NO FEAR CAPÍTOL II

CAPÍTOL  II

 Bono torn sé jo, tot bé? Avui tindre que xarrar de mi, en Seo: com sóc físicament i la meva personalitat. Per tenir 55 anys no estic malament, 1’83 d’alt, 75 quilos, un poc magre, fa uns mesos que ma cauen els pantalons. Tinc un cap ben poblat de cabells blanc i grisos, som l’enveja de tots els calbs. Els ulls de color verd menorquí, però em fallen, duc unes ulleres un poc gruixudes, si nos no hi veig dos damunt un ase. També amb un nas prominent, ja ho diuen nas gros... A Vegades amb barba, a vegades bigoti o ben afaitat. M’agrada vestir bé, però sense sembla un “pijo”

  La part del meu cos que ma donat més alegries ho tinc entre les cames. Sí! Sóc un prepotent o mega-potent, hòsties quina xalada! Una vegada  amb els amics de joventut, havien begut un poc. Vaig tenir la brillant idea de fer una animalada que havia vist a una pel·lícula americana. El pla era posar la salsitxa dins un panet i portar-lo amb una bandeja. Quan una amiga o una desconeguda agafava el entrepà de la safata, he intentaven posar-lo a la boca... Quin fart de riure! Crits, espolsades, cares de fàstic però també us puc dir que vaig tenir vespres molt agradables, gràcies a la brometa.

  Com era un pallo gros i fort. Sempre feia esport, era una bestia, un animalot, un guerrer d’equip. Vaig jugar a futbol, basquet i waterpolo, ma inflava a repartir estopa ho reconec era mal criat. Jo no era tècnic però fotia unes destralades que flipaves. Una altre burrada que feia en els vestuaris després dels entrenaments, era posar el titot damunt l’espatlla d’un company i cridar “alerta amb la Anaconda” o “sembles es butanero” com hems rèiem!

  Us pensareu que sóc un home superficial i que el meu cervell esta vaig, entre les cames. De jove puc dir que sí, però hi ha una cosa que es diu “Karma” Fas coses bones i et passaran coses bones. Si fas putades no esperis res bo. Quan feia la mili, vaig tenir un accident de moto, em vaig fotre una galeta de la hòstia. Un fotimer de gent es va mobilitza per salvar-me la vida, vaig esta molt agraït. Ja no ma feia gràcia fer bromes de tites i menys si era jo qui la patia. Vaig rebre la venjança d’uns companys de vestuari, quan hem varen posar una cosa com una pols dins els calçotets, fills de puta! quin far de gratar. Ara totes aquelles al·lotades queden tant lluny, son temps de xarxes socials, de dir mentides, de confiar en polítics que després t’ha clavaran una punyalada per l’esquena i et diran “t’has fet mal”

  Fa pocs dies vaig anar posar metzina, estava furiós per la meva situació, fart de tot i de tothom. I veig un cartell que diu “Apagui el seu telèfon mòbil perill d’explosió” Idò ara veuràs! Agafo el mòbil i crit als quatre vents.

-“Estic fins els ous de tot, i ara cridaré pel mòbil mentre fic metzina, a la merda tot, estic molt loco!!!”

 Què va passar? Res! Tots els presents van poder veure una cosa; aquest pallo esta boix. Ja veuran el dia què ho faci dins un avió, a vam llavors qui riu més!

                                       FI

NO FEAR

       CAPÍTOL  I

  Estic aquí, segut davant l’ordinador, el cursor parpelleja com si em fes senyals per partir a escriure. El costat del ordinador hi ha un sobre, un sobre sense obrir, de color mel, de mida dina 4 i també espera ser obert. Damunt sa taula el mòbil vibra i també sona una cançó desfasada.

  El meu nom és Perseo Rostoll pons, em diuen Seo, els pares els hi agradava la mitologia grega. Tinc 55 anys, fa un temps que no em trobo bé, vaig anar el metge i per si de cas, també vaig anar a una clínica privada per tenir dues opinions. Desprès d’un mes d’anàlisis, radiografies i revisions anals, tinc els resultats de la clínica privada, dins aquell sobre el meu costat i tenia hora amb el metge especialista i no hi he anat. Per açò el telèfon no fa més que sonar.

