3ª COMPANYIA. PRIMERA PART

Cuando se está en medio de las adversidades ya es tarde para ser cauto. (Séneca).







!Goñalones ¡ ¿ Te gustan los agujeros oscuros? !SI, MI SARGENTO. !Pues al tunel ¡

CAPÍTOL ONZÈ
TERCERA COMPANYIA. PRIMERA PART
Casi tots havíem fet alguna gestió per tenir un bon destí, menys jo. Quan un oficial va crida el meu llinatge –Goñalones,Tercera compañia de fusileros. Què volia dir açò?Pues que els 10 mesos que tenia pendents de mili, seria un “rapanboy” tots els dies seriem com els setmanes passades, més guàrdies, reforços, llargues caminades, de dia i de vespre. Me havíem donat per el cul. Jo no se si el que vaig viure era lo habitual en la vida militar.
La caserna de Santiago és dividia en 1ª, 2ª, 3ª companyies de fusellers la plana major, on hi havia els transports, secció de morters pesats, canons sense retrocés, transmissions i una secció de reconeixement. I la millor companyia era la U.D. Unitat de destins: electricistes, lampistes, manobres, oficinistes,era “enchufelandia”.
Tornem a la 3ª companyia, de les primeres coses que vaig veure és que era l’únic “bitxo” menorquí de aquell lloc, que casi tots els instructors de la Mola érem els meus “visagres” veterans i teníem males puces. “POLACO TE VAS A CAGAR”. El primer dia un d’aquells “morros”, soldats forasters, l’al·lota l’havia deixat, crec que era de extremedura, el “palló” tenia un tatuatge “cutre” amb el nom de la xicota. El teníem agafat entre quatre i un cinquè el posar una cuera prèviament escalfada el vermell, damunt el tatuatge. Quina pudor a carn cremada i la mirada d’odi, no m’ha hagués agradat ser la noia d’aquell element, va fer setmanes en una ferida horrible, ell deia que la cicatriu més lletja era el cor.
Un altre soldat que me va cridar l’atenció era maonès, era alt i prim però fibrat . Tenia les ales de paracaigudista, però què feia dins una companyia d’infanteria?. Sembla que va tenir un problema amb un oficial i l‘anomenaré J.C. li clava un cop de puny. El van treure de la brigada paracaigudista i com tenia mesos pendents de milícia va acabar a la 3ª.En J.C. era una maquina de guerra, quan érem per Sant Isidre de maniobres, el tio és llançava al damunt de una posició “enemiga” tirant granades de mà imaginaries, amb un cop de peu derivava també una porta de fantasia, tirava una bomba a dintre, ell esposava aferrat a la paret, feia la renou de la explosió “boom” entrava dins la casa cridant com un boix i disparant amb la boca –AHHGG...RATATATATA...! És va gira i me va dir – Tots morts, conta’ls. Flipant, però ell no anava de broma . Anys desprès de sortir d’allà el bo den J.C. moriria en circumstàncies un poc entranyes, la llegenda diu que en J.C. havia conegut unes giris, moltes copes i no se que més, quan estaven en plena orgia el company va tenir un atac de cor o cerebral tan donar. Molts dèiem que ens agradaria palmar així. Que l’última visió sigui un somriure “vertical”.
Però el numero 1 d’aquell grup, era un madrileny que era d’una lleva que feia 9 mesos que havia marxat llicenciats. Tot tenia una explicació, aquest element era un jove delinqüent, de Madrid de principis dels anys 80. Un dia va robar un cotxe i en mig de la fugida va atropella un policia municipal i el va matar. El va condemnà per homicidi involuntari i el tancaren a la presó. Quan va ser l’hora de fer el servei militar el varen enviar cap aquí. Era tot un personatge, tenia moments d’una lluïdesa i bon fer, però quan tenia “mono” falta de alguna droga era realment dolent, diabòlic. S’hi alguna vegada e tingut por de morir, ell em va tenir la culpa. Un dia esperàvem per anar fer un reforç ( fer guardià el vespre).Ens entregarem les armes i munició, quan de repent el “amic” no se quin cable es creua, va llevar la bala de fogueig o de seguretat, muntar el fusell i el posa en posició de rafega i el crit –¡ HOY VAIS A MORIR ! Ens apuntar amb la metralladora , es qui digui que açò no fa por o és un boix o un mentider. Jo estai blanc con sa llet, aquell “trasto” ens hagués escopit 20 projectils en segons, uns van córrer, uns altres intentaven tranquil·litzar-lo, jo i un parell més ens llançarem valentament sota una taula de ping-pong , tothom sap que una taula d’aglomerat de 2 cm és el lloc més segur del mon s’hi et disparen amb un fusell d’assalt. El final un tinent i un sergent el van calmar i marxaren, el cabró a part de acollonir el personal, ell no va fer el reforç. I l’altre cara d’aquell tros de pa, va ser un dia va caure a terra el rellotger de la companyia, és va fer miquetes, ell el va treure des fems i va passar tot un dia ficant molles i perns, el va adobar! Un vespre m’ha va despertà algú que en agafava el peu. Era el madrileny que es dedicava a posar el segell de la companyia a enes peu des “bitxos” fins que un es va fotre a crida –“POR EL AMOR DE DIOS NO ME CORTES EL PIE” ell li contesta en humor. –“CALLA COÑO, QUE SOLO ES UN SELLO , SI NO CIERRAS EL BUZON TE CORTO LA CABEZA” el nou no va dormir en tot el vespre. Un dia mel vaig trobar pel carrer i no vaig tenir més remei que ficar-lo el darrer del “vespino” de l’al·lota i anar cerca un poc de “material”per fumar. -“VENGA GOÑA QUE SÓLO SE VIVE UNA VEZ”. Com la situació d’aquell “palló” era insuportable, se li va donar una sortida, fer-se “legionario” per any que firmes s’ha li llevaria 2 anys de condemna. Va dir que sí, però el resultat va ser endurir la feina,perquè el càpita volia preparar-lo i de pas enfortí els seus homes, puc dir que me ficat dins casi tots els desaigüés de Sant Isidre de un diàmetre de 60 cm on, rates, aranyes, paparres , rates pinyades i un grup de serps que a les fosques té corrin per la cara, et fam sentir un poc “INDIANA JONES”. I córrer, sempre córrer, turó amunt, turó a baix. Quin agost més calorós i humit
Desprès de tants d’anys encara somniï-ho alguna vegada amb aquell home sense rostre que me apunta amb el fusell i el furat negre que me mira,-!VENGA GOÑA VAMONOS¡.
Quan ja no esperava poder sortir de fuseller i el meu destí era rapar més que “caballo loco”, un caporal va venir a parlar en jo. Hi havia una possibilitat de sortir i pensava aprofita. M’ha va dir en que consistia la seva feina en aquell manicomi. Estafeta militar? Què putes és això? Però açò serà un poc més endavant.

