CAPÍTOL VINT-I-DOS

Las bromas son como la sal: se deben usar con gran precaución.

Juvenal (67-127) Poeta satírico romano.

 

          Antiga garita del quarter de Santiago, Maó. Ja destruida

CAPÍTOL VINT-I-DOS

LA ARRIBADA DELS NOUS, JA N’HI QUEDAR POC.

Un poc acollonit, em present el quarter, amb molta cautela intent no ser vist per els comandaments. Una vegada saps que tan posat un part o dos, millor ser invisible, no cridar la atenció. Però no tinc més remei que anar donar la causa del darrer viatge, el maleït pa mallorquí. Escales per amunt, sala dels gastadors lliure, passadís a les oficines vuit, bé!. Toc la porta del comandant menjar pa, -“Adelante” entro tot decidit, merda!. El comandant i el tinent “V” estaven reunits, entrego el pa el comandant, és posar content i comenta –“Quin oli-aigua més bo em faré  i s’hi en sobre unes sopes de partera!” Jo pensava no té ofegaràs no.

El tinent “V” em diu que vaig el seu despatx que vol xerrar en jo, morta la cuca, d’aquí a la mola. Em demana explicacions damunt les queixes rebudes de Palma, jo li dic el que va passar i l’error de menysprear un caporal, per molt amic que fos era un superior meu, altre cridada del tinent d’enginyers per una comanda de piles que no era per infanteria. Esperava un càstig exemplar, ell anava remenant papers, em va dir-“Bonu, el pa és aquí i el comandant esta content, respecta els superiors i els artillers que s’espavilin, que tenen el seu propi estafeta.” Tinc una flor el cul, jo esperava unes fuetades el patí del quarter i tot gràcies el cony de pa.

Per fi! Els nous ja som aquí! Els “novatos” els que tindran que fer la nostre feina. Entre ells el meu substitut, qui serà el afortunat? Quines cares de retgiró estan cagats! Igual que tots quan vam arribar.

No estat mai partidari de les “novatades” ha jo me’n van fer poques i de les poques no van ser cruels. Però unes brometes simpàtiques, no fèiem cap mal, era una manera de dir qui manava per allà. Una d’aquelles bromes que record, era dir-li a un “bitxo” que anés a la cuina i demanes els cuiners la maquina de pelar gambes. Com tots estaven compixats i sabien que dir. Els de la cuina li deien el nou, si era per fer a la planxa o per fer una paella, com no ho sabia tornava pujar a la companyia,  ens demanava de quina manera volíem fer les gambes. Nosaltres fèiem una farsa de discussió , gambes a la planxa sí, gambes per paella no! Tornar cap a baix, tot feliç li tornar demanar els de la cuina –“Gambas a la plancha!” Aquells pollastres li demanaven –“¡Para langostinos o gamba normal!” Ja en la mosca darrera la orella tornava pujar. Nosaltres molt seriosos li cridaven –“Grosses, per fer a la planxa, grosses bitxarraco!”. Camí per a baix, els de la cuina casi no podien més i s’aguantaven la rialla –“Pues los langostinos a la plancha se hacen con aquella maquina” Era la maquina de tallar l’embotit, que pesava un plom. Així com va poder va pujar aquella maquinota a la companyia, quan va entrar per la porta, nosaltres ens tiraven pel terra de riure, ens pixàvem!  Una vegada recuperats de la brometa, li tocava tornar la maquina a la cuina, desprès eren els de la cuina, que se’n fotien d’aquell mesquinet, més d’un és de via hernia.

Tothom tenia un substitut per ensenyar i torturar un poquet, menys jo. Som a mitjans d’abril em quedar poc més d’un mes de mili, i no hi ha recanvi de estafeta, més ben igual.

Els viatges van anar passant, de verdes i madures. Jo pensava que ja ho havia vist  i transportat de tot, però encara tindria alguna sorpresa. Un matí em va crida el numero dos del quarter, un tinent coronell, era menorquí. Com era normal volia una cosa que no tenia res que veure en lo militar. Volia que li portes una peça especial per cosir cuiro, em va donar tot ben aclarit, direcció i doblers. Com lo de viatge de franc a palma tenia els dies comtats, jo i els companys intentaven treure el màxim de profit. Portava totes les ofertes de les grans superfícies, la vaixella que empraven quan em vaig casar era d’una oferta mallorquina.

De matinada el aeroport de Sant Joan son freds, però quan el sol surt comença a fer caloreta, la primavera ja em frega amb calidesa.

Com un robot, vaig fent les comandes oficials i de pesada les extraoficials. Hi havia un lloc a la avinguda de Roma que era el servei cartogràfic del exèrcit. Allà venien els mapes militars, lògicament els de Menorca. Els mapes del exèrcit tenien detalls que els turístics no portaven. En vaig portar per casi tots els companys militars o no, eren molt barats i em van servir per fer excursions per tota l’illa.

Una anècdota d’aquell viatge, va ser anar a la residencia d’oficials,  enes “Fortí” molt a prop del antic camp de futbol del Mallorca “El Lluís Sitjar”. Tenia  que donar uns documents a una jove estudiant, filla d’un oficial. Hi havia un recepció amb dos joves soldats vestits de cambrers. Em vaig presenta con estafeta militar i vaig demanar per la jove. Entre ells rèiem i parlen d’una manera sospitosa –“Es la rubia del lunar en el culo” el company li va replicar –“No es la morenita de las tetas grandes” Com la gent és marca moltes medalles i no les vaig fer massa cas aquell parell de filibusters. El cap d’uns minuts apareixia una jove rossa, alta i ulls verds molt guapa, la tenia vista per Maó. Vaig donar els papers i em va regalar un somriure lluminós i es va anar. Quan va passar pel davant del taulell, va llançà  una mirada de desig i de manera molt femenina fica la llarga cabellera cap a el darrera, amb unes bones remenades de cul, pujar unes escales que portaven  a les habitacions i la van pedrer de vista. Un dels joves li va dir el altre –“Ves como era la rubia del lunar”. Amb un poc d’enveja masculina vaig dir-les –“Sois uns aprovechados” El més vetaran em va dir –“ Tranqui tronco, no hay amor, yo tengo novia en casa, esto es un servicio más, como una guardia,¡ con el fusil bien firme ja, ja,ja!” Altre va tancar el comentari –“¡Ademas, a esta es una cachoda!  Me’n vaig anar més calent que la planxa d’un sastre, allò devia ser Sodoma  i Gomorra. Vaig tornar a veure aquella “estudiant” un parell de vegades més per Maó. Quan la veia no podia més que pensar, amb lo malament que ho havia passat a Palma aquella jove en mig de tants de “fusells”. Crec que és va casar amb un oficial i va marxà d’illa.

