LA HISTORIA DE LA MEVA MILI

La muerte sólo tiene importancia en la medida en que nos hace reflexionar sobre el valor de la vida.

André Malraux (1901-1976) Novelista y político francés.

 

CAPÍTOL VINT-I-QUATRE  (penúltim)

UNA BALA AMB UN NOM

Quin dia més polit què fa! Divendres 22 de maig de 1987, el meu darrer dia com soldat, demà entrego la roba i per fi tindre la desitjada blanca (Cartilla del servei militar) . Quina festassa feren! Nedaren en cervesa! La quinta del juny del 86, som a hores de ser història.

Me’n vaig a peu, avui fa ganes caminar, ufanós marxo amb un xiulet els llavis i per dintre cant una cançó d’un grup de peluts (Vamos muy bien, borrachos como cubas y que aun nos mantenemos en pie y no pararemos hasta no poder ver...) El sol tímid començar a sortir.

El soldat de guàrdia a la porta, n’hi ma mira, el suboficial parla pel telèfon i amb la mà em fa que passi a dins. Hi ha alguna cosa que no va bé, hi ha tensió en el cos de guàrdia, cares llargues, no hi ha burles ni xauxa. Trull de oficials que pugen els escalons de dos en dos que porten a les oficines, què estrany! Aquesta gent no surt del bar abans de les 9h. De camí  a la companyia em trop un company destinat a la “lavanderia”  en Lin de “can 29” tot nerviós hem demana –“Que ho saps, t’has entemut?” –“S’hi se què? Em va amollar –“En Nico és mort!” La presencia d’uns caps el van fer callar, atemorit i marxa corre’ns. Vaig pensar que si era una broma no li veia la gràcia, per desgracia era de veritat.

Aparti d’era intentaré narrà uns fets que em va deixà una marca per sempre a la memòria, amb el màxim de respecte, tendresa i delicadesa, sempre des de el meu punt de vista. El destí va voler que la nostre sortida del exercit fos de manera traumàtica.

Els fets van succeir el dijous 21 de maig a les 8:45. Nico Moll caporal de primera, amb companyia d’un altre caporal de primera, però de la policia militar (El seu nom estat esborrat de la meva memòria) Els dos estaven de servei, eren a una petita cantina que hi havia els quarter de l’esplanada de Maó, al darrera del monòlit els caiguts. No ser quin dels dos, havia rebut una pistola nova i la estaven manipulat. Aquí ens agrada les armes de foc, les observen, les toquen, son aparells de dissuasió i de matar.

Poca gent sap que va passar realment, jo he fet anar la imaginació amb les pistes que vaig aconseguir. La pistola anava de la mà d’un a la mà de l’altre, la suspenia, pesa poc, és lleugera. Muntaven el arma sense carregador i apretavan el gatell i sonava un “clac”. Fins que van cometre un gran error, al posar el carregador a la pistola, un d’ells va carregar l’arma, sense ells adonar-se’n una bala va anar a la recamarà. Una sinistre ruleta russa havia començat, a les 20:50 h. La pistola carregada amb els segurs llevats era a les mans d’en Nico i la va entregar el company, amb el canó apuntant a ell. El caporal de la P.M. va empunyar l’arma, posant suaument el dit índex sobre el gatell, el que va passar desprès  no és sabrà mai, una relliscada, algú fa un soroll, un mal gest de la mà. En aquell instant el temps s’ha aturar per el caporal d’infanteria,el dit pitjar el gatell, és va sentir un”PAM” no més fort que la explosió d’un petard. La bala podria  haver nat a la traginada  ho el terra i quedar tot en un bon ensurt. Però no va ser així, malauradament va ser un tret el rostre del pobre Nico, el cos va caure, feixuc entre les taules. És van viure moments de desconcert, jo no contaré detalls escabrosos, però se de gent que hi era i va necessitar ajuda psicològica. El diari va dir que va arribar amb un fil vida a l’hospital Verge del Toro, però no van poder fer res per salvar-li la vida.

En Nicolas Moll Riera tenia 22 anys, veí del carrer de gràcia de Maó, ens coneixíem d’abans de la mili però no més de vista. Just va tenir l’edat mínima és va allistar voluntari al exercit per intentar fer carrera militar. Tal vegada no va ser el que ell esperava ho perquè havia trobat una feina millor, de xapista, sense guàrdies ni reforços, Nadal a casa i ses festes de gràcia  de trot amb els amics, per açò havia decidit penjar les botes. La mala sort voler que fos cruel, aquella guàrdia el quarter de la explanada era un dels darrers serveis abans d’acabar com nosaltres, dia més ho menys.

Un dia abans dels fets, dimecres 20 de maig, jo sortia de la feina a les 6 h. De la tarda i vaig passa per el davant el taller de xapa i pintura on en Nico treballava les hores que tenia llibre, que encara hi és, el mig del camí de ses Vinyes. Ell era al defora, bevent un refresc, amb un mono de feina blau, amb la seva barba ben ratejada, em va somriure i en va demana –“Què fas tu per aquí?” Vam xerrar una mica, de la feina, del fi de la mili, del sopar de dissabte –“Quin bordell que farem!” Aquelles van ser les darreres paraules que vam creua.

Una gran desolació ens va embargar, en espacial els menorquins i concretament els seus companys més pròxims. El meu amic de Ciutadella en Gaspar Aguiló, una gran persona plena de humanitat, estava desfet. Havien fet una bona amistat, feien feina junts a la oficina del magatzem no hi havia consol possible. Aquell darrere dia no hi va ver festa a la cantina, em vaig passar hores vagant pel quarter amb la mirada perduda, em vaig acomiada dels pocs companys que quedaven per marxa a diferents recons de la peninsula.Com s’hi un guionista malvat hagués escrit un mal final del nostre final del servei militar. Els menorquins tenien que entregar la roba i recollir la cartilla militar (la blanca) el dissabte a la 1 hores, a la mateixa hora del funeral del nostre company  ens varen negar en rodó, seria el darrer dia vestits de militars, volien donar el condol a la família com últim servei.

Dissabte a la 1 hores en punt una representació voluntària de soldats varen anar a la missa. Veure els pares, germans la família i amics enfonsats per aquella desgracià, ens va deixar molt tocats. Van lluir el uniforme com mai, però una vegada finalitzada la cerimònia la roba militar em cremava, estava cansat, molt cansat. No me’n record s’hi vaig tornar la roba el mateix dissabte ho el dilluns, tan sa val.

Hi va ver una investigació oficial del accident, van aparta del servi una temporada el altre implicat. Però els militars son uns mestres tirant terra damunt de assumptes que no els s’hi agraden. El temps passarà i la memòria de la gent és fràgil, oblidadissa, però no de tots.

 El sopar de comiat havia quedat suspès. Però van decidir que no podien dir-nos adéu i prou , havien xalat i patit junts, tot un any, exines que el dissabte desprès van quedar per sortir.