PORTA A UN ALTRE MÓN, SEGONA PART ( EL DARRER TANC)

En la guerra como en el amor, para acabar es necesario verse de cerca.

Napoleón I (1769-1821) Napoleón Bonaparte. Emperador francés.









POLS, PAPARRES, CARS I SUOR= SAN ISDRE, LA MOLA vicent goñalons.





CAPÍTOL DÈCIM
PORTA A UN ALTRE MÓN. SEGONA PART. (EL DARRER TANC)

El dia comença con el anterior, però més cansat . Arribem a san Isidre, avui feren feina més especifica. Un alferes ens explica el entrenament del dia.- HOY APRENDEREIS HACER UN ASALTO POR BINOMIOS, Y MAS ADELANTE POR ESCUADRAS Y EN PROXIMOS DIAS POR PELOTON. La idea era senzilla, un corria fent una ziga-zaga, mentre el company el cobria amb la seva arma, el que corria es llançava a terra, en aquell moment l’altre soldat s’aixecava i corria fent la ziga-zaga. Quan esteim prop del cim, tiràvem unes granades de ma imaginaries i ens clavem a córrer costa amunt cridant, una vegada dalt del turó matàvem el enemic invisible. Una cosa és la teòrica i una altre la pràctica, problemes : Ho corries molt i el teu company poc, la ziga-zaga era curta, simplement no la fèiem ,recta i per amunt , s’hi açò li posem calor i cards, no sortia de cap manera. Els instructors trèiem foc pels queixals. Una hora de (asaltos de cotas defendidas por elemetos hóstiles) Començava a assemblar-se un atac seriós. Dins lo que me’n rècord no ho feia malament menys el crit final, arribava ofegat sense alè i sortia un (AHHRS...)MARICONA! MI ABUELA GRITA MAS QUE TU. Sempre teníem s’avia a mos. Per donar-li un poc de emoció, soldats veterans fèiem de (elementos hóstiles) per donar un poc de realisme ens tiràvem pedres, ells reien mentre nosaltres tant sols podíem fer (PUM-PUM) en la boca, ridícul.
Hora de marxar a la Mola, bot dins el camió en la mala sort que me fot un cop el genoll esquerra ,caic dins el camió i amollo el fusell, un caporal me veu i mentre jo me cagó en tot de mal, ma demana (NUMERO, ARRESTADO POR TIRAR EL ARMA REGLAMENTARIA)mentalment el vaig enviar a fer punyetes, però millor no en pitjora les coses.
La Mola, després de saludar els camarades artillers, pista americana a pal sec. Avui no hi ha proves , a fer-la amb tot equip. El genoll en fa anar coix, la primera prova atacar un tanc de pedra, hi ha que botar a sobre i llançar una bomba de ma imaginaria per la escotilla . Fot un bon bot per anar al damunt però insuficient .El genoll ferit torna acer copejat, caic de manera poc heroica, pot anar pitjor el dia. Em cridem de tot, però coix de coix segueix-ho, pas de fer el pont, me cridem de tot. COBARDE, MARICÓN MI ABUELA LO SALTA MÁS QUE TU Y VA EN SILLA DE RUEDAS. Cony amb s’avia. La puta motxilla balla més quen Travolta, els corretatges es desfan, en llanço a terra i repto per sota una xarxa de fill espinós m’ha alço i cor cap a el pròxim obstacle. Un fos en una gran pendent i per sortí un mur vertical. No se si vaig ensopegar amb una pedra, el cas és vaig rodola fos a baix, en vaig fer miquetes, en van tenir que treure entre rialles i bufes, me van arraconar fins la hora de dinar.
