EL FUTBOL I LA MARE QUE LA VA PARIR X

LA DERROTA ÉS ORFE , MENTRE QUE LA VICTÒRIA TÉ CENT PARES

La nostra arribada a Palma va ser agitada, igual que el viatge amb avió. Era com anar dins una atracció de fira, la granota de les festes. Un poc marejat vaig baixar d’aquella màquina voladora.

Sense perdre un instant, vàrem agafar l’equipatge i arrencar a córrer. Un autobús ens esperava, el professor ens donava pressa   -“ ¡ Que llegamos tarde, venga tios deprisa!” Quasi no havíem posat els peus a terres mallorquines i tot eren friseres. Molt pocs havíem menjat i no hi havia temps de berenar, no sabíem a on anàvem, mig desorientats i amb ganes de mossegar qualque cosa. Però l’únic que ens posaríem a la boca seria un equip de mallorquinots, que ens esperaven amb els ullals ben esmolats.

Eren les 11:15 quan arribarem al camp i el partit començava a les 11:30. El xofer de bus va cridar -¡ Ya hemos llegado! Botem  del bus i entrem corrents dins l’estadi, un campet dins el barri des Rafal (açò ho vam saber després)

Una persona que no coneixem de res, ens va començar a escridassar, quasi no se’l entenia –“ Açò son hores de arribar? Hi ha un horari que complir, no teniu respecte o què? Menorquins havíeu de ser!” UI! Açò serà una ensarronada, a més la culpa no era nostra, però açò no l’importava a aquell provocador, era un avís del que ens esperava no ens donarien ni el bon dia, eren uns convidats no desitjats.

No hi havia temps per fer res més que canviar-se de roba, el més ràpid possible, Mentre ens vestíem de futbolistes, l’entrenador ens deia qui jugava i ens donava les ordres i instruccions de com afrontar el partit. Ens animàvem uns als altres, fent botets per escalfar els músculs. No coneixen res del rival, què ens esperava? No havíem escalfat com tocava, ara ja era tot igual, amb primor i un poc desorientats donaríem batalla. Però la sorpresa ens va deixar freds, l’equip mallorquí estava format per homes fets i drets, amb barbes i grenyes, alts i forts, aquests pallós tenien 17 anys? Al nostre costat, nosaltres érem “pitufos”.

Just un poc antes de començar el partit va fer un bona ruixada,  el camp de terra estaria humit, feixuc i amb basses, el dia gris, trist i xafogós. Un darrer crit d’ànims –“venga, a por ellos!” Als primers minuts marquen la gran diferència física, era abismal. Des de la banqueta veia aquells cossos d’homes, una cama seva en feia tres de les nostres i per paga jugaven bé al futbol.

Un dels detalls que me’n record amb més claredat era que els companys que jugaven no tenien cap por, corrien igual o més que ells, entraven amb força, ganes i contundència. Més d’un mallorquí va tastar el fang del camp del rafal. Jo haig de confessar que hagués tingut pànic d’haver-me d’enfrontar-me a aquelles bèsties.

A poc més d’uns deu minuts de l’inici, un atac nostre, acaba amb una entrada bastant dura a un dels nostres davanters, un parell de metres fora de l’àrea. El nostre especialista  era en Bep de Sant Climent. Va xutar la falta, el dispar va ser net, però suau, la pilota superà la barrera enemiga, tot semblava que el porter mallorquí, un gegant de cabells llargs anava a blocar l’esfèric sense passar massa pena. La pilota va caure dins un bassiot  i va agafar un efecte estrany i passà pel mig de les cames del sorprès porter, “GOOOL!!!” 0-1. El David menorquí li clavava una codolada el Goliat mallorquí, però allò no havia fet més que començar. Els que érem a la banqueta teníem la premonició que faríem un altre partit heroic davant un rival infinitament més bo.

El camp estava banyat i la pilota corria nerviosa, açò era bo per nosaltres, elles no podien fer el seu joc. L’escomesa mallorquina no es va fer esperar i començà a la feina pel nostre porter en Pedro Roca (l’heroi de la O.G.E.)que iniciava el seu repertori d’aturades prodigioses. Per desgràcia tota resistència té un límit, la sort s’acaba i els gols mallorquins van anar caient un darrera l’altre. Haig de dir amb orgull que els companys mai varen perdre la cara al partit i varen tenir les nostres ocasions però al final van haver de doblegar el cap, el resultat final va ser de 4-1. Era una derrota amb honor però el cap i a la fi, el final de la nostra aventura.

El no jugar em va donar una perspectiva que els altres no tenien. Aquelles cares de desolació per haver perdut, el caminar lent i trist d’uns futbolistes que ho han donat tot dins el camp. La meva feina hauria de ser la d’animar als companys, quasi res, bo sempre he estat un poc pallasso. De reüll vaig veure com el nostre entrenador anava a xerrar amb l’àrbitre i el simpàtic delegat de camp que tant bé ens havia rebut.

La gratificant dutxa després d’unes hores tant intenses, alleugerien la pena per la derrota. També n’hi havia que ja pensaven en anar a fer qualque pillaria pel món. El professor-entrenador va entrar al vestidor i ens va demanar un moment d’atenció. –“Chicos, hemos ganado el partido” Aquelles paraules ens va deixar parats de cop. Abans que diguessim res ell ens va aclarir la qüestió –“Más de medio equipo son mayores de edad y también contaban con tres jugadores profesionales que jugan en tercera división, somos legalment los finalistes por méritos propios”.