El pis dels futurs informàtics tot anava igual, un poc cansats, però amb ganes d’acabar els estudis allà pel juny i tornar a casa per fer feina, encara que ells no ho saben amb un gran futur pel davant. Jo tenia una feina pendent, la neteja de la cuina, fins i tot havia portat una espàtula de la feina per llevar la porqueria del terra. El cap d’una estona de estar de genolls i fer reguinyols de greix mesclats amb paper d’ordinador  amb la espàtula. Vaig pensar, qui ma cridat a fer aquesta feinada, quan vaig intentar a xica, no podia m’havia quedat ferrat com un retolí sobre visc. Me cagó en tot! con me’n brutat, el pantalons i no tinc recanvi, en aquell moment em va sembla sentir una dèbil rialla ji, ji , ji... No podia ser, era sol el pis! A fer punyetes me’n vaig anar  a fer una volta pel barrí.

En sol dema agafava el penúltim avio com estafeta militar .El viatge  havia anat més o menys tranquil, fins arribar a Menorca. Colca “despistat” dels maleters de Palma m’ha va extraviat  la bossa amb la majoria de comandes, entre elles la pesa de la màquina de cosí. Jo sempre tenia una bossa de deport un poc més petita, on portava els coses més importants i delicades, no la amollava mai, per si de cas!

Ara veure’n con s’ho agafar el peix gros. De manera molt militar l’hi vaig contar la pèrdua de la maleta amb la seva comanda. Sense dubta ni un segon agafar el telèfon i demana línia amb la oficina de reclamacions de aviaco. El que va tenir que sentir el operari de la companyia aèria va ser tota una reclamació. El tinent coronell els s’hi va dir de tot, insults i amenaces brollaven per la seva  boca “ Ha grito pelao” Jo estava bocabadat, menys mal que no era jo qui patia aquell arrambatge. Va penjar el telèfon i molt tranquil em va dir que just m’ha tornessin la bossa l’hi portes  la pesa, a casa seva fos la hora que fos. Quan el que mana no esta per orgues, val més dir amen, en va aquest cas “a la orden” i  que corri el aire.

A les 5 de la tarda tocaven el timbre de casa, un home de la companyia aèria, em tornava la bossa extraviada. Torna-hi a posar la roba de soldat, mitja hora desprès tocava la porta del cap. Em va obri en batin i sabatilles, em vaig quadra “ A la orden mi Teniente Coronel, su pedido” Li vaig entregar una petita capsa, un gruny va sortir de la seva boca i la porta és va tanca amb una sonora portada. Com tots els col·lectius hi ha de tot, però que especials i rars eren alguns d’aquells personatges. Personalment ja havia vist de tot i me era igual, d’aquí tres setmanes els tindria que llepar el cul uns altres.                                                               

HISTORIES DE LA MILI

TODOS LOS HOMBRES QUE NO TIENEN NADA IMPORTANTE QUE DECIR HABLAN A GRITOS
ENRIQUE JARDIEL PONCELA  (1901-1952) ESCRITOR
                       

  En marc Vives el carter i en Vicent el estefeta

                           

CAPÍTOL VINT-I-UN

EL PA MALLORQUÍ MÉS CAR DE LA HISTÒRIA.

Com una papallona tafanera anava donat voltes pel quarter. De la companyia, a veure les manobres, amb un bot el magatzem, un poc de tertúlia i em tur a fer una visita els carters. En Marc i el meu futur cunyat, quin parell! Com en Marc és més veterà i sempre que pot se’n va a fora de la caserna. La feina més feixuga la fa en Sito, no pensa-ho que era una feina dura, quatre paquets i un sac de cartes. Aprofiten per anar junts el govern militar i de camí veure mostradors, amb els mans dins les butxaques, cosa totalment prohibida per la disciplina militar. Una parella de policies militars ens crida per recriminar la nostre actitud poc castrense. Ens lliura’n d’un part per conducte inapropiada, perquè conec el p.m., però uns dies més tard el carter (cunyat) seria enxampat en les mans dins les butxaques  per un alferes dins el quarter, el càstig va ser que tenia que dur els butxaques plenes d’arena i cosides, quin bitxarraco!

Un matí que era per la sala dels gastadors, un comandant és va atracar i em va demanar una comanda de Palma. No m’ho podia creure, volia una pesa de pa mallorquí. No ser perquè li vaig dir que no podia dur-li, quina forma de tirar els doblers i fer-me perdrà el temps. Amb un gest de contrarietat va marxà i jo innocent em pensava que li havia fet la punyeta a un comandant . Mai diguis que no a un peix gros, no accepten una negativa i menys d’un soldat ras. El cap d’una estona, jo estava en plena discussió filosòfica amb els “xispes” electricistes. Sí el “tanga” tindria futur com peça de roba d’us diari de les dones. Quan per megafonia del quarter van dir –“El soldado Vicente Goñalons presentese urgentemente en la oficina de habilitación” No era bo sentir el teu nom els quatre vents i l’afegitó d’ urgentment, posava una nota de frissar que té follarem viu, ja tenia experiència amb la megafonia “capítols anteriors”.

El meu cap, el tinent “V” estava empipat, el peixot s’havia queixat de la meva negativa de dur-li el pa de pagès de Mallorca.-“Ets un babau, què no torní a passar, ara mateix trauràs un passatge i marxaràs a Palma hi ha més tu pagares el cony de pa!”. –“Ala orden mi teniente”. Així idò! Cap a “aviaco” a la plaça esplanada , actualment hi ha un “burguer king”

Com vaig tenir que marxà hora per hora, tan sols tindria xofer un dia. Aquesta vegada no tenia el mallorquí, si no un foraster un “moro” que no li agradava les illes i  depreciava els “polacos” . Però si havia una cosa que li agradava de Mallorca, les femelles. Per aquella boca sortia foc, no era massa fi, una de les animalades que deia a les noies –“ Quisiera ser pirata, no por el oro o la plata sino  por tu tesoro entre las patas”. Jo li vaig demana si aquella tàctica li funciona. Ell en gran orgull en va dir que sí, quan més groller millor, em va reconeixia que no era molt guapo però tenia un canó en mig de les cames. Aquell element era del sud de la península, molt rural i les poques noies que hi havia tenien una sola cella i era més fàcil saltà per sobre d’elles que donar-les la volta. Per ell Mallorca era el paradís dels musclos, quin fantasma!  

Tinc que anar el parc d’automòbils  per uns recanvis, poc em pensava el que m’ha esperava. En el cos de guàrdia, quan dic qui soc, el caporal de guàrdia em diu –“Hombre el estafeta de infanteria de Menorca, te estan esperando” Collons que famós que som! El qui em volia veure era un tal  “Teniente del Castillo” Que deu voler, no es temps de loteries?

