ELS INVISIBLES

 De dreta a esquerra: Juamna, Francisco, Jose, Angel i el vostre sevidor.

Aquesta història comença un dia de principis des mes juny. Sóc pel món fent feines per a guanya un euro i per dir-me a mi mateix que encara puc ser útil. A mig mati vaig rebre una cridada al mòbil, és el meu amic Andres Crespo (tinc uns amics fantàstics) hem comenta la possibilitat d’una feina per jo. En pocs minuts tot es precipita, tinc que arreplegar els eines a córrer cuita, tinc una entrevista de feina en menys d’una hora, i jo sóc a la quinta punyeta. El cap em bull, amb nervis mal fermats, vaig cap a Maó, però no em faig il·lusions.

Conec el demandant de l’oferta de feina, és una empresa molt gran.Xarren per telefono hem diu de una manera poc clara amb que consistirà la meva labor. Tinc que dir ja sí vull la feina o no, hi ha mil persones que esperen una trucada, no hi ha temps de pensar, no puc posar-me llepa-fils. Fa més d’un any que no faig feina de forma legal, no demano res, ni diners, horaris ni durada del contracta. Qui a dit por! dic un sonor   “ Sí vull “ Cony! açò ja ho havia dit una vegada dins una església.

Hem presenten el que serà el meu cap, en Xema, resulta que el conec de vista, una vegada presentats, no tinc cap pensada millor que amollar-li “- Eh! Jo conec molt a la teva dona! Dit així sona malament, doncs imaginar-vos la cara del meu nou “jefe” i n’hi encara havia firmat el contracte.

El cap d’uns minuts hem varen donar el meu nou uniforme de feina. A les 7:00 d’un dijous començava una nova aventura laboral. El vespre no vaig dormir, no havia tingut temps per pensar, poder rumiar, xarrar amb algú, feia bé o la cagava, tant sa val ! Ara ja sóc dins és ball!

En què consistia la meva nova feina? Ara era tècnic especialitzat en manipulació de residus urbans. L’hòstia! Eh! casi astronauta, en menys paraules gruixades, sóc femater de tota la vida, sense embuts, qui ho anava a dir uns anys endarrere, puta crisis!

 Les primers dies de feina varen ser de descobriment d’un sector que no coneixia, tot era nou, la primera impressió en conèixer els meus nous companys, va sé tot un panorama. Em va sembla que tots estaven grillats, on havia anat a caure! Segur que aquí encaixaré bé, un boix més!

Encara que no ho sembli, he tingut molta sort, per fer feina de dia, com diuen “los sin noche” fer feina el vespre et menjar t’ha mastegar i desprès t’has cup. El personal de dia ens dediquem anar amb camió de fems i anant arreplegant restes de poda i jardineria, també dos dies per setmana agafen estris vells i trastos de tot tipus, cosa que un pallo com jo que tinc el mal d’un tal “Diogenes” estat un problema greu, dins la meva cotxeria ja no hi puc posar res més, sempre hi ha un trasto per dur a casa. també m’han deixat conduir la “barredora” un vehicle que fa més renou que un avió a reacció, és com conduir un tanc, quan els veïns i els conductors em veuen venir se’n recorden de tots els sants. Però on he dedicat la majoria de dies de feina, estat a la neteja de papereres.Com els hi dic jo; els meves amigues de la boca grossa. En sentia com un repartidor de gelats, però en lloc de venir al·lots i joves, a demanar-me algú dolç. Venen tot tipus d’insectes: Formigues, aranyes, abelles, vespes i mosques de tota mida. Molest, però res comparat a una picada d’abella mentre conduïa.

La majoria de dies he fet feina tot sol, hores i hores al Sol, fent unes grans suades, amb un uniforme dissenyat per un enemic, camina o esclata, milers de quilometres  de carretera, milers de bosses de fems llevades i posades, fart de sentir-me! Aquesta feina ma fet obrir els ulls, i veure una realitat dura que hi ha de tot i no tot és polit. La gent no vol tenir es fems a prop. Anècdotes? Una cada dia! Unes per trencar-se de riure i unes altres més amargues.  