Casualitat o no, en aquell mateix moment el sol va sortir, lluïa radiant però no més que nosaltres. No sé qui va fotre un gran crit – “SOM L’HOSTIA!!!” Tots ens felicitàvem de la nostra gran sort i també del coratge del nostre entrenador el Sr. Mateo que va tenir els pebrots de lluitar tot sol per la veritat i el joc net.

-“¡Mañana Domingo, a las 12 h. En el estadio príncipes de España la gran final!” Mira per on, els pobres menorquins, convidats per compromís, ens havíem colat a la final.

Sense tenir temps de pair l’enhorabona tornàvem a córrer cap el bus i després cap el hotel. La nostre residència estava situada a 3ª línia de la platja de Palma, sector la “gran alemanya”, a la quinta punyeta a mà esquerra més o menys. Quan arribarem  eren quasi les 3 de la tarda, pels pèls no ens tanquen la cuina. Estàvem cansats i afamats, però amb l’alegria i la il·lusió que teníem amb 17 anys ens podríem menjar tota Mallorca. El menjar era un bufet lliure, però ja no hi havia de tot, quan hi ha gana no hi ha menjar flac.

Una vegada vàrem arrasà el menjador, tocava repartir les habitacions i fer un petit descans. Les habitacions eren senzilles, dos llits una tauleta de nit i un grapat de quadres horribles, que no sé perquè tothom volia robar. Uns crits em van fer guaitar per la finestra que donava a un gran pati interior –“Què cony era aquell esvalotament!” Un grup d’estrangers ben mamats s’estaven dedicant a llençar una especia de fang a uns veïns del seu enfront, al poc em vaig adonar que no era fang, ja m’enteneu, quins porcs!

Ens vàrem reunir tot l’equip a la recepció de l’hotel, l’entrenador volia que ens comportéssim bé per estar el màxim de descansats per la gran final del dia següent. Als dos minuts ja no ens recordàvem de res, per culpa de les al·lotes de l’institut que estaven allotjades a un hotel veí, elles havien perdut el seu partit i hauríem de consolar-les.                             

EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARIR. CAPÍTOL IX

Després de la gesta de guanya contra tot pronòstic, ens esperava un altre encontre difícil davant un equip totalment desconegut. Tot semblava de color de rossa, però la realitat era que molts dels nostres companys de la escola, no s’havien adonat  de la nostre victòria. Un altre entre banc, era que un quants de professors no veien amb bons ulls la pèrdua de tantes hores de classe ben mig dels exàmens finals. Cosa que no em deixava dormir (ja, ja, ja). El nostre professor- entrenador els va convèncer que amb un parell de setmanes tot estaria aclarit.

Els entrenaments eren realitzats de total serietat i disciplina, amb ganes de millorar com equip. Sabent que podíem guanyar i anar a Mallorca per representar a Menorca a n’és jocs escolars. Però açò no volia dir que el grup no s’ho passes bé, sempre hi havia fetes i rialles. Una molt típica era posar-se de quatre potes al darrera d’un company i una altre  l'empenyia i la tombarella solia ser espectacular. I sí érem un cop cabronets. 

Jo ja entrenava d’igual a igual amb en Pere. L’entrenador havia estat sincer amb mi, deixat ben clar que jo seria suplent, era un fet lògic, després de la seva gran actuació. Per sort el “Mister” volia un altre porter per si de cas, també contava amb jo per ajudar en Pere als entrenaments. I sense donar-me compte ajudar a fer un equip, on no hi havia distincions entre titulars i reserves. La veritat era que com tots, jo volia jugar i demostrar que podia fer-ho bé. Però la realitat era que tocava calenta banqueta i assumir-ho com un més de la colla. És més, em trobava molt a gust dins l’equip, eren un grupet molt eixerit, bona gent.

Per sort d’un sorteig, ens va tornar a tocar jugar el mateix camp que havíem guanyat als “pijos” tornaven a jugar a casa, era una senyal? No coneixen res del nostre rival, cap informació, eren bons? Ho eren un grup de replegats que tenien el llombrígol que mirava per amunt? L’entrenador ens va dir a tots que dissabte matí, un poc abans del partit, dins els vestidors tindríem una sorpresa.

Ja són dissabte matí, com no, un altre dia primaveral, un cel net amb un blau escandalós. Tothom va venir, a hora com claus, hi havia una tranquil·litat, com si fos un altre entrenament, era curiós. En Sr. Mateo ens donar unes bosses de plàstic. Era la nostre nova equipació, ja no serien uns paries deixats de la mà de Deu. Camisa, pantalons i calces blanques amb uns ribets blaus i el pit posava: Instituto de formación profesional, Mahon. Pel meu gust massa blanc, però veure tots els companys ben guapos  i  elegants, em semblava que érem de primera divisió, a vam  si ara els pijos serem nosaltres.

Va començar l’escalfament, ens miràvem de coa d’ull, ells a nosaltres i nosaltres a ells. Crec que anaven vestits totalment de blau. Just iniciat l’encontre ens vàrem adonar que els ciutadellencs eren un equip sòlid, ben armant. No anaven de figures i eren molt disciplinats, amb jugadors ben dotats tècnicament. Les diferencies entre uns i els altres eren mínimes, el partit seria molt igualat, per sort el nostre equip havia millorat, des de el primer dia que havíem entrenat junts.

