VENJANÇA PUDENTA

Hi ha fets que van passar anys endarrere que per la seva poca transcendència son casi sempre oblidats. Però dins d’aquest grup hi ha un petit nombre de històries que en fugen del oblit, perquè eren gracioses i solien tenir un sentit de moralitat.

Aquesta feta que os narraré la vaig sentir d’un home gran ja jubilat, que ja fa temps que no hi és en nosaltres.

Com sabeu   Calan Porter és una de les platges més visitades i turístiques de Menorca. Però el que no tanta gent sap és que el seu darrera hi ha el barranc que li dóna nom a la cala i el prat amb una gran zona de conreus. En l’actualitat i passa un tram del camí de cavalls. On un torrent d’aigua dolça dóna de beure a la gran quantitat d’arbres fruiters. Jo tinc la sort de haver passejat per aquell lloc, d’anada i de tornada, de matí i de capvespre, amb lluna i sense, d’hivern, de primavera, d’estiu i de tardor, en pluja i sol, i sempre m’ha semblat diferent.

Les ombres juganeres és fan i és desfan mentre el sol passa sense aturar-se per fer un poc es xafarder i dóna un poc de llum a recons humits i tenebrosos.

La feta va succeir als anys 70 quan el turisme començava arrelar en força a l’illa. Era primavera i el barranc de Calan Porter estava en flor. Uns dels fruits primerencs son les cireres, a poca gent no li agraden, bones de menjar, dolces  amb un puntet àcid, embriagador i eròtic, és mel!

El que poquetes persones han fet és cuir les cireres dels arbres, és una labor laboriosa i cruixidora. Aquí surten als dos protagonistes de la història, un vell pagès i un jove missatge. Feien feina el prat recol·lectant les cireres, eren mans expertes i ràpides no hi havia temps per romanços. De bon matí havien començat la recol·lecció, amb una escala de fusta per agafar els fruits antes que els pardals piquin les cireres.

En Bartomeu era l’amo vell, era un paio de gran ossa, alt i fort amb cabells blancs, tenia uns 60 anys, però n o ho semblava, no era massa xerrador,   deia –“Per dir bajanades, val més no dir res!”  El pagès jove era en Lito, no tenia als 18 anys, no li agradaven les feines del camp , ell volia jugar a futbol, viatge sortir d’aquell món que el estrenyia i asfixiava, magre com una canya fal·lera. Ell ha diferencia del seu company xerrava pels colzes. 

Les matinades eren fredes, però amb una feina de tant de moviment prest feien una bona suada, omplien les caixes i les apilaven a la vora del camí per carregar-les a un dos cavalls furgoneta nova de trinca. Era un dia més de feina avorrit, metòdic, només era feina, fins que va ser l’hora de carregar la cuita de matí, oh, sorpresa! Havien desaparegut dos cistells plens de cireres, visiblement emprenyats per el robatori de mig dia de feina, flastomaven i renegaven de la seva mala sort. Els poques vergonyes havien fet una bona menjada, havia pinyols per tot.

Una cosa va cridar l’atenció d’en Bartomeu –“Em sembla que algú a deixat una cosa interessant” En Lito intrigat va demanar – “Que putes és açò?” El vell pagès el va agafar amb suavitat i li va mostra el seu company. –“Açò jove amic és una dentadura postissa” El rostre d’en Lito va ser d’esglai i de fàstic –“fill de puta!” Va agafar una pedra amb ganes de esclafar aquell conjunt de dents, en Bartomeu el va aturar.-“ No frisis tant, pensar un poc!” Parlant poc a poc. –“ La persona que sa deixat “açò” tornarà a cercar-lo” En Lito el va interrompre sense pensar. –“Ah, és clar quan torni li feren pagar les cireres o cobrarà !” En Bartomeu intentava calmar-lo –“ No siguis animal home, el que feren serà!” Però en Lito no enraonava. –“I si no paga li fotrem pel cul la puta dentadura!”         Cansat de sentir beneiteries del seu company en Bartomeu agafar un antic diari  Menorca, el dipositar el terra es desfermar la corda que feia de cinturó i és va baixar els pantalons i els calçotets i davant la mirada atònita d’en Lito s’ajupí. Amb un sonor pet i tot seguit va fotre una cagada alliberadora , va agafar la dentadura postissa i la va posar damunt de la merderada pudenta. I el va deixa en el mateix lloc on l’havien trobada. En Lito no podia entendre res         -“Per què?” El vell pagès amb un somriure malèvol li va dir. –“La venjança a de ser en la justa mesura” En Lito no n’han estava massa convençut, en Bartomeu ho tenia clar, aquells cireres robades sempre tindrien un mal gust de boca pel paio de la dentadura.