Tant sols feia dos dies que havia començat a fer feina quan vaig tenir un petit accident. Fèiem recollida de restes de jardineria, en la mala fortuna de trepitjar una fulla de palmera, clavant-me una pua un poc més amunt del taló Aquil·les. El dolor era insuportable, casi no podia caminar, vaig demanar a un company que intentes treure la maleïda pua que em matava de mal. Però el company és va posar nerviós i no va poder ajudar-me, sense més remei que anar a la mútua d’accidents. Després de unes quantes radio-grafies hem varen dir que no hi havia cap pua, el que passava era que les pues de palmera tenen un verí i per açò produeix molt de dolor i la sensació de que tens algú clavat dins l’ànima. El metge ja m’ha va dir que em donava la baixa per uns quants de dies, fins que pogués camina bé. Com li dic el meu nou cap, què agafo la baixa? Res de baixes! Aquí hi ha un tipus dur, de coix de coix, vaig anar a la feina, que ho sóc d’ase !

Una de les proteccions que hem varen donar va sé un casc, que solen emprar els “skaters”. Sembla que no fa molt d’anys que els porten, per jo va sé la meva salvació. Quan un no té cap experiència anant el darrera d’un camió de fems, agafat com un moix per no caure a un revol, botar ràpid a terra per agafar bosses de poda. Sense saber que trobaràs: Una bossa que esta plena de gespa podrida pel Sol, es romp i et deixar el damunt un líquid nauseabund, bosses d’un pes inhuma, bosses plenes de branques de rosés, buguenvíl·lies, cactus i tot tipus de ramells cabrons que et deixen els mans i els braços a metrallats.

Des de la meva talaia mòbil, gaudia del passeig sense adonar-me que hi havia una senyal de transit que sortia uns pocs centímetres, la barrada casi em lleva el casc i no vaig caure per molt poc. Un altre dia anava com en Cristòfol Colom cercant Amèrica, vaig veure uns amics pintors treballant, em va sortir de l'ànima un crit de salutació –“Eh! Com va companys? El xofer del camió va sentir un bel i va pensà que m’havia passat algú dolent i frenar en sec. La inèrcia va fer la resta, vaig estampar el caparrot contra els botons de control i seguretat que porten el darrera del camió, fent que els botons activessin el bloqueig de tot el vehicle, quin desastre! aquell dia que la premsa del camió xafava un arbre sencer i rebentava la fusta fent que fos com metralla, cents d’estelles volessin per tot arreu.  Gràcies el casc no m’he obert el meló.

Una vegada estaven carregant unes grans bosses de plàstic blau, quan en baix alçar una em vaig topar cara a cara amb una rata, una rata molt grossa. El primer que el instint en va demanar era liquidar aquella bestiola, agafant una bossa de poda vaig comença a bossades contra el bitxo. Tot sigui dit d’una manera obtusa i poc efectiva, la rata seguia indemne, mentre un dels companys fugia entre crits de pànic, un altre company em deia que la deixes en pau, aquella no era la nostre guerra. La bossa que emprava com arma improvisada va acabar per estripar-se i afegir més sunyer per tot. Contemplant aquella situació, a pocs metres hi havia un moix, un gat vell que segut ens mirava con si penses “ Voleu caçar a na Gertrudis, quins il·lusos!”. El final la rata va marxar il·lesa i jo cansat de donar cops de cec em va tocar fer net tot el que jo havia desfet.

Com sol passar la rutina arriba, casi sempre fas el mateix, un dia vaig voler ajudar a un home que estirava una llarga i feixuga mengera, per carrerons estrets, vaig veure que la mengera quedava engrunada a un cap de cantó, li donaré un cop de mà. Pensant que li feia un favor, vaig alliberà la mengera travada. Us en recordeu de quan veiem els dibuixos animats per la tele, quan un personatge corria tan ràpid que no li veien les cames? Idò, vaig veure con el pobre operari corria costa a vall, mengera a la esquena, cridant cagat de por –“¡QUE ME MATO! “ Aquell dia algú va batre un record, no sé si ell de córrer o jo de riure.

