NO FEAR

  CAPÍTOL  IV

  Segons la mitologia grega en Perseo era fill de un Deu “Zeus” i d’una mortal “Dànae”. Un polvet fora del” Olimpo”, sa què van armar!  Xarrant de remolcades tindria que contar la meva vida amb parella ... Hum. Mmm “Onomatopeia  de dubte”. Crec què no! Hi ha d’haver un poc d’intriga i misteri. Por a les dones? Por no, pànic!

  Com tothom vaig tenir amigues de jovenet, però la meva primera experiència seria amb femelles va ser durant el meu servei militar, mitjans de 1980. Vaig anar destinat a València, un jove que no havia sortit de casa, tan tendre, tan ignorant de tot. Però 18 mesos van donar per molt,  jo dividiria aquella època en dos parts, la part civil i la part militar. La part militar va sé terrible els primers 6 mesos, per sort el ser alt i fort em va salvar de més d’una pallissa. Desprès de setmanes interminables d’instrucció, els dissabtes podien sortir el capvespre fins el diumenge a les 8 de la tarda. Amb companyia d’uns altres soldats varen llogar un parell de habitacions  en una pensió  atrotinada. Entre aquelles quatre parets podrien descansar de la vida militar, dormir les enormes borratxeres, fumar tots els porros del món i si tenien sort follar con conills desbocats.

  Els primeres sortides del quarter van ser més o menys tranquil·les fins que vaig topar amb ella, una força de la naturalesa. Tenia quatre anys més que jo, era la dona més bella que havia vist mai. Tot en ella era extrem, semblava candida una al·lota sense malicia, però la realitat era una altre. Sempre amb el cigarret a la boca, bevia molt, prenia totes les drogues que hi havia per allà i el sexe, allò era una bogaria, mai en tenia prou, no hi havia res prohibit, consumia homes com cigarrets. Tot el exercit la coneixia, jo vaig ser un més, em va fer el que va voler de mi, casi em costa la vida.

   Aquella dona semblava una deessa, no tenia por res ni de ningú i mira que es movia en ambients tenebrosos. La primera vegada que vaig veure un tanga, va ser a ella, un tanga de tigressa. També tenia un petit tatuatge a la galta del cul dreta, l’escut del València F.C. Mentre la mili anava passant, jo sols volia sortir d’allà i està amb ella l’innombrable, però ella no esperava a ningú. Aquell cos, aquelles cames, aquell cul que sempre demanava fava. Jo sols volia està amb ella, damunt d'ella, sota  d'ella.

  D’aquells dies de crits, ordres i uniformes, sols ma queden uns pocs records. Vaig ser caporal artiller dins un tanc, un M-48 de fabricació Nord Americana. Quatre homes dins un lloc tancat, era una situació anguniosa. Un dia feien maniobres de guerra química i teníem que fer moltes hores tancats, sense poder obrir les escotilles per res. L’altre soldat va tenir molèsties els peus i és va llevar les botes. De cop el aire es tornar irrespirable, aquelles peus pudien, no! Eren morts! El comandant del tanc, un tinent jove, universitari que feia la mili com jo. Va agafar i va treure la pistola i m’he la va donar dient “_  Toma Rustol disparalé tu, todos diremos que fue un accidente” La veritat era que allà passaven molts d’accidents. Aquell cafre no s’havia canviat els calcetins en vuit mesos! va tenir sort sols el varen arrestà dues setmanes, li tenia que haver clavat un tret, puta porc!

   Una anècdota bona va ser forma part de la història d’aquest país. Un dilluns d’un 23 de febrer de 1981, varen sortir a fer una volta amb el carro de combat pels carrers de València. Nosaltres no sabien res, però aquell quarter era un niu de feixistes covards! De capità per amunt tots ho sabien, colpistes i pixa-misses. Amb aquell bordell em vaig quedar amb un record d’aquell vespre.  Per fer-nos callar ens varen donar un permís extraordinari. Jo vaig aprofitar per a deixar en darrera a “ella” i recuperà la cordura, tornar a casa era la solució. Feia pocs dies que era aquí, quan un vespre anava amb la moto i no sé que en va passar i en vaig estavellar contra una paret seca. Ma vaig rompre cames, braços i costelles, el cap ni un arrap, antes de perdre el coneixement vaig veure el clauer del infermer, un petit escut del València. Enmig d'uns dolors horribles el meu cervell en va recordar aquell magnífic cos fet per al plaer. Les úniques batalles que guanyen a ses dones, són les que els homes fugim d’elles.