Van carregar les caixes de cireres que quedàvem i van marxar. El dia següent la peça dental ja no hi era, va ser un dia dur de feina però els dos pagesos van riure tot el dia.           

 UN DIA A LA PLATJA … NUDISTA.

No sé si la gent esta per masses alegries, però intentaré fer riure el personal amb unes anècdotes de cuita pròpia.

Quan vas a la platja de fillet, és molt divertit, castells de sorra, jugar a futbol amb els amics i hores dins l’aigua. De jove és una passada, castells de sorra, jugar a futbol amb els amics, unes cerveses fresquetes, amigues per intentar jugar a... i hores dins l’aigua. 

Les histories que escriure són reals per impossibles que os semblin. La primera vegada és la que més costa, ja t’has posat en bolles pel vespre en una de les moltes festes de poble de Menorca. Acabes en una platja propera del lloc festiu amics, amigues i desconeguts tots en pel dins l’aigua. Per refrescar-nos la gran calorada i per fer baixa els nivells d’alcohol, bonu i també amb intencions malèvoles, qui no a somiat amb fer una orgia romana, jo no es clar!

De dia la cosa canvia és més relaxada més seriosa, en comparativa el vespra era un desgavell. Una vegada un amic que no diré el nom, tenia molta calor i va sortir de la tenda  de campanya per aliviar-se la xafogor. I com la mare el va parir es va llançà el aigua, amb la mala sort que les seves parts van caure damunt una medusa, els crits de dolor van ser grossos i va tenir que anar veure a la seva doctora amb una inflo bestial.

El dia és més feixuc, un cop arribes el pàrking, agafes tots els trastos sombrilla, nevera, bosses amb revistes, llibres, pales, pilota, radio, careta, patos, cremes i la motxilla amb el menjar, patates, llaunes, bocates i fruita no pomes ni peres si no síndries i melons i tot açò per fer el dia, per anar de acampada era tota una infraestructura militar. Anar d’acampada es mereix  uns capítols a part. A la ido  tira tira, mentre camino vaig pensant que voren primer musclo o salsitxa, putes salsitxa de Frankfurt. Mira per on un home de color, au un negre con un castell de gros esta sortint del aigua, ara voren el mite  de la “gran superioritat” de la seva raça. El moreno surt de la mar amb gran sorpresa veig que en mig de les cames té una anaconda monstruosa que li arribar els genolls, el jove se’n adonar que es observat i quan ens creuen en mira i en dui –“Que pasa tio, no se te pone pequeña con el agua fria del mar” Petita tu! Jo sols volia que l’al·lota no ves aquella “cosa” crec que no ho vaig aconseguir.

Per fi troben un lloc que agrada a tothom que ja és difícil, que no hi hagi algues, ni mirons, ni fillets que corrin i tirin arena. Els mascles munten les sombrilles  i amb un tancar d’ulls en bolles i el aigua, desprès de una estoneta venen elles de una forma subtil casi invisible. Aquí comencen a fer tocaments i uns “besitos” fins que et aturen els peus – “No, aquí ha hi massa gent, me’n vaig a prendre el sol” Jo també sortiré del aigua, però no puc sortir si no vols que les gavines es fiquin damunt la barqueta que surt del cos i començ a nadar com un atleta olímpic amunt i a baix, la gent de la platja pensen “mira aquell palló, quin esportista, i les amigues de la dona li demanen, li agrada molt nadar a nan Vicent, i ella amb un somriure maliciós diu, no es que esta enravenat, i totes es foten a riure de jo. Una vegada batuts totes les marques de natació en versió empalmat em faig el mort, però la pilleta té vida pròpia i també surt a respira, flota con un jonc. No passa res si ets en fora de la vorera però la corrent té atraca a la platja i el personal que passa per allà dui “mira dos calbs junts” i per més conya tot insecte que vola va a posar-se a la punta.

Un cop era el aigua amb una altre parella i vaig veure que per la vorera de la platja caminava una pel roig (peliroja en castellano, vale) totalment nua. Com un llamp en vaig fotre a córrer cap a ella per poder veure si era real que tot era pel roig (Sí ja ho ser sóc un troglodita primari) a pocs metres de ella em va agafar un estrebada muscular i vaig caure fulminat els peus d’aquella guiri esglaiada. Com un càstig diví per mirar coses prohibides, ah! ma oblidava tot era pel roig fins i tot les celles, vaig anar coix setmanes però va valer la pena sabre el secret de les “pelirojas”.

