ANNA T'HO MEREIXES

Fa quatre anys va començà una aventura, un  llarg camí que va arribar el seu final el passat dia 29 de juny. Desprès de molt d’esforç i feina, l’Anna la nostre filla es va gradua, per fi és infermera. Com a pares estem feliços, no caguem. Sembla mentida que hagi passat 4 anys, amb coses bones i algun disgust.

  El dia 29 de juny va sé un dia molt especial per ella i tots els seus companys. Nosaltres sols coneixíem les companyes de pis. Antes de la gran cerimònia, varen anar a dinar a una masia restaurada i reconvertida en restaurant, un lloc bonic i tranquil, a prop de Girona capital. Allà hi havia 13 graduats i les seves famílies. Eren els que més s’havien fet, com ells es dèiem “la gran família”. Varen sé hores de moltes emocions, un fotral  de llàgrimes, rialles i fer-nos fotos. Dins tot grup sempre hi ha un que té el do de la eloqüència, un líder, aquest noi és en Pol un “showman”. En Pol va parlar de la seves experiències a la universitat. I sobre tot de l’amistat i companya que havíem construït entre ells durant aquells 4 anys, hems va tocar la fibra (Fins i tot un femater heavy dur li va foguí una llagrimeta, es que feia vent i ma va entre un poc de pols dins els ulls) En aquests moments hems recordem dels l’avís que ja no son el nosaltres, segur que estaríem molt orgullosos de la seva neta.                                                                                                                                                                                                                                                             .

  Que dir d’unes infermeres i infermers, unes autèntiques belleses, val la pena tenir un accident basta et toquin unes joves de 22 anys. El meu fill, en Jaume em deia. ”Es que estan totes bones” Dir que sí! El dinar va ser convidat un professor molt estimat pel grup, el típic mestre que motiva i fa l’ensenyança sigui més bona de dur. Hems va dir que aquesta promoció era de les més bones que havia tingut. No sols els estudis, si no pel bon rotllo i les ganes de aprendre, les ganes de viure.

  Desprès del dinar, varen anar el teatre principal de Girona, (una copia casi igual que el de Maó) el teatre ple fins el galliner, més discursos i per fi la graduació. Més de 100 joves i les seves famílies varen poder gaudir del lliurament del títol. A la sortida una copa de cava més fotos i el començament dels adéus. Per acabar aquell gran dia, un bon grapat de graduats, graduades i professors varen anar a sopar. Podria dir que la meva filla els seus alegres companys se’n van anar a fer sucs naturals de fruita. Doncs no! La filla va agafar una bona castanya (no sé aquí a sortit aquesta al·lota) 

  Com sol passar, desprès d’un bon merval ve una bona ressaca, i el dia desprès tocava buidar el pis i retornar a casa, torna a Menorca. Uns dels grans misteris de la humanitat és, com cony poden tenir les dones tanta roba! I sí, tornar a casa pesa, una sola maleta pesava 26 quilos. Girona és una ciutat molt guapa i del tot recomanable per visitar fins i tot per viure-hi. Ara bé, l’estiu és un infern, collons quina calor, fa tanta calor que fins i tot el xinesos tancant per la tarda. Una altre comiat, aquest cop les amigues del pis, més llàgrimes, adéu, Marta, Aina i Mireia adéu Girona.

  I ara què? Jo em faig una reflexió: La graduació és molt important, però per jo és més important la formació com a persona, que pensa, raona i opina. A casa nostre sempre hem cregut en la llibertat.  Com a pares veure que els fills son independents i autosuficients és la victòria més gran, nosaltres sempre estarem el seu costat.  Pot sembla fàcil, però no és així, hi ha moltes hores de estudia. Tot el mèrit és teu, nosaltres sols t’he hem animat a seguir, ningú regala res. Prest descobriràs que la vida laboral hi ha de tot.   

  Les probabilitat de feina el sector sanitari és alta, tot semblava que la filla quedaria a casa i trobaria feina el Mateu Orfila, fent qualque substitució de vacacions, per desprès tornar marxar a Barcelona per un master en una especialització . Doncs no, Dijous 30 de juny era a casa, dia 5 de juliol  ja ha partit cap Sant Sebastian, una oferta de feina que li agradat, i de cap veure els bascos. Hi ha que sé molt valenta per anar a un lloc, enfora i sola plena de dubtes. Algú va dir una vegada: La llibertat és un sistema basat en la valentia. Un beso ben gros dels teus.