Varen anar a un restaurant a Ciutadella, famós per fer carn a la brasa. Hi va manca gent i les cadires buides ens deien que sempre hi faltarien companys. Entre mos i glop, van recordar aquella borratxera de campionat a Palma, riure, cantar i veure, amb un simulacre inclòs de bombardeig amb llesques de pa. Una vegada acabat de sopar, van decidir anar a la discoteca més emblemàtica de Menorca “La cova d’en Xoroi”. Encara no era temporada alta, no hi havia molta gent. Però sí que havia “guiris” vaig començà a fer el millor que se fer “el ase”. Les britàniques es llevaven els sabates de taló per anar ballar, en aquell moment aprofitava per agafar-les el calçat. Anava a la barrana que separava del penya-segat i amb gestos em feia entendre. –“Ho m’ha dones un (kiss) ho llenço les sabates a la mar!”. No em va anar malament, unes quantes besades vaig aconseguir, també tinc que dir que un parell de galtades em van fer tremolar les dents. Quan els “cubates” van començar a caure pel terra i alguns tenien diferencies d’opinió amb uns fills de la gran Bretanya, més torrats que nosaltres, els més centrats van tocar retirada, de camí el port de Maó a fer la penúltima copa. Entrant dins el poble de Sant Climent un banaula angles és va botar un stop, provocant la frenada del cotxe de davant d’en Gaspar i jo anava amb el cotxe del darrera, d’en Toni Mascaro, un Seat Ronda impecable, sense tenir temps d’aturar, acabant per donar pel cul el cotxe del company, jo tenia mig cap defora, perquè m’ha dones el aire, em vaig clava una guitza al front amb el marc de la ventanilla, vaig duu la cara marcada uns quants dies. El vehicle més perjudicat  va ser el Ronda d’en Toni, llums romputs i el morro esclafat, perquè el “guirri” va volar perquè si no el pelem. Allà  és va acabar  la celebració, en sol dema em vaig despertar amb la cara inflada i una reseca terrible, aquesta escena és repetiria moltes vegades més aquell estiu.

Havia acabat la meva etapa como soldat? Jo pensava que sí, però sense jo saber-ho em veuria de militar més temps del que els papers deien.

El pròxim capítol serà el darrer amb un epíleg, no en estic orgullós del que vaig fer, va ser un tems de alcohol i violència.                                                      

HISTORIES DE LA MILI

Algún día en cualquier parte, en cualquier lugar indefectiblemente te encontrarás a ti mismo, y ésa, sólo ésa, puede ser la más feliz o la más amarga de tus horas.

Pablo Neruda (1904-1973) Poeta chileno.

CAPÍTOL VIN-I-TRES

EL SUSTITUT I EL ÚLTIM VIATGE DE FRANC.

Principis de maig, fa una primavera magnífica, de bon matí  és fresquet i cap a el mig dia fa una calorada. Els dies s’allarguen, el camp de Menorca explota de verdor. Les gruixudes robes cauen i les faldes s’escurcen, cuixes i escots em saluden, son un avançament d’un estiu molt calent.

Hi ha poca feina per fer, un dia estava tan avorrit que desprès de passar llista em vaig allargar a un camarot reservat als caporals.De tot d’una vaig pensar en descansar una hora, uns quants de veterans és van afegir. Una estona de xerrada, tan sols interrompuda pel vigilat de la porta,un bitxo espantat, -“ Ho ens deixes tranquils ho et llancen per la finestra!” Mira per on em vaig cada frit, fins les 1:45.-“ Joder quina clapada! ”els companys de tertúlia tan bé s’havien dormit. Es final seré més vago que els reis mags que tant sols fan feina un dia el any. Desprès d’un dia tan feixuc de la gloriosa infanteria no vaig poder anar fer feina a la tarda de lo cansat que estava de no fer res.

Com ja he contat alguna vegada la meva “oficina” era la taula dels gastadors, autèntic cor del quarter. Per allà passava tothom, oficials i suboficials, tenien la costum de deixar la gorra damunt la taula. Arribava a ver una bona col·lecció de totes graduacions, entre elles la meva. Un dia sense voler, em vaig equivocarde beca. Quan baixava les escales de les oficines, em vaig creua amb un soldat dels nous i em va saludar militarment. Em va fer gràcia, vaig pensar que havian reconegut la meva superioritat com veterà. Una vegada el cos de guàrdia les salutacions van seguir. Quina cosa més estranya, seria una broma? De camí a la companyia tot bitxo vivent em clavava un bon saludo, fins que em vaig anar atrobar un sergent que havia tingut a la 3ª companyia.

-“¡Hombre goñalons, ja te han ascendido! Senyalat la gorra, m’ha la vaig llevar i descobrir el marró. Aquell capell tenia dues estrelles de sis puntes, era d’un tinent. La vaig tornar el seu lloc avanç que el autèntic propietari la notes a faltar. Per uns minuts vaig ser el tinent Goñalons “ per cagar-se”.

Començar haver-hi rumors sobre el nostre llicenciament i jo sense substitut. Fins un matí em va crida el meu cap, el tinent “V”.

-“Ves a la 2ª companyia i demana per aquest soldat i venir-ho tot dos aquí”. Quina emoció, el meu propi “machaca”. Arribo al patí d’armes “reputes” tota la segona companyia formada i equipada per anar fer “la guerra” per Sant Isidre. Em present el càpita i li entrego el paper, me’l agafa de manera aspre, el llegeix i crida el nom, un “presente” sona atemorit, en mig de les files de soldats. El càpita el fa sortir i que marxi en jo, amb veu alta i autoritària ens diu –“Però no pierdas ni un minuto, te esperamos para marchar”. Se’l notava emprenyat per haver desbaratat els seus plans, açò dedestorbar som únic.

De camí cap a les oficines,li faig un ràpid interrogatori. Aquell jove era un poc baixet i magre com una canya de pescar. Estava retgirat, no sap on anem i que passa. Jo li faig un resum amb que consisteix ser estafeta militar, el bitxo al·lucina i no acabar de creure's res. El tinent “V” fa les mateixes preguntes que em va fer ha jo nou mesos endarrere.De tornada el escamot de fusellers, li coment que ja n’hi quedar poc de “Rambo-boy” perquè t’he tocat la loteria “xaval”.

Un parell de dies desprès era traslladat a la nostre companyia, tinc que reconeixia que no m’han record del seu nom, li posaré “Pere” era ciutadallenc, de tot d’una em va sembla tímid. Era hora de donar uns consells, s’hi ets aturat sense caràcter ho passares malament, però si ets un poc espavilat post treure un bon profit de la mili.

Amb un parell de dies de presentar-lo per els llocs més habituals i replegar comandes, era hora de agafar l’avió per anar a Palma. Però abans van tenir que apunta un encàrrec singular. El meu estimat company en Toni Mascaro, volia que li portéssim una pesa de llenceria per la seva al·lota. El nou és va negar en un principi a fer la compra, amb unes paraules de ànim va canvia d’idea –“Val més que m’ho portis si no anares de cap el lloc comú”

Al dia següent agafaven el primer vol a Mallorca, elcuriós del cas és que els dos estaven il·lusionats per ser el meu darrer i elseu primer viatge. En “Pere” era un al·lot de lo més eixerit i de la sevainicial timidesa va donar pas ha un pintà de no donar-li l’esquena. Mentrevolaven vaig intentar mostrar-li tot el que s’havia i prevenir-lo de possiblesproblemes. Una vegada ja ha Palma, van anar fer la roda de presentació, totllocs militars i uns quants de recons pintorescos de la capital. Abans de anardinar varen passatge per la via sindicat i al passar pel davant d’una botiga deroba interior, ara voren com se’n desfà. –“Vingués Pere cap a dintre!”–“Hòsties no m’ho fais açò Vicent!” –“Tu no has vist en Toni emprenyat? Jo sí icreu-me no té agradarà!

