sábado, 23 de julio de 2011

PORTA A UN ALTRE MÓN, SEGONA PART ( EL DARRER TANC)

En la guerra como en el amor, para acabar es necesario verse de cerca.

Napoleón I (1769-1821) Napoleón Bonaparte. Emperador francés.









POLS, PAPARRES, CARS I SUOR= SAN ISDRE, LA MOLA vicent goñalons.





CAPÍTOL DÈCIM
PORTA A UN ALTRE MÓN. SEGONA PART. (EL DARRER TANC)

El dia comença con el anterior, però més cansat . Arribem a san Isidre, avui feren feina més especifica. Un alferes ens explica el entrenament del dia.- HOY APRENDEREIS HACER UN ASALTO POR BINOMIOS, Y MAS ADELANTE POR ESCUADRAS Y EN PROXIMOS DIAS POR PELOTON. La idea era senzilla, un corria fent una ziga-zaga, mentre el company el cobria amb la seva arma, el que corria es llançava a terra, en aquell moment l’altre soldat s’aixecava i corria fent la ziga-zaga. Quan esteim prop del cim, tiràvem unes granades de ma imaginaries i ens clavem a córrer costa amunt cridant, una vegada dalt del turó matàvem el enemic invisible. Una cosa és la teòrica i una altre la pràctica, problemes : Ho corries molt i el teu company poc, la ziga-zaga era curta, simplement no la fèiem ,recta i per amunt , s’hi açò li posem calor i cards, no sortia de cap manera. Els instructors trèiem foc pels queixals. Una hora de (asaltos de cotas defendidas por elemetos hóstiles) Començava a assemblar-se un atac seriós. Dins lo que me’n rècord no ho feia malament menys el crit final, arribava ofegat sense alè i sortia un (AHHRS...)MARICONA! MI ABUELA GRITA MAS QUE TU. Sempre teníem s’avia a mos. Per donar-li un poc de emoció, soldats veterans fèiem de (elementos hóstiles) per donar un poc de realisme ens tiràvem pedres, ells reien mentre nosaltres tant sols podíem fer (PUM-PUM) en la boca, ridícul.
Hora de marxar a la Mola, bot dins el camió en la mala sort que me fot un cop el genoll esquerra ,caic dins el camió i amollo el fusell, un caporal me veu i mentre jo me cagó en tot de mal, ma demana (NUMERO, ARRESTADO POR TIRAR EL ARMA REGLAMENTARIA)mentalment el vaig enviar a fer punyetes, però millor no en pitjora les coses.
La Mola, després de saludar els camarades artillers, pista americana a pal sec. Avui no hi ha proves , a fer-la amb tot equip. El genoll en fa anar coix, la primera prova atacar un tanc de pedra, hi ha que botar a sobre i llançar una bomba de ma imaginaria per la escotilla . Fot un bon bot per anar al damunt però insuficient .El genoll ferit torna acer copejat, caic de manera poc heroica, pot anar pitjor el dia. Em cridem de tot, però coix de coix segueix-ho, pas de fer el pont, me cridem de tot. COBARDE, MARICÓN MI ABUELA LO SALTA MÁS QUE TU Y VA EN SILLA DE RUEDAS. Cony amb s’avia. La puta motxilla balla més quen Travolta, els corretatges es desfan, en llanço a terra i repto per sota una xarxa de fill espinós m’ha alço i cor cap a el pròxim obstacle. Un fos en una gran pendent i per sortí un mur vertical. No se si vaig ensopegar amb una pedra, el cas és vaig rodola fos a baix, en vaig fer miquetes, en van tenir que treure entre rialles i bufes, me van arraconar fins la hora de dinar.
El ombro me feia molt mal i estaia marejat, per ser breu els dies posteriors van ser un fart de anar i venir al hospital militar. Però no penseu que me havia lliurat de La Mola, te tenies que rompre una cama per poder anar a la infermeria de Santiago. Una vegada revisat per el metge militar.-¿ PUEDES CAMINAR? ¡SI SEÑOR ! PUES HALA PARA ARRIBA. Cagó en dena , un “jeep” cotxe tot terreny americà de la segona guerra mundial tota una antiguitat. Ens replega una partida de ferits i marxem a la fortalesa.
Ja formava part d’un grup selecte “los rebajados” o també entre els soldats “escaqueados” no fèiem “orden de combate”més ben dit “turó amunt, turó baix. Ni pista americana, escata gent , però si teòrica i “orden cerrada” més ben dit “uno , dos,tres, paso” desfilada amunt, desfilada abaix. Un matí el grup de rebaixats érem plàcidament seguts sota l’ombra de una figuera, quan va arribar un sergent conegut per mi, va fotre quatre crits.-A FORMAR A LA PUTA CARRERA, agafar un soldat per les solapes de la camisa.- A TI QUE TE PASA. ME DUELE EL PECHO. Li va clava un cop de puny al pit i el va fer caure d’esquena a terra. –AHORA TE DUELE EL PECHO. No era moment de dir-li res de dolors, a callar i aguantar. Feien flexions quan un espavilat va veure de esquena el sergent per deixa de fer flexions. És va girar de cop i el va plegar, li va fotre unes quants puntades de peu per les costelles, con grinyolava el desgraciat.-¿ALGUNO MÁS QUE QUIERA REIRSE DE MI? Joder con anava la cosa poca broma, ara tocava fer la carretilla, primer jo agafava els peus d’un company i travessaven el antic camp de futbol . Desprès son jo qui vaig en les mans per terra, els pedretes es claven a les mans, fins un instant en que el ombro me falla i estampo el cap a terra. Mig commocionat veig que el sergent ve cap a jo, ara cobrares , vaig pensar.- SOLDADO NO DEBERIA HACER LO SI NO PUEDE. Ara és hora Pere meu, amb un braverol de la classe (mortadelo i filemon). Una manera ràpida de veure qui estaia realment lesionat. Els dues setmanes d’instrucció de combat estam a punt de finalitza, de tort de tort semblava que el més dur ho tenia superat.
Uns dels darrers dies ens va tocar fotre tirs de veritat. no en sa boca. Ens van fer dispara en totes posicions , s’hi ha Palma a viem fet 20 trets, aquí vaig pedrer la conta, érem els “RAMBO” menorquins, els normes de seguretat eren igual de estrictes per habitar accidents. Però estaven més junts i açò provocava colca ensurt. Quan fèiem foc en forma de dispar en ràfega, 20 bales sortien en segons, entres que a la mateixa vegada els baines eren escopides per la obertura de expulsió, a gran velocitat i cremant. En ple estasis de tirs, vaig veure que el meu company de la dreta feia un gest rar. Tenia el rostre ple de sang, un moment de nervis per por que li hagués explotat una bala defectuosa. El final va resolta que les meves baines havien anat a caure damunt la seva cara i la havien fet un treu a una seia. Per sort el ombro bo era el dret perquè retrocés de l’arma quan disparava era bastant fort.
Desfilada final davant el coronell i el reemplaç de juny de 1986 estava apunt per anar a la guerra. Ara tocava destino, jo no tenia (enchufe) confiava de la meva destresa con fuster per anar fer feina a la fusteria de Santiago. Que innocent que era, però açò és una altre història.

No hay comentarios:

Publicar un comentario