EL XAFARDER

  Era una tarda estranyament freda i plujosa de finals de setembre, època final d’estiu, on les darreres festes patronals de l’illa de Menorca estan a punt de comença. La nombrosa comunitat britànica que resideix a Calan Porter es preparava per celebrar a la seva manera; unes festes a mig camí entre la promoció turística i una trobada de guiris mamats.

  Al gran xalet dels Kent hi havia una reunió de veïns; on antics cognoms vinguts a menys debatien en una tertúlia tranquil·la, però, que anava pujant de to, alhora que la ginebra i el whisky escocès corria gola a baix. Les discussions anaven: des de la traumàtica sortida dels britànics de la comunitat europea, de la lliga de futbol anglesa, passant per reescriuré la història per fer que Menorca fos encara britànica.     

  Aquells dies de festa hi havia moltes visites, de família, amics i sangoneres de pèl roig; entre ells tenien la companyia d’un investigador, un científic amb uns estudis força controvertits. El doctor Marcus Smith, un home magre i esquifit, d’uns cinquanta anys però semblava tenir-me setanta; el doctor havia arribat a principis de mes a Menorca, cercant una connexió entre el gin menorquí i la ginebra gal·lesa.

  Els Kent havien convidat a vuit persones i el final varen ser disset. El menjar va ser senzill: entremesos freds, amanides i carn variada feta al gust de cadascú al foc d’una graella. Sense donar-se’n ja era l’hora del te, la tradició és la tradició, deia la senyora Mac Allister. Els convidats dels Kent es varen interessar per aquell homenet, que feia una pudor a  qualque cosa, i no sabien dir el que. Una cosa era segura, no era agradable està al seu costat. Tots estaven bocabadats amb la personalitat simple i negativa del senyor Marcus Smith, algú havia dit que era una persona interessant, i l’amfitriona l’havia convidat amb l’esperança que la seva presencia contribuís a l’entreteniment general. Fins aquella hora la  senyora Kent havia estat incapaç de descobrir que tenia d’especial aquell presumpte doctor. No era enginyós, no era agradable a la vista, no agradava a les dones i tampoc als homes.

   Quan semblava que doctor Marcus no quedaria a sopar, va amollar la bomba; sostenia haver fet un descobriment que revolucionaria el món. A les darreres dècades la ciència havia avançat de manera sorprenent, en molt d’àmbits. Ell havia descobert un mètode per comunicar-se amb els animals. S’hi ha alguna cosa que agradi més els britànics que l’hora del te, l’alcohol i el pastís de ronyós, eren les seves mascotes. Per açò la revelació del senyor Smith havia deixat glaçada a la concurrència. Primer sorpresa, després incredulitat, per finalitzar: befes i gestos grolleres dels assistents. El comandant condecorat, Sir Cornelius Mory heroi de guerra, ferit a les illes Falkland (per la resta del món, les illes Malvines) que durant un assalt el moble bar de la companyia, li va relliscar de la mà el got de whisky, en caure a terra una estella s’hi li clavar a l’ull dret. Sempre va lamentar aquella pèrdua; la del licor és clar, no pel globus ocular. Va exclamar!                —vostè què està boix!

    El doctor Smith va fer una dissertació.

—He treballat els últims anys en aquest camp, però els darrers mesos he vist recompensat el meu esforç—. Es va eixugar la suor del front amb un tovalló de paper—. He experimentat amb milers d’animals, però darrerament només amb moixos. Aquestes criatures prodigioses que s’han adaptat tan bé a la nostra civilització sense que hagin perdut l’instint salvatge primari. De tant en tant, entre els gats es troba un d’especial, un intel·lecte superior, igual que entre els éssers humans, i fa unes setmanes vaig conèixer en Freddie, un moixet jove amb unes qualitats extraordinàries.

  El personal va murmurar.

 —Aquest pobre home li ha caigut malament el sol i el gin de Menorca! — La senyora Kent entre sorpresa i disgustada li va demanar.

 —Què li a fet al meu Freddie?

