CAPÍTOL SEXT
SANT JOAN DE DALT DE TOT. Segona part (quina ressaca)
Minuts després de la fugida del bar, ens retrovèn i feim reconta de baixes, increïblement ha hi eren tots, físicament quasi tots estan tocats, uns més que altres.
El grup va trobar que seria bo descasar una micona. Aquí arriba un parèntesi, perquè no està clar que va passar, hi ha diverses hipòtesis, una que unes vampiresses ens van xuclar la... sí la sang. Altres que varen ajudar a vestir a unes pobres joves desbalaïdes.
Moltes coses que contaré són recull de diverses versions i el que jo puc en recordar, jo estava grogui.
Una hora més tard, algú va dir d'anar a una discoteca que les cambreres anaven en patins, o és clients que volguessin també, jo no podia ni caminar, doncs patinar ni de conya.
A la porta, un porter dóna pas a la gent, quan ens tocar el torn, ens va dir.
-"Tú no puedes pasar" em va fer sortir de la cua.
-Com que no! Per què no?
Dies després ma contarien que no parlava amb el porter sinó en una foto d'un cantant i no xarava feia uns sorolls.
-Gruss, peeerr.
Per un pèl no em claven un fart d'hòsties per dedicar-me a tocar culs de clientes.
Hi havia una placeta a pocs metres de la porta de la disco, on es companys ens van deixar aparcats és més fotuts del grup.
Una mala estona de vòmits i perdre el món de vista. Un element que passava per allà, va dir unes paraules de savi.
-Esto se pasa con un buen lingotazo.
Com és sentit comú i és seny feia hores que havia marxat. em van donar a veure alguna cosa dolça (NO LI PUC) herbes o anís, no sé molt bé quina mena de porqueria calenta.
Allà el cos va dir prou, tenia al·lucinacions, segons els companys, vaig fer molt l'indi. Una era baixar-me els pantalons, altre dir que marxava a casa a Maó, em vaig aferrar a una britànica grassa que xisclava com una boixa que la violaven.
També fer ganyotes a uns municipals, una bogeria alcohòlica.
Quan van sortir la resta del comando de patinar, que era hora de dur es més greus a lloc segur, jo no ho sabia, però no era l'únic gat quasi en coma, el company de pis, en Jaume esta igual o pitjor. Així com varen poder ens ficarem dins un taxi.
Quan el taxista es va a donar compte del lamentable estat d'un parell de passatgers, no feia més que dir.
-Que no em vomitin!, què he de fer feina tota la nit!
No ser com van saber la direcció on estam allotjats, la cara que va posar el pare del company va ser, (QUE HO FET)
Quan els companys van està segurs que era el lloc correcta, van marxar. Jo i en Jaume ens quedarem allargats al mig de l'entrada del pis.
Vaig intentar salva la poca dignitat que m'ha quedava i com un bon al·lot, em vaig posar el llit. Que per no ser quina raó, es movia més que el de la nena de l'exorcista. Mentrestant en Jaume feia desastres, corria en bolles, per tota la casa, perseguit per l'amo des pis.
El diumenge matí, el sol d'estiu ja cremava de bona hora. En Toni ja havia sortit de la guàrdia i havia parlat amb el seu pare, que havia marxat a fer feina.
Quasi no havia dormit, la boca feia gust agre, no tenia forces ni d'alçar el cap, tot em feia mal, una ressaca terrible.
En Toni empipat per la nostra conducta, tenia ganes d'anar a la platja i volia que anéssim amb ell, un poc d'aire de la mar seria bo, per aclarir es cap.
En Jaume era mort, no es va bategar en tot el dia. No sé com, vaig decidir sortir, sense menjar i amb un mal de cap horrible, dins un Renault 4L, autopista i cap a Illetes. Una cala guapa, però jo era un zombi, un casc foradat, allargat el terra i marejat, vaig intentar llegir un poc de premsa. Les lletres ballaven i el cap sembla una rentadora en ple centrifugat.
Notícies locals que m'importaven un pitó, successos: accidents de cotxe, drogues, robatoris, baralles. Hi havia una ressenya d'una discussió que havia passat a un conegut bar de copes de la zona de Gomila. El principi no el vaig fer massa cas, xarrava de britànics borratxos. Una estona després un cargol el ventre em va fer tornar a mirar la notícia, l'hora i el lloc em eren coneguts, CONY no eren britànics, eren menorquins Sant Joanes. Quin mal rotllo ara ens cerca la policia, la part bona era que no cercaven reclutes.
Cada vegada em torbava més malament, tenia el meu voltant una col·lecció de femelles en topless i jo el que volia era una mort rapida per deixar de patir.
L'amic volia anar fer una visita a uns veïns seus que teníem un xalet per un lloc a prop, Bendinat i jo ben fotut.
Tot molt polit, net i gran, ens fan una volte, deman per quedar a la terrassa i ells van seguir la volta. Les nàusees eren ja insuportables i em vaig aferrar a una barana, tot el poc que tenia dins la panxa sortir, també per veure el xalet.
En la mala sort, que els propietaris i en Toni passaven per sota de la barana, els va passar d'un metre. En Toni em va dir de tot menys guapo. Cotxe i autopista, em moria, el cap per fora de finestra i vomitava fins a la primera llet materna, tota una escena.
A tarde vaig dormir fins a l'hora de tornar a la vida militar. Jo i en Jaume van marxar el quarter de tort de tort. M'ha torbava dèbil i encara no havia menjat res, la gorra pesava com plom.
Hi ha torbarem els companys de gresca, tots explicàvem la pel·lícula que havíem viscut aquell vespre, hi ha coses que no es poden contar.
Hora de passar revista, ja no podia més, jo tombaré, per sort, entre els companys un a cada banda i un el darrera, em va aguantar.
Per acabar aquell llarguíssim dia, un tinent ens va fotre un discurs damunt el comportament dels soldats quan eren fora del quarter. Estava per dir-li que era jo el més dolent de tots, enviar-lo a cagar.
El final si no moria ara, palmària demà el matí, durant la instrucció.
Però després de dormir tot el vespre, després 36 hores sense menjar, vaig berenar i amunt, a donar guerra pel món.
Mentre corrien, els companys em demanaven.- Millor avui Vicent?
-Com mai, tenir 19 anys és una passada. Aquell moment no vaig pensar massa en el que havia passat. Xarraran amb uns i els altres, varen reviure aquella nit de festa Sant joanera, no donar crèdit a les coses que vaig fer, una reputació de jove cristià, se'n havia anat a fer punyetes.
Estaré sempre agraït en Toni Mascaro i Gaspar Àguilo per no deixar-nos tirats i demostrar una companyonia exemplar. Que dir del meu amic en Toni Carreras
i el seu pare, uns sants per haver de patir aquells dos bandarres.
Els dies anaven passant i la jura de bandera era cada vegada més a prop.