                                               FI

NO FEAR CAPÍTOL III

CAPÍTOL  III

 

 Hola bona nit, sí sóc en Seo. Com va? Jo igual, no sé fins quan podré aguantar fora del món. Els metges em volen veure, aquests just poden et foten una càmera pel cul o pitjor per la fava... redéu quim mal. Doncs aquí resistim, el sobre marró em mira i sembla dir : “tu mateix, obrem i sortiràs de dubtes” Ara no puc, tinc els dits calents i no he tocat cap conillet. 

  Fa unes setmanes vaig anar a un sopar de companys d’institut, no tenia ganes d’anar-hi. Les darreres vegades havia estat molt depriment. Per una part els triomfadors: empresaris, polítics, funcionaris d’altes esferes i uns que eren tant pobres que tant sols tenien diners . Per una altre els fracassats: obres de baixa estofa, fematers, parats, delinqüents i malats crònics. I el ben mig jo, no he triomfat però no dec diners a ningú.

   Crec que aquesta vegada ja sé de quin grup sóc, carn de canó i soledat. Dissabte a les 9 hores, a un bon restaurant del port, molt de pobres no podran venir açò és cosa dels cabrons dels forats, per llevar-se persones incomodes. Però no, hi havia tothom, fins i tot dos presos en llibertat condicional. Un per banda, un per desfalcà una casa de assegurances i un del altre bàndol, per fer de camell de substàncies prohibides. El curiós del cas que a la presó es varen fer amics, els dos mons es varen ajuntar. 

  Tot molt bé, però quins plats! Uns platasos amb una coseta el mig, uns noms a la carta com:” fruit d’olivera amb base de ceràmica”. Sabeu què era, dues olives! I res més! Un altre platet era: “truita de patata desconstruïda amb nitrogen líquid amb sorpresa de ceba”  Quan ho varen duu vaig al·lucinar, una copa de cava ample amb un ou poc remenat amb una patata fregida i la sorpresa de ceba? La sorpresa era que no hi havia ceba! I las postres: “aromes de torró de xocolata al buit”  Em varen portar un pot de vidre sense res a dins, tancat com un perfum, el vaig obrir i el vaig ensumar suaument, no volia que em fes mal. Un cafè dins un didal, quin soparot! Per sols 60€, açò sí que és robar!

  Durant el sopar vaig poder comprovar que les diferències socials s’ha anaven a cursant. Sí, els rics eren poderós però de esperit feble i sorprenentment tenien enveja dels més dèbils. I mira que n’hi havia cada un, que havien fracassat en tot el que havien fet; matrimonis, feines un desastre darrera un altre, però allà eren bevent, fumant i xarrant de follar-se tot el que portes falda. Això era incomprensible pels opulents companys de classe on es llençols de supèrbia no pot tapar les seves vergonyes. Els orfes del destí son en realitat els que es baten en dol cada dia, tenen la saviesa del escuder.

  Quan varen sortir el carrer tenien més fan que quan havien entrat. A pocs metres hi havia un taberna amb més sunyer pel terra que l’escombraria de Milà. Però on feien entrepans per homes, on hi havia aquell greix amb solera, d’un color alè de mosca. Amb una cambrera que tenia un cul que fonia el gels dels cubates. Vi i cervesa barats van córrer per les gargamelles i més tard el perfum també seria barat. Quan vaig vomitar el sopar per un carreró aferrat a un parat i amb un director de banc. Vaig veure amb oi..

  -“Cony, ses dues olives de merda!”  

                                                 FI

NO FEAR CAPÍTOL II

CAPÍTOL  II

 Bono torn sé jo, tot bé? Avui tindre que xarrar de mi, en Seo: com sóc físicament i la meva personalitat. Per tenir 55 anys no estic malament, 1’83 d’alt, 75 quilos, un poc magre, fa uns mesos que ma cauen els pantalons. Tinc un cap ben poblat de cabells blanc i grisos, som l’enveja de tots els calbs. Els ulls de color verd menorquí, però em fallen, duc unes ulleres un poc gruixudes, si nos no hi veig dos damunt un ase. També amb un nas prominent, ja ho diuen nas gros... A Vegades amb barba, a vegades bigoti o ben afaitat. M’agrada vestir bé, però sense sembla un “pijo”