Perquè el títol de aquest escrit els invisibles? Com és pot fer una cosa visible en invisible? Menyspreant-la ! Portem roba de alta visibilitat, més o menys com el pallasso del anunci “mi color” però a l’hora ens fa invisibles per molta gent. Per què no són agradables els seus ulls. Em va passar una anècdota desagradable, que em va fer ferida, ferida que no es veu i et sents humiliat. Tenia un amic a n’és “Face”  ens coneixien de trobades esportives i festives, un home simpàtic, divertit amb els mateixos problemes que tots. Un dia per circumstàncies de la feina vaig veure’l, ell a mi no, un altre dia el vaig torna veure’l però estaia ocupat, no passa res. Fins que a la fi, ens trobem sols, a pocs metres, ma vaig apropar a ell, -“ Bon dia!” Ell estava estalonat a la paret,   mirant-se els peus, en sentir les meus paraules, va començà alçar la vista lentament, primer els sabates, desprès els pantalons i per últim la camisa, sí el últim. Doncs va ser veure la roba de feina, per a fer, una especia de grunyit, “Grrrr...!” va agafar i em va donar l’esquema i va marxa. Allà em veig en cara idiota, el més trist és que no va mirar a la cara, tant sols va veure la roba per donar-me l’esquema, jo mai he negat el bon dia a ningú, a jo sí me’l en negat. Un altre gran putada va ser les festes patronals, no he dit de quin municipi es tracta, no és cap secret però m’estimo més no dir-lo. Ja en passat moltes setmanes i així tot em fic de molt mala hòstia recordar-ho, em faria falta fer un text apart per contar tot el que vaig veure i patir, però no ho faré, hi ha coses que val més no remenar, al menys de moment.   

No voldria que l'amargor ho contamini tot. Un dia molt calorós de finals d’agost quasi vaig tenir un accident amb el cotxe de la feina, per culpa de tres joves italianes que feien top-less a un lloc perillós. Per açò no vaig veure com una farola venia cap a mi, per sort em vaig parar a pocs centímetres d’ella. Va provocar un gran aplaudiment per aquelles tres parells de mamelles. I aquell dia que un iaio és va estamordir a pocs metres davant el meu vehicle, jo pensava que li havia agafat un infart. Però en realitat era que havia begut uns quants ginets, hi ma deia –“jo sóc Espartacó!” com el de la pel·lícula den Stanley Kubrick, quina pinya tenia l’avi !

Però les experiències enriquidores en estat més que les putades i males criances. Hi ha molta bona gent fent feina com ases per un salari injust. Els meus companys són uns herois oblidats, que en perdut molt en la vida, que fan una feina sense fi. La gent et dona una paraula de suport, un saludo, un somriure, persones que et mirant a la cara. Agrair de tot cor a tots els meus companys, en Paco, Felipe, Nardo, Andres, Millan, Eduardo,Jose, Nito, Toni,Ani, Cati, Helena, Lara i més que ara en fugen del cap.    

Per finalitzar faré una semblança poètica, emotiva i ensucrada. Hi ha una famosa pel·lícula de ciència ficció “Blade runner” tot un clàssic! El final del film, els dos protagonistes tenen una conversa (Harrison Ford i Rutger Hauer). Jo ho faré venir bé al que jo he vist i he viscut:  Jo he colcat un elefant de ferró, he vist sortit un Sol vermell enmig de boires matineres, he berenat menjant de dalt un penyal daurat i tot açò es perdrà com llàgrimes sota la pluja.        

UNA DE HEAVY-METAL

El meu bar de la memòria a obert una estona per contar unes histories. No entenc com puc guarda tant de trastos, tinc que fer lloc a la cotxeria. Al obrir una capsa em trop una sorpresa: els meus dics de heavy-metal... però també hi ha una altre alegria, un pal! Una baqueta de bateria, el cap comença a recordar, què boixos eren! Intentar explicar unes sensacions és força difícil, i més si té relació amb la música.

Tots tenim unes tendències musicals, unes melodies que ens agraden més que unes altres. Com un jove va ser seduït per la cara fosca de la música rock, el” heavy-metal” ens qualificaven de satànic, borratxos, drogadictos... amb poques paraules uns delinqüents amb la música molt alta, la mala fama sempre ens acompanyava, amb una part de raó.

Sempre hi ha una cançó que sona en els nostres moments més importants de la nostre vida, personalment a jo ma ajudat en males estones a tirar cap a endavant.