El partit va ser disputat, no va tenir l’èpica del primer. El resum del mateix seria que 90 minuts molt competits, per petits detalls, un poc més de garra, un poc més de sort, un poc més d’il·lusió, es decantaria cap el nostre costat. El gol que em va quedar gravat al cervell el va fer el nostre central, en Fermin Quevedo  de Sant lluís. Un preciós i precís remat de cap, ens donava  la victòria, també record que l’heroi del primer partit, en Pere Roca va fer un partit molt seriós i segur, semblava un porter veterà.

Tots  miràvem el rellotge, l’àrbitre es va aturar i mirà el braó, va aixecar els braços i xiulà la fi del partit. Resultat final 2-1, havíem guanyat! CAMPIONS DE MENORCA! Aniríem a Mallorca representant a Menorca. Els jugadors de Ciutadella ens varen felicitar, de manera molt esportiva. En aquell instant no eren conscients del que havíem fet. Pocs dies abans de partir cap a Palma,  allò que havia començat com una formula per fugir de algunes classes, s’havia convertit en tota una responsabilitat. La nostra ment estava oberta a un fi de setmana que seria de pel·lícula.

Encara que sembli mentida, en aquell temps jo no havia sortit de Menorca. El futbol passava a segon terme, era el meu primer viatge amb avió.

Dies abans de partir, estava nerviós, inquiet, tenia un nus a la panxa. Per fi !Era dissabte matí, un dia lleig, tapat i ploviscava. N’hi havia com jo, que dissimulàvem malament l’inquietat  de volar per primer cop a la vida.

Bosses d’esport ben plenes amb ses costures a punt de rebentar i agafades ben fort per no perdre-les. Però què portaven aquells bosses? Tota la roba de futbolista i mudes netes. Per què els mares sempre deien: Has de duu els calçotets nets per si de cas tens un accident! Mares!

Ens varen trobar tot l’equip a l’antic aeroport de Menorca, antes de la gegantina reforma . Una vegada vàrem tenir tots el bitllet a la mà, els cargols de la panxa van començar a desaparèixer. Van ser dos factors que van ajudar a fer el canvi d’ànims: Les ganes d’uns quants companys de fer festa (com dèiem antes fer “show”) i en especial un, en Miquel “cabra” un dels nostres davanters, un autèntic mal de cap per la defenses rivals, de regateig elèctric i fora del camp un autèntic “showman” irreverent, pocavergonya i amb una gràcia natural per el “cachondeo”. L’altre fet que ens va alterar agradablement va ser l’aparició del equip femení del institut Ramís i Ramís de Basquet o  Vòlei, que també s’havien classificat per jugar la fase final a Mallorca. La mescla d’al·lots, al·lotes, joventut i hores de connexió sense vigilància feria que hi hagués més d’un romanç. Seria tot un plaer i una petita revenja, veure com uns quants de companys encisaven les al·lotes dels nostres rivals del institut.                

EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARIR VIII

EL GRAN PARTIT.

El arbitre va xiular l’inici del partit, la pilota va començar a rodar.  Vaig fer una mirada al company que em substituïa. Duia la meva samarreta i els meus guants, el company era en Pedro Roca, semblava tranquil ara ja no hi havia tornada endarrere.

Totes les senyals  deien que seria una passejada triomfal per ” l’insti”. Hi ha unes regles no escrites al món del futbol. Una d’elles és tenir respecte pel contrari, i ells no ens tenien cap respecte. En certa manera, la seva prepotència estava basada en una superioritat quasi total, tècnica, tàctica i física, física? No!

Una errada en la defensa era aprofitada per un dels nostres per posar-nos per davant el marcador. Les cares de desconcert entre els nostres enemics, com aquell grup de macatols que gosaven a marcar-los un gol. Empipats pel nostre atreviment, es varen llançar  a l’atac, assetjant la nostre àrea. A les hores començava a destaca un dels nostres, en Roca es mostrava segur i ben col·locat. Antes de la mitja part, una caiguda d’un rival dins l’àrea era castigada amb penal pel mamón de l’àrbitre.  Un dels millors jugadors de l’insti, un jove de cognom Bermejo, xutava i marcava l’empat.

Mitja part, xalàvem com mai, teníem la moral pels núvols , la segona part seria llarga i vendríem molt cara la nostre pell. Just el començament de la segona part l’equip de l’insti es posava per davant al marcador. Tot tornava a la normalitat, la derrota i la pallissa semblaven el destí final. Tot el “pijerio” ho donava per guanyat, la veritat era que els que no jugaven, també ho veiem perdut, no era així pels que jugaven, que tenien la seguretat de poder fer alguna cosa gran aquest partit.

Els que estaven a la banqueta dels suplents, ens donava molta ràbia, haver de suportar el menyspreu dels jugadors i afició rival. Tinc que reconèixer  que eren realment bons, molt bons, però açò no donava dret a torejar-nos i en riure’s de nosaltres.

Mentre dins el camp, el 3-1 era apunt de caure...En aquell instant, un personatge  sortia per salvar-nos. El nostre porter en Pere Roca va comença a parar-lo tot, amb els mans, amb els peus, amb el cos i fins i tot amb la cara. La seva sort ens va donar coratge per seguir, de tenir una possibilitat. A les hores quan la pressió de l’insti era més forta, un contraatac conduit pels nostres davanters , baixets però rapits com un llamp. Ens feia alçar, aguantar  la respiració, cridar i botar d’alegria “GOOOL” 2-2. Volíem guanyar! Podíem guanyar?