  La part del meu cos que ma donat més alegries ho tinc entre les cames. Sí! Sóc un prepotent o mega-potent, hòsties quina xalada! Una vegada  amb els amics de joventut, havien begut un poc. Vaig tenir la brillant idea de fer una animalada que havia vist a una pel·lícula americana. El pla era posar la salsitxa dins un panet i portar-lo amb una bandeja. Quan una amiga o una desconeguda agafava el entrepà de la safata, he intentaven posar-lo a la boca... Quin fart de riure! Crits, espolsades, cares de fàstic però també us puc dir que vaig tenir vespres molt agradables, gràcies a la brometa.

  Com era un pallo gros i fort. Sempre feia esport, era una bestia, un animalot, un guerrer d’equip. Vaig jugar a futbol, basquet i waterpolo, ma inflava a repartir estopa ho reconec era mal criat. Jo no era tècnic però fotia unes destralades que flipaves. Una altre burrada que feia en els vestuaris després dels entrenaments, era posar el titot damunt l’espatlla d’un company i cridar “alerta amb la Anaconda” o “sembles es butanero” com hems rèiem!

  Us pensareu que sóc un home superficial i que el meu cervell esta vaig, entre les cames. De jove puc dir que sí, però hi ha una cosa que es diu “Karma” Fas coses bones i et passaran coses bones. Si fas putades no esperis res bo. Quan feia la mili, vaig tenir un accident de moto, em vaig fotre una galeta de la hòstia. Un fotimer de gent es va mobilitza per salvar-me la vida, vaig esta molt agraït. Ja no ma feia gràcia fer bromes de tites i menys si era jo qui la patia. Vaig rebre la venjança d’uns companys de vestuari, quan hem varen posar una cosa com una pols dins els calçotets, fills de puta! quin far de gratar. Ara totes aquelles al·lotades queden tant lluny, son temps de xarxes socials, de dir mentides, de confiar en polítics que després t’ha clavaran una punyalada per l’esquena i et diran “t’has fet mal”

  Fa pocs dies vaig anar posar metzina, estava furiós per la meva situació, fart de tot i de tothom. I veig un cartell que diu “Apagui el seu telèfon mòbil perill d’explosió” Idò ara veuràs! Agafo el mòbil i crit als quatre vents.

-“Estic fins els ous de tot, i ara cridaré pel mòbil mentre fic metzina, a la merda tot, estic molt loco!!!”

 Què va passar? Res! Tots els presents van poder veure una cosa; aquest pallo esta boix. Ja veuran el dia què ho faci dins un avió, a vam llavors qui riu més!

                                       FI

NO FEAR

       CAPÍTOL  I

  Estic aquí, segut davant l’ordinador, el cursor parpelleja com si em fes senyals per partir a escriure. El costat del ordinador hi ha un sobre, un sobre sense obrir, de color mel, de mida dina 4 i també espera ser obert. Damunt sa taula el mòbil vibra i també sona una cançó desfasada.

  El meu nom és Perseo Rostoll pons, em diuen Seo, els pares els hi agradava la mitologia grega. Tinc 55 anys, fa un temps que no em trobo bé, vaig anar el metge i per si de cas, també vaig anar a una clínica privada per tenir dues opinions. Desprès d’un mes d’anàlisis, radiografies i revisions anals, tinc els resultats de la clínica privada, dins aquell sobre el meu costat i tenia hora amb el metge especialista i no hi he anat. Per açò el telèfon no fa més que sonar.

  Estic bloquejat, no sé res però algú em diu que les noticies no són bones. Un caramull de preguntes s’amunteguen dins el meu cap. Hi ara què? Açò és tot? Què he fet de la meva vida? La primera idea casi sempre és la bona, faré memòria de la meva vida. Però sí jo sóc una persona totalment normal, gris i sense cap aventura apassionat. Però sí en tinc de petites, quotidianes del dia a dia.

  Faré una narració de la meva vida així com em sortir dels corrons, sense un ordre lògic, com tot, hi ha un principi i un final. El final serà quan obri el sobre o agafi el telèfon i sortiré de dubtes.

  Ho vull tocar tot: Infància, joventut, feina, esport, política, família i la vida secreta dels meus amics i perquè no? També la meva. Hòsties com costa partir a escriure. Ja està! Xarraré d’uns altres, així començaré a calenta els dits.