  Estic bloquejat, no sé res però algú em diu que les noticies no són bones. Un caramull de preguntes s’amunteguen dins el meu cap. Hi ara què? Açò és tot? Què he fet de la meva vida? La primera idea casi sempre és la bona, faré memòria de la meva vida. Però sí jo sóc una persona totalment normal, gris i sense cap aventura apassionat. Però sí en tinc de petites, quotidianes del dia a dia.

  Faré una narració de la meva vida així com em sortir dels corrons, sense un ordre lògic, com tot, hi ha un principi i un final. El final serà quan obri el sobre o agafi el telèfon i sortiré de dubtes.

  Ho vull tocar tot: Infància, joventut, feina, esport, política, família i la vida secreta dels meus amics i perquè no? També la meva. Hòsties com costa partir a escriure. Ja està! Xarraré d’uns altres, així començaré a calenta els dits.

 Tenia un company de feina, que era tot un personatge. El principi no em vaig a donar compte, però a força de estranyes casualitats ho vaig afinar. Aquell “tio” era un “gafe” un malastruc. Era un home normal, massa normal. Màquina que tocava, màquina que anava malament. Un dia el vaig dur amb el cotxe i vaig tenir dos accidents en mig hora, un altre dia, cotxe acabat de fer net i han va dir –“Esta molt guapo” doncs un estol de gavines em varen cagar tot el vehicle, però sols el meu. A la feina compraven loteria, copons del cecs, primitives, quinieles. Mentre ell jugava ni un miserable reintegrament. Una setmana va esta malat i no va venir a fer feina i ens va tocar 1200 €. El poc temps la empresa se’n va anar el cel i el vaig perdre de vista. Fa uns mesos varen fer un dinar per recordar aquells temps i ell va venir. La seva carrera de desgracies i catàstrofes eren realment sorprenents. Havia estat a Madrid durant els atemptats terroristes, havia anat a veure el Barça quan va perdre la lliga el darrer partit. Un dia se’n va anar a fer un creuer per Itàlia, el  vaixell acabar estampat i naufragat. Per rematar la trobada, el sopar finalitza amb una fuita de gas i el posterior incendi. Jo vaig tenir sort, no vaig agafar una gastroenteritis com els altres. Esper no trobar-lo mai més, el darrer que sé d’ell, és que havia trobat una feina molt bona i el destinaven a un país àrab, Síria crec, un racó de pau, no sé si és prou lluny.

                                               FI       

IN MEMORIAM, EN RECORD DEN SANTI SEGUÍ OLIVES

  Amb la mirada et cerc. La plaça és plena sembla que bull, crits, festa i música. Em diuen que no vindràs més, que has marxat lluny. Però jo et veig a cada bot de cavall, a cada arronsada. Un caixer porta una bandera, elegant ens somriu,  ho sabia! eres aquí !

  En Santi ens va deixar el dia 6 de setembre del 2016. Aquestes senzilles i sentides línies són per tu. És dolorós tenir que fer memòria, tot és tan tendre. Per on començar?  En Santi era tot un personatge i com humà, imperfecta. No et deixava indiferent, podries estimar-lo com un germà i el minut després odiar-lo com un mal de queixal. Són molts que hem xalat amb ell i molts els que ens va fer patir.

   Quan vaig començar a festejar la seva germana, vaig descobrir un mocós de cara pigada, que menjava panets de patates fregides, que sempre que podia em tocava ... la moral. La vida d’en Santi és divideix en dues parts, després de la mort del seu pare, va fer feina al port i com deia ell “els anys millors de la seva vida”. Jove i guapo, amb una pesseta dins sa butxaca i més xulo que un vuit, amb al·lotes guapes per davant i per darrera. Però un mes de juliol de fa 14 anys, un guiri enlluernat pel sol, et destrossava el cos i el futur. És cert! No has tingut sort, però contra tot pronòstic li vas fer una botifarra a la mort, una altra oportunitat, perquè no? Lluitar és de franc!

   Vas tenir a la mà, l’amo i madona i no vas poder guanyar. Res seria igual, vindrien un sense fi de operacions amb resultats minsos. Una paraula que et defineix seria “caparrut” feies coses que una persona físicament normal ens costava. Sempre tenies qualque cosa que fer, i sí! tenia plans de futur però el accident i el temps passen factura.