Ja em fet prou paperots ara un poc de solet, recony ja m’he posat arena el cul, bonu, bonu voren un poc con esta el patí, els mascles prets discutim damunt coses molt series –“Mira aquella quines peres!” les femelles contra ataquen –“són operades”  Amb una petita observació té na dones, i si estan allargades a la sorra les operades queden més empinades que sa costa de “Ruma”Açò a provocat més d’una situació de perill, si tens la desgracia de caure damunt una d’elles el mugró et pot treure un ull.   Mascles –“ Mira aquella quin cul”  Dames –“liposucció”. Sempre tenen la darrera paraula.

Què fèiem abans de dinar, dons un poc d’esport, si són uns quants, futbol si nos pales de tenis platja. Però amb els pantalons posats, mariconades les justes no sigui que en un xoc prenguem mal. El exercici físic combinat en la mar ens desperta una fam ferotge, perquè a la platja tot sembla més bo?. Els dones estan un poc molestes perquè el final els nens petits que als han tirat arena i més d’una pilotada en estat nosaltres els nens de cos més gran però de cervell adolescent. Cervesa fresca i llaunes, bosses de patates i olives, però les part púdiques tapades encara que sigui amb una tovallola, per evitar confusions entre tan de musclos i salsitxes de Menorca. No sigui con un dia una companya de feina estava menjant una bon tall de síndria amb les cames ben obertes. Encara que no vulguis els ulls van a la zona cero, però hi havia una cosa fora del normal allà baix, és movia, óstia  eren mosques –Eh... tens unes quantes mosques per allà baix! No les tindries que espantar? Ella tota tranquil·la me va dir –Si home! per què les putes mosques vaguin a la síndria. Jo vaig quedar sense paraula.

Desprès del merescut bocata un poc de migdiada on els músculs es relaxen un rot, uns roncós i qualque pet, quina humanitat! L’arena comença a passar factura, mig baldat i endormiscat, com m’ha agradaria fer un cafè! Ara toca jugar a truc, com jo no en sé, me’n vaig de exploració. Pantalons de camuflatge, la beca i xancles, veus de tot, per darrera les dunes de la platja més gran de Menorca hi ha molt de moviment, no se que hi deu haver? Per si de cas no hi guaitaren. El cap d’una estoneta de caminar em trobo el somni de tot bergant, veure en gran alegria i sorpresa que una jove totalment nua s’ha esta tocant per tot el cos i fet uns gestos de plaer. No pot ser, açò tan sols passa a les pel·lícules XXX, faig un reconeixement ràpid del lloc hi ha més gent i tothom es mira a na aquella desvergonyida. Però em mira a mi i riu però no atura de manyuclar, perquè tots els homes estan panxa per a baix? Ah!!! Es clar. Bonu ja que sóc aquí gaudiren del espectacle, però el instant al darrera meu sent uns crits, un element, una persona, una mescla entre un reporter de nacional geogràfic i en Torrente surt del seu amagatai, empipat per fer-li mal bé la panoràmica, amb una maquina fotogràfica enorme. Sembla ser que era un fotògraf professional de una famosa revista que compren alguns homes per anar el bany o el barber. Però no acaba aquí la història, amb el fotògraf hi ha dues models més i una maquilladora. Aquest cop son dues noies dins l’aigua i comencen els fregaments quin espectacle, el reporter els si fa les fotos a curta distancia. La gent no diu res mi es movien és clar  no pudien, van fer 15 minuts i van marxa, jo vaig necessitar un poquet de temps més i mira una parella de l’avís (80 anys) que prenien el sol  per poder partir sense sembla en Pinotxo.

Desprès de tot el dia el sol, és l’hora de marxar a casa, justament quan sa esta millor, replegar totes les trastos més el fems. L’esquena em cou vermell con un pebre i surt arena de tots es recons, el vespre és una tortura,  l’únic lloc que no et pica són les plantes dels peus, el matí som un zombi, divertit eh!!! Uns anys desprès al mateix més al·lots petits i poques femelles en pilotes, que en de fer així és la vida.                                                                       

QUÉ SÓC? SÓC UN ILLÒMAN!!!

QUÉ SÓC? SÓC UN ILLÒMAN MENORQUÍ!

Fa uns dies van venir un parell de mallorquins a la feina a cercar unes fustes. Tot era com cada dia, una feina més, comentaven coses banals fins que un d'ells ma diu. 

 

-Menorca és única, però té un problema, esta plena de menorquins.

En aquell instant vaig tenir que fer un esforç per no pegar-li una barrada amb un llistó que tenia a les mans. Estava emprenyat, com diuen ells tant sols eren dos, més joves i més forts. Perquè aquell comentari ofensiu? Posant cara de pomes agres vaig respondre lentament perquè ho comprenguessin. –Jo podria dir el mateix, que els mallorquins  sou uns corruptes i uns envejosos. Però no és bo generalitzà brètols i ignorants en hi ha per tota reu.

