PEDRO "PERICO" LA ROCA

PERICO LA ROCA

El nom de Pedro ve de la paraula pedra, els Pedros , Peres i pericos que conec són molt durs com roques. La gesta d’en Perico no estat sols per ser un home fort físicament i mentalment. Les paraules constància, coratge i una voluntat de ferro no són paraules regalades són el fruit de molt de mesos de entrenament en solitari, de robar temps a la família i els amics.

El camí de cavalls fet sense etapes, és un repta que pocs en aconseguit fer. La ruta té molts d’enemics amagats, macs de tota mida, costers impossibles i el mes de juny un dels més perillosos “el general calor”. Una calor humida que et fa suar i té deshidrata a cada vogada, la fina pols del camí es fica dins la boca i fa multiplica la sensació de set.  Mentre un sol de justícia vigila cada passa que fas, et crema la pell d’una manera suau com una acaricia.

Com té vaig dir, ho aconseguiràs però patiràs. Els moments de fallida són horribles, el món sen sorrar el teu voltant, res té sentit, el cansament acumulat et fa dubtar de tot. No tens gana no tens set, què faig aquí?.Quan el més fàcil és deixar-ho anar,rendir-se.  Però no, ha hi persones que no saben de on treuen forces i la decepció sa tornar il·lusió. Un poquet més, metes curtes, fins aconseguir arribà a la meta.

La bicicleta és un esport onanista, solitari ningú vogar per tu i el actor principal és el ciclista, qui sen dur la gloria i els pals, però en de fer un reconeixement  el grup de avituallament que en ajudat a fer possible aquesta aventura. En Pere “extrem”  en Jaume Seoane ,Tiago Ametller. Estat tot un honor poder veure i participar de la teva victòria.  La enhorabona Pedro, gaudeix del moment.      

GR-223

GR-223  CAMÍ DE CAVALLS I DE MÉS D’UN BOIX.

Una pregunta que em van fer moltes vegades era perquè havia fet  aquesta aventura?

Lo que vaig fer tenia poc de prova esportiva i molt de fugida espiritual. Desprès de la llarga malaltia terminal del meu pare, de moltes nits en vetllà i d’un desgast mental. El cos em demanava una neteja emocional, com no hi ha doblers ni temps per anar a fer una setmana a un balneari i prendre les aigües medicinals, anar a un bar de motoristes i fotre quatre punyades, ja no tinc edat a més mesquinets ells no tenen cap culpa de les meves bogeries. Lo més econòmic era agafar la bici i partir a vogar.

Des d’un principi la idea no esta ben planificada, tothom ma deia primer fer el nord, pues no, jo el sud, marxa de bon matí, pues no, a les 5 de la tarda. No portava el avituallament necessari i sobre tot no haver entrenat massa per aquest repta.

En pel(sense roba) pes 72 kgs. Amb tot l’equip pujava a 84 kgs més el pes de la bici uns 10 kgs més.  Per anar envair un país, de menjar n’hi va haver de sobre, ara l’aigua va ser un problema, bonó tot a punt. Sense suport tècnic ni logístic, sense GPS ni compta kilòmetres, simplement amb ganes d’aventura. 

Ara us contaré unes anècdotes que em va passar en aquell passeig. Just partir arribant Alcaufar, surt del caminot per agafar la carretera, un camió gran es prou lluny per poder travesser sense perill, però el xofer del vehicle comença a tocar el clàxon de manera frenètica. Cony que te vist, gilip...!!! Quan va passar al meu costat em va fer gestos amb la mà, Joder era en Felipe company pocavergonya des darrer que tanqui, li torn la salutació.

Quan deixava en darrera sa Cala del Alcaufar, camí de sa torre, una persona m’ha apareix al meu davant, ma dona la esquena, aquella figura ma resulta familiar, molt familiar, el viarany fa diferents girs a la dreta i esquerra, la persona en qüestió desapareix i apareix, el cervell no pot comprendre el que veuen els ulls. Em fic un poc nerviós, surtin de la petita marina, a camp obert, lentament  m'acost aquell home misteriós. No hi havia res de paranormal, la persona que en va fer córrer una rampa pel la esquena era el meu conco, el germà del meu pare, per açò aquell perfil tan conegut, casualitat? Van xarrar uns minuts i vaig seguir camí.