El ombro me feia molt mal i estaia marejat, per ser breu els dies posteriors van ser un fart de anar i venir al hospital militar. Però no penseu que me havia lliurat de La Mola, te tenies que rompre una cama per poder anar a la infermeria de Santiago. Una vegada revisat per el metge militar.-¿ PUEDES CAMINAR? ¡SI SEÑOR ! PUES HALA PARA ARRIBA. Cagó en dena , un “jeep” cotxe tot terreny americà de la segona guerra mundial tota una antiguitat. Ens replega una partida de ferits i marxem a la fortalesa.
Ja formava part d’un grup selecte “los rebajados” o també entre els soldats “escaqueados” no fèiem “orden de combate”més ben dit “turó amunt, turó baix. Ni pista americana, escata gent , però si teòrica i “orden cerrada” més ben dit “uno , dos,tres, paso” desfilada amunt, desfilada abaix. Un matí el grup de rebaixats érem plàcidament seguts sota l’ombra de una figuera, quan va arribar un sergent conegut per mi, va fotre quatre crits.-A FORMAR A LA PUTA CARRERA, agafar un soldat per les solapes de la camisa.- A TI QUE TE PASA. ME DUELE EL PECHO. Li va clava un cop de puny al pit i el va fer caure d’esquena a terra. –AHORA TE DUELE EL PECHO. No era moment de dir-li res de dolors, a callar i aguantar. Feien flexions quan un espavilat va veure de esquena el sergent per deixa de fer flexions. És va girar de cop i el va plegar, li va fotre unes quants puntades de peu per les costelles, con grinyolava el desgraciat.-¿ALGUNO MÁS QUE QUIERA REIRSE DE MI? Joder con anava la cosa poca broma, ara tocava fer la carretilla, primer jo agafava els peus d’un company i travessaven el antic camp de futbol . Desprès son jo qui vaig en les mans per terra, els pedretes es claven a les mans, fins un instant en que el ombro me falla i estampo el cap a terra. Mig commocionat veig que el sergent ve cap a jo, ara cobrares , vaig pensar.- SOLDADO NO DEBERIA HACER LO SI NO PUEDE. Ara és hora Pere meu, amb un braverol de la classe (mortadelo i filemon). Una manera ràpida de veure qui estaia realment lesionat. Els dues setmanes d’instrucció de combat estam a punt de finalitza, de tort de tort semblava que el més dur ho tenia superat.
Uns dels darrers dies ens va tocar fotre tirs de veritat. no en sa boca. Ens van fer dispara en totes posicions , s’hi ha Palma a viem fet 20 trets, aquí vaig pedrer la conta, érem els “RAMBO” menorquins, els normes de seguretat eren igual de estrictes per habitar accidents. Però estaven més junts i açò provocava colca ensurt. Quan fèiem foc en forma de dispar en ràfega, 20 bales sortien en segons, entres que a la mateixa vegada els baines eren escopides per la obertura de expulsió, a gran velocitat i cremant. En ple estasis de tirs, vaig veure que el meu company de la dreta feia un gest rar. Tenia el rostre ple de sang, un moment de nervis per por que li hagués explotat una bala defectuosa. El final va resolta que les meves baines havien anat a caure damunt la seva cara i la havien fet un treu a una seia. Per sort el ombro bo era el dret perquè retrocés de l’arma quan disparava era bastant fort.
Desfilada final davant el coronell i el reemplaç de juny de 1986 estava apunt per anar a la guerra. Ara tocava destino, jo no tenia (enchufe) confiava de la meva destresa con fuster per anar fer feina a la fusteria de Santiago. Que innocent que era, però açò és una altre història.