Van agafar les fustes i van marxà ni un bon dia ni adéu. “Aneu a fila”. Una vegada sol em vaig quedar rumiant. Som tant molestos els menorquins? Sempre demanen? No tenim dret al mateix que els nostres veïns? Des de sempre em estat els cosins pobres, els bàrbars del nord. El seu lema podria ser “Paga i calla” Els partits politics son uns llepa culs dels grans senyors de Palma, d’ells no espereu-ho res de bo,  políticament no existim,som la nota folklòrica.

Fa unes setmanes vaig trobar un text al diari que em va agradar, em vaig sentir identificat.

           TRACTAT D’ILLOMANIA

Sóc un illòman menorquí, un poeta que no entén el món. Record aquella Menorca de cales verges que vaig conèixer i on vaig nedar feliç d’al·lot. La pell cremada, els ulls blaus de sol.

En un temps ja perdut tot açò va ser una illa on vivíem d’al·lots amb les portes obertes.

Sé que el món és gran i que hi ha llocs millors i més polits que Menorca, però el que m’agrada més de partir és poder regressar.

Ser menorquí és ser estranger pertot, ser menorquí és una malaltia.

Una malaltia intensa de l’esperit i de l’anima que et va corcant quan ets fora i et deixa com a seqüela, incurable, el pòsit de l’enyor.

Sé que al món  hi ha altres llocs de més verge bellor. Jo sóc part dels vuit vents que m’han fet menorquí.

De vegades em pens que és meva i sóc com un amant gelós. Em dol que la prostituesquin, que li destrossin el cos.

Insensibles al do immerescut de ser illencs, no hem sabut que érem rics d’un edènic paisatge.

Sé que avui vivim del turisme i jo vull que visqui tothom, però quan veig els desastres de l’ urbanisme salvatge i la pressió capitalista que la vol depredar més, crec que si estimem  Menorca, en lloc de promocionar-la, el que s’hauria de fer és mantenir-la en secret. Menorca no és un negoci ni un tros de terra per vendre o explotar.

Lloc  efímer de pas i vacances d’estiu, molts no saben ni entenen què és ser menorquí .

Quan era jove volia sortir de l’illa per veure món i ara que l’he vist crec que és un do, un privilegi, poder viure en menorquí.

De Menorca m’agrada tot, però em romp el cor i em fa vergonya veure persones nascudes aquí que reneguen de la nostra llengua i no valoren ni respecten la nostra cultura.

Terra humil i mortal som un sense orgull. Una llengua que el temps ha posat de genolls.

De vegades, de tant de veure’l no valorem el paisatge i jo me’l mir, com els romàntics, amb els ulls i l’esperit amorós d’un estranger.

De Menorca ho estim tot i m’agraden la bellesa d’unes barreres d’ullastre, la poesia d’una paret seca, les mates, els fassers, les taules megalítiques, els noms de lloc, les cases de pagès, els ponts i les barraques de còdols  per al bestiar, els clapers, els talaiots, les pedreres de marès, les alzines, diàleg blau turquesa de la mar amb el verd dels pins, les avarques, la textura blanca de la calç...

Casetes de vorera, camí de cavalls, els cinc fars que envolten l’illa, els socarrells, els barrancs, la tramuntana, les festes de sant Joan, els pous amb piques del camp, la tranquil·litat, la calma, la quietud...

Tot açò i més és l’essència de la meva menorquinitat.

        Autor. Ponç pons .  Publicat el diari Menorca el diumenge 3 de juny 2012. Text extret del llibre “Illes Balears”

Vist així és normal que ens tinguin enveja de la nostre casa i de la manera de viure-hi. No serem els més alts ni els més rics, però hi ha gent que mataria per ser aquí i gaudir de ses coses tant polides que tenim.  

Som con es cavall i el ase de la fotografia, altius i caparruts, quixots i “sanchos” illencs.

PEDRO "PERICO" LA ROCA

PERICO LA ROCA

El nom de Pedro ve de la paraula pedra, els Pedros , Peres i pericos que conec són molt durs com roques. La gesta d’en Perico no estat sols per ser un home fort físicament i mentalment. Les paraules constància, coratge i una voluntat de ferro no són paraules regalades són el fruit de molt de mesos de entrenament en solitari, de robar temps a la família i els amics.