La darrera persona que vaig veure amb ull de sol, per Binissafuller, va ser en Tino, un veterà EDQT. Em va demana  ha on anava, jo un poc avergonyit vaig contestà que a fer una volteta, en va mira de dalt a baix, i en va dir – Vas molt carregat per fer una volteta? Una vegada descobert li vaig dir la meva idea,- estàs grillat?Em va desitjà sort i vaig seguir cap a ponent.

Molt tranquil·lament anava fem camí, el sol començava a juga amb jo a fet i amagar. Enmig de Calan Porter i Son bou comença la fosca. Telefono a sa dona, li dic que tot va bé, no volia cridar a ningú més, però vaig dir a un amic que li faria sabre si marxava. Telefono en Tiago comandant en cap des EDQT.( Es Darrer Que Tanqui). Però abans amic que una altre cosa. Com ma imaginava el deix intranquil i com ma diria en sol dema, va passar una mala nit, per culpa meva, en va sabre greu.

A la Cala San Llorens el mant de la nit ho cobreix tot, no hi ha lluna, esta més fosc que sa regana del rei Baltasar. Una petita llanterna i la meva capacitat visual amb una gran experiència han sortides nocturnes ( Una única sortida en tota la meva vida ciclista, no veia una vaca a dos metres, com ara narraré )

Pas per Son Bou casi desert, baixant cap agafar el camí en direcció a Talis, no veig i no m’han record que hi ha una barrera de ferro amb uns barrots primets. Els meus reflexos de moix en salven d’una bona bleda ( sort des frens de dics, si no hi deix les dents allà) San Tomàs és una urbanització fantasma, no hi ha res obert, ni una persona pel passeig, son les 12 de la nit.

Entre Binigaus i Cala Mitjana hi ha un bosc ben espès, el vent començà a fer tremolar les arbres i les branques fan una renou grinyols de dolor. Per sort no tinc cap temor, gràcies el meu passat de soldat d’infanteria (Un poquet a collonadet si que anava) Mussols i tot bitxo nocturn es fan sentir. Un poc desprès de Cala Galdana em top amb un ramat de vaques, ben el mig del meu camí, no puc passar per cap lloc més. Com un bon pagès, crit als dormits animals –EAH! EAAAH!! VAQUES!!  Res ni cas, lis llanço unes pedretes sense ferir-les, per fi comença’n a borinar de molt, mala gana. La meva sorpresa és quan una presumpte vaca em donà el cul i li veig uns enormes testicles. El animal esta emprenyat i bufa de manera sospitosa, pas d’una manera ràpida cap a una barrera salvadora i sempre mirant de coa d’ull el brau ( Quin torero es va perdre el món, ja, ja...).

La ruta va cap a Macarella, però abans una pedra emboscada n’han ja perdre un bidó de beguda (que lamentaré més endavant) i la petita llanterna es desfà, per sort amb una pila manual puc reconstruí la llum.

Damunt las 3 hores de la matinada crec veure un expedient X. Unes llums molt brillants venem directes cap a jo, estic segur que em faran terribles proves metges com un tacte rectal. Quina  sort no son extraterrestres, son un parell de corredors que entrenen (quines hores de córrer, estan pirats!) Parlem uns minuts, ells també estan sorpresos per trobar un ciclista per aquell lloc i aquelles hores en que ni les senyores de moral distreta fan feina.

El tros de la costa sud de Ciutedella  sa na fa llarg, el vent del sud s’han enfortit, fa un oratge desagradable i els esquitxos del aigua de la mar ma taquen las olleres, una olor a peix podrit, restes de la valella. Casi no puc colcar i no faig més que entropessar amb pedres i a la vegada mira de no perdre de vista el camí. Així i tot tinc la oportunitat de entrar dins un fortificació de la guerra civil, cosa que quan vas en grup no puc fer. Esta molt ben fet, penso amb els homes que van fer anys allà vigilant la costa d’una possible invasió, son las 4:30 de la matinada.  