Rondinant el vaig fer entra, una jove dependenta ens vadespatxa. Amb molta simpatia ens va demanar que volien, el bitxo li va amollar–“Volen un body ben xulo! Cony amb el tímid, prest van venir dues joves més,fent rol·ló. En Pere tenia una gràcia especial que feia riure a les dependentes.Elles volien saber la talla de la xicota, cosa que desconeixem, ara bé lo bo,elles volien que passessin al darrera de la botiga per fer-nos un pas privat dellenceria, no m’ho podia creure. Però aquell dia el dimoniet interior dormia,la oferta era de lo més tantadora, tenien el temps just, desprès em va sabregreu, que estaven de bones aquells femelles. Totes ses dijades son perdudes.

En aquell moment em vaig donar comte que el meu arreuseria un bon estafeta i sabria en desfer-se, era molt espavilat. Un quantsd’encàrrecs més a dinar, una de les darrers anècdotes a Palma va ser trobar-nosunes típiques gitanes que volien dir-nosel futur.-“¡Mira que guapos los pallos, vamos a leeros la buenaventura!” –“Nogracies señoras!” –“¡ venga pallos no seais desaborios! Ja fart de que ensmolestessin –“¡ Dejenos en paz coño! La gitana més vella em va mira i moltseria em va dir –“Ojala te entre lo que le entro a mi abuela! El que me faltavauna maledicció gitana, intrigat li vaig demana –“¡ I que le entro a su abuela!”mentre em feia un tall de mànigues em va crida –“¡Pues el cipote de mi abuelo,jilipollas!”

En Pere tenia família per allà i seria la seva base deoperacions. A més jo tenia que acomiadar-me dels meus amics els estudiants d’informàtica. Vaig ser rebut ambcordialitat i bon rollo -“Vine queprepararen el dinar!” Jo pensava és qui toqui una casolà li tall la ma, però novolia molestar-los tenia preparada una petita sorpresa.-“ Al·lots avui nocuina-ho, us convit a fer un mos aquí a prop, no ho vaig tenir que dir-les duesvegades. Van anar fer un plat combinat, fins dalt de colesterol ous, patatesfregides, croquetes, hamburgueses i salsitxes amb unes cerveses. Varen contaranècdotes i van fer pinya, els s’hi vaig agraí la seva hospitalitat. Quan vanacabar el menjar, ells van marxa el institut i jo ha cercar en Pere.

Aquell parell en Nando “Heavy” i en Tiago “Classic”els hiha succeït de tot, bo i dolent. Però 25 anys desprès encara som bons amics,tenen una salut de ferro, una bona feina i un caramull de fills pel que lluita.

I què va passar amb el ciuró? Ells en van dir que allà vaquedar com un homenatge a tots el seus camarades devorats , quins guarros!

Desprès de divuit viatges i mil aventures eral’hora del adéu. De camí a Menorca vaig fer entrega de la carpeta de estafeta el successor. Jo ja era el passat, quina felicitat.

Vaig tenir la sort de ser el primer en el quarter, ensaber el dia exacte del llicenciament,al intercepta un document que anava el govern militar, quin espia més bo hagués estat. Amb una gran lògica, primer elscanaris un dia desprès els gallecs, em sol dema, andalusos i extremenys, la resta un dia desprès i els darrers nosaltres. Quina festa anaven a fer per el nostre llicenciament, cremaren l’illa, per desgracia un fet marcaria de manera tràgica el fi de la mili.

CAPÍTOL VINT-I-DOS

Las bromas son como la sal: se deben usar con gran precaución.

Juvenal (67-127) Poeta satírico romano.

 

          Antiga garita del quarter de Santiago, Maó. Ja destruida

CAPÍTOL VINT-I-DOS

LA ARRIBADA DELS NOUS, JA N’HI QUEDAR POC.

Un poc acollonit, em present el quarter, amb molta cautela intent no ser vist per els comandaments. Una vegada saps que tan posat un part o dos, millor ser invisible, no cridar la atenció. Però no tinc més remei que anar donar la causa del darrer viatge, el maleït pa mallorquí. Escales per amunt, sala dels gastadors lliure, passadís a les oficines vuit, bé!. Toc la porta del comandant menjar pa, -“Adelante” entro tot decidit, merda!. El comandant i el tinent “V” estaven reunits, entrego el pa el comandant, és posar content i comenta –“Quin oli-aigua més bo em faré  i s’hi en sobre unes sopes de partera!” Jo pensava no té ofegaràs no.

El tinent “V” em diu que vaig el seu despatx que vol xerrar en jo, morta la cuca, d’aquí a la mola. Em demana explicacions damunt les queixes rebudes de Palma, jo li dic el que va passar i l’error de menysprear un caporal, per molt amic que fos era un superior meu, altre cridada del tinent d’enginyers per una comanda de piles que no era per infanteria. Esperava un càstig exemplar, ell anava remenant papers, em va dir-“Bonu, el pa és aquí i el comandant esta content, respecta els superiors i els artillers que s’espavilin, que tenen el seu propi estafeta.” Tinc una flor el cul, jo esperava unes fuetades el patí del quarter i tot gràcies el cony de pa.

Per fi! Els nous ja som aquí! Els “novatos” els que tindran que fer la nostre feina. Entre ells el meu substitut, qui serà el afortunat? Quines cares de retgiró estan cagats! Igual que tots quan vam arribar.

No estat mai partidari de les “novatades” ha jo me’n van fer poques i de les poques no van ser cruels. Però unes brometes simpàtiques, no fèiem cap mal, era una manera de dir qui manava per allà. Una d’aquelles bromes que record, era dir-li a un “bitxo” que anés a la cuina i demanes els cuiners la maquina de pelar gambes. Com tots estaven compixats i sabien que dir. Els de la cuina li deien el nou, si era per fer a la planxa o per fer una paella, com no ho sabia tornava pujar a la companyia,  ens demanava de quina manera volíem fer les gambes. Nosaltres fèiem una farsa de discussió , gambes a la planxa sí, gambes per paella no! Tornar cap a baix, tot feliç li tornar demanar els de la cuina –“Gambas a la plancha!” Aquells pollastres li demanaven –“¡Para langostinos o gamba normal!” Ja en la mosca darrera la orella tornava pujar. Nosaltres molt seriosos li cridaven –“Grosses, per fer a la planxa, grosses bitxarraco!”. Camí per a baix, els de la cuina casi no podien més i s’aguantaven la rialla –“Pues los langostinos a la plancha se hacen con aquella maquina” Era la maquina de tallar l’embotit, que pesava un plom. Així com va poder va pujar aquella maquinota a la companyia, quan va entrar per la porta, nosaltres ens tiraven pel terra de riure, ens pixàvem!  Una vegada recuperats de la brometa, li tocava tornar la maquina a la cuina, desprès eren els de la cuina, que se’n fotien d’aquell mesquinet, més d’un és de via hernia.

Tothom tenia un substitut per ensenyar i torturar un poquet, menys jo. Som a mitjans d’abril em quedar poc més d’un mes de mili, i no hi ha recanvi de estafeta, més ben igual.