FRASES QUE NO FARAN HISTÒRIA, PERÒ ET FAN SOMRIURE.

        El mes de febrer vaig comença feina, en un nou lloc a la mateixa empresa. Vaig conèixer companys nous i nous formes de fer feina. Durant aquest mesos he anat recopilant una sèrie de frases fetes, dites o pronòstics, que anàvem dient els companys.

       Personalment uns quants d’ells m’han semblat graciosos, en un moment donat, que passes pena, algú amollar un pet de paraules en forma humorística i la feina et deixa respirar. N’he apuntat 10 de aquestes dites, fetes o bajanades. Tal vegada ja les haureu escoltades, son casi totes en castellà de andalusià de la banda de Granada. Escriure el tot i el context, és difícil per açò us demano perdó també demanar disculpes per si algú es sent ofès, però ho intentaré. Diré la frase i us faré un petit comentari per intentar que vol dir.

 1  ( Tenia la mano como un catalogo de pollas )

   Aquesta és fàcil, hi ha un pallo que té una manota enorme, es podria dir que pot llaurar amb els mans

 2 ( De ahí salían… enjambres de coños )

   El company em senyalava la sortida d’un hotel, que l’estiu era freqüentat per moltes estrangeres de faldilla curta i de llengua llarga.

  3  ( Es capaz de borrarle la cara a la virgen )

      Aquesta és quan un pallo és un animalot sense miraments, i li fot en ses massa de rompre.

   4  ( Té voy a dar un soplamocos, que vas a dar más vueltas que el negro de fama )

  Frase de amenaça, però de baixa intensitat, advertència, ves en compte o et fotre un mastegot.

  5  ( Ay, que malito estoy ¡llevarme al bar!  )

    Dita de cansament, estic fins les ous de tot, però sempre hi ha un lloc millor “ bar, camp de futbol, casa de barrets, pubs... etc”

   6   (  Era tan borracho, que nunca ha tenido resaca  )

  En aquesta frase, hi ha un punt gros de mala llet. És una manera poc elegant de dir-li algú que és un trasto.

   7  (  Con un culo tan bonito tienes que cagar bombones  )

  Aquesta floreta (Piropo) és dels més fins. Perquè en hi ha uns altres, però son impossibles de reproduir, per la seva carga poètica.

   8  (  No tengo el coño pa ruidos  )

  Sa traducció seria, estic fins els collons de... feina, companys i jefes.

   9  (  Tu lo que tienes es el “hidrogenes” ese )

  Frase dedicada personalment a jo. Per la meva malaltia de replegar coses “bones i útils” que la gent tira. El nom correcta és “Diogenes”

  10  ( La pel·lícula era tant dolenta, que en acabar, no deia “FI” sinó “PER FÍ”)

  Aquesta és meva, quan acaba la jornada laboral i anat com anat, amb més pena que gloria, dius per fi. Igual que aquest text, molts diran “Joder quin truño, per fi “

50 TACOS. LLEGENDES DE PASSIÓ

   Mira-ho quina samarreta més “xula” eh! No sé si la vida comença els 50 o si el 1966 varen néixer llegendes. Però el que sí sé, és que ja hem gastat més de mitja vida.
  Quan tenia 20 anys, açò de fer 50 anys era ciència ficció. Em fa gràcia sentir companys que ja pensen en la jubilació i veure passa el resta de la seva vida els bancs del carrer nou. Personalment sempre he pensat que avui sóc aquí... futur, no hi ha futur.  Què els nostres pares devien anar fora fua, entre l’any 1965 i principis 1966 ens varen fabricar, qui sap si la imminent guerra nuclear, el començament de la guerra de Vietnam, la guerra de Argelia. Però no tot era guerra, els Beatles, els Rolling Stones. Dins una España que començava poc a poc a obrir-se, una música feia tremolar els costures de la dictadura, Sirex, Brincos i un tal Mike Rios.

   Jo ma imagino els joves de l’època (mon pare el primer) les primeres “guiris” mostrant cuixes. Resultat d’una rescalfada, una riada d’al·lots. Varen néixer dins la dictadura però quan varen poder obrir els ulls a la vida, enfora de la vigilància dels pares, els fillets petits morien a cop de cubata i uns adolescents amb més pardals dins el cap que ideés trèiem el nas al món,  ja era els anys 80. Podria fer història de les nostres històries, però el passat no torna. Personalment no crec que fóssim millors o pitjors, únics!