Demano permís per entra a la oficina, em mira de cap a peus i em crida –“¡PONGASE FIRMES DELANTE DE UN OFICIAL!” –“¡Pero tu que te has creido que eres!” –“¡Eres la verguenza de la infanteria!  I jo allà enravenat con un pal  sense sabre el perquè d’aquell paquet. –“ ¡Tu aspecto es el de un vagabundo, sin afeitar, te voy a meter un puro que te acordaras de mi, toda la vida!”-“¡ Si estuvieras bajo mi mando, ya estarias en Illetas (presó militar de Mallorca) Pero ya he hablado con tu superior, el teniente “V”! Hòstia la que m’espera quan torni, açò si aquest no crida a la policia militar. Amb un gest de ràbia i menyspreu em va dir que marxes de la seva vista – “! Como yo mentere de que has menospreciado a un superior te pegaré una patada en los huevos que te reviento!” Estava atordit de la clavada que m’havien fetot. Però que el meu amic de tota la vida hagués donat part de jo em feia molt de mal. M’ho tenia merescut per anar “chulo”, és final jo n’hi havia fet tantes malifetes, que ara em tocava el rebre,ha més una cura d’humilitat sempre et fa posar els peus a terra.

Collons quin matí!, el xofer em portar al pis dels estudiants. De camí crida la seva poesia romàntica a tot el femellam que veu –“¡Estas tan buena que te comia y me cosia el culo pa no cagarté!

Com vaig arribar per sorpresa, no hi havia ciurons per dinar. Teníem espagueti, en singular, perquè era més gruixat que la corda d’un vaixell. Una sola bossa cuinada per aquells artistes de la cuina i adéu a la fam a Etiòpia. Un poc de salsa de tomàtic industrial i tira milles, el sofrit  i un poquet de carn o tonyina no s’havia inventat, as final enyoraré els ciurons.

Sona el telefono, demanen pel estafeta d’infanteria. El altre banda de la línia, hi ha un altre tinent en ganes de tocar-me els “goñalons”. Aquest és d’enginyers i de formes molt autoritàries, em ordena anar cerca una remesa de piles, per duu a Menorca. Però la conya era que no eren per l’infantaria sinó per la caserna d’artilleria des Castell. Delicadament vaig dir-li que m’ha era impossible anar cerca la comanda, tenia ordres ben clares, jo era de infanteria, que el estafeta del ramis és carregués les putes piles. Va agafar una emprenyada i em va amenaça en tota classe de càstigs. “Pongase a la cola mi teniante” ni torrat apareixeria pel quarter d’enginyers.               

Aquella tarda vaig sortir, sols em quedar anar comprar el pa mallorquí, quina ràbia em fa veure com tiren els diners de tots en bestieses. Però ja tinc prou problemes, per ficar-me en pla revolucionari.

Arribo prest el pis, avui serà el dia! Entro el bany, tot té un límit. Cerco productes de neteja, lo més potent que trop llegiu, salfumant, amoníac i un que no se que era, però tenia una calavera a lo pirata, segur que açò ho mata tot. Amb un fregall i força de braó, avui els s’hi farà mal els ulls quan entrin el bany. Em va costar i esteva un poc marejat de tant de productes químics. El lavabo tornava a lluir, reflexos de netedat, una olor un poc forta però suportable. El wàter i la banyera encara que rar, però no estava molt brut, una passadeta i una fregada el terra. Ara pots menjar sopes dins el bany, la cuina tindrà que esperar .                                                                

La sorpresa dels dos companys va ser relativa. Amb un poc de sorna, van fer un ritual de lloança. –“Oh, què net!, Oh, què blanc i net!” Els dos intrigats mirava alguna cosa del lavabo-“Què mira-ho amb tanta atenció?” En van contestar molt seriós –“Aquí hi ha una misteriosa inscripció, segur que és molt antiga”-“ Què putes deis?” Me vaig atracar a mirar i sí hi havia una paraula gravada. Deia “ROCA” aquells dos, se’n fotien de jo, cabrits!.  

                               En Marc i en Vicent 25 anys després

CAPÍTOL VINT

Hay dos cosas infinitas: el Universo y la estupidez humana. Y del Universo no estoy seguro.

Albetr Einstein (1879-1955) Científico alemán nacionalizado estadounidense

CAPÍTOL VINT

VETERANS (Bisagres)

Humits per sa penombra, dins una garita, el vent de tramuntana et tallava la cara. Tinc guàrdia, perquè jo el Super- estafada té un servei d’armes? Som al mes de febrer de 1987, al quarter de Santiago està casi buit. El reemplaço de febrer ha estat llicenciat , en la mala sort que hi ha unes maniobres per Zaragoza, crec. La majoria de tropa a marxat,  hi ha de fer serveis tots els que queden, els enxufats, més cuiners, cambres, fins i tot els moixos de sa  “lavandería”  teníem reforç, quina putada!

Ja sóc oficialment veterà i esperem amb ànsia la arribada dels nostres bitxos, però per açò falta més d’un mes.

La tramuntana  el camp enravena, reguitza. El seu fred ma infla les mans de sedes i endureix la pell dels peus. Duc el pijama sota l’uniforme i dos parells de calcetins ben gruixuts. Una guàrdia casi tota menorquina, del oficial Alejo, el suboficial el caporal primer Nico Moll. És una vigilància un poc més relaxada, però els llocs de control s’ha tenien que fer ben igual. Sempre et podies estalonar una miqueta a un raconet i aclucar els ulls, al final de dintre no sortiria ningú, perquè no hi havia n'hi les rates. Per la banda, el carrer no hi havia cap entusiasme per entrar a la caserna, per paga, intenta lluitar contra el vent del nord, era una causa perduda. La gent decent dorm a casa tranquils, sabent que valents soldats menorquins ,pelats de fred, vetllen per la seva seguretat. No he tingut sort en el sorteig, posàvem uns números a uns trossets de papers dins una gorra, cada soldat en agafava un paper i automàticament  ja sabia que li esperava mirant un horari. Per conèixer a una persona, tens que dormir amb ella i que et despertin a les 2:00 de la matinada per ficar-te de estaquirot, mentre del cel cau aiguaneu i la tramuntana et clava el gèlid alè al pols. D’aquells dies de guàrdies i reforços em record de que anar a cagar era tota una odissea, tres capes de roba, trinxes amb els carregadors plens de bales, la baioneta que et ficava entre les cames, el fusell que rellisca per un cantell, per fer punteria a un forat el terra, era una imatge de lo més ridícula.

No tot va ser patir fred, també va ser dies de carnaval. Els companys de Ciutadella van organitzar una de les seves temibles festes, uns quants de maonesos varen ser convidats a anar a ponent. Per no tenir que donar explicacions a casa i a l’al·lota, deia que tenia guàrdia i ens anàvem de festa, tot aclarit! Quin desastre, s’hi hagués passat alguna cosa!

Divendres capvespre partim camí de Ciutadella, deixem la roba de militar dins els nostres automòbils. Marxen  amb els cotxes dels companys de ponent i per tornar? Com deien els capellans “Deu proveirà” collons s’hi va proveir. Ja hi som, ara què fèiem? Som a la casa den Gaspar  Aguiló una de les persones més honestes i generoses que he conegut, sempre alegre, apunt per donar-te una mà  si calia. Els maonesos estaven despistats, els de casa comencen a treure cerveses. Un pillo proposa el disfressar-nos, apa som-hi! Segur que no varen ser els primers, però n’havia pocs de vestits amb mono i de mono verd militar cap. En tot el meu servei militar tan sols en vaig posar una vegada la granota de feina, per anar de carnaval a Ciutadella. Amb la cara pintada i amb el cos tebi de alcohol vam anar a rodar pel poble. Hi havia un bar crec que era es “Reno”. Ple de gent jove, ningú disfressat, menys nosaltres.