  La madona de la casa havia estat una fan incondicional del grup rock “Queen” els anys de la seva joventut, d’aquells dies guardava un tatuatge a la galta del cul esquerre. El doctor Marcus ara un poc més tranquil els hi va dir.

 —No li he fet res de mal el Freddie, és més, ell sempre ha cooperat de molt bona gana amb el projecte. —En aquell moment en Willy  Person no va poder més.

 — Ja està bé de romanços, al gra Marcus! No suport els xerraires com tu! En Willy  Person era un director de banca prejubilat: persona de passat no gaire clar, va fer molts de negocis amb molta gent i no sempre amb èxit, home fort físicament; de caràcter i amb poca paciència. El doctor Marcus Smith havia predicat a un públic totalment incrèdul, ara era l’hora de la veritat, molt seriós va mirar els assistents.

 —En Freddie dur posat el collar un petit dispositiu electrònic que farà de traductor, però no parlarà el dispositiu sinó el gat, també li he subministrat un sureu relaxant. Doncs què entri en Freddie!   

   Després d’uns segons eterns va aparèixer en freddie, un gat jove de dos anys d’un gris perla lluent. Enmig de l’expectació i certa cridòria va entrar el gran menjador del xalet; amb passos de vellut i una tranquil·litat estudiada, va observar aquell grup d’humans que se’l miraven entre torbats e incomodes. El primer a xarrar va ser l’amo de la casa, el senyor Kent. Un petit empresari del sector de la rehabilitació i manteniment de cases dels seus compatriotes a l’illa; divorciat tres vegades.

—Com va Freddie, què has de dir-nos noi? —amb una veu bastant forçada per haver d’adreçar-se a un gat domèstic com si es tractés d’un client. En Freddie se’l va mirar i començar a parlar.

 —Fins ara bé, però ara que tinc l’oportunitat de dir-te quatre paraules—. Amb un to d’indiferència impertorbable. — Jo no sóc un empleat teu, mal pagat i que fa feina en negre, ni tampoc una de les teves amigues dels dies que dius que vas a jugar als dards el bar del Peter, i açò de castrar-me res de res.

   Hi va haver un silenci entre els reunits, el senyor Kent havia quedat mut, i el seu rostre havia canviat de color: primer vermell avergonyit, després blau ira i per arribar el blanc pàl·lid d’un cadàver acabat de treure d’un riu. Els assistents no donaven crèdit el que veien i escoltaven. El comandant Cornelius Mory va alçar la veu enfurismat.

—Quina farsa és aquesta, quin truc de malaguanyat està emprant?

El moixet Freddie se’l va mirar de cap a peus i li va parlar amb lentitud. 

—Vostè, comandant Mory en sap molts de trucs de màgia, sense anar més enfora aquell bòtil de whisky era ple fa mitja hora i mira per on ara està més sec que la llengua d’un polític anglès—. En Freddie es va seure i continua—. La senyora Kent ja ho havia dit, en Cornelius és un borratxo i té la capacitat mental una patata bullida; no sé com va poder arribar a comandant aquest tord.

El comandant va mirar i li clavar l’únic ull sa que li quedava al científic Sr. Marcus, i el va senyalar.

—Tot això és culpa seva!

El doctor Marcus va començar a veure que allò no acabaria bé, ell era un investigador, no un periodista de la premsa groga londinenca. La senyora Mc Allister estava entusiasmada mentre agafava amb força un got d’aigua ar  dent. En freddie li va dir a l’alegra senyora Mc Allister.

—Ja ho deia la meva mestressa: que la senyora Mc Allister era la dona més beneita que coneixia, i que una cosa era l’hospitalitat i una altra haver de veure una dèbil mental a casa meva.

En Willy Person va córrer a desviar la conversa.

—Com et van els amors Freddie, moltes moixetes per festejar?

Tan bon punt ho va dir, tothom es va adonar de la patinada. I amb una fredor insultant el jove gat li replicar.