   No sé, si hem complit qualque propòsit, promesa, il·lusió o meta. Uns sí, uns altres molts no, la vida a vegades et bessa i unes altres et mossegar. Faig memòria dels que aquest anys fèiem 50 tacos i són molts i la gran majoria son bona gent. Com tot col·lectiu hi ha de tot, i tots hem tingut èpoques de boires i de Sol radiant.

  Quan arribes a aquestes altures, penses sí as fet tot el que tenies que fer, què cony!!! Jo sé quin es secret de sa felicitat , és amb les coses petites... un petit xalet... una petita llanxa...un petit munt d’un metre de bitllets de 200€ (ja que ara no valdran els de 500€) i una petita col·lecció d’amants, 3 o 4 màxim...No és conya! Quina feinada!

  Quan arribes els 50, saps que ja no podràs fotre 5 “polvos” en un vespre (tu has fotut 5 polvos en un vespre?) No, però em fa il·lusió (Eh!!! Però 3 sí, quin temps...) Veure una dotzena de mitjanes, un bòtil de vinot, xupitos, pomades, cubates i un whisquet ,un  o dos, o tres (En un vespre, verídic) Sí algú hagués encès  un misto, hi podia haver passat una desgracia. Posar-te davant el mirall, i pentinar-te, un pel per aquí, dos per allà. Ara sols creixen els pels del nas i una altre lloc ben curiós, quin ball!
  I ara veus la filla que va a concerts de tres dies, i s'ho passà com jo mai he pogut fer, i amb un poc d'enveja dius "seny que cervell en venen" un besada Anna i puny el cel. 

 Tinc per norma no desvetlla el dia del neu cumple per es Face-llibre, sols un punyat d'amics ho saben. Aquest any faré una excepció: el dia és... ja no m'han record !

  Bono! No vull ser cansat, ni pessimista, però sí realista... açò sa acaba. Mentre correguem per aquí, tenim que fer ses coses amb passió, con si demà tinguéssim que finar. Ser cap de família de vegades és dur, però jo tinc la sort de tenir el seny el meu costat. Poder gaudir de la companyia de família, d’amics i amigues, poder beure un bon whisky, sentir un riff de guitarra que et posi la pell de gallina. Sentir-te viu quan una femella et passi per davant i et regali un perfum, una mirada furtiva i una bona remenada de cul, i per un instant tenir la eternitat.

  Amics i amigues "cinquentons" , molta salut, alegria i rock & roll a tots vosaltres!!!

UNA DE XOFERS PRINCIPIANTS

Bon dia amigues i amics, feia dies que no venia per aquí. Tindria que comença cantant una cançó de Loquillo, “Yo para ser feliz, quiero un camión, llevar el pecho tatuado, en camiseta mascar tabaco, escupir a los urbanos, a las chicas meter mano, para ser feliz, quiero un camión”

   Per asó faré un poc de història, A principis de novembre passat havia acabat el contracte de feina. I ara què? Tenia tres camins, el primer seguir en el apassionant món de la neteja viaria. El segon, abraçà la immortalitat, ser invulnerable a malalties i estralls, amb una paraula “Autònom”  i el tercer, tirar currículums i esperar que la roda de la fortuna t’ha senyali amb el dit. Desprès de analitza totes les opcions, la més plausible era continua allà on et volen. Una puntualització damunt el tema de l’autònom, vaig fer unes contes i valoracions seriosament. No em vaig decidir, i que quedi ben clar, la decisió va sé meva i sols meva. La possibilitat de trobar una feina assalariada a un altre lloc era força difícil, però no impossible, és més varen sortir un parell de feines gràcies a bons amics, però no hi va ver sort. La edat jugà en contra meva. Però “sempre hi ha un però” una de les recomanacions de la feina de recollida fems, era que em tenia que treure el carnet de camió, per ser més versàtil. Traduït ser es xerrac de deixa.