Ja he perdut el nombre de cubates consumits, que et lleven el fred i et fan fer el mico. Una jove de la meva edat, s’atraca i em donar conversa, és una al·lota guapa i agradable. La música està un poc alta i moltes coses no les sent, més igual perquè té més corbes que la pujada del toro. Tinc les neurones que piquen de mans i criden “OE, OE,OE!” el dimoniet de la inconsciència em diu a l’orella “He tio avui marcares un gol fora camp”. Tot se’n va anar  norris quan un company va passar pel nostre costat i li va dir a la jove “alerta amb aquest que és maonès” Aquella dolça i simpàtica al·lota és transforma amb una fonamentalista radical contra Maó. Em va culpar de tots els mals de la història de Ciutadella, de l’atac turc a la pèrdua de la capitalitat i la del aeroport en favor de llevant, fins i tot el descens del equip de futbol l’atlètic a regional.

Tota aquella discussió va fer que els amics de la jove s’atraquessin per voler saber que passava. Ses teia sortejant una panera de Nadal plena de bufetades i jo tenia tots els números per sortir premiat. Jo anava molt endavant i sols veia la noia parlar i gesticular i li vaig amollar amb to de gat “Nena, si mous el cul com la boca deus valer un imperi” Aquella animalada va fer riure a tots els mascles, però la jove casi se’m tirà el coll. Amb una hàbil maniobra els amics de ciutadella em van llevar del mig, abans que la cosa acabés malament.

Caminant per aclarir el cap vam anar a una discoteca per Cala Blanca. Allà en plena eufòria vaig perdre la cartera, tenia un bon problema, no pels doblers si no pels documents DNI, carnet militar, document d’estafeta i la foto de s’ al·lota.  Vaig anar a un cambrer per demanar-li  s’hi en sabia res. Aquell vespre tenia una flor al cul, algú havia trobat la cartera i la va donar al encarregat del local, no hi faltava ni un duro, en el món de la nit que casi tot val hi ha molta porqueria, jo vaig tenir sort d’un bona persona.

Toca retirada, n’hi ha de molt tocats, jo el primer. La casa d’en Gaspar era un “vomiturium” així i tot hi havia un grup d’incansables que anaven a fer una volta pel port de Ciutadella.- Què, vens Vicent? En aquell moment tenia el cap dins una ribella de plàstic perquè el wàter estava ocupat. Ells es pensaven que em quedaria tirat com uns altres companys, a més ens llevaven la granota verda amb unes sospitoses taques de colors. Però encara tenia forces i ganes per anar veure la vida nocturna del port, açò no volia dir que estigues bé.

Per no tenir problemes la norma era fàcil, fer el que feien els de casa i no anar per lliure. Aquella època té brindaven tot tipus de drogues herba, coca i cavall semblava Sant Joan. Com bevien aquells condemnats! no ser perquè la darrera copa em fa mal, en un bar vaig començar a trobar-me malament i tenir que sortir pitant  el carrer per potar. Després d’una sonora vomitada els peus d’uns desconeguts, quan vaig alçar el cap em trobava rodejat de camisetes negres amb anagrames el pit que en eren conegudes, ( AC/DC, IRON MAIDEN, KISS, METALLICA,HELLOWEEN i més) un d’ells en va cridar –“TU CABRÓ, MIRA CON MÉS DEIXAT LES SABATES” Em vaig disculpar així com vaig poder, però d’aquesta no en sortiria tan fàcilment, no podia lluitar contra ningú. Quan esperava la primera hòstia una veu em va cridar –“Ets en Vicent?” Com duia un gató de dalt de tot i amb el llum d’un focus no veia massa cosa, li vaig contesta –“No, sóc el Papa de Roma, gilipolles !”. Rialles d’aquells heavys  ciutadellencs, va resultar que un d’ells era un excompany de quan estudiava formació professional, una abraçada i una petita conversa per saber de les nostres vides més  unes disculpes per haver rojat als peus dels  seus amics.

Era l’hora de tornar a casa, eren les 5:00 del matí a la sortida de Ciutadella. Eren tres i no passava ni crist per la carretera, feia fred i estàvem cruixits, un cotxe s’aproximava en direcció Maó, tots com boixos fent ditet. El auto es va aturar, quina sort! La sorpresa va ser veure el conductor, per aquells dies el quarter de Santiago hi havia un capellà jove com s’hi estigues de pràctiques, com una caserna militar és un lloc on les ànimes corren perill de perdició i ells intentaven salvar-les, feina inútil la majoria ja estan esgarriades. Mira per on, el xofer era el punyeter capellà, què feia per allà  aquell home de Déu? Hi va ver unes quantes teories, segur que era la més simple però ens va fer xarrar. Nosaltres el vam reconèixer encara que no anava de mossèn ni de militar i casi segur ell ens va reconèixer com soldats. Com un bon pastor ens va portar fins Maó, avanç ho he comentat “Déu proveirà” Açò fa pensar? Eh!                                                                               

CAPÍTOL DINOVÈ La costa de gener, segona part

CAPÍTOL DINOVÈ

Un amigo es uno que lo sabe todo de ti y a pesar de ello te quiere.

Elbert Hubbard (1856-1915) Ensayista estadounidense.

LA COSTA DE GENER    SEGONA PART

                                          En Vicent i en Toni de fiets

El pis dels estudiants cada vegada esta més brut. Entro  dins la cuina miro els cremadors de la cuina, sorpresa el ciuró no hi és! Però una observació més detallada m’ha diu el contrari. Hi ha un tel de color blanc romput que dirien els finets, pels pobres de mires li diem blanc color de xua, greix. Engolit per la grassa aquell ciuró ja era llegenda.

-“Tios, açò no pot ser teniu que fer netejà” La resposta, -“quan tinguem temps, no tenim ganes, esta molt bé així.-“ Pues el pròxim viatge ho faré net jo”.  En aquell instant m’ha vaig a donar que la amenaça en sortiria malament.-“ Pues aquí serà tota aquesta sunya”

 Teníem una nova competició, era fabrica una volva de pols, el estil de les mates que solen sortir a les pel·lícules de combois, vagant pel desert empeses pel vent. No és podia empra les mans per fer engreixa la criatura, bufant o amb un cartó en forma de ventall. La primera vegada que les vaig veure ja eren grossetes, però arribarien a fer-se monstruoses. Crec que teníem nom i tot, la seva composició era en la gran part pels de tot tipus i pols, petits trossets de paper, alguna ungla i restes nasals, fins i tot varen fer carreres pel passadís del pis. Crec que açò esta sortint de mare, un dia agafarem qualsevol cosa, però quin fart de riure.