Els viatges van anar passant, de verdes i madures. Jo pensava que ja ho havia vist  i transportat de tot, però encara tindria alguna sorpresa. Un matí em va crida el numero dos del quarter, un tinent coronell, era menorquí. Com era normal volia una cosa que no tenia res que veure en lo militar. Volia que li portes una peça especial per cosir cuiro, em va donar tot ben aclarit, direcció i doblers. Com lo de viatge de franc a palma tenia els dies comtats, jo i els companys intentaven treure el màxim de profit. Portava totes les ofertes de les grans superfícies, la vaixella que empraven quan em vaig casar era d’una oferta mallorquina.

De matinada el aeroport de Sant Joan son freds, però quan el sol surt comença a fer caloreta, la primavera ja em frega amb calidesa.

Com un robot, vaig fent les comandes oficials i de pesada les extraoficials. Hi havia un lloc a la avinguda de Roma que era el servei cartogràfic del exèrcit. Allà venien els mapes militars, lògicament els de Menorca. Els mapes del exèrcit tenien detalls que els turístics no portaven. En vaig portar per casi tots els companys militars o no, eren molt barats i em van servir per fer excursions per tota l’illa.

Una anècdota d’aquell viatge, va ser anar a la residencia d’oficials,  enes “Fortí” molt a prop del antic camp de futbol del Mallorca “El Lluís Sitjar”. Tenia  que donar uns documents a una jove estudiant, filla d’un oficial. Hi havia un recepció amb dos joves soldats vestits de cambrers. Em vaig presenta con estafeta militar i vaig demanar per la jove. Entre ells rèiem i parlen d’una manera sospitosa –“Es la rubia del lunar en el culo” el company li va replicar –“No es la morenita de las tetas grandes” Com la gent és marca moltes medalles i no les vaig fer massa cas aquell parell de filibusters. El cap d’uns minuts apareixia una jove rossa, alta i ulls verds molt guapa, la tenia vista per Maó. Vaig donar els papers i em va regalar un somriure lluminós i es va anar. Quan va passar pel davant del taulell, va llançà  una mirada de desig i de manera molt femenina fica la llarga cabellera cap a el darrera, amb unes bones remenades de cul, pujar unes escales que portaven  a les habitacions i la van pedrer de vista. Un dels joves li va dir el altre –“Ves como era la rubia del lunar”. Amb un poc d’enveja masculina vaig dir-les –“Sois uns aprovechados” El més vetaran em va dir –“ Tranqui tronco, no hay amor, yo tengo novia en casa, esto es un servicio más, como una guardia,¡ con el fusil bien firme ja, ja,ja!” Altre va tancar el comentari –“¡Ademas, a esta es una cachoda!  Me’n vaig anar més calent que la planxa d’un sastre, allò devia ser Sodoma  i Gomorra. Vaig tornar a veure aquella “estudiant” un parell de vegades més per Maó. Quan la veia no podia més que pensar, amb lo malament que ho havia passat a Palma aquella jove en mig de tants de “fusells”. Crec que és va casar amb un oficial i va marxà d’illa.

El pis dels futurs informàtics tot anava igual, un poc cansats, però amb ganes d’acabar els estudis allà pel juny i tornar a casa per fer feina, encara que ells no ho saben amb un gran futur pel davant. Jo tenia una feina pendent, la neteja de la cuina, fins i tot havia portat una espàtula de la feina per llevar la porqueria del terra. El cap d’una estona de estar de genolls i fer reguinyols de greix mesclats amb paper d’ordinador  amb la espàtula. Vaig pensar, qui ma cridat a fer aquesta feinada, quan vaig intentar a xica, no podia m’havia quedat ferrat com un retolí sobre visc. Me cagó en tot! con me’n brutat, el pantalons i no tinc recanvi, en aquell moment em va sembla sentir una dèbil rialla ji, ji , ji... No podia ser, era sol el pis! A fer punyetes me’n vaig anar  a fer una volta pel barrí.

En sol dema agafava el penúltim avio com estafeta militar .El viatge  havia anat més o menys tranquil, fins arribar a Menorca. Colca “despistat” dels maleters de Palma m’ha va extraviat  la bossa amb la majoria de comandes, entre elles la pesa de la màquina de cosí. Jo sempre tenia una bossa de deport un poc més petita, on portava els coses més importants i delicades, no la amollava mai, per si de cas!

Ara veure’n con s’ho agafar el peix gros. De manera molt militar l’hi vaig contar la pèrdua de la maleta amb la seva comanda. Sense dubta ni un segon agafar el telèfon i demana línia amb la oficina de reclamacions de aviaco. El que va tenir que sentir el operari de la companyia aèria va ser tota una reclamació. El tinent coronell els s’hi va dir de tot, insults i amenaces brollaven per la seva  boca “ Ha grito pelao” Jo estava bocabadat, menys mal que no era jo qui patia aquell arrambatge. Va penjar el telèfon i molt tranquil em va dir que just m’ha tornessin la bossa l’hi portes  la pesa, a casa seva fos la hora que fos. Quan el que mana no esta per orgues, val més dir amen, en va aquest cas “a la orden” i  que corri el aire.

A les 5 de la tarda tocaven el timbre de casa, un home de la companyia aèria, em tornava la bossa extraviada. Torna-hi a posar la roba de soldat, mitja hora desprès tocava la porta del cap. Em va obri en batin i sabatilles, em vaig quadra “ A la orden mi Teniente Coronel, su pedido” Li vaig entregar una petita capsa, un gruny va sortir de la seva boca i la porta és va tanca amb una sonora portada. Com tots els col·lectius hi ha de tot, però que especials i rars eren alguns d’aquells personatges. Personalment ja havia vist de tot i me era igual, d’aquí tres setmanes els tindria que llepar el cul uns altres.                                                               

HISTORIES DE LA MILI

TODOS LOS HOMBRES QUE NO TIENEN NADA IMPORTANTE QUE DECIR HABLAN A GRITOS
ENRIQUE JARDIEL PONCELA  (1901-1952) ESCRITOR
                       

  En marc Vives el carter i en Vicent el estefeta

                           

CAPÍTOL VINT-I-UN

EL PA MALLORQUÍ MÉS CAR DE LA HISTÒRIA.

Com una papallona tafanera anava donat voltes pel quarter. De la companyia, a veure les manobres, amb un bot el magatzem, un poc de tertúlia i em tur a fer una visita els carters. En Marc i el meu futur cunyat, quin parell! Com en Marc és més veterà i sempre que pot se’n va a fora de la caserna. La feina més feixuga la fa en Sito, no pensa-ho que era una feina dura, quatre paquets i un sac de cartes. Aprofiten per anar junts el govern militar i de camí veure mostradors, amb els mans dins les butxaques, cosa totalment prohibida per la disciplina militar. Una parella de policies militars ens crida per recriminar la nostre actitud poc castrense. Ens lliura’n d’un part per conducte inapropiada, perquè conec el p.m., però uns dies més tard el carter (cunyat) seria enxampat en les mans dins les butxaques  per un alferes dins el quarter, el càstig va ser que tenia que dur els butxaques plenes d’arena i cosides, quin bitxarraco!

Un matí que era per la sala dels gastadors, un comandant és va atracar i em va demanar una comanda de Palma. No m’ho podia creure, volia una pesa de pa mallorquí. No ser perquè li vaig dir que no podia dur-li, quina forma de tirar els doblers i fer-me perdrà el temps. Amb un gest de contrarietat va marxà i jo innocent em pensava que li havia fet la punyeta a un comandant . Mai diguis que no a un peix gros, no accepten una negativa i menys d’un soldat ras. El cap d’una estona, jo estava en plena discussió filosòfica amb els “xispes” electricistes. Sí el “tanga” tindria futur com peça de roba d’us diari de les dones. Quan per megafonia del quarter van dir –“El soldado Vicente Goñalons presentese urgentemente en la oficina de habilitación” No era bo sentir el teu nom els quatre vents i l’afegitó d’ urgentment, posava una nota de frissar que té follarem viu, ja tenia experiència amb la megafonia “capítols anteriors”.