Ja soc a Calan Bosc, cap d’Artrux son urbanitzacions fantasmagòriques, l’albada comença ja de camí de Ciutadella. És un dia acubat, no és lluminós, però es lo que hi ha. Un gran error que vaig cometre va ser no crida a la meva germana per avituallar-me d’aigua. Damunt las 7:00 crit a sa donar per donar-li noticies meves, estic un poc cansat però segueix-ho endavant. Rep un missatge den Tiago per saber com baix. Ens criden per el mòbil, hem diu que a passat una mal nit pensant que ma podia haver succeït colca cosa, com hi ha una llegenda que diu, que hi ha unes amazones sueques bisexuals que capturen pobres ciclistes sols i som obligats a fer sexe fins deixar-los secs. Li dic que no es preocupi, la meu concentració és total. També hem diu que un company des grup es per Ciutadella i que li dirà lo meu. El cap d’una hora hem crida el company, és en Pedro alies en Pericó, que mereix una ressenyà especial.

Dins les diferents categories del grup EDQT en pericó seria de la élite triple A. Un mostra de la seva qualificació, ell sa esta entrenat per fer el camí de cavalls integral. Cada dissabte des de fa molt de mesos sol sortir a fer damunt les 4:30 de la matinada, ho be agafa carretera fins Ciutadella i fa camí de cavalls, nord o sud de tornada, ho el contrari. Faixi fred, vent, aigua i sol, cosa que jo no he fet mai. Ho té tot calculat i mesurat, temps, menjar, aigua ben igual que jo. A més és un bon company de ruta que sempre té una mà d’ajuda si tens un problema, no fa valer la seva condició d’élite per deixar els menys forts endarrere. Com caràcter i forma de veure la vida tenim moltes similituds, té una personalitat molt marcada i s’estima el grup, açò li provocat més d’un conflicte dins el grup.

Em va demanar si em podia acompanyar, -es clar que sí però te avorriràs amb jo. El començament de Cales Piques ens trobem i marxen junts a fer la costa nord. El nord de Menorca no te amics, la costa a estat martiritzada per la tramuntana, que la fa salvatge i polida, com més fatigat estàs més preciós sa tornar els meus ulls.

Una de les meves obsessions és fa realitat, la falta d’aigua. En Pericó en brinda la seva però no la puc accepta, és qüestió de resistència i honor. De camí el Pilar el company ma diu que aquí hi ha una font però no sap si és potable. Serà hora de provar-la, tenir set és una putada, sense aigua el camí sa tornar un infern verd i marron. L’aigua és bona almenys a jo m’ho sembla, és més crec que en donar forces em fa més jove i em creix el cabell, he trobat la font de la eterna joventut?

La ruta donar per fer un parell de bromes, con dir-li el company que ma esta frenant i que em farà acabar tard. El tindríeu que  haver vist baixant i pujant per llocs que ni les cabres. Un altre acudit era dir-li Pericó em poses un poc de crema hidratant el entrecuix, ell contestava “antes vas a morir”. La veritat és que tenia el cul com si hagués anat a Xueca a celebrar el dia del orgull Gay.

El tros més dur és dels Alocs a Cala Calderer a Cala Barril són les 14:00 h. El sol ens castiga, la fatiga em passa factura, estic un poc merejat. Ja no se on comença la bicicleta i on acabà la persona, la motxilla em fa unes llegues els ombrós, em sembla que no duc casc, en realitat sí que el duc posat. Dies desprès de haver acabat la volta, tenia la sensació de dur el cas clavat el caparrot. En Pericó em fa fotos, no se si li vaig dir que sí em feia més fotos li ficaria la càmera allà on ha jo ma picava molt. Així com vaig poder varem arribar a Pregonda, el company xerrava amb la gent que trobem pel camí. Ens demanen  - De on veniu? De Maó! Deien nosaltres, una vegada sabien els “detalls” no so creien. Bini-mel·la, Cala Mica, platges casi desertes, a Cavalleria menjo i bec alguna cosa que em fa casi vomitar (redbull, barreta energètica i un plàtan). Quan arriben a Tirant prenc la decisió de posar peu a terra. Ningú neix per perdre però hi ha gent que esta més acostumada a la derrota. A platges de Fornells en Tiago ens treu camí, porta aigua, aigua fresca, que bona va ser! Per fi arriben a les barreres del camí que porten a la mola de fornells. Na Magda (sa dóna) ma espera, son las 18:30, 145 Km. 26 hores i 30 minuts de la meva partida, la aventura finalitzà. No vaig assolir la meta però vaig castigar el meu cos i veure que el patiment mental és molt pitjor que el físic. Tant sols vaig poder donar les gracies a nen Pedro i en Tiago ( i una cervesa per en Pericó)

Haurà un pròxim intent? No ho se, estaria bé intentà  fer-la amb 2 o 3 amics més.                                                                                          

EL DIA DEL PARE.