Aquella tarda no vaig sortí, tenia la feina justa pel matí i a més no m’ha trobava gaire bé, feia un fred polar. No se perquè els companys no teníem classe, fèiem tertúlia i de passada païm el dinar. Toquen el timbre del carrer, els estudiants no esperaven visita. –“Qui deu ser?”-“Com siguin els pesats dels Jehova  o els de circulo de lectores”. Un crit –“És el senyor Salamanca!” –“Què fèiem amb en Vicent?” Jo un poc sorprès no entenia res. –“ Qui és aquest?” Una rapida explicació –“És el llogater del pis, no li agraden les visites i no volem problemes. –“A la terrassa, no faixis remou” Com es qui no vol, en trobava en camisa el aire lliura el mes de gener amb un fred que pelava. Encara hi havia llum del  sol però no duraria gaire temps en anar-se’n. Els pisos del davant fèiem vida normal, prest hi va ver mirades tafaneres, què fa aquell pavó a la terrassa amb aquest temps? Per dissimular feia que regava els ramells, les flors havíem mort feia molt de temps. Per no congelar-me intentava gernar sense gèrnera. No se si van ser 45 minuts o una hora, quan vaig entra dins el pis, tenia els ous com “cubitos” i estava molt fotut. Més d’una vegada vaig pensà que tot allò era una broma de càmera oculta, no podia ser normal que em torturessin inconscientment. –“Estàs bé (amic)” – “Sí, sí com un poll, cabrons”.-“ Un got de llet calenta i unes galetes maries i estaràs com nou, ese soldado de infanteria”. Jo pensava “segur que la llet esta caduca”

Una estona de renecs vaig agafa calor, van anar a l’habitació d’en Nando per veure la petita tele en blanc i negre i xerrar un poc de futbol, música i femelles. Mentrés parlaven no vaig tenir cap pensada més, que agafar una grapadora i jugar amb ella, fins que em vaig grapar un dit. Deu meu sagrat quin mal! Ajudat per el company varem aconseguir treure aquella puta banya de color coure.  Abans van omplir el lavabo de sang, mercromina i betadine, així va quedar tot tacat. Jo no podia més, un poc més de bordell no li farà cap mal aquella casa. Açò donaria peu a una altre competició de marranades, intenta lleva las taques o millor dit afegir de noves, amb el sabó de mans, els restes de dentífric escopit de forma artística. Tot ven remenat era un quadro de Picasso.

                                        La entrada de la caserna de automòbils

Hem vaig ficar el sofà per dormir, tenia febre, tremolava i suava. Vaig passa una nit horrible, de mals sons. Perseguit per mates mutants  de sunya i uns crits que sortien de la cuina, un ciuró en demanava auxili i hem culpava de la seva desgracia, tant sols tenia ni ganes de tornar a casa i ficar-me el meu llit.

                                       Mi cabo primero Carreras.

El matí a les 8:00h el xofer era a la porta –“ Anem a fer un cafè” no tinc ganes de xerrar. Anem a la caserna de automòbils a cerca uns recanvis. Vaig a veure el meu amic en Toni, el caporal de primera Carreras. Bromes i bon rollo, però el caporal ma recorda la seva graduació i que no és recomanable tanta confraternitat –“ Sí home, ara ma quadraré, mi primero, ja,ja,ja...!” -“Vicent no te passis!” –“Vingué ves-te’n a cagar ”, paraules que en un posterior viatge em tindrà que menjar. El que jo no sàvia era que el meu amic és premia molt seriosament la seva graduació. Els seus propis companys li tenien por o simplement l’odiaven per ser un cabronet. Un cas que em va passar aquell dia, va ser que em van veure parlar en van Toni de manera tant amistosa i jo anava vestit de civil. Que és van pensar que jo era un oficial de paisa. Quan és van adonar que era un simple soldat i torejava el caporal primer Carreras, més d’un li va perdre el respecta, en el conseqüent arrest. Jo també pagaria la meva frivolitat un poc més endavant.

El xofer mallorquí en va portar el aeroport, estaia fart de Palma, un poc de descans a la terminal, no em passarà res de mal. Falsa il·lusió, trec la targeta d’embarcar, pas la bossa per el detector de la seguretat, amb gran sorpresa veig el guàrdia civil grassonet ell, que fot bot, com s’hi li cremés el cul i em diu  que m’aturi. Com art de màgia estic envoltat de uniformes verds. Ai! Déu-meu! Quina l’haure feta jo ara? La pinta no era massa recomanable per un soldat, entre que no feia bona cara perquè no em trobava bé, sense afaita i en roba de quinqui, un terrorista semblava un monjo el meu costat.

Guàrdia civil:- “ABRA LA BOLSA Y SAQUE LA DOCUMENTACIÓN”

Vigilat de molt a prop vaig fer tot el que volíem, s’hi feia el boix dormiria calent aquell vespre. Tota la cua em mirava de cap a peus i xiuxiuejàvem,”segur que és assumpte de drogues” Dins la bossa duia una comanda que era una replica d’un subfusell Z-70 per fer de trepitjar papers. Al passar per la pantalla del detector el va augmentà la mida i semblava de veritat. Una vegada acreditada la meva identitat com estafeta militar tot tornar a la normalitat, al fi cap a casa, açò no és pagat, cagó en tot!

Arriba a casa em vaig enterrà dins el llit, vaig jeure tot el dia i em vaig presenta a Santiago un dia més tard i ningú se’n va donar conta, fet que els pròxims viatges en trauria profit.                                                 

LA COSTA DE GENER PRIMERA PART

CAPÍTOL DIVUITÈ

LA COSTA DE GENER   PRIMERA PART

Tot lo bo arriba el final i com els fiets petits, per San Esteva a la escola, en el nostre cas al quarter.

Nadal, cap d’any i reis eren un passat borrós. Els regals jeien per damunt el llit, colònia, massatge pel afaitat, calcetins, un jersei que hem esta petit i alguna coseta més. Una rutina que per una màgica sort és repetirà cada any i crec que no som l’únic.

Mai he tingut masses problemes per llevar-me pel matí. Però aquell dia fred de primers de gener, no podia, no volia. La roba estava gelada, més neta que nova, la mare la havia rentada i planxada. Els botons brillaven, les sabates llustroses però ma feien mal, tant de dies de duu  banves me passaven factura. Barón rojo crida en el radiocasset, (RESISTIRE, RESISTIRE HASTA EL FIN) Em fic  l’abric, una peça de roba de dos quarts de color beix, pesa com el plom. La gorra cau com una llosa damunt el caparrot, ( sí hay que ir, se va)

A la porta un veterà de febrer ens rep amb un somriure de orella a orella i m’he diu-“Me llaman el Mesías, ya no me quedan meses, me quedan días”.