 Tenia un company de feina, que era tot un personatge. El principi no em vaig a donar compte, però a força de estranyes casualitats ho vaig afinar. Aquell “tio” era un “gafe” un malastruc. Era un home normal, massa normal. Màquina que tocava, màquina que anava malament. Un dia el vaig dur amb el cotxe i vaig tenir dos accidents en mig hora, un altre dia, cotxe acabat de fer net i han va dir –“Esta molt guapo” doncs un estol de gavines em varen cagar tot el vehicle, però sols el meu. A la feina compraven loteria, copons del cecs, primitives, quinieles. Mentre ell jugava ni un miserable reintegrament. Una setmana va esta malat i no va venir a fer feina i ens va tocar 1200 €. El poc temps la empresa se’n va anar el cel i el vaig perdre de vista. Fa uns mesos varen fer un dinar per recordar aquells temps i ell va venir. La seva carrera de desgracies i catàstrofes eren realment sorprenents. Havia estat a Madrid durant els atemptats terroristes, havia anat a veure el Barça quan va perdre la lliga el darrer partit. Un dia se’n va anar a fer un creuer per Itàlia, el  vaixell acabar estampat i naufragat. Per rematar la trobada, el sopar finalitza amb una fuita de gas i el posterior incendi. Jo vaig tenir sort, no vaig agafar una gastroenteritis com els altres. Esper no trobar-lo mai més, el darrer que sé d’ell, és que havia trobat una feina molt bona i el destinaven a un país àrab, Síria crec, un racó de pau, no sé si és prou lluny.

                                               FI       

IN MEMORIAM, EN RECORD DEN SANTI SEGUÍ OLIVES

  Amb la mirada et cerc. La plaça és plena sembla que bull, crits, festa i música. Em diuen que no vindràs més, que has marxat lluny. Però jo et veig a cada bot de cavall, a cada arronsada. Un caixer porta una bandera, elegant ens somriu,  ho sabia! eres aquí !

  En Santi ens va deixar el dia 6 de setembre del 2016. Aquestes senzilles i sentides línies són per tu. És dolorós tenir que fer memòria, tot és tan tendre. Per on començar?  En Santi era tot un personatge i com humà, imperfecta. No et deixava indiferent, podries estimar-lo com un germà i el minut després odiar-lo com un mal de queixal. Són molts que hem xalat amb ell i molts els que ens va fer patir.

   Quan vaig començar a festejar la seva germana, vaig descobrir un mocós de cara pigada, que menjava panets de patates fregides, que sempre que podia em tocava ... la moral. La vida d’en Santi és divideix en dues parts, després de la mort del seu pare, va fer feina al port i com deia ell “els anys millors de la seva vida”. Jove i guapo, amb una pesseta dins sa butxaca i més xulo que un vuit, amb al·lotes guapes per davant i per darrera. Però un mes de juliol de fa 14 anys, un guiri enlluernat pel sol, et destrossava el cos i el futur. És cert! No has tingut sort, però contra tot pronòstic li vas fer una botifarra a la mort, una altra oportunitat, perquè no? Lluitar és de franc!

   Vas tenir a la mà, l’amo i madona i no vas poder guanyar. Res seria igual, vindrien un sense fi de operacions amb resultats minsos. Una paraula que et defineix seria “caparrut” feies coses que una persona físicament normal ens costava. Sempre tenies qualque cosa que fer, i sí! tenia plans de futur però el accident i el temps passen factura.

  I un dia de setembre la resseca dama negre a vingut a cobrar, aquesta cobra sempre. No sé si hi ha res més allà del horitzó de la vida, sé on és en Santi,  un genet de mans fermes, té feina segura, a les quadres de l’eternitat, amb en Othar, Babieca i en Bucéfalo, sempre amb cavalls, la teva passió, la teva obsessió.

  Per molts sempre seràs el nostre caixer fadrí, aquell insolent i pillo al·lot, de mig somriure, feliç damunt un cavall nerviós com la vida...arronsa Santi, arronsa..., ho has aconseguit ara no moriràs mai, ets llegenda.

                                  ADÉU  SANTI...     

                                          

FRASES QUE NO FARAN HISTÒRIA II, PERÒ QUÈ GUARROS QUE SOM!!!