  I un dia de setembre la resseca dama negre a vingut a cobrar, aquesta cobra sempre. No sé si hi ha res més allà del horitzó de la vida, sé on és en Santi,  un genet de mans fermes, té feina segura, a les quadres de l’eternitat, amb en Othar, Babieca i en Bucéfalo, sempre amb cavalls, la teva passió, la teva obsessió.

  Per molts sempre seràs el nostre caixer fadrí, aquell insolent i pillo al·lot, de mig somriure, feliç damunt un cavall nerviós com la vida...arronsa Santi, arronsa..., ho has aconseguit ara no moriràs mai, ets llegenda.

                                  ADÉU  SANTI...     

                                          

FRASES QUE NO FARAN HISTÒRIA II, PERÒ QUÈ GUARROS QUE SOM!!!

   Què fa calor eh! Segur que anar-ho en bolles per casa. Ara he tingut una visió molt desagradable d’uns amics nus. Jo pensava que amb un capítol de: frases que no faran història...Ja quedava cobert, però no ! La saviesa popular és inacabable, sempre hi ha una dita per cada situació. Per circumstàncies d’organització laboral m’han retornat el “lado oscuro de la fuerza” o com solen dir, sóc es xerrac de deixar. Aquest capítol hi ha un poc de vida quotidiana, paraulotes, renecs i un molt de sexe “marrano” deu ser per la arribada de la calor, mentre puja la temperatura, baixa la roba de les milers de dones que hems troben. Ens roben l’ànima i hems alcen... la moral. Hi ha expressions grolleres que jo mai diria. Pensar-les? No...! bono un poquet sí ! Com el fascicle anterior, diré la frase i desprès una explicació, doncs “si hay que ir sé va, ir pa na, és tonteria” 

  1 (Tengo más hambre, que cuando el primer hombre, que pensó en comerse un caracol) Aquesta dita sa sol dir a la hora de berenar i sobre tot a la hora de plegar, en menorquí tinc tant de fam que em menjaria cabotes de claus.

 2 ( Si de la fuente saliera vino, hasta la virgen llevaria rodilleras)   

La meva i molt personal traducció, seria: Quan la beguda (normalment alcohol) és de franc, fins i tot el més purità se’n tromparia.

 3 ( Si la comadrona no és buena la culpa és del coño)

És una manera de dir, que la culpa de que qualque cosa no surt bé. No és per la incapacitat o inexperiència de la persona en qüestió , sinó per fall de maquinària, lloc de feina o eina, mai, mai nostre.     

 4 (!Cuidadorrr!!! tengo un follascazo apunto de salir, y prefiero perder un amigo a una tripa )

 Doncs aquí l’amic no sé què havia menjat, però va tenir un parell de pets motxilles. D’aquells espessos, amb sostrat i com pesen més que l’aire i queden a ran de terra. Oh! Un plaer pel sentit de l’olfacte. El pallo et diu: ¿Té dao? a ti no te despeinaré.

 5 ( Ha esta le pongo el pescuezo como el rabo de un gato )

Crec entendre, que la senyora en qüestió se li posarà el coll estirat com la cua d’un moix quan estat apunt de entra en combat. Per la possibilitat de la introducció del aparat masculí dins algun orifici femení. M’ha cadat fi i tot.

 6 ( Le voy a poner el coño avinagrao...)

Ho sent, però així son uns quants de bruts. Aquesta frase és molt explicita, per si de cas una explicació: És dir, de tant de copular, la mescla de fluids i frec a frec fa el miracle del vinagre. Jo sembla que set s’olor,  a que sí!

 6 ( Quien fuera baldosa pà verte tó la cosa )

Hala idò, tothom sap què és una rajola? I la cosa ?  doncs això !

 7 (huelo “aretestinao” coño, como un perro mojaó !)

Aquesta és molt desagradable, una olor corporal forta, dies sense veure la dutxa. De la regana del cul surt una crema de color marró clar. Literalment una arma química, vomitiu, de presó sense fiança.

