RELAT CURT Nª 2

Van ser tres dies de preparatius, de feina intensa i també de plaer, de bòtils de cava vuits a la tauleta de nit. Després es sexe sense tabús, semblava una lluna de mel.
Estavem a l'hotel de dalt el port. I vivien allà, amb les finestres tancades i portes closes, amb notes de càlculs i mapes amb croquis per terra, també hi ha fotos del nostre objectiu.  
Al vespre, sortien al carrer i repassaven tot el pla, res podia quedar a l'atzar.
Era l'hora en què els mariners anaven i venien, uns ja gats mentre els seus companys enllestien la feina. El vent de tramuntana feia ressonar les cordes de les barques amarrades. La grassa i l'oli es mesclava amb l'aigua salada i sa ferrava a les plaques oxidades dels cascos dels vaixells.
Els sorolls de la ciutat s'anaven atracant, sotracs de cotxes i motos, rumors de veus de prostitutes que discutien amb clients garrepes.
A la porta del bar ella és descordar els botons de l'abric. Varen seure separats, en taules que miraven a la porta de la taverna i esperaven davant d’una escudella de cafè fastigós. Al cap de poc un home vestit de beix, inclòs el barret, va entrar per la porta i tranquil·lament va anar a la barra i demanar una cervesa.
Ella em va fer el senyal, fent un glop d'aquell xarop. Em vaig l’alça i vaig anar decidit cap a l'home de beix. Quan vaig passa per davant la dona, vaig treure una pistola amb silenciador. Dues petites detonacions, un dolor intens i em vaig desplomar el terra. La dona s’acota amb l'arma encara fumejant a la mà, em va llança un peto i guardar la pistola dins la butxaca de l'abric. Li va agafar el braç de l'home vestit de beix i varen sortir junts de la taverna.

Una gran ombra negre va comença a creixa, tinc fred...la mort és una amant ressentida que juga brut i no sap perdre, els pensaments tornem feixucs, però quina passada de dona.

EL NOSTRE LLEGAT, EL NOSTRE DEURE

Voldria escriure unes línies, unes poques paraules per recordar, per fer memòria de qui som i d’on venim. Dia 27 d’abril moria en Lucio Goñalons, eren quatre germans i ell era el major. Amb la desaparició den Lucio, finalitza una època, un temps, una manera diferent de veure el món.

La mort sempre et deixa el desagradable regust a orfe, a una solitud amarga. Per jo es conco Lucio era el darrere lligam  amb el món del meu pare. De petits els deien ses “bessons” perquè sempre anaven junts. Amb un humor molt afinat, on el sarcasme desermava a tots aquells que el desafiessin a una lluita dialèctica.

Fills d’una guerra perduda, filletes d’una post-guerra on van rebre un castic dur e injust de no tenir infància. Però ells a la seva manera varen tirar cap a endavant. Xalaven a ses festes, teníem aquella passió que sols tenen els joves de gaudir cada instant. En Lucio, Abundio, Alicia i Jose, ens deixen un llegat, un camí fet per ells.

Ara tots el germans descasen en un raconet molt íntim de la nostre memòria. On no hi ha malaltia ni dolor, on les llàgrimes són de tan de riure, on el pes de la vida i la mort és tan lleuger con aquesta foto.

RELAT CURT COM JO. Nº I

 En Fede es pensava que aquell dissabte vespre, seria una gran nit. Hi havia un espectacular partit de futbol, amb tot el que açò comportava, amics, begudes i festa. Però na Laura, la dona den Fede no li feia massa gràcia que el seu marit tornes a casa tard i amb una bona pipida. Encara que açò no era el pitjor. El que enfurismava més a na Laura eren aquells marques de pinta morros barat que li costava tant de treure del coll de la camisa. Aquest cop ella tenia una altre idea, anirien junts al teatre.

  Quan en Fede va saber que no aniria a veure el partit i que a més a més tindria que anar al teatre. Va remugar, però la dona li va donar una llista de malifetes que havia tingut que aguantar cada cop que sortia amb es seus amiguets. Avergonyit va acotar cap i li donar la raó.

  Es varen ben vestir per la ocasió, un vestit llarg de color blau elèctric ella i traje de color negre clàssic ell. Fregaven els quaranta anys amb bona planta, sobre tot ella.

  Tenien unes butaques a la tercera fila, on es veia bé i s’escoltava millor. En Fede clavat al seient mirava resignat l’escenari. La dona li havia prohibit agafar el mòbil, ràdio o qualsevol artefacte electrònic. No sabria el resultat del partit fins que no sortiges d’allà.

  L’obra teatral era una comèdia d’embolics, on els actors i actrius entraven i sortien de situacions divertides. Feien un petit monòleg sobre elles i posaven a parir els altres protagonistes. Na Laura estava extasiada i reia amb ganes. De tan en tan mirava de reüll el seu endormiscat marit. En un moment de l’obre un actor va encendre un televisor. En aquell moment el pacient marit va comença a posar-se nerviós. Aquella tele funcionava i per més sort donaven un partit de futbol. Seria el seu partit? Amb el pretext de anar el bany va intentar  aproximar-se  el caixó màgic.

  Un poc més a prop, un poc més, encara no ho veu bé. Com tothom està pendent de l’obra, ell va es colar-se per la entrada del escenari. Allà dins, uns van i venen, dones i homes mig despullats corren amunt i avall. Un home crida a tot Déu, pobret deu ser el director, està apunt de donar-li un infart. Per fi ho aconseguit, és el teatre i pot veure el futbol, es creu superior.

  I quan estava més concentrat amb la transmissió esportiva, una allau de actors el varen llançà ben mig de l’acció teatral. Es va quedar quiet ben mig del escenari, però ell aliè el que passava el seu voltant sols tenia ulls pel partit de futbol. I quan semblava que el matx quedaria en empat,però el davanter del seu equip marcava un golàs el  darrer minut. En Fede boix de alegria començar a fer bots i a cridar “GOL!!!” en aquell instant un potent focus el va enlluerna.

  Un molest acomodador li ficava la llanterna a la cara i el intentava deixondir. El pati de butaques era buit, na Laura esperava el carrer amb cara de bacallà sec. Ella aparentment estava maleita, però havia xalat tant amb la obra teatral que ho pensava repetir just pogués. I a més veure el seu home dormit i somiant que veia un partit de futbol a una televisió fantasmal, mentre tot el teatre se’n reia d’ell.

  Quan van arribar a casa, el trastocat Fede no va voler mirar la tele. Però va fer una ullada el mòbil, açò encara el va amoïnar més. El titular que va llegir, deia: Gran espectacle futbolístic, estat com una bona obra de teatre. Què fins el darrere minut no es revela el final.

                                    FI