—Aquestes coses no es discuteixen en públic. D’ençà que tinc memòria tant a casa com el veïnat, el festeig, com vostè diu em resulta rar entre els humans—. En Freddie va començar a llepar-se una pota—.  La meva estimada senyora Kent fa hores dins el jacuzzi amb el jardiner menorquí en Miquel, que segons ella té una bona eina, però el jardí està fet un desastre. I vostè mateix: és un home i sa posar la roba de la seva dona, la seva filla i la netejadora andalusa, na Lola...

En aquell instant en Freddie va veure pel gran finestral del menjador, el seu enemic territorial: un gat vell, de color roig de nom Sid Vicius. Afortunadament pels convidats la crònica es va aturar en aquell punt. Al cap d’un segon s’havia esfumat per la porta oberta.

  Amb la desaparició del seu experiment el Dr. Marcus  Smith es va trobar enmig d’un huracà de crítiques, preguntes e insults. Ell era el responsable d’aquella situació, en Marcus va trobar que en feien una muntanya d’un gra de sorra. Tots els assistents sabien que anar aquells moments hi havia un moix xafarder escampant secrets per tot Calan Porter. La qui va xarrar va ser la senyora Kent.

—L’única solució és sacrificar-lo de seguida.

El comandant i el banquer varen afirmar.

—Si i el gat també!

El Dr. Marcus Smith estava desolat, la feina de tants d’anys a norris per culpa d’uns ignorants i els seus torbis secrets. Els habitants circumstancials del xalet dels Kent tenien un pla, era senzill: a l’hora de sopar den Freddie seria capturat i liquidat a l’estil menys dolorós possible. A la mateixa hora a la platja de Calan Porter els turistes gaudien dels cavalls de Menorca i la gent bevia i xalava a la festa. A la llar dels Kent no hi havia festa ni música, semblava una vetlla mortuòria. Aquell sopar sepulcral amb la incomoditat de tothom. En Freddie no apareixia, i el nerviosisme creixia i el menjar i l’alcohol minvaven. La senyora Kent va arribar a la conclusió que el seu punyatero moix no apareixeria aquella nit. La senyora Mc. Allister va comentar arrossegant les paraules per culpa de l’aigua ardent:

—És probable que ara mateix sigui a la redacció del diari Menorca, dictant les seves memòries: misèries i draps bruts dels britànics a l’illa.

La reunió va finalitzar a la una de la matinada, i tots va marxar en silenci. A les vuit del matí tothom tornava a ser al xalet dels Kent, fins i tot en Miquel el jardiner amb l’eina i tot. I va ser ell qui va trobar el cadàver den Freddie. Per les mossegades del coll i el pèl ros que tenia enganxat a les urpes, era evident que aquell gat havia caigut en un combat amb el vell gat Sid Vicius. El Dr. Marcus Smith, dels Smith de tota la vida, va marxar de Menorca, abatut i esvaït. Sols li quedava fer un últim descobriment, una ventura èpica. Anar a una altra illa, una petita illa a l’oceà índic, habitada per una tribu que mai ha tingut contacte amb l’exterior. És més quan arriba algú de fora; el maten sense contemplacions.

  La senyora Mc. Allister llegia la premsa anglesa i no va poder amagar la seva satisfacció quan va veure una notícia:  El científic i doctor en antropologia el senyor Marcus Smith va perdre la vida a l’oceà índic, a l’illa Centinel. Els indígenes poc receptius a deixar-se posar un aparell al coll per poder comunicar-se amb el doctor Smith, amb pals i llances li varen deixar clar que no estaven interessats amb el seu projecte.

—S’ho ben mereixia, ja hi tornarà.     

                                                FI

JARDINERIA

Passava la millor època de la meva vida, havia oblidat totes les coses dolentes que m'havien passat, les vaig superar bé que semblaven les històries d'altres; tan feliç que ella va voler un jardí i vaig prometre construir; així que el cap de setmana, en moure la terra per a tal fi, vam donar amb vuit cranis que vam posar en meticulosa fila. Les preguntes van ser seguides pels records en crit, Quin dilema! Però vaig haver de tornar les calaveres a la terra i oblidar la promesa que vaig fer, fins i tot vaig posar una gruixuda capa de ciment per precaució.