 8 (Es tant guarro, que tenia una pasteleria y el cabello   de angel tenia ladillas)

Un altre de neteja, conya damunt qui la diu més grossa.

 9 (Com s’ase d’en Mora, que de tot s’enamora)

No tot seran dites foresteres, aquí en tenim de molt polides. Ja em encàrrec jo de fer país. Doncs és: Culo veo, culo quiero, literalment, hi ha una quantitat de dones guapes!   

   10 (Estoy como para ir a robar panderetas)

Quan un esta un poc nerviós i t’ha tremolen les mas, sigui per causes laborals, corporals o per veure guiris en bikini.

  11 (Tu eres un poco limitrofe)

És una manera de dir-li curt algú, poc espavilat, que li falten 10 minuts de microones.

   Unes altres maneres de dir: fotre un polvo, clava una punta, amagar el pardal, amanir la patata, beure oli del setrill, buscar petroli, donar de menjar al conill, treure el greix a les bugies...etc.

Trop que n’hi prou de frases desafortunades, jo no volia, però la realitat sempre supera la ficció, segur que vosaltres en tenir-ho més d’una. I com dèiem a una pel·lícula ( vamos a llevarnos bien, porque si nos habrá ondonadas de ostias)  Que passeu un bon estiu, bandarres.

ANNA T'HO MEREIXES

Fa quatre anys va començà una aventura, un  llarg camí que va arribar el seu final el passat dia 29 de juny. Desprès de molt d’esforç i feina, l’Anna la nostre filla es va gradua, per fi és infermera. Com a pares estem feliços, no caguem. Sembla mentida que hagi passat 4 anys, amb coses bones i algun disgust.

  El dia 29 de juny va sé un dia molt especial per ella i tots els seus companys. Nosaltres sols coneixíem les companyes de pis. Antes de la gran cerimònia, varen anar a dinar a una masia restaurada i reconvertida en restaurant, un lloc bonic i tranquil, a prop de Girona capital. Allà hi havia 13 graduats i les seves famílies. Eren els que més s’havien fet, com ells es dèiem “la gran família”. Varen sé hores de moltes emocions, un fotral  de llàgrimes, rialles i fer-nos fotos. Dins tot grup sempre hi ha un que té el do de la eloqüència, un líder, aquest noi és en Pol un “showman”. En Pol va parlar de la seves experiències a la universitat. I sobre tot de l’amistat i companya que havíem construït entre ells durant aquells 4 anys, hems va tocar la fibra (Fins i tot un femater heavy dur li va foguí una llagrimeta, es que feia vent i ma va entre un poc de pols dins els ulls) En aquests moments hems recordem dels l’avís que ja no son el nosaltres, segur que estaríem molt orgullosos de la seva neta.                                                                                                                                                                                                                                                             .

  Que dir d’unes infermeres i infermers, unes autèntiques belleses, val la pena tenir un accident basta et toquin unes joves de 22 anys. El meu fill, en Jaume em deia. ”Es que estan totes bones” Dir que sí! El dinar va ser convidat un professor molt estimat pel grup, el típic mestre que motiva i fa l’ensenyança sigui més bona de dur. Hems va dir que aquesta promoció era de les més bones que havia tingut. No sols els estudis, si no pel bon rotllo i les ganes de aprendre, les ganes de viure.

  Desprès del dinar, varen anar el teatre principal de Girona, (una copia casi igual que el de Maó) el teatre ple fins el galliner, més discursos i per fi la graduació. Més de 100 joves i les seves famílies varen poder gaudir del lliurament del títol. A la sortida una copa de cava més fotos i el començament dels adéus. Per acabar aquell gran dia, un bon grapat de graduats, graduades i professors varen anar a sopar. Podria dir que la meva filla els seus alegres companys se’n van anar a fer sucs naturals de fruita. Doncs no! La filla va agafar una bona castanya (no sé aquí a sortit aquesta al·lota) 

  Com sol passar, desprès d’un bon merval ve una bona ressaca, i el dia desprès tocava buidar el pis i retornar a casa, torna a Menorca. Uns dels grans misteris de la humanitat és, com cony poden tenir les dones tanta roba! I sí, tornar a casa pesa, una sola maleta pesava 26 quilos. Girona és una ciutat molt guapa i del tot recomanable per visitar fins i tot per viure-hi. Ara bé, l’estiu és un infern, collons quina calor, fa tanta calor que fins i tot el xinesos tancant per la tarda. Una altre comiat, aquest cop les amigues del pis, més llàgrimes, adéu, Marta, Aina i Mireia adéu Girona.