UNA PORTA A UN ALTRE MON

CAPÍTOL NOVÈ part / 1
UNA PORTA A UN ALTRE MON
Si no record malament, era un diumenge a la tarde de principis d’agost, quan creuava l’ombra de temuda porta i demanava permís per entra el quarter de Santiago.
Un somriure malèfic es relaxava a la cara dels soldats veterans. Comentaris com-MAS BICHOS PA L A TRAMPA, BIENVENIDOS AL INFIERNO , POLACO ME VAS A COMER LA P...
On me ficat, pensava jo amb el cul estret. Tots els nous eren col·locats a una companyia, ens assignaven un llit i una taquilla, abans de anar sopar un oficial ens fa forma i ens diu que dema el matí començaren un període que ell anomena: INSTRUCCIÓN BÁSICA DE COMBATE.També els cuiners plens de greix ens saluden amistosament- NOS VAMOS A CAGAR EN LA COMIDA BICHOS DE MIERDA, tot camaraderia i bon rotllo.
Sonar diana, el corneta desafina con una mala cosa, vestits i el llit fet en deu minuts, a berenar en quatre mossos, tornar baratar de roba , a fer gimnàstica hi ha córrer, aquí comencen els instruccions a torturar als físicament més fluixos . Fa xafogor i sols son les 8 del matí.
Torna’m a la companyia, tornar canviar de roba, aquesta vegada vestits per anar a la guerra, motxilla, trinxes, cantimplora, baioneta i el meu amic el cetme. De cap dret dins un camió destí a San Isidro.
Un sergent donar una ordre per no perdre la gorra-PONERSE EL BARBUQUEJO COMO SU NOMBRE INDICA BARBILLA . Marxa’m amb uns camions dels anys 50, baixa’m la costa de ronda un beneit perd el xibit . Un cabo veterà es caga en tot – TE VOY A FOLLAR VIVO, CUANDO EL TENIENTE SE ENTERE TE VAS A CAGAR,GILIPOLLAS. El company plorava de por, no va ser l’únic que va perdre la beca, encara no havíem començat i ja hi havia arrestats.
Sant Isidro , futura base militar, en aquells temps tant sols hi ha carreteres i milions de paparres. Formem grups de 30 soldats més sergents i caporals instructors. Apa a córrer turó a amunt , córrer turó a baix. Ens cridem –CUERPO A TIERRA. No ho fèiem bé ,ens fam fer-ho una vegada i una altre, fins que surt bé, torni-hi córrer , fa molta calor , l’aigua que portam dins la cantimplora s’esgota , moltes cantimplores estem foradades o no tanquen bé.
Més d’un es marejar , la cosa no pinta bé, açò no és Palma. Dins del esgotament sempre hi ha qui té humor per dir colca parida , un gadità (Cadiz) diu- Las chicas cuando vienen , tots riem .
! Por hoy es suficiente , mañana os daremos mas caña¡ Crida un caporal. S’hi açò és una tapeta ,no vull pensar que ens faran dema .Sense aturar de cap dins un camió, camí a la Mola , xops de suor amb els llavis secs, camises desbotonades i pels de pols i cars secs que piquen per tots els rincons.
La porta de la reina entrada a la fortalesa d’Isabel II. Històries i llegendes ens contemplen. Una altre rebuda poc amable per part des soldats d’artilleria que estan de guàrdia. Coses con – Mas carne de cañón a la pista americana , !infantaria pringaos ¡. Però aquest cop els soldats veterans de dins els camions els contesten durament – Artilleros maricones, voy a coger a tu madre y le voy...La infanteria siempre da por el culo a los artilleros . I més burrades , els mandos de cada cos en de posar ordre a tanta guerra verbal . Els s’hi diem a deu amb el dit índex ben dret i uns altres amb forma de banya.
Per fi son a la famosa pista americana, jo vaig pensar açò no ho faig, la primera vegada ho faran els veterans sense armament, desprès nosaltres . Com vaig narrar a un capítol de Palma la pista d’entrenament era casi de parc d’infància . Aquesta de la Mola hi havia de tota classe de paranys , un tanc de pedra , fils ferrós de pues oxidades , rampes amb grans desnivells , troncs en forma d’escala, dens de dragó , murs, trinxeres i la joia de la corona un pont de pedra que li falta la part d’en mitg.
Els instructors passen el camí , entres nosaltres miren atentament . !VENGA SEÑORITAS, AL SALON¡ Deixem la motxilla i el fusell, però no la baioneta, ni la gorra. Comença el concurs de humor groc, caigudes de tot color, estripades de roba , pelades de colzés, a la vegada els amables veterans animen la carrera. –!MAS RAPIDO, MI ABUELA LO HACE MEJOR ¡. Bot aquí, bot allà, cos a terra , el pont , jo puc, joc puc, me dic, tanc els ulls i bot, al·leluia he passat , un caporal me crida -!NO TE PARES CAPULLO¡ Prova superada , en sol de ma no estaré tant content. A FORMAR Y A COMER. El menjar era pèssim ,però la sed de veure aigua podia més que tot. Crec que el plat ho posava l’exèrcit però el guinavet i la forquilla teníem que portar-los al damunt, amb és borinot uns quants als havien perdut, i amb dos trossos de pa teníem que fer de coberts. Una hora de descans ,dins els antics barracons de infanteria ,que estaven en casi en runes. El mateix lloc on un vespre de agost de 1936 varen ser assassinats un centenar d’oficials rebels, per ordres de d’un grup de sergents republicans.
Una estona de teòrica militar on un sergent molt seriós ens va dir – LA INFANTERIA ESPAÑOLA NUNCA RETROCEDE, una pausa , DA MEDIA VUELTA Y AVANZA. Uns moments de rumiar-hi , un poc de humor militar, ens fa somriure.
El sol comença a caure ,tots a formar a una explanada entre dos naus abandonades. Ha fer instrucció ho com ells diuen (ORDEN CERRADO). DERECHA, DERECHA, PASO, MARICONAS NO MERECEIS SER SOLDADOS DE INFANTERIA. Tu crida almenys ara no correm , però els crits i les amenaces de arrest és fan sentir, quan més cansats més crits i emprenyades . Hora de marxar, camions i tira milles ,sortint per la porta de la Reina els artillers de guàrdia fan burleta – NO QUEDAIS A DORMIR ¿TEN EIS MIEDO DEL FANTASMA DE LA CONDESA ROCAMARI?(Un fet molt terrible)Cap baix ja ni hi ha forces de dir res. De camí a Santiago una paraula comença a córrer(rebaixat) Tenir algun problema físic per no fer la instrucció.
Arriben copejats, bruts, cansats, afamats , molts escaldats a carn viva, bufetes els peus i aquella olor a suor agra. Però abans de dutxar-se, primer la “NOVIA” desmuntà fer ben net tornà montà .
Per fi aigua neta, no ma pensava que estaria tant content de dutxar-me en tants de mascles , coses que passen. Sopar i una cervesa amb els companys de l’illa, un dia dur, però dema serà una altre història.