Ara no lluïa tant la camiseta nova i les botes de marca, la suor des pobres era aferradissa i no els deixava pensar. L’equip de l’insti es va llançar a un atac total, el partit es va posar maleit, joc dur, empentes i rodolons. Entrades fortes per part dels dos equips, si ells pegaven nosaltres també. Però nosaltres teníem la sort de la nostre part, els pals i sobre tot el nostre porter que mai havia jugat de porter, aquell dia tocat per una mà divina, era un mur infranquejable.  L’àrbitre es va mirar el seu rellotge i xiulava el final del partit. Aquell moment no me’n record amb claredat , nervis i confusió. No hi va ver prorroga i varen passar directament a la loteria dels penals. L’adrenalina estava disparada, ara tocava asserenar la ment, tenir una lucidesa per no errar. Mentre es decidia qui xutaria els penals, jo vaig  xerrar amb en Pere, donar-li ànims i que estigués tranquil. Ell havia estat el millor del partit, ara tenia l’oportunitat de ser llegenda.

Tots els porters tenen la seva pròpia fórmula per afrontar un penal. Diguem trucs, uns han de gesticular molt, per intentar posar nerviós al tirador, uns altres juguen  amb la sort, llançar-se cap a un costat sense dubtes,  la meva és aguantar al màxim i intentar aturar la pilota. Aquesta seria la fórmula màgica que faria servir en Pere. Alhora dels penals un grupet ens vàrem posar darrera la porteria, per veure millor la pel·lícula, protegir i animar als nostres, també escridassar als altres.

No me’n record de com van anar els primers penals, però sí dels dos darrers ( el penúltim, gràcies a la gran  memòria d’en Jaume Riudavets, espectador d’aquell partit), el va xutar un bon amic, en Toni (Bonny)e.p.d. No sé que va passar, una tropissada , nervis, el xut va sortir fluix, i casi pel mig. La gran sort va sé que el porter de l’insti s’havia tirat cap a un costat amb tota l’anima. Tot i així el porter va rectificar per agafar la pilota, mentre que la pilota botava lentament, cap a dins la porteria. Tots vàrem quedar amb la boca oberta, uns de disgust, els altres d’esperança.

En aquell moment teníem avantatge d’un gol, últim penal podria ser definitiu. Si ells marcàvem, tindrien que seguir tirant. Si fallaven seriem els guanyadors .El que havia marcat de penal durant el partit seria l’encarregat de xutar el darrer, era un bon futbolista titular amb el c.d. Menorca es diu Bermejo. Podria dir que va ser a càmera lenta, però no seria de veritat, tot va ser rapidíssim. En Bermejo va alenar fort, va córrer i xutar, en Pere Roca és va estirar i blocar la pilota, mentre el que havia errat queia de genolls. La explosió de deliri, cegats per l’alegria, ens vam tirar damunt l’heroi del partit que encara tenia la pilota agafada. El nostre entrenador intentava rescatar en Pedro Roca de davall el tumult de cossos. “!Que lo vais a matar¡”

Tot va ser confusió, crits, bots i abraçades. Els petits pobres i menyspreats havíem vençut als grans, rics i poderosos . Crec que no hi va ver cap incident important amb els nostres rivals. Però tant poc hi va ver moltes felicitacions, per ells allò no havia passat.

Aquell va sé un gran dia, com jugador de banqueta i com instructor del heroi del partit , estava orgullós i feliç. Però la banda fosca que tots tenim,  trobava que era injust. Sempre em quedarà l’amargo d’aquella puta lesió.

Finalitza aquí la nostre aventura? No ni molt menys! Després de la epopeia davant l’insti, tocava pensa en el pròxim partit, contra un institut de Ciutadella. Un viatge a  Mallorca estava en joc.    

EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARI . CAPÍTOL VII

jo fent la mona

Tornant a les meves memòries futbolístiques, hi ha un episodi que havia quedat quasi oblidat, dins sa nebulosa del passat. Fent un esforç per recordar i reviure aquells dies. Resulta que fa 30 anys varen ser protagonistes d’una aventura del d’allò més divertida, estrambòtica, a la vegada una epopeia de lluita i superació davant de dificultats quasi insuperables.

patrick "pijo"

Tot aquest embolic va començar un dia que tenien classe de gimnàstica en la antiga maestria de Maó . El professor Sr. Mateo ens va informar que hi havia una nova competició, una cosa semblant a “Juegos Escolares” entre centres de l’illa. L’equip que fes campió de Menorca aniria a jugar la fase final a Palma. Hi havia varies disciplines, futbol, bàsquet, voleibol, handbol i atletisme.

El primer moment no va tenir molt d’entusiasme entre els estudiants. Quan van saber que tindrien dos dies per setmana d’entrenaments en hores lectives, la cosa es va animar. La qüestió semblava fàcil, anar a jugar futbol o fer anglès o castellà.

Allò anava a ser una competició per amaters, és dir, no federats. Es permetia tenir dos o tres federats per equip, el màxim d’edat seria 17 anys. El lloc d’entrenament seria l’antic camp de la (O.G.E) L’actual pista d’atletisme del poliesportiu de Maó.

Ses botes Marco.

El grup de jugadors apuntats era una selecció variada d’estudiants de mecànica, electricitat, comptabilitat fins i tot d’infermeria. També ens dividien entre els pobles del llevant de Menorca. Per desgràcia molts dels noms dels companys m’han fugit de la memòria. Però no tots : “En Fermín, Sant Lluís, Carlos (Carpo) Es Castell, Bep, Sant Climent,  Massanet, Mascaró, Pedro Roca i en Miquel (Cabra)Tolo Bagur, Toni(Bony, e.p.d.) de Maó. Una vegada tots col·locats, defenses, mitjos i davanters i el porter? Sols n’hi havia un, jo! Quina sort! Seria titular indiscutible? Vist en tants d’anys, em fa riure, de vegades el destí ens guarda sorpreses desagradables.