   Què fa calor eh! Segur que anar-ho en bolles per casa. Ara he tingut una visió molt desagradable d’uns amics nus. Jo pensava que amb un capítol de: frases que no faran història...Ja quedava cobert, però no ! La saviesa popular és inacabable, sempre hi ha una dita per cada situació. Per circumstàncies d’organització laboral m’han retornat el “lado oscuro de la fuerza” o com solen dir, sóc es xerrac de deixar. Aquest capítol hi ha un poc de vida quotidiana, paraulotes, renecs i un molt de sexe “marrano” deu ser per la arribada de la calor, mentre puja la temperatura, baixa la roba de les milers de dones que hems troben. Ens roben l’ànima i hems alcen... la moral. Hi ha expressions grolleres que jo mai diria. Pensar-les? No...! bono un poquet sí ! Com el fascicle anterior, diré la frase i desprès una explicació, doncs “si hay que ir sé va, ir pa na, és tonteria” 

  1 (Tengo más hambre, que cuando el primer hombre, que pensó en comerse un caracol) Aquesta dita sa sol dir a la hora de berenar i sobre tot a la hora de plegar, en menorquí tinc tant de fam que em menjaria cabotes de claus.

 2 ( Si de la fuente saliera vino, hasta la virgen llevaria rodilleras)   

La meva i molt personal traducció, seria: Quan la beguda (normalment alcohol) és de franc, fins i tot el més purità se’n tromparia.

 3 ( Si la comadrona no és buena la culpa és del coño)

És una manera de dir, que la culpa de que qualque cosa no surt bé. No és per la incapacitat o inexperiència de la persona en qüestió , sinó per fall de maquinària, lloc de feina o eina, mai, mai nostre.     

 4 (!Cuidadorrr!!! tengo un follascazo apunto de salir, y prefiero perder un amigo a una tripa )

 Doncs aquí l’amic no sé què havia menjat, però va tenir un parell de pets motxilles. D’aquells espessos, amb sostrat i com pesen més que l’aire i queden a ran de terra. Oh! Un plaer pel sentit de l’olfacte. El pallo et diu: ¿Té dao? a ti no te despeinaré.

 5 ( Ha esta le pongo el pescuezo como el rabo de un gato )

Crec entendre, que la senyora en qüestió se li posarà el coll estirat com la cua d’un moix quan estat apunt de entra en combat. Per la possibilitat de la introducció del aparat masculí dins algun orifici femení. M’ha cadat fi i tot.

 6 ( Le voy a poner el coño avinagrao...)

Ho sent, però així son uns quants de bruts. Aquesta frase és molt explicita, per si de cas una explicació: És dir, de tant de copular, la mescla de fluids i frec a frec fa el miracle del vinagre. Jo sembla que set s’olor,  a que sí!

 6 ( Quien fuera baldosa pà verte tó la cosa )

Hala idò, tothom sap què és una rajola? I la cosa ?  doncs això !

 7 (huelo “aretestinao” coño, como un perro mojaó !)

Aquesta és molt desagradable, una olor corporal forta, dies sense veure la dutxa. De la regana del cul surt una crema de color marró clar. Literalment una arma química, vomitiu, de presó sense fiança.

 8 (Es tant guarro, que tenia una pasteleria y el cabello   de angel tenia ladillas)

Un altre de neteja, conya damunt qui la diu més grossa.

 9 (Com s’ase d’en Mora, que de tot s’enamora)

No tot seran dites foresteres, aquí en tenim de molt polides. Ja em encàrrec jo de fer país. Doncs és: Culo veo, culo quiero, literalment, hi ha una quantitat de dones guapes!   

   10 (Estoy como para ir a robar panderetas)

Quan un esta un poc nerviós i t’ha tremolen les mas, sigui per causes laborals, corporals o per veure guiris en bikini.

  11 (Tu eres un poco limitrofe)

És una manera de dir-li curt algú, poc espavilat, que li falten 10 minuts de microones.

   Unes altres maneres de dir: fotre un polvo, clava una punta, amagar el pardal, amanir la patata, beure oli del setrill, buscar petroli, donar de menjar al conill, treure el greix a les bugies...etc.

Trop que n’hi prou de frases desafortunades, jo no volia, però la realitat sempre supera la ficció, segur que vosaltres en tenir-ho més d’una. I com dèiem a una pel·lícula ( vamos a llevarnos bien, porque si nos habrá ondonadas de ostias)  Que passeu un bon estiu, bandarres.