  Cony! Aquestes altures tinc que tornar a estudia? Hay que joderse!!! Amb moltes reticències, em vaig apuntar a l’autoescola Es Castell. El desembre del 2015 començava anar a classe. Com ja ma pensava, aquí el narrador era el més vell de la colla. Per sort el professor, en Toni Sans és de la mateixa edat que jo, fins i tot del mateix mes. En pocs dies varen fer un grup molt xato, Dani; un jove de la edat de la meva filla. Jonatan un altre jove tot un professional del volant. Javi; el músic del grup, en Carlos; sempre em deia “señor”, En Paco de Sant Climent, Alias “pechotes” es cachondo des grup, en Sebas el Argenti des Migjorn Gran alias “trancas” (dones tinc el seu telèfon) en Josep un futur cap de brigada de xofers de autobús, En joan es Rumano, de veu potent però un tros de pa de persona. En Jesus “el extremeño” tant veterà com jo, marcat per un trista tragèdia personal, però amb unes ganes de tirar endavant. I el meu company de taula, en Raül casi segur el que tendra un record més viu d’aquest dies passats. La dona d’en Raül esperava el segon fill, dies abans del examen teòric més important el C.A.P. Donar a llum una preciosa filleta n’Alba, celebrada per tots amb gran alegria, era una bona senyal.

   Una menció especial pel mestre, en Toni Sans, sempre receptiu a respondre dubtes i preguntes. A fer una broma o una conya futbolera, però si tenia que fotre un crit per controla a sa tropa i posar ordre. Ma fet veure que la conducció és una responsabilitat, que per molta tecnologia les mans d’un xofer son essencials.   Segurament el temps ens separar a tots, camins per rodar, sempre ens quedarà les hores i hores de classe, qualque cervesa i molts de Chupa-Chups, sobrassada de Dani i es pa den Paco, una forta abraçada a tots.

   Jo personalment estic molt content de s’experiència viscuda, desprès de quatre exàmens teòrics (la cadena cinemàtica, peroxidos, tacografo y el convenio C.M.R y su puta madre) dos exàmens pràctics (una sensació desagradable, d’una angoixa que t’ha estreny la panxa i et demanes, qui ma cridat a passar aquesta penada?) Ara que estic apunt des 50 ( açò en xarraré en un altre capítol) tornaré dur una L (en números romans 50) mira per on!

                                           GRÀCIES A TOTS !!!  

EL NOSTRE MAL, LA GUERRA

Bufa, bufa vent dimoni, bufa fort vent del nord, fora humitats i mosques de setembre. Avui fa un bon dia per escriure un poc, aquest dissabte de Sant Antoni.

  Fa una setmana varen tenir un dinar, amb sa germana , s’avia i ses nebodes. Xarrant amb n’Andrea, sa neboda major. Varen tocar un tema sensible i de rabiosa actualitat. Refugiats i guerra, ella opinava que no és pot justificar mai una guerra. Cosa que jo no hi crec, si tens proves d’un enemic sanguinari i unes forces militars caríssimes i ocioses: canya aquest fills de puta.

   Ens agradi o no, no poden espera res de humanitat a uns fanàtics pirats. Esta molt bé que ens agradi la pau universal i tots canten “Imagine de John Lennon” Per aquesta regla de tres, encara tindrien per aquí els nazis i tota aquella escòria feixista. Una cosa si que és veritat, el gran negoci que és la maquinaria bèl·lica. Si ets una persona normal, imatges de un fillet petit mort a una platja turca, ens fa mal, però oblidem ràpidament. Ningú amb dos dits de front vol una guerra, però tal vegada i estem, i no ho sabem.

  La guerra no és una opció, és una part del ser humà, des de que dos prehistòrics és varen desbudellar per una prehistòrica sense depilar. Amb el pas del temps la matança sa tornat refinada, de la espasa el míssil con un vídeo joc, però amb morts de veritat.

   M’agrada la història, sobre tot la del segle xx, en especial en la guerra civil espanyola i la segona guerra mundial. Vaig tenir la sort de conèixer persones que havien lluitat en aquelles guerres. La majoria havien estat arrossegats per les turbulències d’època que els si va tocar viure. Però tots deien el mateix, la guerra és horrible, un monstre d’ulls vermells de sang. Fa pudor a merda, a vòmit, fortor a cossos podrits. No hi ha músiques de desfilada ni trompetes de gloria. Hi ha joves que criden a la seva mare mentre moren dessagnats dins un forat perdut, ruïna, destrucció i mort. I el meu preferit, el vell soldat republicà, em comentava que desprès de la batalla hi havia un estrany silenci, obsessiu, com si tot el món hagués mort.

   Però ell mateix em deia, que no tot era dolent. Els persones s’acostumen a tot, dins aquella boxaria, sorgia una amistat, una camaraderia que sols tenen els soldats que en patit junts mil i una calamitats. Ho compartien tot, menjar, aigua i fins i tot vivències personals que res tenia que veure entre ells.