Escoltant un programa de radio, on la gent contava fetes relacionades amb el dia del pare. M’han cridat la atenció tres histories commovedores i tendres a l’hora.

La primera és de una filleta d’uns 8 anys, a la classe van fer una proposta, els nens tenien que portar la quantitat de doblers que poguessin aconseguir per els seus propis mitjans. Com sol passa tots els nens van portar diners que els va donar la mare. Menys una nena que va aconseguir per si mateix una petita quantitat de diners. Tots els fillets van compra colònies, corbates i altres articles de valor mitjans. La nena tant sols va poder aconseguir compra un bolígraf “BIC” un llapis “STAEDTLER” i una goma de borra “MILAN”. La nena va donar el regal al seu pare amb un estoig  fet amb un tros de tela i és va posar ha plorar. El pare amb molt d’afecte li va dona una besada el front. M’ha agradat molt, sempre ho portaré amb mi.

Fa un any aquell pare va patir un infart fulminant i va morir. Entre les seves pertinences hi havia un estoig de tela desfeta pel pas del temps. El seu interior un boli, un llapis i una goma, com el primer dia.

La segona història que ma impressionat, és la d’un nen de 10 anys, que va voler fer un regal el seu pare. Dins el porquet tant sols hi havia 125 pessetes, açò no va ser impediment per fer un detall el seu pare. Va baixa el bar de sota de casa i va comprar un panet de callos i una coca-cola. Tot ufanós va donar-li la comanda el pare, el home tot content és va menjar el panet i la beguda.

Uns quants d’any més tard el nen va tornar un jove, sen va adonar que el seu pare no li agradava el panet de callos ni la coca-cola.

La tercera aventura és de tres fillets que havien perdut la mare de molt petits i el pare va tenir que fer molt d’esforç per tira cap el davant. El pare feia feina de representant i sempre anava ben mudat. Els petits volien fer-li un regal, van comprar tres pastels i van esperar darrera la porta que arribes el pare de la feina. El home va arribar cansat a la porta de casa, va girar el pestell i els poca vergonyes van llançà els dolços el despistat pare. Què va fer aquell home? Sense perdre un minut va tornar el atac, entre rialles i alegria es van divertir aquell dia del pare, desprès va tocar fer neteja, però açò és una altre història.

No sempre els grans regals son els més recordats, els petits detalls duran per sempre.

ANNA FA 18 ANYS

JODER COM PASSA EL TEMPS!!!

Avui fa 18 anys que va néixer la filla. Feia 5 anys de casats,vam pensar que era hora de fer creixa la família,  perquè no proven de tenir un fill? Jo pensava que açò de fer fiets era  més difícil, però no! On pos el ull, fico el espermatozoide i prou, aquí finalitza la nostre feina, tot lo demés és ajudar a la dona en lo que sa pugui.

Sa mecànica de fer-los és molt fàcil fins i tot agradable i divertida. Quan té diuen “Es teu embarassats!” Una suor freda té passa per la clatell. Hòsties que en fet? Per conduir un cotxe fas un examen, quan compres un televisor tens un manual d’instruccions, però una criatura ve  sense res, ni un codi de barres!

Un polit dimarts dia 15 de març a les 14:05 treia el cap a na aquest món n’Anna . Va ser una experiència única, tot lo que pugui dir sempre cera poc, un moment màgic i emocionat. Aquell esclat felicitat i vida fa que m’han recordi d’amics que no van tenir tanta sort. De la felicitat i esperança van passar a la tristesa i desolació. Uns amics perdrien el nadó pocs dies de nèxia, uns altres el fill vindria amb una minusvàlia i  els darrers, la mare que moriria  en el part. Per cert no son fets del segle XIX son fets reals de finals del segle XX i principis del XXI, uns records per ells.