El camí de cavalls fet sense etapes, és un repta que pocs en aconseguit fer. La ruta té molts d’enemics amagats, macs de tota mida, costers impossibles i el mes de juny un dels més perillosos “el general calor”. Una calor humida que et fa suar i té deshidrata a cada vogada, la fina pols del camí es fica dins la boca i fa multiplica la sensació de set.  Mentre un sol de justícia vigila cada passa que fas, et crema la pell d’una manera suau com una acaricia.

Com té vaig dir, ho aconseguiràs però patiràs. Els moments de fallida són horribles, el món sen sorrar el teu voltant, res té sentit, el cansament acumulat et fa dubtar de tot. No tens gana no tens set, què faig aquí?.Quan el més fàcil és deixar-ho anar,rendir-se.  Però no, ha hi persones que no saben de on treuen forces i la decepció sa tornar il·lusió. Un poquet més, metes curtes, fins aconseguir arribà a la meta.

La bicicleta és un esport onanista, solitari ningú vogar per tu i el actor principal és el ciclista, qui sen dur la gloria i els pals, però en de fer un reconeixement  el grup de avituallament que en ajudat a fer possible aquesta aventura. En Pere “extrem”  en Jaume Seoane ,Tiago Ametller. Estat tot un honor poder veure i participar de la teva victòria.  La enhorabona Pedro, gaudeix del moment.      

GR-223

GR-223  CAMÍ DE CAVALLS I DE MÉS D’UN BOIX.

Una pregunta que em van fer moltes vegades era perquè havia fet  aquesta aventura?

Lo que vaig fer tenia poc de prova esportiva i molt de fugida espiritual. Desprès de la llarga malaltia terminal del meu pare, de moltes nits en vetllà i d’un desgast mental. El cos em demanava una neteja emocional, com no hi ha doblers ni temps per anar a fer una setmana a un balneari i prendre les aigües medicinals, anar a un bar de motoristes i fotre quatre punyades, ja no tinc edat a més mesquinets ells no tenen cap culpa de les meves bogeries. Lo més econòmic era agafar la bici i partir a vogar.

Des d’un principi la idea no esta ben planificada, tothom ma deia primer fer el nord, pues no, jo el sud, marxa de bon matí, pues no, a les 5 de la tarda. No portava el avituallament necessari i sobre tot no haver entrenat massa per aquest repta.

En pel(sense roba) pes 72 kgs. Amb tot l’equip pujava a 84 kgs més el pes de la bici uns 10 kgs més.  Per anar envair un país, de menjar n’hi va haver de sobre, ara l’aigua va ser un problema, bonó tot a punt. Sense suport tècnic ni logístic, sense GPS ni compta kilòmetres, simplement amb ganes d’aventura. 

Ara us contaré unes anècdotes que em va passar en aquell passeig. Just partir arribant Alcaufar, surt del caminot per agafar la carretera, un camió gran es prou lluny per poder travesser sense perill, però el xofer del vehicle comença a tocar el clàxon de manera frenètica. Cony que te vist, gilip...!!! Quan va passar al meu costat em va fer gestos amb la mà, Joder era en Felipe company pocavergonya des darrer que tanqui, li torn la salutació.

Quan deixava en darrera sa Cala del Alcaufar, camí de sa torre, una persona m’ha apareix al meu davant, ma dona la esquena, aquella figura ma resulta familiar, molt familiar, el viarany fa diferents girs a la dreta i esquerra, la persona en qüestió desapareix i apareix, el cervell no pot comprendre el que veuen els ulls. Em fic un poc nerviós, surtin de la petita marina, a camp obert, lentament  m'acost aquell home misteriós. No hi havia res de paranormal, la persona que en va fer córrer una rampa pel la esquena era el meu conco, el germà del meu pare, per açò aquell perfil tan conegut, casualitat? Van xarrar uns minuts i vaig seguir camí.

La darrera persona que vaig veure amb ull de sol, per Binissafuller, va ser en Tino, un veterà EDQT. Em va demana  ha on anava, jo un poc avergonyit vaig contestà que a fer una volteta, en va mira de dalt a baix, i en va dir – Vas molt carregat per fer una volteta? Una vegada descobert li vaig dir la meva idea,- estàs grillat?Em va desitjà sort i vaig seguir cap a ponent.

Molt tranquil·lament anava fem camí, el sol començava a juga amb jo a fet i amagar. Enmig de Calan Porter i Son bou comença la fosca. Telefono a sa dona, li dic que tot va bé, no volia cridar a ningú més, però vaig dir a un amic que li faria sabre si marxava. Telefono en Tiago comandant en cap des EDQT.( Es Darrer Que Tanqui). Però abans amic que una altre cosa. Com ma imaginava el deix intranquil i com ma diria en sol dema, va passar una mala nit, per culpa meva, en va sabre greu.