Però quan comença tot? No estic molt segur de la data exacte, però sí qui en va donà escoltar la primeres cançons rockers. Jo tenia 15 a 16 anys, la música tecno era la moda, les cadenes de radio ens matxucaven a tot hora. Jo era un més, que escoltava les tonades fetes per sintetitzadors. Però no em feia vibra, era una música freda, sense anima.

Un dia era amb un amic a casa seva, en Rafael Llufriu, ens miraven uns vinils (dics) i em va dir –“ Has escoltat mai aquest grup?, són molt bons!” Tenia dos vinils, la portada era totalment negra i l’altre era com daurat amb un gran canó el ben mig de la portada, i dalt de les dues portades en lletres com gòtiques i grans també hi havia un tret molt característic del grup; un llamp dividia el nom del grup: AC/DC. En aquell instant el verí del rock em va córrer per les venes, em vaig a donar que aquell grup seria la meva devoció i el heavy la meva bandera musical les campanes negres en van donar la benvinguda mentre un canó em rebentava els timpans i ma va duu per la autopista a l’infern.

Definir la música heavy-metal és quasi impossible, com un gran arbre té moltes brancs,(Dark, Black, Death, Thrash Metal etc..) per els anys 80, sé heavy era una manera de viure, pels més fanàtics era una religió. Des de la roba que portaves fins i tot quins eren els nostres amics i enemics més aferrissats. Una de les característica d’ells és sé sempre el que més en tot, normalment en coses no massa bones, sé el que més beu, sé el més violent, sé el més dur.

Una de les característiques era la imatge que donaven el món, sempre cabells llargs, mínim fins les espatlles, si no pot sé (tenir polls o marieta) gorra de qualque grup (Manowar, Iron Maiden) res de marques comercials (nike, adides) camisa negre de grup (Ac/dc, Metallica, Kiss) uns texans ben estrets, amb unes bambes ( les Paredes eren les més bones)que un dia varen sé blanques i ara són de color de xua, els qui tenien un duro duien botes “Camperes”. Els més “guais” tenien “la xupa” de cuiro amb moltes cremalleres (sempre n’he volgut una) la resta una caçadora texana amb més merda que un pal de galliner.

Quan anàvem de marxa, res de cerveses petites(quintos, llaunes) mariconades,litrones. Que escoltar el grup suec de tios alts i rossos “Europe” és de “mariques”, pecat mortal era sentir “Mecano, Abba, Pecos i la resta de mariconades” i sempre fer capades al ritme de la música.

Com és lògic teníem enemics mortals, no podíem veure els “punkis” cosa que no acabava d’entendre per que hi havia cançons ben bones. Ara els més odiats eren els “pijos” el menyspreu era recíproc, però no vull escriure de enemistats, sols un poquet.

   Però no sempre havia de anar de tipo dur, quan sonava una balada ens posaven tendres i cercaven qualque al·lota per demostra que eren molt sensibles. Però elles els hi passava a l’inrevés és tornaven castes i desentès. Et miraven amb oi i et clavaven una bufetada que t’és passava la calentura.

Xarrar de rock dur, és xarrar de heavy espanyol, com: Obús, Rosendo, Barricada i Baron Rojo..., aquest grup els hi tinc un especial efecte per haver-los vist en directe, aquí a Menorca. Però com fer memòria i no recordar-me’n dels meus heavys locals. Una banda de castallufes els “Sicora”.

Tinc una petita anècdota que gira el voltant d’ells. Jo vaig anar la escola de formació professional, on vaig tenir de company de pupitre en Adri Marín, el baixista dels “Sicora” també un defensa del “Sporting Mahonès” l’època gloriosa del ascens a segona B. Junts varen fer algunes endemeses, però millor deixar algo de misteri.

Açò va succeir a una festa de final d’any a la maestria de Maó, on hi havia un concert dels “Sicora”. El saló d’actes de la escola era ple a vessa, tots els “heavys” de tota l’illa eren dins la sala. Era desembre però semblava agost, feia molta calor i feia olor a humanitat, més una boira de fum molt sospitosa. Quan el concert arribava el final, el bateria del grup en Mark “un fill de la gran Bretanya, per cert un bonissin porter de futbol” que toca els tambors amb una força increïble. El guitarrista solista era en Rafel “Gufi” les seves mans acariciaven les cordes de acer i les feia xarra, al compàs del baix d’en Adri i el seu vocalista en Javi “sí el sherppa” ens cantava, fem-nos un inacabable “falset” amb la seva gran braonera de pues.

