Las bromas son como la sal: se deben
usar con gran precaución.
CAPÍTOL VINT-I-DOS
LA ARRIBADA DELS NOUS, JA N’HI QUEDAR POC.
Un poc acollonit, em present el quarter, amb molta
cautela intent no ser vist per els comandaments. Una vegada saps que tan posat
un part o dos, millor ser invisible, no cridar la atenció. Però no tinc més
remei que anar donar la causa del darrer viatge, el maleït pa mallorquí. Escales
per amunt, sala dels gastadors lliure, passadís a les oficines vuit, bé!. Toc
la porta del comandant menjar pa, -“Adelante” entro tot decidit, merda!. El comandant
i el tinent “V” estaven reunits, entrego el pa el comandant, és posar content i
comenta –“Quin oli-aigua més bo em faré i s’hi en sobre unes sopes de partera!” Jo
pensava no té ofegaràs no.
El tinent “V” em diu que vaig el seu despatx que vol
xerrar en jo, morta la cuca, d’aquí a la mola. Em demana explicacions damunt
les queixes rebudes de Palma, jo li dic el que va passar i l’error de menysprear
un caporal, per molt amic que fos era un superior meu, altre cridada del tinent
d’enginyers per una comanda de piles que no era per infanteria. Esperava un
càstig exemplar, ell anava remenant papers, em va dir-“Bonu, el pa és aquí i el
comandant esta content, respecta els superiors i els artillers que s’espavilin,
que tenen el seu propi estafeta.” Tinc una flor el cul, jo esperava unes
fuetades el patí del quarter i tot gràcies el cony de pa.
Per fi! Els nous ja som aquí! Els “novatos” els que
tindran que fer la nostre feina. Entre ells el meu substitut, qui serà el
afortunat? Quines cares de retgiró estan cagats! Igual que tots quan vam
arribar.
No estat mai partidari de les “novatades” ha jo me’n van
fer poques i de les poques no van ser cruels. Però unes brometes simpàtiques,
no fèiem cap mal, era una manera de dir qui manava per allà. Una d’aquelles
bromes que record, era dir-li a un “bitxo” que anés a la cuina i demanes els
cuiners la maquina de pelar gambes. Com tots estaven compixats i sabien que
dir. Els de la cuina li deien el nou, si era per fer a la planxa o per fer una
paella, com no ho sabia tornava pujar a la companyia, ens demanava de quina manera volíem fer les
gambes. Nosaltres fèiem una farsa de discussió , gambes a la planxa sí, gambes
per paella no! Tornar cap a baix, tot feliç li tornar demanar els de la cuina
–“Gambas a la plancha!” Aquells pollastres li demanaven –“¡Para langostinos o
gamba normal!” Ja en la mosca darrera la orella tornava pujar. Nosaltres molt
seriosos li cridaven –“Grosses, per fer a la planxa, grosses bitxarraco!”. Camí
per a baix, els de la cuina casi no podien més i s’aguantaven la rialla –“Pues
los langostinos a la plancha se hacen con aquella maquina” Era la maquina de
tallar l’embotit, que pesava un plom. Així com va poder va pujar aquella
maquinota a la companyia, quan va entrar per la porta, nosaltres ens tiraven
pel terra de riure, ens pixàvem! Una
vegada recuperats de la brometa, li tocava tornar la maquina a la cuina,
desprès eren els de la cuina, que se’n fotien d’aquell mesquinet, més d’un és
de via hernia.
Tothom tenia un substitut per ensenyar i torturar un
poquet, menys jo. Som a mitjans d’abril em quedar poc més d’un mes de mili, i
no hi ha recanvi de estafeta, més ben igual.
Els viatges van anar passant, de verdes i madures. Jo
pensava que ja ho havia vist i
transportat de tot, però encara tindria alguna sorpresa. Un matí em va crida el
numero dos del quarter, un tinent coronell, era menorquí. Com era normal volia
una cosa que no tenia res que veure en lo militar. Volia que li portes una peça
especial per cosir cuiro, em va donar tot ben aclarit, direcció i doblers. Com
lo de viatge de franc a palma tenia els dies comtats, jo i els companys
intentaven treure el màxim de profit. Portava totes les ofertes de les grans
superfícies, la vaixella que empraven quan em vaig casar era d’una oferta
mallorquina.
De matinada el aeroport de Sant Joan son freds, però quan
el sol surt comença a fer caloreta, la primavera ja em frega amb calidesa.
Com un robot, vaig fent les comandes oficials i de pesada
les extraoficials. Hi havia un lloc a la avinguda de Roma que era el servei
cartogràfic del exèrcit. Allà venien els mapes militars, lògicament els de
Menorca. Els mapes del exèrcit tenien detalls que els turístics no portaven. En
vaig portar per casi tots els companys militars o no, eren molt barats i em van
servir per fer excursions per tota l’illa.