   Hi ha moltes històries de heroisme i sacrifici dins una guerra. Però jo us contaré dues aventures de amistat i valentia.

   La primera es diu que va passar durant la primera guerra mundial. Dos soldats americans, eren amics des de petits, sempre junts amunt i avall. Per ells una guerra Europa, era la possibilitat de veure món, eren joves i valents. Però prest varen veure que allò era una gran carnisseria. Un dia quan tornaven d’una patrulla i un d’elles es va perdre. Molt preocupat va demanar permís el oficial per anar cercar el seu amic. La resposta fou negativa, no volia perdre més homes. Va desobeir i va anar a cercar el seu company, el cap de pocs minuts, unes explosions i el sotragueig de les metralladores posar en alerta a tota la companyia. Uns instants desprès dos cossos rodolaven dins la trinxera. El cadàver del primer soldat i el seu rescatador ferit de mort. El oficial estava furiós, li crida “a valgut la pena morir per rescatar un cadàver”. Ell amb un fil de vida contesta molt serè- “ Ja ho crec que sí, quan el baix trobar encara era viu i em va dir: sabia que em vindries a cercar, amic”  els dos varen morir a França. 

   Una altre història de homes decents, és menys coneguda. Aquesta va succeir durant la segona guerra mundial. Era desembre de 1943, un bombarder B-17 nord-americà, pilotat per el tinent Charlie L. Brown. Venia de arrasar ciutats alemanyes, volava en solitari, molt mal ferit, la mitat de la tripulació era morta o ferida. Un motor aturat i altre danyat, el fusellatge estaia tot foradat, apunt rebenta l’avió, estaven segurs que no arribarien a la base.  

   Un caça alemany va descobrir la nau, una pressa fàcil. El pilot de la Lutwaffe Franz Stigler, en aquell moment tenia 22 naus enemigues abatudes, una més i tindria la creu de cavaller( una condecoració molt prestigiosa a alemanya nazi). Els comandaments del seu Messesrchimitt Bf-109, el pilot s’atraca el bombarder enemic, disposat a derivar-lo. Però comprova amb sorpresa que ningú li disparava. Va veure que no podia defensar-se, allò no tenia res de heroic, podia matar-los i guanya la medalla, però ell no era un nazi fill de puta. És col·locar el seu costat i el protegir fins una distancia segura, el saluda i va marxa.

   El tinent Brown va arribar a Anglaterra viu, va donà part del succeït. Allò no podia sortir a la llum, els alemanys eren tots nazis i els nazis no tenien cap sentiment, no podia dir res. El pilot del caça tan poc, no va dir res de la seva acció, l’haguessin  afusellat per alta traïció.

   Només 40 anys desprès i de molt investigar, el vell pilot americà va rebre una carta amb un senzill “Jo era ell” és varen fer amics fins el dia de la seva mort.

   Podria narrà unes altres històries terribles, atrocitats, que persones de aparença normal, feien com una feina més. Però no puc, hi ha massa odi i dolor.

          Tengo una pregunta que a veces me tortura: estoy loco yo o los locos son los demás.

Albert Einstein (1879-1955) Científico alemán nacionalizado estadounidense.

LA FAMELLA DE LA HAMBURGESERIA

 

