. Ara tocava fer experiments de química
més avançada. Havia anat comprant, trobant i robant, petites quantitats de:
fils elèctrics, components electrònics i també carbó, sofre i potassa. El
pròxim cop, sa llufa sa sentirà des de Mallorca.
Aquell vespre en Pere es "Coix" va dormir fatal, mal pertot es cos, "cabró de Bielet ma les pagarà". Per sort demà després de dinar aniria a veure a na Mònica "Guixó". Era divendres i ella sortiria de ca seva per anar a l'acadèmia de costura. I com un corc li demanaria per quedar a fer una volta, si poguessin entra a sa discoteca "Popins" seria massa, però ella; entre que no li agrada açò de ballar, i encara és menor d'edat, ho tenia magre.
Na Mònica "Guixó" era una joveneta única. Era com aquella flor que neix en mig d'un femater. La seva família era un dels cognoms més antics de Menorca. Es remuntava als temps de la reconquesta, es baró de "Guixonar" era un noble del baix Aragó, mig arruïnat que es va afegir, al darrer moment a la conquesta de Menorca. Conta sa llegenda: que el baró no era un cavaller massa valent, quan es repartien garrotades, procurava no està molt esposat a la brega. I quan tot havia acabat el seu comportament era d'una crueltat abusiva. Un pagès moro, havia estat capturat i estava a punt de ser llançat a un pou, amb una feixuga pedra fermada el coll. Davant de la seva suplicant família. Li va llança una maledicció: "que totes ses futures generacions de Guixonars serien uns fracassats, i no tindran sort en res, que els babaus i beneits tindríem una vida curta i senil. I sols s'extingiria la maledicció quan una Guixonar femella, fons capaç de fer bones obres per tots els humans del món." Aquell mateix dia el Baró de "Guixonar" va caure del cavall en tanta mala sort que es va trencar un braç i li va prendre malament, dies després, li varen tallar. Uns mesos més endavant, una abella li pica un ull i també el va perdre. El rei Alfons III li va donar unes males terres, plenes de roques i saladura. Mori un parell d'anys després d'aquell desgraciat dia, sol i amb terribles dolors.
La història va anar passant, i els "Guixonar" anaven de cul, quan els turs varen atacar Maó, van rebre de mala manera. Se'n van anar a viure a Ciutadella, varen tornar a atacar els turs i quasi moren tots. Un va aconseguir sobreviure, va canviar un poc el llinatge ara seria "Guixó" però res, de derrota en derrota, i tintina va i tintina ve: espanyols, anglesos i francesos van donar per sac, els maleïts "Guixó". Quan semblava que el cognom es perdria pels embornals des temps. El llinatge va passar a ser malnom; i la maledicció del rancuniós moro, seguiria a turmentant i amargant els valents "Guixons". Durant la guerra civil espanyola, varen tenir el dubtós honor de ser perseguits i afusellats, per part dels dos bàndols. Si encara hagués estat per unes idees polítiques o en combat, però ser idiota i curt gambals en el lloc que no tocava, i tenir diarrea de paraules en temps de guerra, tenia un mal final.
Com comentava abans, na Mònica "Guixó" podria ser l'escollida per trencar la vilesa del seu avantpassat? Ella desconeixia la desagradable història familiar, però la seva tia, sí que la sabia. La part femenina dels "Guixons" sempre havia estat més espavilada. La lucidesa i la saviesa, havia salvat de l'extinció a la família. A setze anys, na Mònica "Guixó" era una bellesa oculta, uns metre seixanta-cinc de jove tímida, amb un cos en evolució, unes ulleres rodones de l'estil de les hostesses del famós concurs televisiu "un, dos, tres" amaguen cara rodona, amb uns ulls verds, vius e inquiets. A l'escola és una estudiant exemplar, per açò, té poques amigues. Els joves guapos del barri la ignoren, la bellesa convinada amb la intel·ligència intimida els homes. Però per contra era com un imant pels banaules i mesquinets amb escalfors diàries. I aquí entre en escena el nostre heroi, l'enamorat Pere es "coix".