  I ara què? Jo em faig una reflexió: La graduació és molt important, però per jo és més important la formació com a persona, que pensa, raona i opina. A casa nostre sempre hem cregut en la llibertat.  Com a pares veure que els fills son independents i autosuficients és la victòria més gran, nosaltres sempre estarem el seu costat.  Pot sembla fàcil, però no és així, hi ha moltes hores de estudia. Tot el mèrit és teu, nosaltres sols t’he hem animat a seguir, ningú regala res. Prest descobriràs que la vida laboral hi ha de tot.   

  Les probabilitat de feina el sector sanitari és alta, tot semblava que la filla quedaria a casa i trobaria feina el Mateu Orfila, fent qualque substitució de vacacions, per desprès tornar marxar a Barcelona per un master en una especialització . Doncs no, Dijous 30 de juny era a casa, dia 5 de juliol  ja ha partit cap Sant Sebastian, una oferta de feina que li agradat, i de cap veure els bascos. Hi ha que sé molt valenta per anar a un lloc, enfora i sola plena de dubtes. Algú va dir una vegada: La llibertat és un sistema basat en la valentia. Un beso ben gros dels teus.

FRASES QUE NO FARAN HISTÒRIA, PERÒ ET FAN SOMRIURE.

        El mes de febrer vaig comença feina, en un nou lloc a la mateixa empresa. Vaig conèixer companys nous i nous formes de fer feina. Durant aquest mesos he anat recopilant una sèrie de frases fetes, dites o pronòstics, que anàvem dient els companys.

       Personalment uns quants d’ells m’han semblat graciosos, en un moment donat, que passes pena, algú amollar un pet de paraules en forma humorística i la feina et deixa respirar. N’he apuntat 10 de aquestes dites, fetes o bajanades. Tal vegada ja les haureu escoltades, son casi totes en castellà de andalusià de la banda de Granada. Escriure el tot i el context, és difícil per açò us demano perdó també demanar disculpes per si algú es sent ofès, però ho intentaré. Diré la frase i us faré un petit comentari per intentar que vol dir.

 1  ( Tenia la mano como un catalogo de pollas )

   Aquesta és fàcil, hi ha un pallo que té una manota enorme, es podria dir que pot llaurar amb els mans

 2 ( De ahí salían… enjambres de coños )

   El company em senyalava la sortida d’un hotel, que l’estiu era freqüentat per moltes estrangeres de faldilla curta i de llengua llarga.

  3  ( Es capaz de borrarle la cara a la virgen )

      Aquesta és quan un pallo és un animalot sense miraments, i li fot en ses massa de rompre.

   4  ( Té voy a dar un soplamocos, que vas a dar más vueltas que el negro de fama )

  Frase de amenaça, però de baixa intensitat, advertència, ves en compte o et fotre un mastegot.

  5  ( Ay, que malito estoy ¡llevarme al bar!  )

    Dita de cansament, estic fins les ous de tot, però sempre hi ha un lloc millor “ bar, camp de futbol, casa de barrets, pubs... etc”

   6   (  Era tan borracho, que nunca ha tenido resaca  )

  En aquesta frase, hi ha un punt gros de mala llet. És una manera poc elegant de dir-li algú que és un trasto.

   7  (  Con un culo tan bonito tienes que cagar bombones  )

  Aquesta floreta (Piropo) és dels més fins. Perquè en hi ha uns altres, però son impossibles de reproduir, per la seva carga poètica.

   8  (  No tengo el coño pa ruidos  )

  Sa traducció seria, estic fins els collons de... feina, companys i jefes.