Al voltant de l'argamassa la terra es va assentar a poc a poc, jo només esper anar oblidant el perquè se'm va acudir construir un jardí on sé que vaig amagar vuit, bé, ara són nou cranis lluents...

LA NIT DE LES OMBRES.

  Un típic febrer menorquí: fred, humitat i pluja. D’un dilluns capvespre gris i fosc com el d’ahir, després d’una llarga i relaxant dutxa d’adolescent, encenc la tele. El que veig no ho acabo de comprendre: el congrés dels diputats hi ha un grup de guàrdies civils. Uns crits, empentes i en un instant unes ràfegues de metralleta ho capgiren tot. El meu pare arriba de la feina, sembla tranquil, la mare prepara el sopar i no diu res, mentre la germana petita jugar amb les seves ¨Nancis¨. Sona el telèfon, la mare s’espanta; l’agafo jo, és el conco i demana pel pare: diu que ara ve per xarrar amb ell, pel to de veu no pot amagar la seva inquietud.
  Com la tele només dóna música militar, cerc emissores de ràdio per saber que passa. El pare i el conco discuteixen el que han de fer: el pare diu que ell no marxa enlloc, ell no ha fet res de mal. La ràdio informa que a València hi ha tancs el carrer i els hi dic. El pare em mira neguitós i em demana si és de bé, el conco vol anar a cremar papers i carnets del sindicat; mentre la mare plora però no diu res.
   El conco vol agafar una maleta i anar-se’n al port per a poder fugir en un vaixell pesquer o, almenys, amagar-se a un lloc segur. Mon pare es reafirma que no se’n va a cap lloc i que té gana i vol sopar, en canvi el conco se’n va, on la negror de la nit amaga enemics imaginaris a cada cantonada. A la mitjanit el rei surt per la tele, després tots anem a dormir, el pare ha de matina, té un altre dia dur de feina i una reunió important el sindicat, per a després ha d’anar a la gran manifestació en defensa de la democràcia. La mare torna a aclarir la casa: fa el  dinar, fa la bugada i fa la compra. Com ella, moltes dones ploren en soledat, conscients que han estat molt a prop de la tragèdia.
                                               FI

ADEU ADRI

Ahir en vaig anar al llit commocionant; una notícia ma va fuetejar l’ànima. N’Adri havia mort d’un infart fulminant. No podria ser! Feia pocs dies que havíem xarrat, ell corria i jo passejava es ca; ens creuarem quatre paraules d’ànim mutu.

Vaig tenir la sort de conèixer en Adri a l'antiga Maestria, formació professional. Seguts la mateixa taula, prest ens varen fer amics, era un gran futbolista i músic. Vaig poder gaudir d’ell com músic amb el seu grup de sempre: es Sicora un grup d’amics des Castell que tocaven heavy. Després veure com creixa com futbolista, era tot un atleta, un defensa central amb molt de caràcter. I per damunt de tot era un bon company un bon amic una bona persona.

La vida ens va portar per camins diferents, però sempre que ens creuaven fèiem sa xerradeta, tan de feina, com en ses bicis “els sherppas” per ses festes des pobles amb el seu grup d’amics de sempre; la darrera vegada que ens varen abraçar va ser el darrer partit de futbol en què en va fotre una pallissa memorable. Varen riure molt recordant els vells temps, avui tocar plorar...

Estat un orgull i un honor haver-te conegut, donar el meu sincer condol a la família i amics.

A L'OMBRA DE LA NIT. I Segona part.

En deu minuts érem el port, en un conegut local de copes, al aire lliure. Increïblement animat i ple de gent, amb un poc d’esforç vàrem aconseguir fer-nos un lloc a la barra. La música  d’actualitat sonava a un volum ensordidor, els cambrers es mouen amb agilitat, però ens ignoren descaradament. Jo em trobava incòmode, fora de lloc. Jo em mirava en German, allà dret amb aquell somriure misteriós, va treure un bitllet de cent euros i d’una forta manotada el va colpejar damunt la barra del bar. En pocs segons ja teníem begudes i l’atenció de tothom, en German em va dir:-Poderoso caballero es don dinero.