Com vaig narrà el capítol anterior, una lesió de clavícula em deixava fora de combat. Quina putada! Però ningú és imprescindible i menys en l’esport. Jo ja no arribaria al gran partit i l’entrenador va tenir que escollir un altre jugador de camp per substituir-me, la meva feina seria instruir el nou porter.

Record que al principi ens preníem el partit amb poca serietat, no teníem esperit d’equip. El nostre rival seria l’institut Joan Ramis i Ramis popularment conegut per “l’insti”. Es comentari que ara faré no vol ser insultant, és la visió que jo tenia d’aquella època. Tota família que tenia un duro o cert nivell social, el seu fill tenia que anar a “l’insti” per boig que fos. També tinc que dir que hi havia gent amb bon nivell acadèmic amb ganes de estudiar.

Mentre que els menys dotats i que no tenien el graduat escolar fèiem formació professional (maestria) popularment “sa maes” També és cert que n’hi havia que anaven a estudiar i aprendre un ofici. Entre els dos centres acadèmics hi havia una certa rivalitat. Els pijos “l’insti” i els quillos “sa maes”.

Els dies anaven  passant, amb ells les hores d’entrenament, els avorrits “rondós” i els divertits partidets, es començava a perfilar l’onze titular, mentre jo intentava ensenyar el poc que jo sabia, a un company que mai havia estat entre els tres pals, per ser un porter de garanties. Jo no jugaria, però sí em sentia un més del equip. Aquell fotimer de joves, tant diferents, que no havien jugat mai junts, començàvem a fer pinya, a pensar com un sol, a ser un equip.

Unes setmanes abans del gran dia, els nostres espies ens varen informar dels moviments dels “pijos”. L’equip del “l’insti” estaria format per una selecció dels millors jugadors de Maó. Per ells no valien les regles dels tres federats. Açò feia que les nostres possibilitats fossin mínimes, a més ells no sentien cap respecte cap a nosaltres, ja que alguns dels jugadors del “l’insti” deien que no tenien res a fer, ens esclafarien sense pietat,  açò era el més finet que ens deien.

El vespre abans del partit, no vaig dormi bé. El ombro em feia mal, una part de mi tenia unes ganes boges de jugar, però el millor era no jugar. Físicament no estava bé i a més, ens caurà un sac, d’aquells xulos ben pentinats.

Dissabte matí! Un dia esplèndid per jugar a futbol. El partit seria el camp de la “O.G.E.” hi havia un bon ambient de futbol, seria un gran dia?

El nostre equip tenia una lamentable uniformitat, camisa vermella de gimnàstica, quasi totes estiregassades i moltes d’elles descolorides sense número, no hi havia cap que portés pantalons i calces iguals, feien por, com deia el professor i entrenador Sr. Mateo eren la reencarnació del exercit de” Panxo Villa” 

Mentre que els nostres rivals anaven de onze botons, crec que anaven de groc amb una franja blava o verda amb el nom del institut al pit. La seva roba era el darrer en moda esportiva, amb una brillantor que enlluernava, amb pantalons que tenien número amb calces noves i ben posades amb les seves defenses . Quasi tots els jugadors anaven calçats amb botes noves de trinca “Adides, Pumes” i les famoses “Patrick” britàniques, eren la fotografia perfecte d’un “Pijo” futbolístic. Mentre que les nostres sabates eren modestes. Hi havia una marca que es deia “Marco” unes botes rústiques i rostides però barates, fins i tot hi havia companys que anaven a jugar amb vambes, als més privilegiats teníem unes botes “Munich”, tot un luxe.

L’ambient fora del camp era majoritàriament en contra nostra. Fins i tot les al·lotes del institut (Que bones estaven les punyateres). Havien fet una pancarta de suport, que deia una cosa com “ Instituto campeón” Una “pijada” més. De la nostra banda un petit grup de heavys ressacosos, però un d’ells, valia per cinc dels “lacoste team”

Havia arribat l’hora de la veritat, onze contra onze. Una lluita de classes? Pobres contra rics? David contra Goliat, sols era un partit de futbol, però per nosaltres seria la clau que ens faria viure unes jornades memorables. Voleu saber com va acabar ?  Per desgràcia no hi ha fotografies d’aquells dies.                              

EL QUADRE

EL QUADRE

                         LA FIRMA I L'ANY DE LA SEVA REALITZACIÓ

Fa unes setmanes, després d’una de les darreres tramuntanades del passat hivern. Estava passejant es ca per unes tanques a prop de casa. I al costat d’un caminet fet pel pas de la gent, vaig fer un descobriment sorprenent. Allà el mig hi havia un quadre! No era petit; 1’50 x 1’10, entre caragols, esparregueres i caramuixes, un quadre!

Què fa aquí? El duria el vent? La tirat algú? Ens miren mútuament, idó! Cap a casa! Na Magda va se’l mira –“Esta bé, Però a casa no el duras!”

Ara és dins la cotxeria, de moment. Me’l he mirat en calma, sembla una mescla de pintura amb una fotografia, sa nota que a patit el pas del temps.