Quan començaven a tocar les darrers cançons, el clímax era total, bots i empentes per sé el més dur del remat, fins que en Mark ens tirava les baquetes a la turba de fanàtics, tothom les volia, les empentes eren colzades, un d’aquells pals màgics et podien fer l’heroi de la nit. En n’havia tirat un parell, sols en restava un per llançà. Tenia que agafar-me un com fos, en Mark picava la bateria amb l’ànima, de cop és va aturar, alçar el cap i el seus llargs cabells rossos li varen caure davant la cara, va fotre un crit i va llançà les baquetes a la tropa. Com si tingues que aturar una pilota de futbol vaig piga un bot i vaig volar dos pans més que tots els altres i al vol la vaig agafa, estava escrit aquell tros de fusta seria meu. L’orgia musical havia acabat, però era prest per tornar a casa, un petit escamot de alegres joves rockers ens varen anar a fer uns refrescos pel poble.

El més de desembre no hi havia molts locals oberts. N’hi havia un molt famós entre els heavys, era un soterrani el carrer San Fernando. Es bar “Metal” el nom és una pista de la música que sonava allà. Tinc que dir que no era un parròquia habitual, l’ambient era realment angoixant, xarrar de llocs foscos amb uns personatges que fèiem por de veritat, com jo era massa jove per ser per allà i els companys anaven com anaven, vaig decidir marxà d’allà.

Com el camí el port era costa a avall i casa meva era amunt. Els cames en van dur a baixa mar, ja que el cervell feia una bona estona que no anava massa bé. L’únic bar obert era sa “Akelarre”, ma va sembla que hi havia molt d’ambient però jo no veia a ningú, de camí a la barra és va produir un accident (mira per on! No seria el darrer)

Vaig anar a envestir-me amb dos o tres individus que sortien de la barra del bar. Els hi vaig tira a sobre les begudes que portaven. Com jo els veia inclinats em semblava normal que haguessin vessat les combinats. Devien tenir tres o quatre anys més que jo, poc més de vint anys, però un dels trets que vaig poder distingir era el cocodril que duien cosit el pit dels seus “polos” i les seves sabates de pell, ara tacades de líquid.

Es varen emprenyar molt i més quan varen veure la meva fatxenda, amb paraules poc amables per ser uns joves tant ben vestits i educats –“Eres un mierda, cabrón nos vas a pagar el cubata y la tintoreria”. L’únic que vaig poder fer va sé demanar-los disculpes. Açò els enfurisma encara més, i dels insults varen passa a les empentes i més paraules bel·licoses. Quan semblava que ma cauria una pluja de hòsties per aquell “Pijos, crescuts”. Fins que un d’aquells llomantos va cridar-me –“Los heavy sois unos piojosos de mierda y te vamos a romper la cara, capullo. Jo havia quedat a raconat a una columna mirant a cap el carrer, mentre el “lacosste team” havien quedat mirant dins el local.

Quan aquell engominat em va dir tot allò, va succeir un fet al·lucinat, tot l’enrenou del local, música, gent parlant tot es va aturar, un silenci tens, Els meus nous amics també varen quedar parats i la seva hostilitat es va tornar en “bono! no és per tant, nosaltres ja marxaven, adéu...!”Tenien mala cara i varen sortir al carrer atropellats, mirant endarrere.

Què havia passat? Com jo tenia les meves facultats un poc embullades, vaig pensar que havien fugit cagats de por, per què s’havien a donat de qui era jo i que els podria barrinar tan sols amb la mirada, amb una veueta pastosa:-“fugiu...pijos... marietes... és perquè no tinc ganes de tacar-me de sang perquè sino...” Vaig fer mitja volta i... sorpresa, el meu davant hi havia tot els components dels “Sicora” més una dotzena de amics seus. Un petit regiment de heavys amb unes cares de pocs amics, apunt per atacar. –“Cony... quina alegria, quin concert més bo, vinga unes “birres”! I tot va comença a funcionar, enrenou de bar, música i rialles. El cas és que no ma vaig adonar de res del que va passar aquell vespre, fins que uns dies desprès que vaig xarrar amb el meu amic el baixista del grup (Na Adri) i en va contar amb pels i senyals tot el que va succeir, jo havia tornat a néixer però “pijos” també.