  Tres combinats de taronja i vodka després la nostra solitud era total. Jo em trobava un poc marejat, va ser en aquell instant quan em vaig adonar que en German creuava la seva mirada amb la d’una jove molt formosa. Sense dir res, en German va deixar la barra i va anar darrere una tanca, la jove formosa el va seguir com hipnotitzada i varen desaparèixer dins la fosca. Però el que no havia vist en German era que la jove formosa anava acompanyada d’un paio de dos metres, amb uns braços esculpits en mabre i tatuats. I semblava un poc cabrejat perquè la seva al·lota estigués en braços d’un vell poca cosa. Quinze minuts després la dona va sorgir de la fosca, despentinada i amb un gran somriure dibuixat a la cara. Mentre ella anava al bany a aclarir-se, el paio gros, amb cara de pocs amics i amb els punys tancats va desaparèixer dins la foscor. Dos minuts més tard va aparèixer de la negra nit en German, satisfet i arrogant, amb una petita taca de sang a la samarreta. Ell  va tornar al meu costat i va posar delicadament un bitllet de cinquanta euros damunt la barra i va mirar fixament el cambrer i li va dir: - Aquí tienes una propina. Y escucha mi verso; aquí he bebido, el demonio ha venido, no ha habido ni broncas ni jaleos, y antes de irme he pagado, buenas noches. Vamos novato, a por la última.

  Jo havia perdut tota voluntat, l’alcohol corria per les meves venes fent que el cervell no funcionés. En Germán conduïa alegre i relaxat, amb un cigarret als llavis, i aquell somriure enigmàtic. Una música tranquil·la em feia somiar quan era un al·lot. En pocs minuts el cotxe es va aturar, era tard i estava fosc, massa fosc, una nit negre com la gola d’un llop. On érem? Però em semblava vagament conegut, una pobra bombeta il·luminava un cartell atrotinat, que amb prou feines es mantenia dret. Vaig observar que feia en German, havia tret alguna cosa del maleter i ho havia amagat dins unes mates. Va avançar cap a mi, la tènue llum del cartell li donava un aspecte tenebrós. Vàrem caminar junts per un caminet fet de fulles seques, fins la porta d’un bar. El curiós era que jo ja hi havia estat en aquell lloc, però feia molts d’anys, vaig comentar a en German: - ¡Pensaba que este garito había cerrado hacía muchos años! En German no m’escoltava, sols va dir:- Bonito nombre.

Llavors vaig veure el nom del local “Cal Dimoni” en lletres vermelles brillants en flames. Vaig entrar, no sabia si era real o un somni, el bar havia quedat aturat en el temps, la barra, el terra, un llum de ferro forjat ple de tranyines damunt una taula de billar feta pols, amb una atmosfera de fum de tabac i marihuana. Tot era quasi igual menys la gent, un grup del més variat, prostitutes amb cara d’esgotament, borratxos penedits, noctàmbuls i bohemis a la recerca de cocaïna, tots ells marcats per una vida de derrotes. En aquell moment la veu d’en Geman va sonar com un tro:- ¿Qué haces novato? Juzgando a la gente, ¿te crees tú mejor qué ellos? Te piensas que tú mierda no huele ¿Qué haces aquí con un desconocido, en un lugar olvidado de la mano de Dios, con los derrotados y tú te crees un triunfador? Piénsalo bien novato.

  En va deixar mut, m’havia llegit el pensament, qui era aquell tio? En German va anar a la barra, va demanar beguda pels dos, va mirar al seu costat i va agafar per la cintura una d’aquelles dones cansades i li va amollar una besada espectacular. Les paraules d’en German m’havien tocat la consciència.  Què feia de la meva vida? Però per què aquell home era tant enigmàtic i magnètic? Quan ja m’havia calmat i gaudia d’una copa en un ambient de pau i serenor, una veueta flautada, ridículament aguda va trencar la tranquil·litat del bar:-¡Qué sorpresa! No sabía que dejaran entrar a desechos en este local de mierda, ¡Eh, basureros!