Dels moments del part tinc uns records molt clars, la dona em va regalar  uns insults i blasfèmies, com una posseïda que cridava que no la tocaria mai més, i ha més tenia una força increïble, em va agafar la mà i la va esprémer com una taronja, redéu quin mal. Aquella no era la meva al·lota era “La niña del exorcista”

Començava una nova aventura, una nova vida i tot per fer. Es mal de fer ser pares, hi ha dies que penses que no ten sortiràs, i altres que no teníem preu. Quan comencen a caminar, xarrar i ha fer preguntes, Perquè? De tot. Una persona em va dir, “al·lots petits problemes petits, al·lots grossos problemes grossos” una veritat com un temple.

Quan jo estava a punt de fer els 18 anys, tot m’ha semblava que seria collonut i feria lo que voldria, no va ser així, és més si feia alguna animalada en jutjarien com major d’edat. Els joves de avui també es pensen que son els reis del “mambo” pobrets!

Com és la filla? És una estudiant molt bona i disciplinada, amb un caràcter fort, i guapa, que de dir un pare! “La pija”com li diem carinyosament, sempre va ben aclarida. Qui ho anava dir, jo heavy martell i terror dels “pijoteras” tindria una filla “mega-guay”.

Ara que s’ha acosta l’hora de triar el camí, tenim que tocar a les portes de la universitat . Aquest mateix any una altre Goñalons marxarà estudia a fora de Menorca. Tindrà les mateix oportunitats que els demès? Poden els pares donar-li la oportunitat de estudia una carrera, què té més que guanyada i merescuda? Tindrà la filla de obres, treure la carrera que ella vulgui?.  Per part nostre farem lo possible perquè tingui una oportunitat, si en de vendre la anima el diable modern (bancs) ho farem. Com li deia el pare, quan el ajudava els darrers mesos de la seva vida, “si no ho fas pel tu pare, per qui ho faràs?” Ara toca ajuda a la filla en una experiència  apassionat, “Si no ho fas pels fills, per qui ho faràs? No confien que el nostre esforç sigui reconegut, el final ells en de fer el seu camí.

Que aquest aniversari el recordi amb senzillesa i alegria, acompanyada de família i amics.                          

TAP-ONES

TAP-ONES

LA GENT CREU EN LA GENT.

Les humans som animals socials, i no sols necessitem viure amb els demés, si no que a més o damunt de tot anhelem ser compresos , es dir, ser capaços de comunicar amb els demés.

Perquè? La bellesa no sembla tan bonica si no és pot compartir? I una idea? Com puden ajudar als altres? Sense casi adonar-nos hi ha la vegada tenir consciencia social.

Fa unes setmanes una amiga em va fer una reflexió, si m’havia donat conte de que per molt de llocs hi havia uns recipients per dipositar taps de plàstic. Perquè eren? I perquè taps de plàstic? Sàvia que era per replegar doblers per una filleta malalta.

L’Aitana és de Tarazona (Zaragoza) Té 11 anys, li agraden es macarrons amb tomàtic, passejar en bicicleta, fa poc a descobert el plaer de la fotografia. Fins aquí tot normal, però va tenir la desgracia de néixer amb una cardiopatia congènita que li afecta el cor i els pulmons. Estat sotmesa a 9 cateterismes i tres intervencions quirúrgiques que han tractat de reparar les seves dolences.

Fa 3 anys la medicina espanyola va dir que no podia realitzar més operacions. Sols un hospital infantil de Boston (EE.UU) podria fer las intervencions, però valia molt de diners.

Aparti d’aquell moment va comença l’aventura de recollir taps de plàstic, quan va comença la campanya  de replegar taps, l’Aitana aconseguit mobilitzà 10 milions de persones i aconseguir més 325 tones de taps.

Però  l’Aitana  no esta sola en la desgracia, na Sara (Alcala de Henares) amb una rara malaltia degenerativa. Na Sonia (Orense) amb una altre rara dolença (Ataxia telangectasi) També Aitzina, Mikel i Garikoitz (País vasc) amb la mateixa malaltia que na Sonia, i més la llista és més llarga.

Si la tona de taps es paga a 200 €, una casa mitja pot replegar 5 kilograms ( que són molts de taps) El kilogram surt a 20 cèntims per 5 kilograms, una casa  amb molt d’esforç i mesos aconsegueix 1 €, val la pena tanta feina per tant pocs diners? No seria més fàcil donar 5€ que equivalia a un bocata  i un refresc. Perquè no ho fèiem? La resposta pot ser que no ens refien de donar doblers, estaïn tant farts de que ens robin, que ja no ens creien res, per açò encara que és més laboriós no tenim por a que ens estafin i de passada reciclem.