Cada artista té la seva manera de manifestar una idea, incitar la sensibilitat del observador. L’obra a de provocar una reacció, una frase que vol definir l’art és “Plaer estàtic”  commoure i provocar.

També et pot provoca inquietud, mal cos, no sempre té omplí l’ànima d’energia positiva. El reves  t’ha la remena i et posar inquiet. Hi ha gent que cerca açò amb el seu art.

Si alguna persona esta interessada en l’obra, per uns quants milers de Euros (30€), el vendre. La dona estarà contenta.           

UNA FOTO AMB FORMA DE SEGELL

QUAN ES TANCA UNA PORTA

          Aquesta foto vol expressar una sensació, desassossec
                                       

M’han aprofitare del meu bloc, per donar una noticia, antes que me’l tanquin per manca de pagament.

Per culpa d’aquesta crisis, que ningú va preveure i ningú sap quan han sortirem, s’ha cobrat una altre víctima, JO!

Encara que fa uns anys que la empresa no anava bé (com casi totes) Un dia més, era un dia més, però tot té un principi i un final.

Podria sé un ex empleat rancorós, però seria injust. Fer feina per una empresa petita i familiar, durant 15 anys dóna per molt, amb les seves avantatges i inconvenients.

El meu taller

As final sols és feina, tu vas arribes i t’ha diuen “ fer açò o allò “ i al final de mes et paguen un doblers, dit així de simple no té res de poètic. La realitat és més complexa, la convivència del dia a dia  et fa coneixia les persones que t’han volten, les seves preocupacions, les seves virtuts, les seves aficions, les seves esperances de futur.

Mentre vas fent feina, els teus fills creixen i els seus també, els seus pares envaïen i morien, els meus també, el temps no s’ha atura per ningú.

No tot va ser xalar i riure, hi va ver dies de tensions, disgusts i males cares. Molta feina, poc temps, errades i nervis. Un dels inconvenients de no tenir companys de feina, és que no et posts amagar, n’hi donar la culpa a un altre s’hi la cagues, prest et veuen el llautó, crec que he donat el millor de jo mateix, però no són jo qui té que avaluar-me. Avantatges?  Unes quants! Una llibertat casi absoluta, per realitza la meva labor. Ha vegades, quan un client t’ha agafava confiança i et deia “Fes-ho com tu trobis” Una idea que no m’ha agrada gaire, la línia del gust d’una persona a la d’una altre és molt fina.

Durant tot aquest temps no vaig tenir cap problema per fer les meves vacances o tenir que agafar un dia lliure per qualsevol eventualitat. El meu lloc físic de feina era un soterrani,  un petit taller. Bo de comandar, fàcil de netejar, fins i tot acollidor.

L’ofici de fuster és topic, fer portes i finestres. Avui en dia han hi ha pocs de fusters de veritat, que t’ha agafen un tauló i et fan una porta. L’actualitat és que casi tot ve prefabricat i en realitat el que feien és ajustar i muntar. De totes les coses que he fabricat hi ha una sèrie de objectes relacionats amb el al·lots petits. Des de joguines espases, escuts, cases de ninetes i fins i tot cavalls de fusta. Més banquets, pissarres de suro, de tot!

Fa un temps vaig anar a l’escola on anaven els meus fills. Hi havia unes barreres fetes per jo, per impedir el pas als més petits del centre. Jo tot orgullós li vaig dir a la filla –“Aquesta barrereta, l’he feta jo” Quan passaven per davant la barrera ens varen trobar una amiga de la filla i ella sense venir a comte li va dir      “Açò ho ha fet as meu papa!” vaig creixa dos pams, crec que encara hi són.

El passat és polit de recordar, però no paga factures. De ben parit, és sé agraït, donar les gràcies per aquest anys de confiança.

Bonu i ara què? Un amic em va dir –“Quan es tanca una porta s’obra una finestra!” Trop  que la dita correcta és –“ Quan es tanca una porta se’n obra una altre de porta!” Oh no! Tal vegada s’obra una finestra perquè t’hi llancis per ella i acaba de passa pena. No em posaré tan dramàtic, sa veritat és que no veig una solució a curt termini, l’horitzó és més fosc que el cul d'una panera.

Sé el més obert possible a qualsevol tipus de treball, sense poder descartar cap camí des de fer-me immortal (autònom) o la emigració.

Mentrestant, si surt qualque “feineta”, fer algun curset, ajudar a la casa fent de “amo de casa” intenta aprendre a cuinar, s’ altre dia vaig fer un arròs bullit, un poc fat però comestible. Qui sap! Tal vegada, em decidiré a escriure la novel·la d’aventures amb components històrics amb molt de sexe, com “les ombres de Grey” a la menorquina, però amb bordell de veritat sense “ xorrades”( no ho he llegit) Segur que no s’ha fet mai!

També m’agradaria fer un poc més d’esport, tinc uns quants de reptes per fer.

Per finalitzà una petita reflexió, són temps de salvis qui es poguí, egoismes i de cabreig general. En cap moment vull  fer pena a ningú. Quan hi ha problemes veus qui és qui, per anar de cerveses tots som bons. Demanar perdo per s’hi aquestes setmanes passades no estat molt comunicatiu, no tenia el cos per festes.                                  

                                       

EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARIR -VI

La veritat  que la portaria esta sempre el meu habitat habitual, però no sempre va ser així. La única vegada que vaig ser a un club federat no vaig ser porter. Els entrenaments vaig jugar de lateral, central fins i tot de extrem esquerra, però els partits era el millor reserva del equip, un autèntic escalfa banquetes. El meu pas per un equip federat va ser efímer, una pretemporada i fora. Era la penya blau-blanca filial del desaparegut Sporting Maonés.