El meu cap, el tinent “V” estava empipat, el peixot s’havia queixat de la meva negativa de dur-li el pa de pagès de Mallorca.-“Ets un babau, què no torní a passar, ara mateix trauràs un passatge i marxaràs a Palma hi ha més tu pagares el cony de pa!”. –“Ala orden mi teniente”. Així idò! Cap a “aviaco” a la plaça esplanada , actualment hi ha un “burguer king”

Com vaig tenir que marxà hora per hora, tan sols tindria xofer un dia. Aquesta vegada no tenia el mallorquí, si no un foraster un “moro” que no li agradava les illes i  depreciava els “polacos” . Però si havia una cosa que li agradava de Mallorca, les femelles. Per aquella boca sortia foc, no era massa fi, una de les animalades que deia a les noies –“ Quisiera ser pirata, no por el oro o la plata sino  por tu tesoro entre las patas”. Jo li vaig demana si aquella tàctica li funciona. Ell en gran orgull en va dir que sí, quan més groller millor, em va reconeixia que no era molt guapo però tenia un canó en mig de les cames. Aquell element era del sud de la península, molt rural i les poques noies que hi havia tenien una sola cella i era més fàcil saltà per sobre d’elles que donar-les la volta. Per ell Mallorca era el paradís dels musclos, quin fantasma!  

Tinc que anar el parc d’automòbils  per uns recanvis, poc em pensava el que m’ha esperava. En el cos de guàrdia, quan dic qui soc, el caporal de guàrdia em diu –“Hombre el estafeta de infanteria de Menorca, te estan esperando” Collons que famós que som! El qui em volia veure era un tal  “Teniente del Castillo” Que deu voler, no es temps de loteries?

Demano permís per entra a la oficina, em mira de cap a peus i em crida –“¡PONGASE FIRMES DELANTE DE UN OFICIAL!” –“¡Pero tu que te has creido que eres!” –“¡Eres la verguenza de la infanteria!  I jo allà enravenat con un pal  sense sabre el perquè d’aquell paquet. –“ ¡Tu aspecto es el de un vagabundo, sin afeitar, te voy a meter un puro que te acordaras de mi, toda la vida!”-“¡ Si estuvieras bajo mi mando, ya estarias en Illetas (presó militar de Mallorca) Pero ya he hablado con tu superior, el teniente “V”! Hòstia la que m’espera quan torni, açò si aquest no crida a la policia militar. Amb un gest de ràbia i menyspreu em va dir que marxes de la seva vista – “! Como yo mentere de que has menospreciado a un superior te pegaré una patada en los huevos que te reviento!” Estava atordit de la clavada que m’havien fetot. Però que el meu amic de tota la vida hagués donat part de jo em feia molt de mal. M’ho tenia merescut per anar “chulo”, és final jo n’hi havia fet tantes malifetes, que ara em tocava el rebre,ha més una cura d’humilitat sempre et fa posar els peus a terra.

Collons quin matí!, el xofer em portar al pis dels estudiants. De camí crida la seva poesia romàntica a tot el femellam que veu –“¡Estas tan buena que te comia y me cosia el culo pa no cagarté!

Com vaig arribar per sorpresa, no hi havia ciurons per dinar. Teníem espagueti, en singular, perquè era més gruixat que la corda d’un vaixell. Una sola bossa cuinada per aquells artistes de la cuina i adéu a la fam a Etiòpia. Un poc de salsa de tomàtic industrial i tira milles, el sofrit  i un poquet de carn o tonyina no s’havia inventat, as final enyoraré els ciurons.

Sona el telefono, demanen pel estafeta d’infanteria. El altre banda de la línia, hi ha un altre tinent en ganes de tocar-me els “goñalons”. Aquest és d’enginyers i de formes molt autoritàries, em ordena anar cerca una remesa de piles, per duu a Menorca. Però la conya era que no eren per l’infantaria sinó per la caserna d’artilleria des Castell. Delicadament vaig dir-li que m’ha era impossible anar cerca la comanda, tenia ordres ben clares, jo era de infanteria, que el estafeta del ramis és carregués les putes piles. Va agafar una emprenyada i em va amenaça en tota classe de càstigs. “Pongase a la cola mi teniante” ni torrat apareixeria pel quarter d’enginyers.               

Aquella tarda vaig sortir, sols em quedar anar comprar el pa mallorquí, quina ràbia em fa veure com tiren els diners de tots en bestieses. Però ja tinc prou problemes, per ficar-me en pla revolucionari.

Arribo prest el pis, avui serà el dia! Entro el bany, tot té un límit. Cerco productes de neteja, lo més potent que trop llegiu, salfumant, amoníac i un que no se que era, però tenia una calavera a lo pirata, segur que açò ho mata tot. Amb un fregall i força de braó, avui els s’hi farà mal els ulls quan entrin el bany. Em va costar i esteva un poc marejat de tant de productes químics. El lavabo tornava a lluir, reflexos de netedat, una olor un poc forta però suportable. El wàter i la banyera encara que rar, però no estava molt brut, una passadeta i una fregada el terra. Ara pots menjar sopes dins el bany, la cuina tindrà que esperar .                                                                

La sorpresa dels dos companys va ser relativa. Amb un poc de sorna, van fer un ritual de lloança. –“Oh, què net!, Oh, què blanc i net!” Els dos intrigats mirava alguna cosa del lavabo-“Què mira-ho amb tanta atenció?” En van contestar molt seriós –“Aquí hi ha una misteriosa inscripció, segur que és molt antiga”-“ Què putes deis?” Me vaig atracar a mirar i sí hi havia una paraula gravada. Deia “ROCA” aquells dos, se’n fotien de jo, cabrits!.  

                               En Marc i en Vicent 25 anys després

CAPÍTOL VINT

Hay dos cosas infinitas: el Universo y la estupidez humana. Y del Universo no estoy seguro.

Albetr Einstein (1879-1955) Científico alemán nacionalizado estadounidense

CAPÍTOL VINT

VETERANS (Bisagres)

Humits per sa penombra, dins una garita, el vent de tramuntana et tallava la cara. Tinc guàrdia, perquè jo el Super- estafada té un servei d’armes? Som al mes de febrer de 1987, al quarter de Santiago està casi buit. El reemplaço de febrer ha estat llicenciat , en la mala sort que hi ha unes maniobres per Zaragoza, crec. La majoria de tropa a marxat,  hi ha de fer serveis tots els que queden, els enxufats, més cuiners, cambres, fins i tot els moixos de sa  “lavandería”  teníem reforç, quina putada!

Ja sóc oficialment veterà i esperem amb ànsia la arribada dels nostres bitxos, però per açò falta més d’un mes.