DEU DIES DE PERMÍS

CAPÍTOL VUITÈ.
DEU DIES DE PERMÍS.
Ja hem tornat a casa, de una peça, és a dir, soldat. Mallorca és un record divertit,
cosa que tindrà poc de semblant a lo de Menorca.
Tot està igual, amics que et demanen com ha anat, unes paraules es comencen a repetir.- Espera a la mola.
Ja ho diuen sap més el dimoni per vell que per dolent.
Mira per on, 24 de juliol dissabte de Sant Jaume, en Nando, ja protagonista de anterios capítols,em ve a cercar amb el seu "nou" cotxe, un seat 128 vermell, de camí a Es Castell el radio casset crida el darrer de "Megadet i Antrax" dur de collons. Era prest, encara hi havia gegants i capgrossos, un parell de pomades i el caliu comença a pujar, riure i fer el boix, com sempre.
En un moment de calma, el company em va dir - Et presenteré a la meva germana i al seu al·lot.
Primer vaig saludar a la germana i després al cabronet de'n Nando em va dir - Ell és en Biel, quina casualitat és sergent d'infantaria. Ostia puta ! Què faig ? El més lògic en aquell moment. Em vaig posar "firmes" i vaig dir -" A sus ordenes mi sargento". La cara de sorpresa dels presents, va ser seguida d'una rialla del amic. Ets un "bicho" Vicent bitxarraco! (bicho, segon categoria més baixa en la vida militar)
La imatge era d'allò més subrealista, samarreta d'ac/dc o iron maiden pantalons de deport i una pomada a la mà. Quin ridícul més gloriós.
Després de 25 anys en Nando encara m'ho recorda la bitxada d'aquelles festes d'Es Castell de 1986.
Al final, vam agafar un bon pedal perquè no me'n record de res. Aquell fi de setmana vaig descansar amb la família i l'al·lota. La mare va flipar quan va ser l'hora de fer net la roba de Palma. Unes quantes lavadores més i el color verd oliva va tornar a sortir. Tot apunt per anar al nou destí.
També aprofitar per fer una volta amb el meu cotxe, un seat 850, quatre portes, especial, joder si era especial. Una llauna amb quatre rodes, hem va costar 50000 pessetes (300 euros) amb va costar tres vegades més en avaries. Tenia coses bones, independència, anar fer una passejada amb els amics i per ja sabeu,per fotre un clau.
En poques hores la tranquil·litat i pau es tornarien en crits i empentes.La base San Isidro i la fortaleza de Mola ens esperaven

LA JURA DE BANDERA

Jurar que vas a matar y a morir, es fácil, hacerlo es lo difícil. Soldado desconocido

CAPÍTOL SETÈ
LA JURA DE BANDERA
Els dies anavan caiguent, ens atracavam a la jura de bandera.
El dia era llarg, corre i corre, instrucció i més instrucció, qualcuna
ditada de mel, com una vegada que ens van deixar anar a la piscina.
Una piscina enorme, que disfrutavan el soldats veterans i els reclutes
que no savien nadar, hi anaven apendre, tenia coses bones el ejercit.
Encara que era gran la bassa, prop de 1000 jovenots la omplien i més
d'un aprofitava per fer-se net l'entrecuix.
Hi havia apostes, qui aguantava més sota l'aigua, qui es llançava més
lluny, un animalot va tenir sed i va veure de la piscina, fins que va potar
dintre. Prou d'aigua que no corre, quin fàstic.
Hi havia competicions entre companyies, futbol, bàquet, atletisme.
Van fer una selecció de reclutes deportistes, me vaig apuntar el futbol,
però no me van voler, era més dolent que un mal de queixal.
Els companys triats resoltavan ser unes figures vinguts de tota Espanya.
Donava goix veure'ls jugar, solia passa a cada reemplaç,els clubs
de totes les illes els agafavan per reforçar les seves plantilles.
Record que aquell estiu de 1986 era any de mundial de futbol.
La selecció nacional jugava a Mexic, el canví horari feia de els partits
es juguessin molt tard d'hora, veien els partits dins el menjador, sense cervesa i
controlats per un parell d'oficials, però en el transcurs del partit la rígida
disiciplima militar s'ha afluixa, els soldats veterans entren unes caixes de
cerveses (àguila). Zubizarreta, camacho, julio alberto, butrageño, julio salinas, etc...
5-1 contra Dinamarca, aquest equip fara un bon resultat i festa grossa, més d'un dormiria calent.
Fins que Bèlgica ens tornava a peus a terra. Com sempre.
I parlant de dormir calent, hi havia gent que el vespre encara tenia ganes d'estimar-se ell solet, per alleuja tensions.
Desfilant, desfilant arribava el dia de la jura de bandera, aquell fi de setmana
venia la família i l'al·lota, casi no venen per culpa de la juerga narrada en episodis passats.
Dissabte mati poden sortir a veure la femella, però el vespre tothom a dormir a la caserna.
Baixen uns quants de companys en bus, ens deixa a la Plaça Espanya.

Dues noies ens criden ,
cony, que guapos que som. Òstia tu, la xicota i la germana, petons i abraçades. Eh companys
no sigue-ho pops, deix els companys fins la tarde.
De la Plaça Espanya a l'hostal Cannes era una volta curta.
Veure l'al·lota i la germana en fa tornar el meu mon, alegria i carícies, botes i fusells queden per dema.