Allà hi havia tres paios de mirada vidriosa, no hi havia dubte que tenien ganes de gresca. Dos d’ells semblaven bessons, eren alts i forts, mentre que el que xerrava, era més baixet amb un poc de panxa, mig calb i molt d’odi als seus grans ulls de granota. En German també tenia la seva opinió d’aquell trio:- Mira por donde, han venido los tres tenores taxistas. Aunque uno es una soprano muy fea.

  Aquelles paraules encara varen enfurismar més aquella tropa. En German estava tranquil, davant un enemic superior en número. El cambrer del bar ens va cridar l’atenció, si volíem barallar-nos hauríem de sortir al pàrquing. Ningú va protestar i vàrem sortir tots cinc cap al carrer, jo estava espantat. Quan sortíem en German em va xiuxiuejar a cau d’orella. Vaig passar d’estar espantat, a cagat de por, tenia tots els números perquè em toqués una bona manta d’hòsties. El pàrquing seguia igual de fosc, per jo era més que possible que fos la meva tomba. Un soroll em va posar els pèls de punta, era el so de dues navalles automàtiques, que brillaven amenaçadores. Dues ombres bessones ens venien a sobre, mentre que el més baixet reia. Vaig mirar en German per demanar auxili, el vaig veure tan tranquil, amb aquella mirada impenetrable.

  Llavors ell  es va acotar i de dins una pastereta va treure un bat de beisbol i li va clavar una garrotada a la cara al primer dels atacants. Un soroll de fusta trencada i una pluja de queixals i el bessó va caure a terra amb la mandíbula esmicolada. Al segon bessó el tenia tan a prop que podia sentir el seu alè fètid. Però quan m’anava a apunyalar va aturar-se  en sec. En German li havia posat el bat sota la barbeta i amb un suau toc a la tràquea el va deixar sense alè, amb un ràpid gir de braó li va etzibar un bon cop al cap. El bessó va fer un grunyit abans de desplomar-se inconscient  al paviment. Jo no em podia moure, estava paralitzat el terror en gelava la sang. Els ulls d’en German guspirejaven dins la foscor, amb un pas lent va anar cap al panxut soprano ara mut. L’home va treure un ganivet de caça i es va intentar defensar, en German li va colpejar la mà, aquell desgraciat va udolar de dolor. A l’instant li va fotre una garrotada al genoll, va caure estamordit. En German  va plantar un peu damunt el pit de l’home i li va dir: -Has leído Hamlet de Shakespeare ¡no! ¿Ser o no ser? Esa es la cuestión…Si es mejor para el alma soportar los golpes y dardos de la ultrajante fortuna; O rebelarse contra un mar de adversidades y en dura pugna darles fin. Morir, dormir, nada más... y con el sueño...o quizás soñar…Morir… dormir hoy toca matar…

En German va alçar el bat per damunt el seu cap i va descarregar un cop mortal. Però el pal no va tocar el cap de l’home granota, que s’acabava de pixar al damunt. El bat s’havia aturat a un centímetre del caparrot, els ulls d’en German es varen tornar més negres i profunds, sense llevar el peu del damunt del pit li va dir:- Hoy no  morirás,    pero si vuelvo a verte, perderás la vida y tu alma. 
Vàrem marxar d’aquell lloc, no vàrem creuar ni una paraula fins que em va deixar al meu cotxe, va fer una llarga calada el seu cigarret i em va mirar amb aquells ulls hipnòtics :-Bonita noche eh…vive novato. Em va donar una bona estreta de mà i va partir, però abans va obrir el meu maleter i va deixar alguna cosa a dins.

  El vespre següent vaig anar a la feina, per sorpresa meva ningú coneixia en German, sols el més vell de tots, que estava ferit pel gin, se’n recordava que feia molts d’anys hi havia hagut un xofer anomenat German. Jo estava confús, ho havia somiat tot? Vaig obrir el maleter i allà, meu davant hi havia el bat de beisbol tacat de sang seca i amb una dent podrida clavada a la fusta.

                                                     FI