La tramuntana  el camp enravena, reguitza. El seu fred ma infla les mans de sedes i endureix la pell dels peus. Duc el pijama sota l’uniforme i dos parells de calcetins ben gruixuts. Una guàrdia casi tota menorquina, del oficial Alejo, el suboficial el caporal primer Nico Moll. És una vigilància un poc més relaxada, però els llocs de control s’ha tenien que fer ben igual. Sempre et podies estalonar una miqueta a un raconet i aclucar els ulls, al final de dintre no sortiria ningú, perquè no hi havia n'hi les rates. Per la banda, el carrer no hi havia cap entusiasme per entrar a la caserna, per paga, intenta lluitar contra el vent del nord, era una causa perduda. La gent decent dorm a casa tranquils, sabent que valents soldats menorquins ,pelats de fred, vetllen per la seva seguretat. No he tingut sort en el sorteig, posàvem uns números a uns trossets de papers dins una gorra, cada soldat en agafava un paper i automàticament  ja sabia que li esperava mirant un horari. Per conèixer a una persona, tens que dormir amb ella i que et despertin a les 2:00 de la matinada per ficar-te de estaquirot, mentre del cel cau aiguaneu i la tramuntana et clava el gèlid alè al pols. D’aquells dies de guàrdies i reforços em record de que anar a cagar era tota una odissea, tres capes de roba, trinxes amb els carregadors plens de bales, la baioneta que et ficava entre les cames, el fusell que rellisca per un cantell, per fer punteria a un forat el terra, era una imatge de lo més ridícula.

No tot va ser patir fred, també va ser dies de carnaval. Els companys de Ciutadella van organitzar una de les seves temibles festes, uns quants de maonesos varen ser convidats a anar a ponent. Per no tenir que donar explicacions a casa i a l’al·lota, deia que tenia guàrdia i ens anàvem de festa, tot aclarit! Quin desastre, s’hi hagués passat alguna cosa!

Divendres capvespre partim camí de Ciutadella, deixem la roba de militar dins els nostres automòbils. Marxen  amb els cotxes dels companys de ponent i per tornar? Com deien els capellans “Deu proveirà” collons s’hi va proveir. Ja hi som, ara què fèiem? Som a la casa den Gaspar  Aguiló una de les persones més honestes i generoses que he conegut, sempre alegre, apunt per donar-te una mà  si calia. Els maonesos estaven despistats, els de casa comencen a treure cerveses. Un pillo proposa el disfressar-nos, apa som-hi! Segur que no varen ser els primers, però n’havia pocs de vestits amb mono i de mono verd militar cap. En tot el meu servei militar tan sols en vaig posar una vegada la granota de feina, per anar de carnaval a Ciutadella. Amb la cara pintada i amb el cos tebi de alcohol vam anar a rodar pel poble. Hi havia un bar crec que era es “Reno”. Ple de gent jove, ningú disfressat, menys nosaltres.

Ja he perdut el nombre de cubates consumits, que et lleven el fred i et fan fer el mico. Una jove de la meva edat, s’atraca i em donar conversa, és una al·lota guapa i agradable. La música està un poc alta i moltes coses no les sent, més igual perquè té més corbes que la pujada del toro. Tinc les neurones que piquen de mans i criden “OE, OE,OE!” el dimoniet de la inconsciència em diu a l’orella “He tio avui marcares un gol fora camp”. Tot se’n va anar  norris quan un company va passar pel nostre costat i li va dir a la jove “alerta amb aquest que és maonès” Aquella dolça i simpàtica al·lota és transforma amb una fonamentalista radical contra Maó. Em va culpar de tots els mals de la història de Ciutadella, de l’atac turc a la pèrdua de la capitalitat i la del aeroport en favor de llevant, fins i tot el descens del equip de futbol l’atlètic a regional.

Tota aquella discussió va fer que els amics de la jove s’atraquessin per voler saber que passava. Ses teia sortejant una panera de Nadal plena de bufetades i jo tenia tots els números per sortir premiat. Jo anava molt endavant i sols veia la noia parlar i gesticular i li vaig amollar amb to de gat “Nena, si mous el cul com la boca deus valer un imperi” Aquella animalada va fer riure a tots els mascles, però la jove casi se’m tirà el coll. Amb una hàbil maniobra els amics de ciutadella em van llevar del mig, abans que la cosa acabés malament.

Caminant per aclarir el cap vam anar a una discoteca per Cala Blanca. Allà en plena eufòria vaig perdre la cartera, tenia un bon problema, no pels doblers si no pels documents DNI, carnet militar, document d’estafeta i la foto de s’ al·lota.  Vaig anar a un cambrer per demanar-li  s’hi en sabia res. Aquell vespre tenia una flor al cul, algú havia trobat la cartera i la va donar al encarregat del local, no hi faltava ni un duro, en el món de la nit que casi tot val hi ha molta porqueria, jo vaig tenir sort d’un bona persona.

Toca retirada, n’hi ha de molt tocats, jo el primer. La casa d’en Gaspar era un “vomiturium” així i tot hi havia un grup d’incansables que anaven a fer una volta pel port de Ciutadella.- Què, vens Vicent? En aquell moment tenia el cap dins una ribella de plàstic perquè el wàter estava ocupat. Ells es pensaven que em quedaria tirat com uns altres companys, a més ens llevaven la granota verda amb unes sospitoses taques de colors. Però encara tenia forces i ganes per anar veure la vida nocturna del port, açò no volia dir que estigues bé.

Per no tenir problemes la norma era fàcil, fer el que feien els de casa i no anar per lliure. Aquella època té brindaven tot tipus de drogues herba, coca i cavall semblava Sant Joan. Com bevien aquells condemnats! no ser perquè la darrera copa em fa mal, en un bar vaig començar a trobar-me malament i tenir que sortir pitant  el carrer per potar. Després d’una sonora vomitada els peus d’uns desconeguts, quan vaig alçar el cap em trobava rodejat de camisetes negres amb anagrames el pit que en eren conegudes, ( AC/DC, IRON MAIDEN, KISS, METALLICA,HELLOWEEN i més) un d’ells en va cridar –“TU CABRÓ, MIRA CON MÉS DEIXAT LES SABATES” Em vaig disculpar així com vaig poder, però d’aquesta no en sortiria tan fàcilment, no podia lluitar contra ningú. Quan esperava la primera hòstia una veu em va cridar –“Ets en Vicent?” Com duia un gató de dalt de tot i amb el llum d’un focus no veia massa cosa, li vaig contesta –“No, sóc el Papa de Roma, gilipolles !”. Rialles d’aquells heavys  ciutadellencs, va resultar que un d’ells era un excompany de quan estudiava formació professional, una abraçada i una petita conversa per saber de les nostres vides més  unes disculpes per haver rojat als peus dels  seus amics.

Era l’hora de tornar a casa, eren les 5:00 del matí a la sortida de Ciutadella. Eren tres i no passava ni crist per la carretera, feia fred i estàvem cruixits, un cotxe s’aproximava en direcció Maó, tots com boixos fent ditet. El auto es va aturar, quina sort! La sorpresa va ser veure el conductor, per aquells dies el quarter de Santiago hi havia un capellà jove com s’hi estigues de pràctiques, com una caserna militar és un lloc on les ànimes corren perill de perdició i ells intentaven salvar-les, feina inútil la majoria ja estan esgarriades. Mira per on, el xofer era el punyeter capellà, què feia per allà  aquell home de Déu? Hi va ver unes quantes teories, segur que era la més simple però ens va fer xarrar. Nosaltres el vam reconèixer encara que no anava de mossèn ni de militar i casi segur ell ens va reconèixer com soldats. Com un bon pastor ens va portar fins Maó, avanç ho he comentat “Déu proveirà” Açò fa pensar? Eh!                                                                               

CAPÍTOL DINOVÈ La costa de gener, segona part

CAPÍTOL DINOVÈ

Un amigo es uno que lo sabe todo de ti y a pesar de ello te quiere.