ANNA T'HO MEREIXES

Fa quatre anys va començà una aventura, un  llarg camí que va arribar el seu final el passat dia 29 de juny. Desprès de molt d’esforç i feina, l’Anna la nostre filla es va gradua, per fi és infermera. Com a pares estem feliços, no caguem. Sembla mentida que hagi passat 4 anys, amb coses bones i algun disgust.

  El dia 29 de juny va sé un dia molt especial per ella i tots els seus companys. Nosaltres sols coneixíem les companyes de pis. Antes de la gran cerimònia, varen anar a dinar a una masia restaurada i reconvertida en restaurant, un lloc bonic i tranquil, a prop de Girona capital. Allà hi havia 13 graduats i les seves famílies. Eren els que més s’havien fet, com ells es dèiem “la gran família”. Varen sé hores de moltes emocions, un fotral  de llàgrimes, rialles i fer-nos fotos. Dins tot grup sempre hi ha un que té el do de la eloqüència, un líder, aquest noi és en Pol un “showman”. En Pol va parlar de la seves experiències a la universitat. I sobre tot de l’amistat i companya que havíem construït entre ells durant aquells 4 anys, hems va tocar la fibra (Fins i tot un femater heavy dur li va foguí una llagrimeta, es que feia vent i ma va entre un poc de pols dins els ulls) En aquests moments hems recordem dels l’avís que ja no son el nosaltres, segur que estaríem molt orgullosos de la seva neta.                                                                                                                                                                                                                                                             .

  Que dir d’unes infermeres i infermers, unes autèntiques belleses, val la pena tenir un accident basta et toquin unes joves de 22 anys. El meu fill, en Jaume em deia. ”Es que estan totes bones” Dir que sí! El dinar va ser convidat un professor molt estimat pel grup, el típic mestre que motiva i fa l’ensenyança sigui més bona de dur. Hems va dir que aquesta promoció era de les més bones que havia tingut. No sols els estudis, si no pel bon rotllo i les ganes de aprendre, les ganes de viure.

  Desprès del dinar, varen anar el teatre principal de Girona, (una copia casi igual que el de Maó) el teatre ple fins el galliner, més discursos i per fi la graduació. Més de 100 joves i les seves famílies varen poder gaudir del lliurament del títol. A la sortida una copa de cava més fotos i el començament dels adéus. Per acabar aquell gran dia, un bon grapat de graduats, graduades i professors varen anar a sopar. Podria dir que la meva filla els seus alegres companys se’n van anar a fer sucs naturals de fruita. Doncs no! La filla va agafar una bona castanya (no sé aquí a sortit aquesta al·lota) 

  Com sol passar, desprès d’un bon merval ve una bona ressaca, i el dia desprès tocava buidar el pis i retornar a casa, torna a Menorca. Uns dels grans misteris de la humanitat és, com cony poden tenir les dones tanta roba! I sí, tornar a casa pesa, una sola maleta pesava 26 quilos. Girona és una ciutat molt guapa i del tot recomanable per visitar fins i tot per viure-hi. Ara bé, l’estiu és un infern, collons quina calor, fa tanta calor que fins i tot el xinesos tancant per la tarda. Una altre comiat, aquest cop les amigues del pis, més llàgrimes, adéu, Marta, Aina i Mireia adéu Girona.

  I ara què? Jo em faig una reflexió: La graduació és molt important, però per jo és més important la formació com a persona, que pensa, raona i opina. A casa nostre sempre hem cregut en la llibertat.  Com a pares veure que els fills son independents i autosuficients és la victòria més gran, nosaltres sempre estarem el seu costat.  Pot sembla fàcil, però no és així, hi ha moltes hores de estudia. Tot el mèrit és teu, nosaltres sols t’he hem animat a seguir, ningú regala res. Prest descobriràs que la vida laboral hi ha de tot.   

  Les probabilitat de feina el sector sanitari és alta, tot semblava que la filla quedaria a casa i trobaria feina el Mateu Orfila, fent qualque substitució de vacacions, per desprès tornar marxar a Barcelona per un master en una especialització . Doncs no, Dijous 30 de juny era a casa, dia 5 de juliol  ja ha partit cap Sant Sebastian, una oferta de feina que li agradat, i de cap veure els bascos. Hi ha que sé molt valenta per anar a un lloc, enfora i sola plena de dubtes. Algú va dir una vegada: La llibertat és un sistema basat en la valentia. Un beso ben gros dels teus.