N’hi ha més de històries relacionades amb concerts i rock. Però millor no contar res, per si no en prescrit els delictes. Ara que a passat la tira d’anys encara ma emociona un bon “riff” de guitarra, el rock em dona una energia per mira la vida amb un poc d’esperança. Ja no hi ha cabells llargs (ni llargs ni curts, ara tots se’n arreplegat a un lloc ben curiós) les orelles ja no capten tots els notes i el fetge passa una penada quan bec una copa de més... Però així i tot... LLARGA VIDA EL ROCK... 

He trobat aquest vídeo, que en la meva modesta opinió,  hi ha un poc de tot de la música heavy: molta guitarra, cors, pallos  peluts i explosions...  ah... i una femella ben polida!   

A LA RECERCA DE LA CUSSA DE LA CUNYADA.

De vegades quan més concentrat et penses que estàs amb una feina o qüestió, és quan et fots de cap. Com la feina esta con esta, intent fer alguns exercissis per tenir les mans i la ment ocupades (fer coses de bricolatge, mal pensats) i intentar no perdre la poca destresa que encara poguí tenir.

           Desprès de fer una estesa de eines per aconseguir enllestir  el treball, tot anava bé, massa bé. Em mancava un petit detall, tant petit com posar una femella (de inox, no de carn) cerc i remen per tota la cotxeria i no trop una maleïda femella. Això és cosa de bruixes, espera! Dins el cotxe tinc una capsa on hi ha un poc de tot. Començ a mirar dins el caixó, trop cargols i tacs de tota mida, fins i  tot un condó  caducat des de 1996, quina llàstima no haver-li donat un bon us. Ja resignat, aquí no n'hi ha cap, però el condó ressec amagava el seu darrera una sorpresa agradable, no era sexe impúdic i luxuriós, però si una femelleta argentada brillant i polida, quina potra, un forat és forat.

      Que boix que sóc, mira que feliç amb una bestiesa com aquesta. Sóc el rei de la improvisació. Estava tant content  per la troballa que i va ver un lapse mental. Es dir, vaig tanca amb ganes i força la porta del meu estimat Opel Corsa. Però jo no vaig lleva la mà del marc, la porta va fer una renou , com... Xac!!! Com una descarrega elèctrica em vaig doblegar pel dolor. Tot el braç em tremolava i el mal del dit gros era com una agulla clavada davall l’ungla.  Ma vaig mira el dit, que començava a tenir un color lilós. Mentre anava a cerca gel, jo em repetia “els homes no ploren, els homes no ploren, però si es caguen en tot, HÒSTIES SÓC JILIPOLLES!!!)  a la hora una llàgrima em queia de manera involuntària,   Per remata el despropòsit a la ràdio del cotxe sona una cançó den Julio Iglesias. Jo ! quan un esta en ratxa! I sí la responsable de aquell embolic, la femella (sempre hi ha una femella que ens complica la vida) se’n va anar a fer moltes punyetes.

        Aquella mateixa tarda tenia  el dit que em feia debats i la ungla negre. Em vaig trobar un amic, com es clar li vaig contar la meva peripècia i que era el home més desgraciat de Menorca. El company ma escoltava amb resignació . L’amic em va dir que era una història interesant, però em va dir que en tenia una de història millor, també podríem dir que era una història d’una manca de concentració.

      Hems varen seure davant una cervesa, açò sempre relaxa la llegua i em destapa les orelles. En aquest amic li posarem un nom falç, com Pepe. En Pepe és un tipus que sempre esta dispost a donar un cop de mà, amable i no sap estar quiet, bon esportista i millor persona.

     Un diumenge ell i la dona varen anar a dinar a ca la cunyada. La germana de la dona d’en Pepe li va demana un favor. La comanda era un poc estranya, però en principi  senzilla. El company tenia que anar cerca el ca de la família a la perruqueria canina (jo allà vaig arrufar es nas) Ell em deia que la cussa era de raça “ caniche“ i  sí, li feia falta una bon esquilada. La seva una missió era anar cercar el ca de la perruqueria el dimarts matí, ja estaria pagada i portar-la a casa. El primer error d’en Pepe va sé no mirar amb deteniment el gos i el segon i clau demanar “on” tenia que anar a cercar-la. Ell va donar per suposat que s’havia on tenia que ser el animal.