   9  (  Tu lo que tienes es el “hidrogenes” ese )

  Frase dedicada personalment a jo. Per la meva malaltia de replegar coses “bones i útils” que la gent tira. El nom correcta és “Diogenes”

  10  ( La pel·lícula era tant dolenta, que en acabar, no deia “FI” sinó “PER FÍ”)

  Aquesta és meva, quan acaba la jornada laboral i anat com anat, amb més pena que gloria, dius per fi. Igual que aquest text, molts diran “Joder quin truño, per fi “

50 TACOS. LLEGENDES DE PASSIÓ

   Mira-ho quina samarreta més “xula” eh! No sé si la vida comença els 50 o si el 1966 varen néixer llegendes. Però el que sí sé, és que ja hem gastat més de mitja vida.
  Quan tenia 20 anys, açò de fer 50 anys era ciència ficció. Em fa gràcia sentir companys que ja pensen en la jubilació i veure passa el resta de la seva vida els bancs del carrer nou. Personalment sempre he pensat que avui sóc aquí... futur, no hi ha futur.  Què els nostres pares devien anar fora fua, entre l’any 1965 i principis 1966 ens varen fabricar, qui sap si la imminent guerra nuclear, el començament de la guerra de Vietnam, la guerra de Argelia. Però no tot era guerra, els Beatles, els Rolling Stones. Dins una España que començava poc a poc a obrir-se, una música feia tremolar els costures de la dictadura, Sirex, Brincos i un tal Mike Rios.

   Jo ma imagino els joves de l’època (mon pare el primer) les primeres “guiris” mostrant cuixes. Resultat d’una rescalfada, una riada d’al·lots. Varen néixer dins la dictadura però quan varen poder obrir els ulls a la vida, enfora de la vigilància dels pares, els fillets petits morien a cop de cubata i uns adolescents amb més pardals dins el cap que ideés trèiem el nas al món,  ja era els anys 80. Podria fer història de les nostres històries, però el passat no torna. Personalment no crec que fóssim millors o pitjors, únics!

   No sé, si hem complit qualque propòsit, promesa, il·lusió o meta. Uns sí, uns altres molts no, la vida a vegades et bessa i unes altres et mossegar. Faig memòria dels que aquest anys fèiem 50 tacos i són molts i la gran majoria son bona gent. Com tot col·lectiu hi ha de tot, i tots hem tingut èpoques de boires i de Sol radiant.

  Quan arribes a aquestes altures, penses sí as fet tot el que tenies que fer, què cony!!! Jo sé quin es secret de sa felicitat , és amb les coses petites... un petit xalet... una petita llanxa...un petit munt d’un metre de bitllets de 200€ (ja que ara no valdran els de 500€) i una petita col·lecció d’amants, 3 o 4 màxim...No és conya! Quina feinada!

  Quan arribes els 50, saps que ja no podràs fotre 5 “polvos” en un vespre (tu has fotut 5 polvos en un vespre?) No, però em fa il·lusió (Eh!!! Però 3 sí, quin temps...) Veure una dotzena de mitjanes, un bòtil de vinot, xupitos, pomades, cubates i un whisquet ,un  o dos, o tres (En un vespre, verídic) Sí algú hagués encès  un misto, hi podia haver passat una desgracia. Posar-te davant el mirall, i pentinar-te, un pel per aquí, dos per allà. Ara sols creixen els pels del nas i una altre lloc ben curiós, quin ball!
  I ara veus la filla que va a concerts de tres dies, i s'ho passà com jo mai he pogut fer, i amb un poc d'enveja dius "seny que cervell en venen" un besada Anna i puny el cel. 

 Tinc per norma no desvetlla el dia del neu cumple per es Face-llibre, sols un punyat d'amics ho saben. Aquest any faré una excepció: el dia és... ja no m'han record !

  Bono! No vull ser cansat, ni pessimista, però sí realista... açò sa acaba. Mentre correguem per aquí, tenim que fer ses coses amb passió, con si demà tinguéssim que finar. Ser cap de família de vegades és dur, però jo tinc la sort de tenir el seny el meu costat. Poder gaudir de la companyia de família, d’amics i amigues, poder beure un bon whisky, sentir un riff de guitarra que et posi la pell de gallina. Sentir-te viu quan una femella et passi per davant i et regali un perfum, una mirada furtiva i una bona remenada de cul, i per un instant tenir la eternitat.

  Amics i amigues "cinquentons" , molta salut, alegria i rock & roll a tots vosaltres!!!