Veure els pares m'ha don contar que sota l'uniforma hi ha un fiet gros. El pare en to serios,
-Què soldadet, ets un desastre, mira quin merder vas fer. Jo li vaig llevar ferró el succeït.
Per la mare era el poca solta que va donar una sobrassada a un moix famolenc. El contacte amb la (novia) va fer despertar les ganes
de tenir una conversa més profunda, explicar com es feia un asalt amb baioneta. Però es fa imposible, pares i germana per allà i la resistencia
de l'enemic, tocar retirada, però açò no a fet més que comença.
Unes hores de relax son ma de sant, mitg en bolles, la veu de la mare me diu - Quina hora es de partir?
Refoina! Ja haig de vestir-me i anar agafar el bus, dos besos i ràpidament dins l'ascensor, un renou de cables i l'aparell quedar aturat entre pisos.
Ostià puta! Ara què passa? Fa molta calor a dins, arribaré tard i me follaran viu, crit con un boix, toc botons, me'n record de tots els abam passats
de l'inventor d'aquell trasto. No van ser més de 15 minuts, son molt llarcs, surt correns, en la camisa desbotonada, pop de suor, en llançó dins el
el darrer bus. Reconeix cares conegudes que en miren un poc sorpresos.- Joder Vicent! Quina entrada.
Un brigada que estaie empipat per esta de guàrdia ens recorda que demà serà un dia important en les nostres miserables vides.
- Ya esta bien de tocarle el conejo a la novia, mañana dejareis las faldas de mama para ser hombres, però tendreis que comer mucha mierda
antes de ser soldados, venga pichaflojas a formar
Hi ha una calma tensa, tots tenim ganes de fer-lo bé i marxar d'allà.
Desprès de 44 dies de sol crema-pells, plou i molt en ple mes de juliol. Tant d'esforç, suades i correr com cabrons per fer la jura
dins el menjador. Els mandos no saben que fer, ens demanen de forma casi sindical que volem fer. No hi ha dubtes volem
fer la desfilada davant els nostres, no per patriotisme, si no per dir jo no tenc por el l'aigua.
Ho com un forester va dir d'una forma més basta -O follanos todos o la puta al rio.
Tots ben vestits, guants blancs, sabates brillants, les trinxes ben posades i el fusell com nou de trinca.
FIRMES,AR,SOBRE EL HOMBRO, AR, DE FRENTE, AR. El espectacle va comença, la renou de 300 reclutes caminant a l'hora
encara ressona avui dins la meva memòria.
Les prediccions meteorològiques es varen complir i ens va caure el cel a damunt. L'humitat feia que les sabetes relliscasin al terra,
les gorres banyades, eren un parell de talles més grans, casi no i veiem, els guants eran ja negres per culpa de l'arma, que hores més tard
semblaria un pal de garnera oxidat. Aquell dia de juriol no hi havia perill de desmais per fer hores el sol.
Tot va anar segons el previst, una vegada besada la bandera, toca fer un jurament tots a l'hora. El coronell de veu aflautada ens crida -SOLDADOS JURAIS POR VUESTRO HONOR DEFENDER A ESPAÑA HASTA LA ÚLTIMA GOTA DE VUESTRA SANGRE SI FUERA NECESARIO.
I tots teniam que crida.- SI JURAMOS, però l'ho que jo i molts més van dir .- SI NOS VAMOS.
Es va escoltar tan clar, vaig pensar d'aquesta mos penjan. La desfilada havia acabat hi ha pas lleuger com sempre, cap a la companyia. Més que soldats semblaven gitanos armats, pops i amb es faldaret per fora.
Ens donen un paper que diu, tenim 10 dies de permís i el destí que ens pertoca.
Regimiento de infanteria Mahon 46. La caserna esta a 15 minuts de casa. Comenten que ens espera en tornar a Menorca. El curiós del cas va ser el comportament dels soldats foresters quan sen van adonar que eren destinats a l'illa menor. La fortalesa de la Mola amb el trist penal, encara érem temuts a tota Espanya, per un passat terrible de mort i captiveri. Vaig parlar en uns quants d'ells per tranquilizar-los, que ara no passava res. Però n'avia que no volíem entra en raó, fart d'escolta disbarats, vaig contar un munt de mentides. Volien tenir por, jo les donaria por. Una història era que els novatos eren llançats pel penyal i un rollo que els feian tactes rectals per mirar dents picades, més d'un va plorar com una figa flor.
Un tinent cridava com un boix, que ningú marxaria s'hi no feia net l'arma, (vamos que nos vamos) La fará neta sa tia Rita. Agaf el petate i sortim per la porta, més contents que un gingol. Un darrer cop d'ull el C.I.R. 14, ja no tornaré mai més per aquí. Uns mesos desprès tornava per aquell lloc, però açò és una altra història.

SANT JOAN DE DALT DE TOT.Segona part, Quina resaca

La juventud es la única resaca que se cura con el tiempo. Anomino.

