Elbert Hubbard (1856-1915) Ensayista estadounidense.

LA COSTA DE GENER    SEGONA PART

                                          En Vicent i en Toni de fiets

El pis dels estudiants cada vegada esta més brut. Entro  dins la cuina miro els cremadors de la cuina, sorpresa el ciuró no hi és! Però una observació més detallada m’ha diu el contrari. Hi ha un tel de color blanc romput que dirien els finets, pels pobres de mires li diem blanc color de xua, greix. Engolit per la grassa aquell ciuró ja era llegenda.

-“Tios, açò no pot ser teniu que fer netejà” La resposta, -“quan tinguem temps, no tenim ganes, esta molt bé així.-“ Pues el pròxim viatge ho faré net jo”.  En aquell instant m’ha vaig a donar que la amenaça en sortiria malament.-“ Pues aquí serà tota aquesta sunya”

 Teníem una nova competició, era fabrica una volva de pols, el estil de les mates que solen sortir a les pel·lícules de combois, vagant pel desert empeses pel vent. No és podia empra les mans per fer engreixa la criatura, bufant o amb un cartó en forma de ventall. La primera vegada que les vaig veure ja eren grossetes, però arribarien a fer-se monstruoses. Crec que teníem nom i tot, la seva composició era en la gran part pels de tot tipus i pols, petits trossets de paper, alguna ungla i restes nasals, fins i tot varen fer carreres pel passadís del pis. Crec que açò esta sortint de mare, un dia agafarem qualsevol cosa, però quin fart de riure.

Aquella tarda no vaig sortí, tenia la feina justa pel matí i a més no m’ha trobava gaire bé, feia un fred polar. No se perquè els companys no teníem classe, fèiem tertúlia i de passada païm el dinar. Toquen el timbre del carrer, els estudiants no esperaven visita. –“Qui deu ser?”-“Com siguin els pesats dels Jehova  o els de circulo de lectores”. Un crit –“És el senyor Salamanca!” –“Què fèiem amb en Vicent?” Jo un poc sorprès no entenia res. –“ Qui és aquest?” Una rapida explicació –“És el llogater del pis, no li agraden les visites i no volem problemes. –“A la terrassa, no faixis remou” Com es qui no vol, en trobava en camisa el aire lliura el mes de gener amb un fred que pelava. Encara hi havia llum del  sol però no duraria gaire temps en anar-se’n. Els pisos del davant fèiem vida normal, prest hi va ver mirades tafaneres, què fa aquell pavó a la terrassa amb aquest temps? Per dissimular feia que regava els ramells, les flors havíem mort feia molt de temps. Per no congelar-me intentava gernar sense gèrnera. No se si van ser 45 minuts o una hora, quan vaig entra dins el pis, tenia els ous com “cubitos” i estava molt fotut. Més d’una vegada vaig pensà que tot allò era una broma de càmera oculta, no podia ser normal que em torturessin inconscientment. –“Estàs bé (amic)” – “Sí, sí com un poll, cabrons”.-“ Un got de llet calenta i unes galetes maries i estaràs com nou, ese soldado de infanteria”. Jo pensava “segur que la llet esta caduca”

Una estona de renecs vaig agafa calor, van anar a l’habitació d’en Nando per veure la petita tele en blanc i negre i xerrar un poc de futbol, música i femelles. Mentrés parlaven no vaig tenir cap pensada més, que agafar una grapadora i jugar amb ella, fins que em vaig grapar un dit. Deu meu sagrat quin mal! Ajudat per el company varem aconseguir treure aquella puta banya de color coure.  Abans van omplir el lavabo de sang, mercromina i betadine, així va quedar tot tacat. Jo no podia més, un poc més de bordell no li farà cap mal aquella casa. Açò donaria peu a una altre competició de marranades, intenta lleva las taques o millor dit afegir de noves, amb el sabó de mans, els restes de dentífric escopit de forma artística. Tot ven remenat era un quadro de Picasso.

                                        La entrada de la caserna de automòbils

Hem vaig ficar el sofà per dormir, tenia febre, tremolava i suava. Vaig passa una nit horrible, de mals sons. Perseguit per mates mutants  de sunya i uns crits que sortien de la cuina, un ciuró en demanava auxili i hem culpava de la seva desgracia, tant sols tenia ni ganes de tornar a casa i ficar-me el meu llit.

                                       Mi cabo primero Carreras.

El matí a les 8:00h el xofer era a la porta –“ Anem a fer un cafè” no tinc ganes de xerrar. Anem a la caserna de automòbils a cerca uns recanvis. Vaig a veure el meu amic en Toni, el caporal de primera Carreras. Bromes i bon rollo, però el caporal ma recorda la seva graduació i que no és recomanable tanta confraternitat –“ Sí home, ara ma quadraré, mi primero, ja,ja,ja...!” -“Vicent no te passis!” –“Vingué ves-te’n a cagar ”, paraules que en un posterior viatge em tindrà que menjar. El que jo no sàvia era que el meu amic és premia molt seriosament la seva graduació. Els seus propis companys li tenien por o simplement l’odiaven per ser un cabronet. Un cas que em va passar aquell dia, va ser que em van veure parlar en van Toni de manera tant amistosa i jo anava vestit de civil. Que és van pensar que jo era un oficial de paisa. Quan és van adonar que era un simple soldat i torejava el caporal primer Carreras, més d’un li va perdre el respecta, en el conseqüent arrest. Jo també pagaria la meva frivolitat un poc més endavant.

El xofer mallorquí en va portar el aeroport, estaia fart de Palma, un poc de descans a la terminal, no em passarà res de mal. Falsa il·lusió, trec la targeta d’embarcar, pas la bossa per el detector de la seguretat, amb gran sorpresa veig el guàrdia civil grassonet ell, que fot bot, com s’hi li cremés el cul i em diu  que m’aturi. Com art de màgia estic envoltat de uniformes verds. Ai! Déu-meu! Quina l’haure feta jo ara? La pinta no era massa recomanable per un soldat, entre que no feia bona cara perquè no em trobava bé, sense afaita i en roba de quinqui, un terrorista semblava un monjo el meu costat.

Guàrdia civil:- “ABRA LA BOLSA Y SAQUE LA DOCUMENTACIÓN”

Vigilat de molt a prop vaig fer tot el que volíem, s’hi feia el boix dormiria calent aquell vespre. Tota la cua em mirava de cap a peus i xiuxiuejàvem,”segur que és assumpte de drogues” Dins la bossa duia una comanda que era una replica d’un subfusell Z-70 per fer de trepitjar papers. Al passar per la pantalla del detector el va augmentà la mida i semblava de veritat. Una vegada acreditada la meva identitat com estafeta militar tot tornar a la normalitat, al fi cap a casa, açò no és pagat, cagó en tot!

Arriba a casa em vaig enterrà dins el llit, vaig jeure tot el dia i em vaig presenta a Santiago un dia més tard i ningú se’n va donar conta, fet que els pròxims viatges en trauria profit.                                                 

LA COSTA DE GENER PRIMERA PART

CAPÍTOL DIVUITÈ

LA COSTA DE GENER   PRIMERA PART

Tot lo bo arriba el final i com els fiets petits, per San Esteva a la escola, en el nostre cas al quarter.