A la Cala San Llorens el mant de la nit ho cobreix tot, no hi ha lluna, esta més fosc que sa regana del rei Baltasar. Una petita llanterna i la meva capacitat visual amb una gran experiència han sortides nocturnes ( Una única sortida en tota la meva vida ciclista, no veia una vaca a dos metres, com ara narraré )

Pas per Son Bou casi desert, baixant cap agafar el camí en direcció a Talis, no veig i no m’han record que hi ha una barrera de ferro amb uns barrots primets. Els meus reflexos de moix en salven d’una bona bleda ( sort des frens de dics, si no hi deix les dents allà) San Tomàs és una urbanització fantasma, no hi ha res obert, ni una persona pel passeig, son les 12 de la nit.

Entre Binigaus i Cala Mitjana hi ha un bosc ben espès, el vent començà a fer tremolar les arbres i les branques fan una renou grinyols de dolor. Per sort no tinc cap temor, gràcies el meu passat de soldat d’infanteria (Un poquet a collonadet si que anava) Mussols i tot bitxo nocturn es fan sentir. Un poc desprès de Cala Galdana em top amb un ramat de vaques, ben el mig del meu camí, no puc passar per cap lloc més. Com un bon pagès, crit als dormits animals –EAH! EAAAH!! VAQUES!!  Res ni cas, lis llanço unes pedretes sense ferir-les, per fi comença’n a borinar de molt, mala gana. La meva sorpresa és quan una presumpte vaca em donà el cul i li veig uns enormes testicles. El animal esta emprenyat i bufa de manera sospitosa, pas d’una manera ràpida cap a una barrera salvadora i sempre mirant de coa d’ull el brau ( Quin torero es va perdre el món, ja, ja...).

La ruta va cap a Macarella, però abans una pedra emboscada n’han ja perdre un bidó de beguda (que lamentaré més endavant) i la petita llanterna es desfà, per sort amb una pila manual puc reconstruí la llum.

Damunt las 3 hores de la matinada crec veure un expedient X. Unes llums molt brillants venem directes cap a jo, estic segur que em faran terribles proves metges com un tacte rectal. Quina  sort no son extraterrestres, son un parell de corredors que entrenen (quines hores de córrer, estan pirats!) Parlem uns minuts, ells també estan sorpresos per trobar un ciclista per aquell lloc i aquelles hores en que ni les senyores de moral distreta fan feina.

El tros de la costa sud de Ciutedella  sa na fa llarg, el vent del sud s’han enfortit, fa un oratge desagradable i els esquitxos del aigua de la mar ma taquen las olleres, una olor a peix podrit, restes de la valella. Casi no puc colcar i no faig més que entropessar amb pedres i a la vegada mira de no perdre de vista el camí. Així i tot tinc la oportunitat de entrar dins un fortificació de la guerra civil, cosa que quan vas en grup no puc fer. Esta molt ben fet, penso amb els homes que van fer anys allà vigilant la costa d’una possible invasió, son las 4:30 de la matinada.  

Ja soc a Calan Bosc, cap d’Artrux son urbanitzacions fantasmagòriques, l’albada comença ja de camí de Ciutadella. És un dia acubat, no és lluminós, però es lo que hi ha. Un gran error que vaig cometre va ser no crida a la meva germana per avituallar-me d’aigua. Damunt las 7:00 crit a sa donar per donar-li noticies meves, estic un poc cansat però segueix-ho endavant. Rep un missatge den Tiago per saber com baix. Ens criden per el mòbil, hem diu que a passat una mal nit pensant que ma podia haver succeït colca cosa, com hi ha una llegenda que diu, que hi ha unes amazones sueques bisexuals que capturen pobres ciclistes sols i som obligats a fer sexe fins deixar-los secs. Li dic que no es preocupi, la meu concentració és total. També hem diu que un company des grup es per Ciutadella i que li dirà lo meu. El cap d’una hora hem crida el company, és en Pedro alies en Pericó, que mereix una ressenyà especial.

Dins les diferents categories del grup EDQT en pericó seria de la élite triple A. Un mostra de la seva qualificació, ell sa esta entrenat per fer el camí de cavalls integral. Cada dissabte des de fa molt de mesos sol sortir a fer damunt les 4:30 de la matinada, ho be agafa carretera fins Ciutadella i fa camí de cavalls, nord o sud de tornada, ho el contrari. Faixi fred, vent, aigua i sol, cosa que jo no he fet mai. Ho té tot calculat i mesurat, temps, menjar, aigua ben igual que jo. A més és un bon company de ruta que sempre té una mà d’ajuda si tens un problema, no fa valer la seva condició d’élite per deixar els menys forts endarrere. Com caràcter i forma de veure la vida tenim moltes similituds, té una personalitat molt marcada i s’estima el grup, açò li provocat més d’un conflicte dins el grup.