Quina fam que tinc ! Tot el dia amunt i avall. Som casi les set de la tarde, i he passat el dia amb un café sol i un Donut resec. No sóc un fan del menjar
de hamburgueseria i menys de grans cadenes multinacionals. Peró tenia més talent que un ganivet nou.
    El local era mig ple, tots eren iguals, per tota arreu, quin aburriment. Faig cua, intent pensar, què deman ? Fix-ho la vista damunt la jove de darrera el mostrador. Una dona de trenta pocs anys, té un aire cansat, peró és una dona molt atractiva (repetia amb veu monòtona les comandes) porta el cap un espantós capell de colors cridaners. Em crida l'atenció la seva mirada, ausent, farta de tot. Em fabricó la seva vida, recentment divorciada, un fill, sexe ocasinal, amb una feina de merda. Llevada molt d'hora, un llarc trajecta amb metro, amb una jornada més llarga que un dia sense pà. Tenir que aguantar a nenes "pijos" adolescents que la miren amb desig i es maten a palles. I per acabar, un encarregat que sembla una mala copia den "torrente" gras i suat, es menjar tots els restes que la gent deixa. Segur que tocar el cul a tots els seus empleats, babós!
   Per fi! Em toca a mi, quina primor! Tinc molta gana! Em plant davant aquella al·lota, l'hòstia! Què veig! Els meus ulls han anat a mirar aquell escot. La camisa de la empleada sa descordat i deixen veure una bona part d'unes pulides mamelles.
   Què faig? Li dic res? Em somriu i em demana que vui. Que cony! sóc un home no un escarabat.
   -Perdoni jove ! I li faig una senyal amb el dit cap a el seu canal.
   -Ella quedà inmòbil, em mira i em somriu un altre cop i em diu.
   - I t'ha agrada el qué veus?
  Què cony passa aquí ? Esta lligant en jo ?
  El local és vuit, el cap gras i suat del seu encarregat ha sortit, un poc de rotlló no em farà mal. Tinc que anar a totes
 - Sí, molt polites!
  -T'ha agradaria, veure'les i tocar'les?
  El to d'ella era molt suggerent. Miro el meu voltant, no hi ha ningú, ni companys de feina, ni clients. Faig que sí amb el cap. Ella amb dos dits es descordà un sol botó. Peró suficient per descubrí un magnífic panorama. Amb molta suavitat, faig una acaricia amb un dit. Llavors, ella em va mirar amb desig.
  -Donç, vine aquí, darrera el mostrador.
  Les cames em fan figa. no m'ho puc creure, però ho faig. Em pos el seu darrera, ella m'ànima a seguir.
  -Vinga no perdís temps!
   Pas les mans per sota la camisa i agaf aquelles peres, son suaus i calentes, tendres però a l'hora dures.
   - Tens ganes de menjar-me algú?
  Ja no em podia controlar, i sí em moria de ganes de menjar, literalment
  -Sí t'ha vull devorar tota, sencera amb patates i amanida!
  Mentre jo deia açó, ella em passava la mà per la brageta, sols fregant la tela dels pantalons.
  -Humm... Sembla que hi haura benereta de salsitxa. Vols menjar-te una hamburguesa ben calenta i sucosa?
  Aquesta comparació gastronòmica-sexual em va trastoca. Pensava en menjar-me la seva figa i alhora un entrepa de truita amb formatge. Tenia la boca seca, un glopada agre pujà del estómac buit a la gola, em sentia un poc maregat. Ella seguia esperant, d'una manotada vaig fer-li caure les pantalons. Allà davant meu tenia aquell cul, un final d'esquena preciós, encisador, magnètic. un diminut fil de tela es perdia dins es trenc més addictiu pels homes. Ella em va mirà i va alçà les puntes dels peus, la curva del seu cul resaltva en cara més, ara era més sensual , més eròtic.
   Els marejos anaven a més i les nàusees varen apareixa. No em trobava bé, peró per una vegada a la vida tenia el davant meu una tigressa. Una dona que em regalava els seus tresors. Quan anava a tocar aquell cul tan apetitós, morenet del sol del estiu.
   Ara les nàusees eren a punt d'esclatar, oli bullent i refregit, olors de menjars, la por a ser descobert, i la fregància a sexe, aroma a cony calent. eren una convinació explosiva. Una arcada i gitar, el poc que hi havia dins l'estòmac va anar pel terra. El darrere que vaig veure abans de desmaiar-me, va ser aquell cul tant polit, després un fort cop, foscor i silenci.
  Vaig obri els ulls, tenia molt mal de cap, havia perdut la noció del temps. Era el terra que m'havia passat? Una cara coneguda ma mirava amb atenció, era la famella de burguer. Peró hi havia algo rar, estrany, era la mateixa noia peró ja no era eròtica. Anava ben vestida, res sensual fins i tot vulgar, mastegava un xiclet. Fins i tot la seva veu era desagradable, de nena mal criada.
  -Ja tornà en si... Com és trobà? s'ha desmaiat i l'hi han fet el boca, boca.
  Perdut per perdut l'he morejada.
  -Moltes gràcies per ajudar-me!
  -Ah! No, no ho he fet jo, si no ell! i és possar a riure de manera burleta,- ji.ji,ji...!
  Aquell "ELL" em va fer reviscular. Allà el tenia dret, mirant-me de fit a fit, amb la camisa descolocada, mig desbotonat i plena de taques. Un cos de bàrril amb uns braçets curts i prims i la seva cara plena grans i semble que té restes de menjar a la comissura dels llavis.
  Deu meu! menjar a la seva boca! Una idea explotà dins el meu cap. Tenia un mal gust a la boca i alguna cosa més. No pot ser bé, tinc menjar dins la meva boca, quin oi! Mentres ell seguia allà dret, amb un somruire melós, és va passà llengua per el llavi superior i em clocar un ull. Qué cony passa aquí? jo el terra fet merda i tothom s'han riu de mi! Llavors ho vaig veure, tenia una reacció enorma, que casi reventava els pantalons. Més enrevanat que un braç d'en "Rambo", quina vergonya! Els pocs minuts, arribà l'ambulància i l'espectacle continuar el carrer. Tot deu va venir a veure, com un malaït "alien" em volia sortir de la brageta.
  Ja de camí a l'hospital, tot semblava calmar-se. Ja més tranquil, vaig notar que tenia un paper a la mà, tot arrugat i suat. Era un nombre de telefon, Bob l'encarregat. Ja ho deia s'avia "Sa creu en es pits, i el diable en es dits" Collons i jo sols volia una hamburguesa! putes, quina fan qué tinc!