Entro  dins la companyia, quines cares de som, uns contents perquè heura més gent per fer guàrdies i uns altres emprenyats per tornar a la “guerra”.

Obro la taquilla “hòstia tu, les botes trobades” Demano dissimuladament  s’hi algú va notar la pèrdua del calçat.

Pues sí un vetarà va tenir que anar en les sabates de fer gimnàstica dues setmanes, estaia molt cabrejat, fins que li van donar unes de noves, bonó és final tothom content, jo ja tenia botes per entregar quan fos l’hora.

Cap a la feina, el tinent ( V) m’ha té una llista ben llarga de missatges. Però el primer que tinc que fer és una visita a un Coronell de govern militar. Açò vol dir que el Coronell (L) estaia fart de que el degrades, estic ben acabat,  en follaran viu.

Arribo al carrer de Isabel II, demano per el despatx del Coronell (L) “En este momento esta reunido” xamba, don mitja volta , m’ha crida un tinent –“¿Eres el estafeta de infanteria?  -“ ¡ Sí mi tenient! “ Pues entra tenia mucho interes en verte” Putes, no hi ha dubtes aquest va per mi. Pic a la porta, una veu autoritària crida “adelante” acollonadet entro dins l’habitació , un ràpida ullada, hi ha un coronell de infanteria, dos tinents coronells d’artilleria i un comandant de ingeniers. Davant un solitari soldat ras amb dos bonys el coll. Crec que no en matarà davant tanta gent. Vaig directe el mento, gorra a la mà, en planto i faig un taconas en fic firmes i crit –“A LA ORDEN DE USIA MI CORONEL” Ell en mira i somriu “Bien muchacho bien”Els seus companys sorpresos comenten- “Coño con la infanteria” Hem agafa pel braç de una manera suau i ma duu a la seva taula. –“Me tienes que hacer un favor, tengo un hijo que esta en la academia de oficiales de Zaragoza, quiero que me compres esto”Unes estrelles durades  de sis puntes.  A jo tant sols me sortia –“A SUS ORDENES, A SUS ORDENES” Com un lloro. El final tanta por per res, cagó en dema!

El meu cap m’ha informa d’un parell de canvis a la meva feina. En arribar a Palma tindre a les meves ordres un xofer, per ser més àgil pel la ciutat. Abans em movia en bus en cas extrem en taxí i caminat com un bon peregrí. Presentava els tiquets del bus i el exercit m’ha donava el diners. Jo feia una petita menganya, comprava un bonobus i jo replegava tiquets pel terra i els entregava, negoci rodó. Un dia vaig replegar un quants tiquets grocs de 15 pessetes (10 centins de €) amb una P escrita en vermell, n’hi havia molts. Ma anirà bé per fer contes rodons,però què vol dir la P? Uns pocs minuts de observació, vaig tenir la resposta, uns avis tenien a la mà un tiquet groc, la puta la P, és de “pensionista”, per un pel no la cag com sempre. Adéu el meu petit “negoci”.

Surt-ho de la terminal del aeroport i com una estrella de cine tinc un xofer a la porta. M’ha identifico com l’estafa de infanteria de Menorca. Quan el xofer xerra no pot negar que és mallorquí, no se, no se, me’n record de les putades que nos feien les natius de l’illa el C.I.R 14. El vehicle és un jeep, el mateix que surt a les pel·lícules de la segona guerra mundial, Corea i fins i tot del Vietman. Una cafetera amb rodes i el xofer un jove esquifit i blanc de cara,  el uniforma a perdut el color verd oliva per sempre. Un triangle metàl·lic a la butxaca amb un volant daurat amb fons vermell, me diu que és d’automòbils. Una branca del exercit que dona cobertura i auxili a la resta, hi ha mecànics, xofers per tot tipus de transport gran o petit. És incomodo el sallent, s’ha me claven els molles el cul. De camí a Palma ens presenten, ell té un llinatge curiós, Pocovi. Li demano si coneix en Toni Carreres, amic destinat  automòbils i que ja a sortit en anteriors capítols. Afirmatiu és el caporal de primera Carreras, quina sort a van si el veig ja que tinc que anar a cerca uns recanvis.

Una vegada anava agafant confiança en Pocovi tenia una obsessió, si a la tarda tindria feina que fer. -És que soc de Portols, Marratxi i tinc feina, és enfora de Palma.- Bono ja voren” li vaig dir, no volia que un mallorquí me dones pel cul, aquesta vegada jo tenia la paella pel mànec.

                                      El soldat Mallorquí "pocovi" foto cedida per en Toni Carreras

A la feina, una de les coses que vaig tenir que fer, era duu coses a una jove estudiant de magisteri, filla d’un càpita. El curiós era el lloc on estudiava, una residencia de monges dins el ben mig de Palma. Veure una jove menorquina sempre anava bé per la vista. Però les monges no m’ha rebien en gaire alegria. Jo tocava el portot , deia qui era, el cap d’uns minuts ella apareixia, sempre simpàtica i amb un somriure els llavis. L’hi duia roba, menjar i algun paquet, per aquell temps el seu al·lot era amic meu, l’hi podia enviar records seus, ella és posava vermella. Les monges no ha hi eren físicament però té senties observat, tenia prohibit sortir el carrer en jo per dir-me adéu, que avorrit tenia que ser aquell lloc, unes joves tancades estudiant i resant. Tindria que haver atacat  aquell  convent i alliberat a les donzelles de les malèfiques túniques negres. Què passa! No puc tenir fantasies!

Tenir un taxi per jo és una passada, son les 12h i tinc casi totes les feines enllestides , en Pocovi és mou amb agilitat dins el caòtic transit de Palma. Com sembla un bon al·lot no li faré la putada de fer-lo acaba tard, a més tinc que deixa  feina per en sol dema. Segur que en Pocovi estarà millor en jo,-“Eh! Mallorquí ha hi gasoil?- Sí clar! –“Pues a cremar-lo, anem a fer una volta per la capital, desprès em portaràs a casa d’uns amics i dema a les 8 del matí en vens a cerca farem una visita 1ª Carreras” ell em va dir –“ a la orden”. Me’l vaig mira i riure –“Ja,ja,ja... què bitxarraco!  

Què deuen fer aquell parell? Seran bons informàtics però com cuines son un desastre, a van s’hi inventen prest el microones.                                                                     

DIA DE FESTA

Si todo el año fuese fiesta, divertirse sería más aburrido que trabajar

WILLIAN SHAKERPEARE (1564-1616) Escritor britanico.

CAPÍTOL DISSETÈ

DIA DE FESTE

DIA DE FESTA  

Unes setmanes abans de la diada de la patrona d’infanteria tocava fer
“Orden cerrado” és dir desfilar i desfilar.

Tinc que reconèixer que la meva unitat, no era la millor desfilant. Però sí
era la millor per fugir de la feina, desaparèixer quan hi havia problemes,
numero un del “escaqueo”, els primers en marxar, a casa. Per això va fer que
ens posessin el darrere, per no molestar gaire.