Nadal, cap d’any i reis eren un passat borrós. Els regals jeien per damunt el llit, colònia, massatge pel afaitat, calcetins, un jersei que hem esta petit i alguna coseta més. Una rutina que per una màgica sort és repetirà cada any i crec que no som l’únic.

Mai he tingut masses problemes per llevar-me pel matí. Però aquell dia fred de primers de gener, no podia, no volia. La roba estava gelada, més neta que nova, la mare la havia rentada i planxada. Els botons brillaven, les sabates llustroses però ma feien mal, tant de dies de duu  banves me passaven factura. Barón rojo crida en el radiocasset, (RESISTIRE, RESISTIRE HASTA EL FIN) Em fic  l’abric, una peça de roba de dos quarts de color beix, pesa com el plom. La gorra cau com una llosa damunt el caparrot, ( sí hay que ir, se va)

A la porta un veterà de febrer ens rep amb un somriure de orella a orella i m’he diu-“Me llaman el Mesías, ya no me quedan meses, me quedan días”.

Entro  dins la companyia, quines cares de som, uns contents perquè heura més gent per fer guàrdies i uns altres emprenyats per tornar a la “guerra”.

Obro la taquilla “hòstia tu, les botes trobades” Demano dissimuladament  s’hi algú va notar la pèrdua del calçat.

Pues sí un vetarà va tenir que anar en les sabates de fer gimnàstica dues setmanes, estaia molt cabrejat, fins que li van donar unes de noves, bonó és final tothom content, jo ja tenia botes per entregar quan fos l’hora.

Cap a la feina, el tinent ( V) m’ha té una llista ben llarga de missatges. Però el primer que tinc que fer és una visita a un Coronell de govern militar. Açò vol dir que el Coronell (L) estaia fart de que el degrades, estic ben acabat,  en follaran viu.

Arribo al carrer de Isabel II, demano per el despatx del Coronell (L) “En este momento esta reunido” xamba, don mitja volta , m’ha crida un tinent –“¿Eres el estafeta de infanteria?  -“ ¡ Sí mi tenient! “ Pues entra tenia mucho interes en verte” Putes, no hi ha dubtes aquest va per mi. Pic a la porta, una veu autoritària crida “adelante” acollonadet entro dins l’habitació , un ràpida ullada, hi ha un coronell de infanteria, dos tinents coronells d’artilleria i un comandant de ingeniers. Davant un solitari soldat ras amb dos bonys el coll. Crec que no en matarà davant tanta gent. Vaig directe el mento, gorra a la mà, en planto i faig un taconas en fic firmes i crit –“A LA ORDEN DE USIA MI CORONEL” Ell en mira i somriu “Bien muchacho bien”Els seus companys sorpresos comenten- “Coño con la infanteria” Hem agafa pel braç de una manera suau i ma duu a la seva taula. –“Me tienes que hacer un favor, tengo un hijo que esta en la academia de oficiales de Zaragoza, quiero que me compres esto”Unes estrelles durades  de sis puntes.  A jo tant sols me sortia –“A SUS ORDENES, A SUS ORDENES” Com un lloro. El final tanta por per res, cagó en dema!

El meu cap m’ha informa d’un parell de canvis a la meva feina. En arribar a Palma tindre a les meves ordres un xofer, per ser més àgil pel la ciutat. Abans em movia en bus en cas extrem en taxí i caminat com un bon peregrí. Presentava els tiquets del bus i el exercit m’ha donava el diners. Jo feia una petita menganya, comprava un bonobus i jo replegava tiquets pel terra i els entregava, negoci rodó. Un dia vaig replegar un quants tiquets grocs de 15 pessetes (10 centins de €) amb una P escrita en vermell, n’hi havia molts. Ma anirà bé per fer contes rodons,però què vol dir la P? Uns pocs minuts de observació, vaig tenir la resposta, uns avis tenien a la mà un tiquet groc, la puta la P, és de “pensionista”, per un pel no la cag com sempre. Adéu el meu petit “negoci”.

Surt-ho de la terminal del aeroport i com una estrella de cine tinc un xofer a la porta. M’ha identifico com l’estafa de infanteria de Menorca. Quan el xofer xerra no pot negar que és mallorquí, no se, no se, me’n record de les putades que nos feien les natius de l’illa el C.I.R 14. El vehicle és un jeep, el mateix que surt a les pel·lícules de la segona guerra mundial, Corea i fins i tot del Vietman. Una cafetera amb rodes i el xofer un jove esquifit i blanc de cara,  el uniforma a perdut el color verd oliva per sempre. Un triangle metàl·lic a la butxaca amb un volant daurat amb fons vermell, me diu que és d’automòbils. Una branca del exercit que dona cobertura i auxili a la resta, hi ha mecànics, xofers per tot tipus de transport gran o petit. És incomodo el sallent, s’ha me claven els molles el cul. De camí a Palma ens presenten, ell té un llinatge curiós, Pocovi. Li demano si coneix en Toni Carreres, amic destinat  automòbils i que ja a sortit en anteriors capítols. Afirmatiu és el caporal de primera Carreras, quina sort a van si el veig ja que tinc que anar a cerca uns recanvis.

Una vegada anava agafant confiança en Pocovi tenia una obsessió, si a la tarda tindria feina que fer. -És que soc de Portols, Marratxi i tinc feina, és enfora de Palma.- Bono ja voren” li vaig dir, no volia que un mallorquí me dones pel cul, aquesta vegada jo tenia la paella pel mànec.

                                      El soldat Mallorquí "pocovi" foto cedida per en Toni Carreras

A la feina, una de les coses que vaig tenir que fer, era duu coses a una jove estudiant de magisteri, filla d’un càpita. El curiós era el lloc on estudiava, una residencia de monges dins el ben mig de Palma. Veure una jove menorquina sempre anava bé per la vista. Però les monges no m’ha rebien en gaire alegria. Jo tocava el portot , deia qui era, el cap d’uns minuts ella apareixia, sempre simpàtica i amb un somriure els llavis. L’hi duia roba, menjar i algun paquet, per aquell temps el seu al·lot era amic meu, l’hi podia enviar records seus, ella és posava vermella. Les monges no ha hi eren físicament però té senties observat, tenia prohibit sortir el carrer en jo per dir-me adéu, que avorrit tenia que ser aquell lloc, unes joves tancades estudiant i resant. Tindria que haver atacat  aquell  convent i alliberat a les donzelles de les malèfiques túniques negres. Què passa! No puc tenir fantasies!

Tenir un taxi per jo és una passada, son les 12h i tinc casi totes les feines enllestides , en Pocovi és mou amb agilitat dins el caòtic transit de Palma. Com sembla un bon al·lot no li faré la putada de fer-lo acaba tard, a més tinc que deixa  feina per en sol dema. Segur que en Pocovi estarà millor en jo,-“Eh! Mallorquí ha hi gasoil?- Sí clar! –“Pues a cremar-lo, anem a fer una volta per la capital, desprès em portaràs a casa d’uns amics i dema a les 8 del matí en vens a cerca farem una visita 1ª Carreras” ell em va dir –“ a la orden”. Me’l vaig mira i riure –“Ja,ja,ja... què bitxarraco!  

Què deuen fer aquell parell? Seran bons informàtics però com cuines son un desastre, a van s’hi inventen prest el microones.