                                                                  FI

UN MAL DIA PER DEIXAR DE VOLA

Un dia més de feina, la tempesta de fa uns dies ha deixat un rastre de destrucció i sunya. Però avui, dissabte matí fa un dia molt agradable. Una de les poques avantatgés que té aquesta feina, és que puc berenar allà on vulgui.

  Trec el panet, avui sobrassada feta  des cunyat, a fer punyetes el colesterol, un dia és un dia. Segut damunt una pedra veig el paisatge. El cel apareix un convidat inesperat. Una au rapaç, no sé quin tipus era, d’allà on era no podia distingir. El pardal volava en cercles, ara veig el que vol, un colom.

   És com veure un documental den Rodriguez de la Fuente. La batalla comença, el colom esta fora de lloc. Ma sembla un falcó, el falcó es llançà en picat i colpeja el colom. Els coloms no ma son simpàtics, son les rates del aire, però em fa pena. El pobre colom lluita contra un enemic que en fa dos com ell. És com esta en un circ romana i veure un combat de gladiadors o una matança de cristians. El colom té els minuts contats, però ell lluita per viure un minut més. Devoro el boníssim panet de sobrassada amb formatge de Menorca. L’espectacle esta apunt de acabar, el falcó amb les seves  fortes urpes a agafat a la seva presa. Entre crits i espolsades hi ha plomes per tot i cauen a terra davant meu.

   Aquí és on la història dona un gir inesperat, el guió vola pels aires fet un nus de plomes. Les dues aus varen caure el mig de la carretera i com un llamp passa un cotxe i esclafar els dos bitxos. No em puc creure el que acabar de passar, ma atrac  per si puc fer res. Les dos animals en mort al acte, quina putada! Tot a passat  tant rapit, sols he pogut veure un cotxe deportiu de color vermell infern.  El meu cervell produeix una pel·lícula.  Un “pijo” de merda xarrant amb el seu mòbil darrer model. Els havia vist o no el mig de la carretera? Valent fill de puta!!!

   Ja ma veus a jo contemplant la desfeta, tinc un nus a la panxa. Què faig amb els pobres animals? Cap dels dos duu cap anell. No penso deixar els seus restes el negre asfalt,  per què uns altres cotxes els triturin les despulles. Tampoc ma agrada la idea de ficar-los dins una bossa de fems i acabin el femater de milà, tant el falcó i el colom tindrien el mateix destí. Els he replegat amb una pala i els he dipositat a la vora del camí. Ara formaran per de la natura per sempre. Sóc un idiota sentimental. Caçador i pressa descansen junts ala vorera d’una carretera de Menorca.  

   Per acabar, tinc la mala pensada de pensà. I si les aus tenien cries? Hi haurà més víctimes de aquesta història? Collons quin mal rollo.  Estic emprenyat! Segur que trobaré algú per descarregar la meva frustració. A mig matí em trop el típic “capullo” que no pot aturar a xerrar pel mòbil. Just puc em fic el seu costat. Li faig una seny amb la mà tocant-me la cara “quina barra” que tens. La seva resposta és aixecar l’altre ma i mostrar-me el dit índex, el de envia a la gent aprendre pel sac.

  Poc es pensava el falcó i el colom que tindrien aquest trist final.