Continuarà...
Aquell vespre en Pere es "Coix" va dormir fatal, mal pertot es cos, "cabró de Bielet ma les pagarà". Per sort demà després de dinar aniria a veure a na Mònica "Guixó". Era divendres i ella sortiria de ca seva per anar a l'acadèmia de costura. I com un corc li demanaria per quedar a fer una volta, si poguessin entra a sa discoteca "Popins" seria massa, però ella; entre que no li agrada açò de ballar, i encara és menor d'edat, ho tenia magre.
Na Mònica "Guixó" era una joveneta única. Era com aquella flor que neix en mig d'un femater. La seva família era un dels cognoms més antics de Menorca. Es remuntava als temps de la reconquesta, es baró de "Guixonar" era un noble del baix Aragó, mig arruïnat que es va afegir, al darrer moment a la conquesta de Menorca. Conta sa llegenda: que el baró no era un cavaller massa valent, quan es repartien garrotades, procurava no està molt esposat a la brega. I quan tot havia acabat el seu comportament era d'una crueltat abusiva. Un pagès moro, havia estat capturat i estava a punt de ser llançat a un pou, amb una feixuga pedra fermada el coll. Davant de la seva suplicant família. Li va llança una maledicció: "que totes ses futures generacions de Guixonars serien uns fracassats, i no tindran sort en res, que els babaus i beneits tindríem una vida curta i senil. I sols s'extingiria la maledicció quan una Guixonar femella, fons capaç de fer bones obres per tots els humans del món." Aquell mateix dia el Baró de "Guixonar" va caure del cavall en tanta mala sort que es va trencar un braç i li va prendre malament, dies després, li varen tallar. Uns mesos més endavant, una abella li pica un ull i també el va perdre. El rei Alfons III li va donar unes males terres, plenes de roques i saladura. Mori un parell d'anys després d'aquell desgraciat dia, sol i amb terribles dolors.
La història va anar passant, i els "Guixonar" anaven de cul, quan els turs varen atacar Maó, van rebre de mala manera. Se'n van anar a viure a Ciutadella, varen tornar a atacar els turs i quasi moren tots. Un va aconseguir sobreviure, va canviar un poc el llinatge ara seria "Guixó" però res, de derrota en derrota, i tintina va i tintina ve: espanyols, anglesos i francesos van donar per sac, els maleïts "Guixó". Quan semblava que el cognom es perdria pels embornals des temps. El llinatge va passar a ser malnom; i la maledicció del rancuniós moro, seguiria a turmentant i amargant els valents "Guixons". Durant la guerra civil espanyola, varen tenir el dubtós honor de ser perseguits i afusellats, per part dels dos bàndols. Si encara hagués estat per unes idees polítiques o en combat, però ser idiota i curt gambals en el lloc que no tocava, i tenir diarrea de paraules en temps de guerra, tenia un mal final.
Com comentava abans, na Mònica "Guixó" podria ser l'escollida per trencar la vilesa del seu avantpassat? Ella desconeixia la desagradable història familiar, però la seva tia, sí que la sabia. La part femenina dels "Guixons" sempre havia estat més espavilada. La lucidesa i la saviesa, havia salvat de l'extinció a la família. A setze anys, na Mònica "Guixó" era una bellesa oculta, uns metre seixanta-cinc de jove tímida, amb un cos en evolució, unes ulleres rodones de l'estil de les hostesses del famós concurs televisiu "un, dos, tres" amaguen cara rodona, amb uns ulls verds, vius e inquiets. A l'escola és una estudiant exemplar, per açò, té poques amigues. Els joves guapos del barri la ignoren, la bellesa convinada amb la intel·ligència intimida els homes. Però per contra era com un imant pels banaules i mesquinets amb escalfors diàries. I aquí entre en escena el nostre heroi, l'enamorat Pere es "coix".
Continuarà...
No hay comentarios:
Publicar un comentario