Em va demanar si em podia acompanyar, -es clar que sí però te avorriràs amb jo. El començament de Cales Piques ens trobem i marxen junts a fer la costa nord. El nord de Menorca no te amics, la costa a estat martiritzada per la tramuntana, que la fa salvatge i polida, com més fatigat estàs més preciós sa tornar els meus ulls.

Una de les meves obsessions és fa realitat, la falta d’aigua. En Pericó en brinda la seva però no la puc accepta, és qüestió de resistència i honor. De camí el Pilar el company ma diu que aquí hi ha una font però no sap si és potable. Serà hora de provar-la, tenir set és una putada, sense aigua el camí sa tornar un infern verd i marron. L’aigua és bona almenys a jo m’ho sembla, és més crec que en donar forces em fa més jove i em creix el cabell, he trobat la font de la eterna joventut?

La ruta donar per fer un parell de bromes, con dir-li el company que ma esta frenant i que em farà acabar tard. El tindríeu que  haver vist baixant i pujant per llocs que ni les cabres. Un altre acudit era dir-li Pericó em poses un poc de crema hidratant el entrecuix, ell contestava “antes vas a morir”. La veritat és que tenia el cul com si hagués anat a Xueca a celebrar el dia del orgull Gay.

El tros més dur és dels Alocs a Cala Calderer a Cala Barril són les 14:00 h. El sol ens castiga, la fatiga em passa factura, estic un poc merejat. Ja no se on comença la bicicleta i on acabà la persona, la motxilla em fa unes llegues els ombrós, em sembla que no duc casc, en realitat sí que el duc posat. Dies desprès de haver acabat la volta, tenia la sensació de dur el cas clavat el caparrot. En Pericó em fa fotos, no se si li vaig dir que sí em feia més fotos li ficaria la càmera allà on ha jo ma picava molt. Així com vaig poder varem arribar a Pregonda, el company xerrava amb la gent que trobem pel camí. Ens demanen  - De on veniu? De Maó! Deien nosaltres, una vegada sabien els “detalls” no so creien. Bini-mel·la, Cala Mica, platges casi desertes, a Cavalleria menjo i bec alguna cosa que em fa casi vomitar (redbull, barreta energètica i un plàtan). Quan arriben a Tirant prenc la decisió de posar peu a terra. Ningú neix per perdre però hi ha gent que esta més acostumada a la derrota. A platges de Fornells en Tiago ens treu camí, porta aigua, aigua fresca, que bona va ser! Per fi arriben a les barreres del camí que porten a la mola de fornells. Na Magda (sa dóna) ma espera, son las 18:30, 145 Km. 26 hores i 30 minuts de la meva partida, la aventura finalitzà. No vaig assolir la meta però vaig castigar el meu cos i veure que el patiment mental és molt pitjor que el físic. Tant sols vaig poder donar les gracies a nen Pedro i en Tiago ( i una cervesa per en Pericó)

Haurà un pròxim intent? No ho se, estaria bé intentà  fer-la amb 2 o 3 amics més.                                                                                          

EL DIA DEL PARE.

Escoltant un programa de radio, on la gent contava fetes relacionades amb el dia del pare. M’han cridat la atenció tres histories commovedores i tendres a l’hora.

La primera és de una filleta d’uns 8 anys, a la classe van fer una proposta, els nens tenien que portar la quantitat de doblers que poguessin aconseguir per els seus propis mitjans. Com sol passa tots els nens van portar diners que els va donar la mare. Menys una nena que va aconseguir per si mateix una petita quantitat de diners. Tots els fillets van compra colònies, corbates i altres articles de valor mitjans. La nena tant sols va poder aconseguir compra un bolígraf “BIC” un llapis “STAEDTLER” i una goma de borra “MILAN”. La nena va donar el regal al seu pare amb un estoig  fet amb un tros de tela i és va posar ha plorar. El pare amb molt d’afecte li va dona una besada el front. M’ha agradat molt, sempre ho portaré amb mi.

Fa un any aquell pare va patir un infart fulminant i va morir. Entre les seves pertinences hi havia un estoig de tela desfeta pel pas del temps. El seu interior un boli, un llapis i una goma, com el primer dia.