CAPÍTOL SEXT
SANT JOAN DE DALT DE TOT. Segona part (quina ressaca)
Minuts després de la fugida del bar, ens retrovèn i feim reconta de baixes, increïblement ha hi eren tots, físicament quasi tots estan tocats, uns més que altres.
El grup va trobar que seria bo descasar una micona. Aquí arriba un parèntesi, perquè no està clar que va passar, hi ha diverses hipòtesis, una que unes vampiresses ens van xuclar la... sí la sang. Altres que varen ajudar a vestir a unes pobres joves desbalaïdes.
Moltes coses que contaré són recull de diverses versions i el que jo puc en recordar, jo estava grogui.
Una hora més tard, algú va dir d'anar a una discoteca que les cambreres anaven en patins, o és clients que volguessin també, jo no podia ni caminar, doncs patinar ni de conya.
A la porta, un porter dóna pas a la gent, quan ens tocar el torn, ens va dir.
-"Tú no puedes pasar" em va fer sortir de la cua.
-Com que no! Per què no?
Dies després ma contarien que no parlava amb el porter sinó en una foto d'un cantant i no xarava feia uns sorolls.
-Gruss, peeerr.
Per un pèl no em claven un fart d'hòsties per dedicar-me a tocar culs de clientes.
Hi havia una placeta a pocs metres de la porta de la disco, on es companys ens van deixar aparcats és més fotuts del grup.
Una mala estona de vòmits i perdre el món de vista. Un element que passava per allà, va dir unes paraules de savi.
-Esto se pasa con un buen lingotazo.
Com és sentit comú i és seny feia hores que havia marxat. em van donar a veure alguna cosa dolça (NO LI PUC) herbes o anís, no sé molt bé quina mena de porqueria calenta.
Allà el cos va dir prou, tenia al·lucinacions, segons els companys, vaig fer molt l'indi. Una era baixar-me els pantalons, altre dir que marxava a casa a Maó, em vaig aferrar a una britànica grassa que xisclava com una boixa que la violaven.
També fer ganyotes a uns municipals, una bogeria alcohòlica.
Quan van sortir la resta del comando de patinar, que era hora de dur es més greus a lloc segur, jo no ho sabia, però no era l'únic gat quasi en coma, el company de pis, en Jaume esta igual o pitjor. Així com varen poder ens ficarem dins un taxi.
Quan el taxista es va a donar compte del lamentable estat d'un parell de passatgers, no feia més que dir.
-Que no em vomitin!, què he de fer feina tota la nit!
No ser com van saber la direcció on estam allotjats, la cara que va posar el pare del company va ser, (QUE HO FET)
Quan els companys van està segurs que era el lloc correcta, van marxar. Jo i en Jaume ens quedarem allargats al mig de l'entrada del pis.
Vaig intentar salva la poca dignitat que m'ha quedava i com un bon al·lot, em vaig posar el llit. Que per no ser quina raó, es movia més que el de la nena de l'exorcista. Mentrestant en Jaume feia desastres, corria en bolles, per tota la casa, perseguit per l'amo des pis.
El diumenge matí, el sol d'estiu ja cremava de bona hora. En Toni ja havia sortit de la guàrdia i havia parlat amb el seu pare, que havia marxat a fer feina.
Quasi no havia dormit, la boca feia gust agre, no tenia forces ni d'alçar el cap, tot em feia mal, una ressaca terrible.
En Toni empipat per la nostra conducta, tenia ganes d'anar a la platja i volia que anéssim amb ell, un poc d'aire de la mar seria bo, per aclarir es cap.
En Jaume era mort, no es va bategar en tot el dia. No sé com, vaig decidir sortir, sense menjar i amb un mal de cap horrible, dins un Renault 4L, autopista i cap a Illetes. Una cala guapa, però jo era un zombi, un casc foradat, allargat el terra i marejat, vaig intentar llegir un poc de premsa. Les lletres ballaven i el cap sembla una rentadora en ple centrifugat.
Notícies locals que m'importaven un pitó, successos: accidents de cotxe, drogues, robatoris, baralles. Hi havia una ressenya d'una discussió que havia passat a un conegut bar de copes de la zona de Gomila. El principi no el vaig fer massa cas, xarrava de britànics borratxos. Una estona després un cargol el ventre em va fer tornar a mirar la notícia, l'hora i el lloc em eren coneguts, CONY no eren britànics, eren menorquins Sant Joanes. Quin mal rotllo ara ens cerca la policia, la part bona era que no cercaven reclutes.
Cada vegada em torbava més malament, tenia el meu voltant una col·lecció de femelles en topless i jo el que volia era una mort rapida per deixar de patir.
L'amic volia anar fer una visita a uns veïns seus que teníem un xalet per un lloc a prop, Bendinat i jo ben fotut.
Tot molt polit, net i gran, ens fan una volte, deman per quedar a la terrassa i ells van seguir la volta. Les nàusees eren ja insuportables i em vaig aferrar a una barana, tot el poc que tenia dins la panxa sortir, també per veure el xalet.
En la mala sort, que els propietaris i en Toni passaven per sota de la barana, els va passar d'un metre. En Toni em va dir de tot menys guapo. Cotxe i autopista, em moria, el cap per fora de finestra i vomitava fins a la primera llet materna, tota una escena.
A tarde vaig dormir fins a l'hora de tornar a la vida militar. Jo i en Jaume van marxar el quarter de tort de tort. M'ha torbava dèbil i encara no havia menjat res, la gorra pesava com plom.
Hi ha torbarem els companys de gresca, tots explicàvem la pel·lícula que havíem viscut aquell vespre, hi ha coses que no es poden contar.
Hora de passar revista, ja no podia més, jo tombaré, per sort, entre els companys un a cada banda i un el darrera, em va aguantar.
Per acabar aquell llarguíssim dia, un tinent ens va fotre un discurs damunt el comportament dels soldats quan eren fora del quarter. Estava per dir-li que era jo el més dolent de tots, enviar-lo a cagar.
El final si no moria ara, palmària demà el matí, durant la instrucció.
Però després de dormir tot el vespre, després 36 hores sense menjar, vaig berenar i amunt, a donar guerra pel món.
Mentre corrien, els companys em demanaven.- Millor avui Vicent?
-Com mai, tenir 19 anys és una passada. Aquell moment no vaig pensar massa en el que havia passat. Xarraran amb uns i els altres, varen reviure aquella nit de festa Sant joanera, no donar crèdit a les coses que vaig fer, una reputació de jove cristià, se'n havia anat a fer punyetes.
Estaré sempre agraït en Toni Mascaro i Gaspar Àguilo per no deixar-nos tirats i demostrar una companyonia exemplar. Que dir del meu amic en Toni Carreras
i el seu pare, uns sants per haver de patir aquells dos bandarres.
Els dies anaven passant i la jura de bandera era cada vegada més a prop.