Si no fos per la gent senzilla, la gent que té una consciència de poder ajudar els que tenen una desgracia, molts de aquests infants no tindrien cap futur. Però qui podria donar un de veritat, no ho fan, és més et posen el peu al coll quan no pagués les comissions. Qui deuen ser? Són als qui tenen el poder de veritat però en l’ombra. Les bancs i caixes, que no els tremola la ma ha l’hora de firmar desnonaments i fotre al carrer famílies senceres, tant tinc tant valg.  Aquí no hi ha caritat, aquí hi ha beneficis, tinc que aturar m’has tic posant de molt mala hòstia.

El qui pugui i volguí, que replegui taps i que una ona de taps pugui ajudar aquetes al·lots mal·lats.  

.

                     

          

A LA MEMORIA DEL PARE

A LA MEMORIA DEL PARE

Pa, em sents? Tornaràs a obrir els ulls? Tornaràs a parlar-nos? Tornaràs a veure a la mare? Veuràs créixer els teus néts? Pa, descansa, és l’hora de deixar de lluitar i de patir. A força d’anar d’hospitals i de metges arribes a saber de malalties i de medicina, però saps més de sentiments, de pors, de temors i d’esperances, fins que la meva ànima vessar per culpa d’ells.

Morir es desaparèixer físicament, però romandre en el record dels que queden. Tal vegada no sóc el més indicat per fer un homenatge al meu pare. Aquestes lletres desordenades volen ser un crit de ràbia en silenci, unes llàgrimes seques a una persona senzilla.

Que fàcil és dir ara que era el millor pare del món, però no seria veritat, tenia virtuts i defectes com tothom. N’Abundio era fill de la derrota, que va néixer en el se d’una família humil, el famós any 1939, en un fred i famolenc mes de gener. El seu pare, un perillós forner republicà que va ser empresonat al poc d’acabar la guerra. L’avi ens va contar històries horribles de la presó, de que els homes eren un llops sanguinaris, que eren capaços  de fer coses terribles per salvar la pell. Aquells eren dies de traïcions, de revenja i d’odi, tot aquell patiment el van  fer ser una persona dura, desconfiada i amargada on els seus fills sofririen una infantessa i joventut  de mancances i tirania. Poca escola i molta feina per uns pocs cèntims, que donaven integrament al seu pare.

Una paraula que compleix la boca, feina, feina i més feina, com diem a Menorca “ Fa més feina que un ase” De molt jovenet es va casar amb una guapíssima perruquera, n’Ana Maria “sa rotja” .Com una típica família dels anys 60 varen tenir la parella, jo en Vicent el 1966 i la germana na Constanza el 1971. Sempre fermat al treball, va arribar a fer feina de forner i de bisuter  a l’hora, cotitzant el màxim per quan fos vell, quina ironia.

D’ideals d’esquerres i sindicalista militant, quan no era fàcil lluitar pels drets dels treballadors, molts dels drets i avanços que gaudim avui en dia són gràcies a persones com ell que lluitaren en gran tenacitat per aconseguir-los. Fins que un dia una fatídica paraula va trastocar  la seva vida: “CÀNCER”. Durant 17 anys hi va haver operacions , radioteràpia, quimioteràpia , dies, setmanes i mesos de dolor i aguantar un poc més, però demà serà un altre dia per tornar a la lluita. El final la malaltia  a vençut, però li a costat molt, de manera cruel anat debilitant les defenses, com si fos la presa  d’un castell, poc a poc, xanu, xanu, dia darrera dia, destruïa la persona física i el final que queda de l’home?

Ara és el moment de recorda lo bo, com un granet de sorra es perdrà dins la mar. Els seus consells  eren clars i senzills, ser responsables de les coses que fèiem. Una frase que me va quedar a la memòria durant la meva joventut era “Si saps beure, has de saber pixar” és a dir, si anaves de trot i el dia següent tenies feina tenies que  anar-hi, sense remugar. Si donàvem la nostre  paraula a algú, allò era sagrat, no hi havia contracte més valuós que una estreta de mà i mirar als ulls a la persona que donaria al nostre ajud. I la llisó més important, ser lliure, sa llibertat de pensament, la llibertat de triar el nostre camí. La llibertat no és pot tocar, és un estat de benestar, el no haver de baixar la mirada ni posar-te de genolls davant de ningú,  avui ens pensem que açò de la llibertat és de franc.  