Un dia el meu equip el Sol Naixent va sé convidat a jugar a jugar un partit amistós. Era el dia de San Isidre, festa gran de la pagesia. L’encontre va tenir lloc el camp de la O.J.E (Organización juvenil española) Actualment és la pista de atletisme.

Era un dia de solet,  de plena primavera. El camp era ple de gent que havien vingut a veure el partit i perquè desprès hi havia un bon dinerot de paella per celebrar el seu dia gran. El nostre etern rival era Favaritx, el partit era cordial, però les gentileses serien per l’hora de dinar, ara tocava corra i lluita en camp hostil.

Em van posar de lateral esquerra, no tenia cap tipus de tècnica, però amb 16 anys corria molt i era més aferradís que una paparra. En un tràfec del encontre un dels contraris és va escapolir de la defensa i con un tanc avançava implacable cap a la nostre portaria. Aquell home era un dels més veterans, crec era el capità , un homenot moreno, alt i corpulent. Jo era el darrer defensor, el primer intent de llevar-li la pilota va ser impossible, no tenia més remei que fer-li una falta. Amb un toquet el turmell  i cauria con un castell de sorra. Però aquell no han sabia de caure, corria i corria amb llargues gambades. Faltaven pocs metres per entra dins l’àrea, tenia que aturar aquell brau desbocat, sense dubtar-ho em baix llançà a la seva cintura, el més estil del rugby. Però aquell gegant no queia, la situació era  còmica, el fort pagès m’han duia de rosec i la gent es divertia i a la vegada empipada cridava “FALTA!” Per un instant em pensava que entraria dins sa portaria a la rosageta. I casi damunt la retxa del àrea, com un gran pi que cau abatut per la destral, el palló va defallir i amb una gran polseguera van rodolar els dos pel ressec camp de terra tova. Tothom cridà –“PENALTY!” Però no ho era, la falta va ser comesa, metres endarrere. Han van treure targeta groga, vaig anar disculpa, li vaig donar la mà per alçar-lo del terra. Va ser impossible, de havia pesar 100 Kg, les seves mans eren gegantines , calloses i dures. El mite de que n’hi havia que llauraven  amb les mans era cert.

Aquell equip de gent del camp tenia tècnica i una força física enorme , no anaven de figures a més la majoria d’ells feia feina el camp abans del partit i desprès del mateix. No ho dic jo, ells van ser campions uns quans d’anys seguits, eren temibles. Hi havia Biels, Joans, Tonis, Rafels, Llorens, Però tinc la obligació moral de recordà a tres d’ells. En Miquel Capò, un gran porter i gran persona, en Rafel Bagur, defensa dur, però una persona engrescadora que sempre sap quina t’ha la de dir i el darrer un davanter, en Bernat que era un malson, em va arribar a fer gols fins i tot amb el cul. Ara contaré un petit secret, el Favaritx era com un R. Madrid per un del Barça molta rivalitat. Uns quants d’anys més endavant per un parell de casualitats vaig jugar un parell de partits amb la samarreta verd i blanca del meu etern rival. Diuen que hi ha fotos i crec que sé qui les té, millor que quedin perdudes.

No tot va sé xauxa, l’esport té un tant per cent de risc. Les lesions eren un factor que mai havia tingut en conte, fins que un dia mentre jugaven un partit, veus com un company és romp literalment davant els teus ulls. Era un dels meus defensors, el lateral dret, en Miquel Sans, un defensa rocós i molt compromès han l’equip, col·locava els companys, animava i engrescava a tot el grup. Aquell fatídic dia, corria per la seva banda i tot sol , va posar malament el peu dret (crec) i és va esmicolar turmell i no sé que més! Aquella imatge del peu penjant i els crits de dolor d’en Miquel en varen quedar gravats a la memòria. Per ell la pràctica del futbol s’havia acabat. Però uns mesos més endavant va tornar, ara com entrenador del Sol Naixent (El Mister), demostrant a tothom que volia seguir lligat el seu club i el futbol.

La meva primera visita el metge, va sé per culpa d’una nafra que em vaig fer a una cuixa, gràcies aquells camps de terra. Quina sort tenen els joves d’avui, amb uns terrenys que són con una catifa. La ferida s’ha va infectar, pus i febre , em va tocar posar-me la vacuna antitetànica . Però la putada  va sé, tenir que anar en pantalons curts d’esport en ple hivern. Perquè la punyetera ferida tenia que esta el aire lliure i no podia ferir cap roba. Us imagineu un tipus amb abric i en calçons de gimnàstica passejant del carrer nou el mes de març, preciós!