Una anècdota d’aquell viatge, va ser anar a la residencia
d’oficials, enes “Fortí” molt a prop del
antic camp de futbol del Mallorca “El Lluís Sitjar”. Tenia que donar uns documents a una jove estudiant,
filla d’un oficial. Hi havia un recepció amb dos joves soldats vestits de
cambrers. Em vaig presenta con estafeta militar i vaig demanar per la jove.
Entre ells rèiem i parlen d’una manera sospitosa –“Es la rubia del lunar en el
culo” el company li va replicar –“No es la morenita de las tetas grandes” Com
la gent és marca moltes medalles i no les vaig fer massa cas aquell parell de
filibusters. El cap d’uns minuts apareixia una jove rossa, alta i ulls verds
molt guapa, la tenia vista per Maó. Vaig donar els papers i em va regalar un
somriure lluminós i es va anar. Quan va passar pel davant del taulell, va
llançà una mirada de desig i de manera
molt femenina fica la llarga cabellera cap a el darrera, amb unes bones
remenades de cul, pujar unes escales que portaven a les habitacions i la van pedrer de vista.
Un dels joves li va dir el altre –“Ves como era la rubia del lunar”. Amb un poc
d’enveja masculina vaig dir-les –“Sois uns aprovechados” El més vetaran em va
dir –“ Tranqui tronco, no hay amor, yo tengo novia en casa, esto es un servicio
más, como una guardia,¡ con el fusil bien firme ja, ja,ja!” Altre va tancar el
comentari –“¡Ademas, a esta es una cachoda! Me’n vaig anar més calent que la planxa d’un
sastre, allò devia ser Sodoma i Gomorra.
Vaig tornar a veure aquella “estudiant” un parell de vegades més per Maó. Quan
la veia no podia més que pensar, amb lo malament que ho havia passat a Palma
aquella jove en mig de tants de “fusells”. Crec que és va casar amb un oficial
i va marxà d’illa.
El pis dels futurs informàtics tot anava igual, un poc
cansats, però amb ganes d’acabar els estudis allà pel juny i tornar a casa per
fer feina, encara que ells no ho saben amb un gran futur pel davant. Jo tenia
una feina pendent, la neteja de la cuina, fins i tot havia portat una espàtula
de la feina per llevar la porqueria del terra. El cap d’una estona de estar de
genolls i fer reguinyols de greix mesclats amb paper d’ordinador amb la espàtula. Vaig pensar, qui ma cridat a
fer aquesta feinada, quan vaig intentar a xica, no podia m’havia quedat ferrat
com un retolí sobre visc. Me cagó en tot! con me’n brutat, el pantalons i no
tinc recanvi, en aquell moment em va sembla sentir una dèbil rialla ji, ji ,
ji... No podia ser, era sol el pis! A fer punyetes me’n vaig anar a fer una volta pel barrí.
En sol dema agafava el penúltim avio com estafeta militar
.El viatge havia anat més o menys
tranquil, fins arribar a Menorca. Colca “despistat” dels maleters de Palma m’ha
va extraviat la bossa amb la majoria de
comandes, entre elles la pesa de la màquina de cosí. Jo sempre tenia una bossa
de deport un poc més petita, on portava els coses més importants i delicades,
no la amollava mai, per si de cas!
Ara veure’n con s’ho agafar el peix gros. De manera molt
militar l’hi vaig contar la pèrdua de la maleta amb la seva comanda. Sense
dubta ni un segon agafar el telèfon i demana línia amb la oficina de
reclamacions de aviaco. El que va tenir que sentir el operari de la companyia
aèria va ser tota una reclamació. El tinent coronell els s’hi va dir de tot,
insults i amenaces brollaven per la seva boca “ Ha grito pelao” Jo estava bocabadat,
menys mal que no era jo qui patia aquell arrambatge. Va penjar el telèfon i
molt tranquil em va dir que just m’ha tornessin la bossa l’hi portes la pesa, a casa seva fos la hora que fos. Quan
el que mana no esta per orgues, val més dir amen, en va aquest cas “a la orden”
i que corri el aire.
A les 5 de la tarda tocaven el timbre de casa, un home de
la companyia aèria, em tornava la bossa extraviada. Torna-hi a posar la roba de
soldat, mitja hora desprès tocava la porta del cap. Em va obri en batin i
sabatilles, em vaig quadra “ A la orden mi Teniente Coronel, su pedido” Li vaig
entregar una petita capsa, un gruny va sortir de la seva boca i la porta és va
tanca amb una sonora portada. Com tots els col·lectius hi ha de tot, però que
especials i rars eren alguns d’aquells personatges. Personalment ja havia vist
de tot i me era igual, d’aquí tres setmanes els tindria que llepar el cul uns
altres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario