LA HISTORIA DE LA MEVA MILI

La muerte sólo tiene importancia en la medida en que nos hace reflexionar sobre el valor de la vida.

André Malraux (1901-1976) Novelista y político francés.

 

CAPÍTOL VINT-I-QUATRE  (penúltim)

UNA BALA AMB UN NOM

Quin dia més polit què fa! Divendres 22 de maig de 1987, el meu darrer dia com soldat, demà entrego la roba i per fi tindre la desitjada blanca (Cartilla del servei militar) . Quina festassa feren! Nedaren en cervesa! La quinta del juny del 86, som a hores de ser història.

Me’n vaig a peu, avui fa ganes caminar, ufanós marxo amb un xiulet els llavis i per dintre cant una cançó d’un grup de peluts (Vamos muy bien, borrachos como cubas y que aun nos mantenemos en pie y no pararemos hasta no poder ver...) El sol tímid començar a sortir.

El soldat de guàrdia a la porta, n’hi ma mira, el suboficial parla pel telèfon i amb la mà em fa que passi a dins. Hi ha alguna cosa que no va bé, hi ha tensió en el cos de guàrdia, cares llargues, no hi ha burles ni xauxa. Trull de oficials que pugen els escalons de dos en dos que porten a les oficines, què estrany! Aquesta gent no surt del bar abans de les 9h. De camí  a la companyia em trop un company destinat a la “lavanderia”  en Lin de “can 29” tot nerviós hem demana –“Que ho saps, t’has entemut?” –“S’hi se què? Em va amollar –“En Nico és mort!” La presencia d’uns caps el van fer callar, atemorit i marxa corre’ns. Vaig pensar que si era una broma no li veia la gràcia, per desgracia era de veritat.

Aparti d’era intentaré narrà uns fets que em va deixà una marca per sempre a la memòria, amb el màxim de respecte, tendresa i delicadesa, sempre des de el meu punt de vista. El destí va voler que la nostre sortida del exercit fos de manera traumàtica.

Els fets van succeir el dijous 21 de maig a les 8:45. Nico Moll caporal de primera, amb companyia d’un altre caporal de primera, però de la policia militar (El seu nom estat esborrat de la meva memòria) Els dos estaven de servei, eren a una petita cantina que hi havia els quarter de l’esplanada de Maó, al darrera del monòlit els caiguts. No ser quin dels dos, havia rebut una pistola nova i la estaven manipulat. Aquí ens agrada les armes de foc, les observen, les toquen, son aparells de dissuasió i de matar.

Poca gent sap que va passar realment, jo he fet anar la imaginació amb les pistes que vaig aconseguir. La pistola anava de la mà d’un a la mà de l’altre, la suspenia, pesa poc, és lleugera. Muntaven el arma sense carregador i apretavan el gatell i sonava un “clac”. Fins que van cometre un gran error, al posar el carregador a la pistola, un d’ells va carregar l’arma, sense ells adonar-se’n una bala va anar a la recamarà. Una sinistre ruleta russa havia començat, a les 20:50 h. La pistola carregada amb els segurs llevats era a les mans d’en Nico i la va entregar el company, amb el canó apuntant a ell. El caporal de la P.M. va empunyar l’arma, posant suaument el dit índex sobre el gatell, el que va passar desprès  no és sabrà mai, una relliscada, algú fa un soroll, un mal gest de la mà. En aquell instant el temps s’ha aturar per el caporal d’infanteria,el dit pitjar el gatell, és va sentir un”PAM” no més fort que la explosió d’un petard. La bala podria  haver nat a la traginada  ho el terra i quedar tot en un bon ensurt. Però no va ser així, malauradament va ser un tret el rostre del pobre Nico, el cos va caure, feixuc entre les taules. És van viure moments de desconcert, jo no contaré detalls escabrosos, però se de gent que hi era i va necessitar ajuda psicològica. El diari va dir que va arribar amb un fil vida a l’hospital Verge del Toro, però no van poder fer res per salvar-li la vida.

En Nicolas Moll Riera tenia 22 anys, veí del carrer de gràcia de Maó, ens coneixíem d’abans de la mili però no més de vista. Just va tenir l’edat mínima és va allistar voluntari al exercit per intentar fer carrera militar. Tal vegada no va ser el que ell esperava ho perquè havia trobat una feina millor, de xapista, sense guàrdies ni reforços, Nadal a casa i ses festes de gràcia  de trot amb els amics, per açò havia decidit penjar les botes. La mala sort voler que fos cruel, aquella guàrdia el quarter de la explanada era un dels darrers serveis abans d’acabar com nosaltres, dia més ho menys.

Un dia abans dels fets, dimecres 20 de maig, jo sortia de la feina a les 6 h. De la tarda i vaig passa per el davant el taller de xapa i pintura on en Nico treballava les hores que tenia llibre, que encara hi és, el mig del camí de ses Vinyes. Ell era al defora, bevent un refresc, amb un mono de feina blau, amb la seva barba ben ratejada, em va somriure i en va demana –“Què fas tu per aquí?” Vam xerrar una mica, de la feina, del fi de la mili, del sopar de dissabte –“Quin bordell que farem!” Aquelles van ser les darreres paraules que vam creua.

Una gran desolació ens va embargar, en espacial els menorquins i concretament els seus companys més pròxims. El meu amic de Ciutadella en Gaspar Aguiló, una gran persona plena de humanitat, estava desfet. Havien fet una bona amistat, feien feina junts a la oficina del magatzem no hi havia consol possible. Aquell darrere dia no hi va ver festa a la cantina, em vaig passar hores vagant pel quarter amb la mirada perduda, em vaig acomiada dels pocs companys que quedaven per marxa a diferents recons de la peninsula.Com s’hi un guionista malvat hagués escrit un mal final del nostre final del servei militar. Els menorquins tenien que entregar la roba i recollir la cartilla militar (la blanca) el dissabte a la 1 hores, a la mateixa hora del funeral del nostre company  ens varen negar en rodó, seria el darrer dia vestits de militars, volien donar el condol a la família com últim servei.

Dissabte a la 1 hores en punt una representació voluntària de soldats varen anar a la missa. Veure els pares, germans la família i amics enfonsats per aquella desgracià, ens va deixar molt tocats. Van lluir el uniforme com mai, però una vegada finalitzada la cerimònia la roba militar em cremava, estava cansat, molt cansat. No me’n record s’hi vaig tornar la roba el mateix dissabte ho el dilluns, tan sa val.

Hi va ver una investigació oficial del accident, van aparta del servi una temporada el altre implicat. Però els militars son uns mestres tirant terra damunt de assumptes que no els s’hi agraden. El temps passarà i la memòria de la gent és fràgil, oblidadissa, però no de tots.

 El sopar de comiat havia quedat suspès. Però van decidir que no podien dir-nos adéu i prou , havien xalat i patit junts, tot un any, exines que el dissabte desprès van quedar per sortir.

Varen anar a un restaurant a Ciutadella, famós per fer carn a la brasa. Hi va manca gent i les cadires buides ens deien que sempre hi faltarien companys. Entre mos i glop, van recordar aquella borratxera de campionat a Palma, riure, cantar i veure, amb un simulacre inclòs de bombardeig amb llesques de pa. Una vegada acabat de sopar, van decidir anar a la discoteca més emblemàtica de Menorca “La cova d’en Xoroi”. Encara no era temporada alta, no hi havia molta gent. Però sí que havia “guiris” vaig començà a fer el millor que se fer “el ase”. Les britàniques es llevaven els sabates de taló per anar ballar, en aquell moment aprofitava per agafar-les el calçat. Anava a la barrana que separava del penya-segat i amb gestos em feia entendre. –“Ho m’ha dones un (kiss) ho llenço les sabates a la mar!”. No em va anar malament, unes quantes besades vaig aconseguir, també tinc que dir que un parell de galtades em van fer tremolar les dents. Quan els “cubates” van començar a caure pel terra i alguns tenien diferencies d’opinió amb uns fills de la gran Bretanya, més torrats que nosaltres, els més centrats van tocar retirada, de camí el port de Maó a fer la penúltima copa. Entrant dins el poble de Sant Climent un banaula angles és va botar un stop, provocant la frenada del cotxe de davant d’en Gaspar i jo anava amb el cotxe del darrera, d’en Toni Mascaro, un Seat Ronda impecable, sense tenir temps d’aturar, acabant per donar pel cul el cotxe del company, jo tenia mig cap defora, perquè m’ha dones el aire, em vaig clava una guitza al front amb el marc de la ventanilla, vaig duu la cara marcada uns quants dies. El vehicle més perjudicat  va ser el Ronda d’en Toni, llums romputs i el morro esclafat, perquè el “guirri” va volar perquè si no el pelem. Allà  és va acabar  la celebració, en sol dema em vaig despertar amb la cara inflada i una reseca terrible, aquesta escena és repetiria moltes vegades més aquell estiu.

Havia acabat la meva etapa como soldat? Jo pensava que sí, però sense jo saber-ho em veuria de militar més temps del que els papers deien.

El pròxim capítol serà el darrer amb un epíleg, no en estic orgullós del que vaig fer, va ser un tems de alcohol i violència.