Més endavant vindrien dits desllorigats, braó trencat, genolls inflamats per culpa del líquid semovial, cops, esgarrapades  i fins tot trencar-me un dent d’una pilotada. Però la lesió més dolorosa m’ha la feria dia 4 de febrer del 1984. Una mala preparació en el escalfament, abans del partit, seguit d’una mala caiguda, van fer que l’húmer del braç esquerra és sortís  de dins l’escàpula, vulgarment luxació de clavícula. El dolor era insuportable, allà tirat el terra com una llosca. Va venir una ambulància i dur-me a urgències del hospital Verge del Toro. Quan una infermera es va atracar a jo, amb una xeringa on la agulla feia un pam. Amb els ulls fora de les conques li vaig demanar cagadet de por. –On cony va amb això”! Ella amb sarcasme em va dir –“Ha què tens molt de mal, eh! Idò ara sí que tindràs de mal!” Com un torero que clava les banderilles, amb gran habilitat introduir fins baix, aquella freda agulla, em va fer veure tot el firmament d’estels. El suc que m’havien injectat era un antiinflamatori i un relaxant muscular. Mentre dos infermers i el metge intentaven col·locar-me el ombro el seu lloc original.  Perquè aguantes millor el dolor em van donar un pal de fusta que empraven per mirar les amígdales i el tenia que mossegar amb força. No sé si van ser 10 o 20 minuts de maniobres, braç per amunt, braç cap a endarrere. Fins que el metge va decidir la última opció, abans de passar el quiròfan. Han van posar un peu sota la aixella i com un karateka estira en força, fins que el húmer és posar dins la escàpula, amb una renou seca “CLOC!” El pal de fusta? El vaig escopir a trossets, van sé una estona mala de passar. Una vegada tot el seu lloc, vaig fer un alè, com tenien un sobrant de véndes, em van deixa com una mòmia. Tenia que tenir el braç esquerra immobilitzat un mes i mig. El doctor em va donar unes pastilles pel mal i que tenia que fer uns dies de repòs.

Però envers de quedar el sofà de casa, covant els ous, tranquil i vasiat per mo mare. Em vara vestir com vaig poder i tot empastillat marxa cap a un compromís inaudible. Perquè? Com diu un refrany castellà “ Tiran más dos tetas que dos carretas”

Aquell dia 4 de febrer era el aniversari de s’al·lota i també era la primera vegada que anava a ca seva. Crec que la primera impressió  no va ser la millor, la sogre em va mirar de cap a peus  va dir –“ Així que tu ets el famós Vicent!” Que curiós! Aquesta frase s’ha repetit més vegades.

El meu aspecte mig ajupit, per culpa del bandatge, amb el cap torbat, gràcies els antiinflamatoris, relaxant muscular i analgèsics, anava més col·locat que en “Pocholo”amb una cara de beneit que feia por. La sogre devia pensa “ Aquest banaula serà el meu gendre” dons fins avui. Aquella averia em faria la punyeta i em trastocaria la vida.                                             

Açò de tenir al·lota era tota una novetat  i  a la vegada molt gratificant, però no tot era un gratificant  intercanvi de saliva, hi havia compromisos socials, on ara com nou tenia que assistir. La família de na Magda “la femella” venien del camp, una vegada cada mes hi havia unes trobades dels pagesos de les rodalies de Maó.

Eren el que ells deien “Balls de casa” música de guitarró i bandúrria, menjar i beure, ball i balladors. Com a s’al·lota li agradava molt ballar, mentre que jo era un ballador per accident ( No tenia, n’hi puta idea de ballar, jo era més bo amb el cubata-danç) Aquelles festes eren un lloc de reunió per xarrar de les seves coses d’una manera distesa menjar, veure i ballar.

Quan em vaig a donar esteva envoltat de contraris del Favarixt, ens coneixien d ‘anys endarrere, quan la rivalitat era dalt de tot. La gent era simpàtica i agradosa, sobretot les persones més grans i les joves pageses. Els meus rivals eren més freds, és més hi havia un petit grup amb una clara hostilitat. Per ells era un intrús, un afegitó que no queia bé a tothom, més endavant m’ha assabentaria que hi havia un parell d’ells de maleïts per haver trepitjat els interessos de algú. 

El narrador, en David vadell i en Miquel capò

Un dissabte capvespre feia una volta per s’ explanada de Maó amb un amics, quan ens varen creua amb el grupet hostil. El més gallet se’n va enfotre de jo, fent-se el macarró davant els seus amics. Feia pocs dies que havien jugat contra ells i havien perdut clarament. Cansat de aguantar menyspreu en vaig encara amb ell, allò ja no tenia marxa enrere. –“Açò ho aclarien aquí i ara!” El cerca raons has sentia segur, recolzat pels seus amics. “ I que ma faràs?” Estrenyent els punys me’l vaig mira els ulls amb fúria li digué “-Sí em tornes a emprenyar et fotre una hòstia que a ca teva no et coneixeran!”   En aquell moment el provocador li van entra dubtes (cagarrines) els mateixos que jo tenia. Valdria la pena una baralla, guanyaria o perdria? Quan vas xumat no penses tant, li claves un cop de puny i para vall. Jo ja havia decidit, ara voren de passa, donant dues passes i allargant la mà per agafar-lo pel ganyot.

              Aquells camps de terra, con es de Fàtima, durs de deber.

I com sol passa a els fanfarró, quan el alè d’una pallissa li bufa les orelles , s’ensorren. Un rapit –“He tranqui tiu! Era conya! No saps aguantar una broma?”   Donant mitja volta varen fugir.

Tot havia succeït molt ràpid, els meus amics no s’havien ha donat del que passava. En varen demana pel que havia passat. Jo un poc sorprès pel gir de la situació, havia dibuixat un somriure de victòria, no tots els dies guanyes una batalla sense tira un sol tret.                              –“Un poc més de no res, una petita discrepància” Des de llavores no hi va ver més morralades, quan ens trobaven amb el provocador.

El més trist de la anècdota, és que amb tot el temps que a passat “30 anys” crec que no m’ha perdonat haver-lo deixat amb evidencia davant els seus. Ens em trobat a festes de poble, més partits de futbol, novies, fins i tot amb sa bici de muntanya.