Tal vegada va ser un poc dur amb jo, el seu pare no el va tractar en massa bé. Ell va intentar inculcar disciplina, la disciplina és bona, endureix als homes, però de vegades  et deixa ferides males de curar. “Els al·lots no ploren, açò és de filletes”. Aguantar el dolor físic i l’emocional,  anar de dur per la vida et dona una personalitat,  alhora d’expressar comencen els problemes i els bloqueigs.

No voldria deixar-lo com un ogre, res més enfora de la realitat, era molt d’anar de xauxa i de veges. Anècdotes i animalades  ens ha fet veure una persona alegre i divertida. Un parell d’elles em venen al cap, la primera en plena joventut. El pare feia feina de forner i va anar a una festa de casa i va portar una ensaïmada de regal, en realitat era una merderada tendre de vaca amb un bany de floretí. Quan van clavar el guinavetó una pesta fastigosa va entabanar tota la casa, van haver de sortir per cames de la festa. Un sense fi anècdotes,  com fer creure a un company de feina que feia mala cara i com era un poc aprensiu va acabar per anar el metge? Una de les darreres que vaig poder saber era que la gent sortia de marxa, a la matinada anaven al forn de ca’n senyalet a comprar pastes  acabades  de fer, totes les joves que entraven dins el forn sortien en manotades de farina pel cul, era un “cachondo”.

Quan l’horitzó de la mortalitat s’aproxima la desassossegant idea de que es perdran tots els coneixements que hem acumulat durant la vida. Llibres llegits, pel·lícules vistes, músiques escoltades, pensaments i emocions, desapareixeran sense deixar cap rastre al morir. Som com una bufoga de sabó que esclata.

Sa vida és per viure-la i no per patir-la, una vida que et pesa i fa patir als teus sers més volguts no és vida. Però sempre et tindren en la memoria i el cor  

               

SES FUSTES DES CAVALLET

Fa un temps un amic em va donar una jugueta rompuda, era un cavallet de fusta, estava totalment desfet. Va quedar arinconat dins sa cotxeria, fins fa unes setmanes vaig tornar a veure un farcell de fusta descolorida.

Desprès de analitza el material, vaig arribar a la conclusió que la seva restauració era molt difícil. Els dies de gloria havien passat, les hores de diversió i trotar per les mans dels fillets. Era ara estelles camí de la foguera, ho potser encara tingui una darrera oportunitat. Com un falsificador de diners, copi-ho el model, intent millorar-lo.

Mentre tall, llim i mont, els problemes que tinc el cap se’n van a fer una volta. Has final estava fabricant una joguina, sense voler vaig fer memòria. Quantes joguines em tingut? Quina va ser la més estimada? A casa no hi havia moltes pessetes per juguetes, però sempre els reis duen coses i alegria. Record un fort de fusta amb vaquers i indis, quines batalles! També un fusell que disparava unes bolles de color groc, no hi havia test o quadro que patís la meva bona puntaria, fins i tot la meva germana era objectiu, però la punyetera no aturava i era mala de ferir.

Madelmans, Geipermans, Arganboys, exin castillos, la meva germana tenia Nancy, barriguitas, nenucos, cuinetes, tots tenim la nostre favorita.  Mentre don els darreres mans de vernís, estic segur que aquesta joguina donarà moltes hores de felicitat, seria pretensiós per la meva part pensar que el cavallet de fusta seria el millor de la seva vida. Compatir amb la tecnologia dels vídeo jocs és impossible, però segur que tindrà un bon record, sense piles, ni cables tan sols la imaginació, pura sense lligams .La imaginació és la millor joguina, un pal era una espasa, una capsa de cartó era un castell. Qui tenia una bicicleta era un “niño bien”. Si els pares del “Izan” volen posaré una foto de ell.                      

Has qui tinguin fillets petits, que'ls aprofitin perquè creixen molt ràpit, dies con avui son mals de repetir.