Jo tenia dues coses dins el cap, no m’ha feia gaires ganes quedar a dinar al quarter, però aquell dia era obligatori. I que desprès de la “festa” sortiria d’aquella casa de guillats i no tornaria fins el gener del 1987.

Però com sempre hi havia algú en ganes de tocar es galindons. Tothom tenia
un doble o substitut, menys jo el més feiner de tots, l’estafeta.

Com què es quarter de Santiago estaria un mes sense aquella funció vital?
El meu cap directe em va fer cridar. El tinent V. Em va dir –“Pots partir de
vacances, però s’hi ha una urgència et cridaré i tindries que venir” Li vaig
contesta–“Ha sus ordenes mi teniente” Jo pensava i una fava que vindre, ja
podeu crida la policia militar. El gran dia, 8 de desembre “ La puríssima concepció, patrona del cosd’infanteria.
 Un dia de festa i tenir anar el quarter, quina merda. Un dia fresquet

d’hivern, un solet sortia tímid entre nuvolets. Semblava un dia polit, a van
com acabar aquell sarau.

De bon matí ja hi havia activitats esportives partits de futbol i basquet,

carreres atlètiques. Els oficials i suboficials bons tiradors, compatien per
ser el millor “pistoler” de la caserna. Una d’aquelles activitats que resultava
xocant era que un soldat anava amb una carretilla que duia damunt un barril amb
un líquid alcohòlic el interior, una mescla de vi “Peleón” i coca-cola
“Calimotxo”. Tots els borratxos del quarter xuclaven d’unes canyetes, mentres
el soldat anava passejant el carretó. No falta dir que més dos acabaven
marejats.

Damunt mig dia, tothom vestit de gala amb guants blancs i tot. Les
familiars dels soldats podíem entra a la caserna per veure la desfilada dels
joves guerrers.

Parlaments de les autoritats militars, càntics patriòtics, himne
d’infanteria...

Ardor guerrero vibre en nuestra voces y de amor patrio henchido el corazón, entonemos el himno sacrosanto del deber, de la Patria y del honor. ¡Honor! De los que amor y vida te consagran escucha, España, la canción guerrera, canción que brota de almas que son tuyas, de labios que han besado tu Bandera; de pechos que esperaron anhelantes besar la Cruz aquella que formaban la enseña de la Patria y el arma con que habían de defenderla . Nuestro anhelo es tu grandeza, que seas noble y fuerte;

Nuestro anhelo es tu grandeza, que seas noble y fuerte. Y por verte temida y honrada contentos tus hijos irán a la muerte. Y por verte temida y honrada contentos tus hijos irán a la muerte . Si al caer en lucha fiera ves flotar victoriosa la Bandera ante esa visión postrera, orgullosos morirán. Y la Patria al que su vida le entregó en la frente dolorida le devuelve, agradecida, el beso que recibió.

El esplendor de gloria de otros días tu celestial figura ha de envolver; que aún te queda la fiel Infantería, que, por saber morir, sabe vencer. Y volarán tus hijos ansiosos al combate, tu nombre invocarán, y la sangre enemiga en sus espadas y la española sangre derramada tu gloria y tus hazañas cantarán. Y estos soldados de tu Infantería sienten que se apodera de sus pechos con la épica nobleza castellana el ansia altiva de los grandes hechos te prometen ser fieles a su Historia y dignos de tu honor y de tu gloria

Feia ganes fer la invasió de Normandia.

El personatge sorpresa va ser el capella castrense. El pare Macian que en
pau descansi, una missa de campanya el aire lliure. Un xarrar lent, pausat, no
acabava mai. Per fi callar el “pater”. Una ofrena els caiguts i la banda de
música sona l’himne espanyol més llarc de la història. Amb posició de“presenten
armas” més de 10 minuts de fanfàrries. Per sort eren pel darrera i més d’un sa
aferrava l’arma el cos, en Toni Mascaró, un ciutadallenc amb caràcter, va girar
el fusell i amb la baioneta el clava el terra, el va fer servir de recolzà
braços. Amb les extremitats engalavernades, acabar la música, tots ben posats
comença la desfilada. Semblava que ho havien fet tota la vida, més d’un
centenar de jovenots marxéssim tant bé, la gent aplaudia, collons que bons que
eren, hagués estat guapo, ja seria l’hòstia. La passetget va ser fins i tot
curt i tocava anar dinar.
Les vegades que havia tingut que quedar a dinar havia estat pèssim.

Sorpresa agradable, si la memòria no me falla, de primer un entremès generós,
amb embotit fresc i pernil i tot! “Jamón serrano, recony” de segon parrillada
de carn, molt bo, no m’ho podia creure, podies menjar i beure fins rebentar.

Una pregunta me va venir el cap. Perquè avui el menjar era excel·lent i els

altres dies era flac? Perquè era dia de festa? Jo no m’ho creia.

Uns anys desprès d’acabar la mili, és va descobrir un escàndol. El cuiner

que era civil contractat, que va robar durant anys. Qui patia més la seva mà
ràpida eren els soldats, menjars minsos i de baix qualitat. Molts recordem
“sopa de ... patatas con...” El final algú el va trair, era impossible fer el
lladregot sense tenir la complicitat de més gent.

La sensació era que tothom podia treure alguna cosa per ell. Personalment

puc dir que anava molts de dies a la cuina a cercar una bossa de pa i la posava
dins del cotxe d’un comandant. Es final era poquet el que pispaven, un poc de
pa, un dia uns quilets de patates, un altre dia dos bòtils d’oli. Però açò
multiplicat per més caps i un munt d’anys, el resultat era una riuada de
pessetes que volaven. Desprès deien pestes del govern socialista d’en Felipe
Gonzalez eren uns rampinyaires. Espanya és diferent!

Bono el dia de la patrona arriba el final, més contens que uns gínjols, tal

vegada perquè havien begut una mica de vi. Varen anar a la companyia cerca els
trastos i agafar el paperet màgic del permís, que me va donar el caporal
furriel. Dins la sala hi ha eufòria i bordell, aprofito la confusió per
“trobar” un parell de botes, les guardaré dins la meva taquilla i d’aquí un mes
ja ningú se’n recordarà.

Ja era fosc quan ens van deixar sortir, he tingut més dies de vacacions en

unes altres feines on he estat però com aquell dia d’alegria i felicitat cap.

I exines de gambirot de gambirot, l’any 1986 acabava. El èxit de ventes era

el seat panda, el barça perdria a Sevilla la final de la copa de Europa davant
el steaua romanès, on el porter Duckadam va ser l’heroi. Ac/dc publicava (who
made who). Barricada (no hay tregua) Metallica (Master of puppets). El cinema
en Tom Cruise feia banyar les bragues de les jovenetes a (Top gun) .Una de bona
era (Platoon).

Com seria l’any 1987? Com un pressentiment el van comença amb un bon gat.

ATERRIZA COMO PUEDAS

Hemos aprendido a volar como los pájaros, a nadar como los peces; pero no hemos aprendido el sencillo arte de vivir como hermanos.