La segona història que ma impressionat, és la d’un nen de 10 anys, que va voler fer un regal el seu pare. Dins el porquet tant sols hi havia 125 pessetes, açò no va ser impediment per fer un detall el seu pare. Va baixa el bar de sota de casa i va comprar un panet de callos i una coca-cola. Tot ufanós va donar-li la comanda el pare, el home tot content és va menjar el panet i la beguda.

Uns quants d’any més tard el nen va tornar un jove, sen va adonar que el seu pare no li agradava el panet de callos ni la coca-cola.

La tercera aventura és de tres fillets que havien perdut la mare de molt petits i el pare va tenir que fer molt d’esforç per tira cap el davant. El pare feia feina de representant i sempre anava ben mudat. Els petits volien fer-li un regal, van comprar tres pastels i van esperar darrera la porta que arribes el pare de la feina. El home va arribar cansat a la porta de casa, va girar el pestell i els poca vergonyes van llançà els dolços el despistat pare. Què va fer aquell home? Sense perdre un minut va tornar el atac, entre rialles i alegria es van divertir aquell dia del pare, desprès va tocar fer neteja, però açò és una altre història.

No sempre els grans regals son els més recordats, els petits detalls duran per sempre.

ANNA FA 18 ANYS

JODER COM PASSA EL TEMPS!!!

Avui fa 18 anys que va néixer la filla. Feia 5 anys de casats,vam pensar que era hora de fer creixa la família,  perquè no proven de tenir un fill? Jo pensava que açò de fer fiets era  més difícil, però no! On pos el ull, fico el espermatozoide i prou, aquí finalitza la nostre feina, tot lo demés és ajudar a la dona en lo que sa pugui.

Sa mecànica de fer-los és molt fàcil fins i tot agradable i divertida. Quan té diuen “Es teu embarassats!” Una suor freda té passa per la clatell. Hòsties que en fet? Per conduir un cotxe fas un examen, quan compres un televisor tens un manual d’instruccions, però una criatura ve  sense res, ni un codi de barres!

Un polit dimarts dia 15 de març a les 14:05 treia el cap a na aquest món n’Anna . Va ser una experiència única, tot lo que pugui dir sempre cera poc, un moment màgic i emocionat. Aquell esclat felicitat i vida fa que m’han recordi d’amics que no van tenir tanta sort. De la felicitat i esperança van passar a la tristesa i desolació. Uns amics perdrien el nadó pocs dies de nèxia, uns altres el fill vindria amb una minusvàlia i  els darrers, la mare que moriria  en el part. Per cert no son fets del segle XIX son fets reals de finals del segle XX i principis del XXI, uns records per ells.

Dels moments del part tinc uns records molt clars, la dona em va regalar  uns insults i blasfèmies, com una posseïda que cridava que no la tocaria mai més, i ha més tenia una força increïble, em va agafar la mà i la va esprémer com una taronja, redéu quin mal. Aquella no era la meva al·lota era “La niña del exorcista”

Començava una nova aventura, una nova vida i tot per fer. Es mal de fer ser pares, hi ha dies que penses que no ten sortiràs, i altres que no teníem preu. Quan comencen a caminar, xarrar i ha fer preguntes, Perquè? De tot. Una persona em va dir, “al·lots petits problemes petits, al·lots grossos problemes grossos” una veritat com un temple.

Quan jo estava a punt de fer els 18 anys, tot m’ha semblava que seria collonut i feria lo que voldria, no va ser així, és més si feia alguna animalada en jutjarien com major d’edat. Els joves de avui també es pensen que son els reis del “mambo” pobrets!

Com és la filla? És una estudiant molt bona i disciplinada, amb un caràcter fort, i guapa, que de dir un pare! “La pija”com li diem carinyosament, sempre va ben aclarida. Qui ho anava dir, jo heavy martell i terror dels “pijoteras” tindria una filla “mega-guay”.

Ara que s’ha acosta l’hora de triar el camí, tenim que tocar a les portes de la universitat . Aquest mateix any una altre Goñalons marxarà estudia a fora de Menorca. Tindrà les mateix oportunitats que els demès? Poden els pares donar-li la oportunitat de estudia una carrera, què té més que guanyada i merescuda? Tindrà la filla de obres, treure la carrera que ella vulgui?.  Per part nostre farem lo possible perquè tingui una oportunitat, si en de vendre la anima el diable modern (bancs) ho farem. Com li deia el pare, quan el ajudava els darrers mesos de la seva vida, “si no ho fas pel tu pare, per qui ho faràs?” Ara toca ajuda a la filla en una experiència  apassionat, “Si no ho fas pels fills, per qui ho faràs? No confien que el nostre esforç sigui reconegut, el final ells en de fer el seu camí.

Que aquest aniversari el recordi amb senzillesa i alegria, acompanyada de família i amics.