SANT JOAN DE DALT DE TOT .(a)

El alcohol produce amnesia... y otras cosas que no recuerdo
Es GIN de Menorca es aigua beneida fora de l'illa

CAPÍTOL QUINT
OPERACIÓ (SANT JOAN DE DALT DE TOT) Primera part.
L'hora de sopar es xerrava de tot, que ferien arribar al corter de Menorca. Quin destí ens tocaria, també de coses de gent jove: fútbol, festes i dones. Aii! les noies, quants de mal de caps, sí de dalt i de baix. El grup de ciutadallencs volia celebrar Sant Joan, varen fer una proposta de sortir a sopar, tots els menorquins el proper fi de setmana. Pensant que seria una bereneta amb uns refrescos, un cafè o un tè, una volteta casi infantil pels parcs de Palma. Fer un poc de tertúlia per decidir, si anàvem a missa, diumenge el matí a les 8 h. Els darrers pensaments que allò es transformaria amb una invasió de bàrbars del nord.

Dissabte per fi! Uniforme fora, texans ben col·locats, som-hi a fer un poc de bulla per l'aburrida Palma. Allà on estava allotjat tothom tenia feina, com en Toni el company d'automòbils que esteia de guàrdia.

Hi havia un altre recltuta allotjat a la mateixa casa, en Jaume, van partir junts. A les 8 del cavespre ens trobarem a la plaça Espanya. Comença la operació Sant Joan de dalt de tot. Els qui no érem de Ciutadella, no podíem comprendre aquelles ganes de festa. Però no era d'alegria, era d'enrabiat per ser fora de casa aquells dies de joia. No poder xalar amb la família i amics. Per ells el sentiment festós era més que veure i fer botar els cavalls.

Ho han mamat de molt petits, un conjunt de coses que se succeïxen la unes a les altres i que estan relacionades entre elles, del primer toc de fabiol al darrer. Una riuada de sentiments i sensacions.

No record quants erem, uns 15 més o menys, sopar senzill, pizza i cervesa, rialles i molt bon rotllo. Frases com: -L'any qui ve tots a ses voltes, jo convit.

Fins aquí tot bé, els camarades de Ciutadella havien comprat uns bòtils de gin de la marca larios, no hi havia xoriguer. Qui sap, tal vegada va ser un dels primers ``botellóns´´. Com semblava que es qui tenia més seny del grup era jo, intentava calmar aquella eufòria mesclada en disgust. En Toni Mascaró va agafar el bòtil de gin i sobre l'espatlla, ar. En pocs minuts ens havíem quedat sense munició, com era moda per aquella època varen marxar a paso ligero cap a la Plaça Gomila. Centre de la marxa nocturna a Palma, pubs, bars, discoteques, topless i puticlubs, el port aventura de bordegassos.

Com tot desmare hi ha fases, persones que feia poques setmanes que ens conexíem, ara erem com germans. Personalment ja no controlava res.

- Que facin el que vulguin! Es ramat decidir entra a un bar de copes molt conegut i ple de gent. Trobam una taula i tornar-hi, vaig fins la barra, ep ostias, aquí hi ha gin xoriguer, el deman i el pos damunt la taula rebut amb gran alegria, visques a Ciutadella, crits de Sant Joan. Amb un obrir i tancar d'ulls ens havíem begut es bòtil de gin, sense mescles. Càntics, dir amoretes a les joves i suc i més suc. Quan va ser l'hora de pagar, van pensar: a n'aquets trompes els hi fotrem una clavada. No vam pagar, el cambrer ens amenaça en cridar a la policia militar, no ser com se'n va adonar que aquella turba de caps rapats eren militars. En Toni Mascaró, de professió manobre, tenia una molta força i amb una mà va agafar al camarer per la camisa i l'alçà del terra. La poca intel·ligència que teníem se'n va raonar: açò no acabarà bé. Cridòria i desordre, el cambrer va sortir disparat i en un tancar i obrir d'ulls, taules i cadires per terra, gots i cendres volaven com projectils. Osties per tothom a lo màtrix, una persona desconeguda era un enemic. La trifulca va durar pocs minuts, a nes crit de la P.M. tots fora cagant punyetes. En segons érem fora i com bons trílers ens desperdigarem entre la gent.

Ara tenc que anar a vom... ggrrrrsss, el pròxim capítol es desenllaç.