Martin Luther King (1929-1968) Religioso estadounidense.

De esquerra a dreta, En Toni, Vicent i en Lopez

CAPÍTOL SETZE
ATERRIZA COMO PUEDAS
No tots els dies passava alguna cosa ressenyable, és més la majoria eren pura rutina.
Una nova remesa de carn fresca arribat, la lleva d’octubre, fa pocs dies que son per aquí. Ja no som “bitxos” estaiem a finals de novembre 1986. La patrona d’infanteria s’ha aproxima,”La inmaculada concepción” Açò volia dir que ens anàvem un mes de permís, Nadal a casa sense tenir que passar pena amb guàrdies, reforços i viatges.
De camí a govern militar en torno a trobar al coronell “Lafu” aquesta vegada no fallaré, li fotre un saludo de lo més militar –“A LA ORDEN DE USTED MI TENIENTE CORONEL” ell amb un somriure –“BIEN MUCHACHO BIEN”, reputes , ja la he tornada a cagà. Però ell passa de jo, un dia d’aquest estarà emprenyat i em penjarà pels ous el pal de la bandera.
Els militars eren molt aficionats el joc primitives, quinieles, cupons dels cecs i loteries. Com jo anava a Palma cada dos per tres, volíem loteria de allà. Tenia que anar molt viu amb els diners, perquè eren uns garrepes. Uns oficials volien tots el mateix numero, uns altres que acabes en 69, uns altres que compres els dècims a la administració de la viuda negre i que entres amb el peu dret. Per enviar-los a fer moltes punyetes a tots, i per acabar d’enredar la cosa, els mallorquins volien dècims de Menorca, açò sí tots coincidien amb una cosa –“PERO QUE TOQUE , HE MUCHACHO”
Som-hi dons, sense frisar vaig enllestir la majoria d’encàrrecs. Un va ser interessant, anar cerca unes condecoracions que teníem que donar el dia de la patrona. Una llàstima no haver tingut a mà una càmera de fotos, en arribar a Maó me les vaig posar totes, crec que no hi hagut mai un soldat ras tant condecorat.
A dinar, el factor sorpresa no hi és , ciurons, cigrons i garbanzos. Els companys fan mala cara, teníem ganes de tornar a Menorca per Nadal, però manca un mes encara. Quan els s’hi dic que per jo sí és el darrer viatge del any, és derroten un poc.
Palma, sempre Palma, es una cuitat gran amb molts de recons. Un que tenia més encant per jo era el barri xino , la porta de sant Antoni, la gerreria. El blanc i blau de Menorca, xocava a la meva retina, amb el gris i escrostonats colors. El matí simplement era un barri degradat i brut sense perill, a la posta del sol com els vampirs sortíem el carrer tota classe de fauna nocturna. Perfectament camuflat, xupa d’imitació a cuiro negre, pantalons texans i una barbeta de tres dies, un autèntic “Lute”. D’aquesta manera en vaig mesclar entre gitanos que veníem droga, drogates amb un “mono” que feia por, uns ulls entelats pel verí de la heroïna, travestis, maricons i putes. No eren una cosa fina, era molt denigrant, els prostitutes eren avies grasses i brutes, més pintades que una porta, sense “glamour” Et cridaven –“Niño una mamada 1000 pesetas (6 €)” Els travestis encara eren més barat i els homosexuals té donaven diners, açò sí tenies que ser “amable”, per aquell temps el sida no era cap broma. No era un lloc per la gent normal, un baix-mon. Dins aquell merder, els forasters, un grup de marines americans borratxos en ganes de guerra, sempre hi havia ganivetades, més d’un yanki va sortir amb els peus per davant. Els gitanos que fèiem mudança el capvespre-nit? Val més mira el terra i no dir res. Passejant per es carrers vaig poder veure dins una cotxeria, com és feia una missa estil espiritual negre, entre càntics i al·leluies a Déu, el capella cridava els seus feligresos –“ARREPENTIOS, PECADORES, EL FIN DEL MUNDO SE ACERCA” els feligresos eren els pecadors més grans, igual que les opulentes catedrals catòliques, però aquesta gent era pobre. Una cosa que no puc borra, era la olor, una mescla de diferents pudors, alcohol, sexe barrat, suor, drogues i pixum. Olor a misèria, pobresa i delinqüència el ben mig de la rica Palma.
Desprès de una volta turística pel cul de Palma, tinc un poc de talent, però les botigues estan tancades la gent decent és a casa i comença a fer fred. Arribem el pis a la vegada que els companys estudiants. Aquella cuina no feria cap mal paper d’allà on vinc. El principi teníem un mantell de plàstic per posar el damunt la taula i de tan en tan el fèiem net amb un drap de cuina. Açò és va acabar en descobrir les fulles de la impressora, cada dia en posaven un parell i així dia darrera dia. El final teníem una gruixa considerable, el seu lema era “porqueria que veiem full de càlcul a sobre” Quan escuràvem i s’hi, per mala sort queia un bocinet de menjar o resta el terra, un hàbil toc de peu i anava a parar baix el moble de la cuina. La formació de noves especies tan sols era qüestió de temps, matèria orgànica ja ni havia prop. I el ciuró ? allà era just treia un poc el capet li estai agafant afecte. El matí partia cap a el aeroport, acomiadat entre amenaces de futures desfetes. –“Ja tornaràs ja, hi ha moltes piles a dur” “El home del temps a dit que farà un temporal de collons, xalaràs amb l’avio” “Et fotran guàrdia””Dus els cabells massa llars té arrestaran ” “Que té la piqui un gall” Que dolenta és la enveja.
Es final aquells pollastres tindrien raó, pujades i davallades, trons i llamps un bona tempesta. Entre els passatgers hi ha una cara coneguda, una jove que viu el meu carrer. Esta molt espantada, vaig tenir l’idea de fer-li un acudit. Em vaig treure el carnet d’identitat i me’l vaig posar a la boca, ella intrigada em va demanar que feia. –“Això és per si l’avió cau i s’estavellava a terra, em coneguin entre tants de cadàvers calcinats, totalment esclafats” La cara d’aquella noia va ser d’horror i cagó, jo em pixava de riure. La meva prepotència i les ganes de fer brometes és van espasar de cop. Quan les rodes del avió xocaren violentament a la pista de aterratge, els llums és van apagar i a la vegada queien les màscares d’oxigen, la llum retorna tot d’una. La gent és va esglaia molt i la jove va fer un crit de peli de terror. Més de dos se’n van recorda de la mare del pilot. Jo podria dir no vaig tenir por, mentirà, quan veus caure les màscares, allò vibrà tot, la llum va i bé i el personal xisclà i un cabronet cridà –“VAMOS A PALMAR” Els calçotets agafen un color marron i com el Papa polonès, besar el terra de Menorca. Em vaig en recorda de les prediccions d’aquells canalles, cagó en tot, açò no és pagat.