    El dimarts matí, a l’hora estipulada, 12:30 el bo d’en Pepe entrava el local on aclarien els cans un lloc a prop de les avingudes de Maó. –“Venc a cercar una cossetà,  que li tenien que fer la permanent (açò amb to burlesques) La dependenta per confirmar l’autenticitat de la persona  li va demanar. –“¿ Como se llama la perrita?”   - “Na Lluna” tot resolt el company. –“muy bien, ahora la traigo”. La dependenta va porta el gos, també li va dir que tenia que pagar la feina. Què rar va pensa en Pepe, em van dir que estaria pagat, però ho pago jo i desprès ja ho aclarirem. Ell es va mirar la cussa i no s’havia per que li veia una cosa estranya, però l’animal era de nom Lluna i estava com boixa per anar-se’n amb en Pepe, son idees meves, és clar tan peladeta no la reconec.  

    Ja dins el cotxe en Pepe no feia res més que mirar el ca, aquí hi ha alguna cosa que no quadra, mentre que la cussa seia de manera molt educada i mirava esbalaïda el trajecte cap la llibertat. Una veueta li xiuxiuava a la orella del amoïnat Pepe (aquí passa algú) Açò té una fàcil solució, el cotxe enfila en direcció a la feina de la cunyada. Una vegada arribats ell i ca, va crida a la germana de la dona. Encara no havia arribat el vehicle, li demana el seu cunyat - “PEPE! Què ma fas una broma, qui és aquet ca, on es anat?”

     En Pepe va sortir cremant rodes, per que allò no acabes amb un desastre total, de camí les preguntes li copejaven el cervell. Com podia haver més d’una perruqueria canina a Maó? Com punyetes hi havia un altre ca amb el mateix nom i de la mateixa raça, aquell mateix dia, a la perruqueria errònia? Bé ara quedarà tot aclarit, tinc que frisa abans que tanquin, encara un saig em clavaran una multa. Ja d’enfora va veure la dependenta molt esvarada-“ Como a podido robar el perro, he llamado a la policia”  Idò! , ara si que ballen –“ Escolti  açò estat un error! jo deix el ca i vostè entorna els euros i aquí pau i desprès gloria!”. Una vegada tranquil·litzada la dependenta, li va dir que just se’n havia anat, la autentica propietària del gos havia entrat per la porta i havia guanyat un poc de temps diguin-li que encara no estava llesta la cussa i s’havia posat molt nerviosa, per açò havia cridat a la policia. El meu amic va pensar que abans que arribes la ama del ca i la policia, valdria més fugir d’allà a més encara no tenia el autentica cussa Lluna.

      En Pepe esgotat, arribava a un veterinari a l’altre punta de la ciutat, just apunt de tancar, que també tenia perruqueria canina. Qui podria imagina que també palesin cans!  Va agafar la autèntica Lluna i la va dur a la casa de la cunyada. De camí es va mirar la cussa, no hi havia dubte, no es semblaven n’hi el blanc dels ulls.

     Com podia haver comes tants d’erros junts? Com podeu imaginar el pobre company va ser objecte de tot tipus de comentaris de burla. Per lleva ferró a tot el que li havia passat li vaig dir –“Val més fer riure a la gent, que no plora!” Ell em va dir que sí, però la mala estona que va passa no li llevar ningú. Per un pèl no el varen denuncia. Però el que varen riure no té preu, ara el dit no em fa tan mal.

      La manca de concentració  ens pot produir dolor físic, però ens pot donar moments antològics  de rialles. –“Anem a fer la darrera, Pepe, ho millor dit “manga cans” ja, ja, ja... quin crac”!

ELS MEUS GERMANS DE TINTA

      Fa uns anys que teníem que fer un sopar amb els companys de escola, concretament de l’escola pública Antoni Joan. Desprès de 18 anys de la darrere trobada, ja tocava fer-me una altre. Per fi! Un bon grup ens seurem a taula dia 30 a Hotel Port Mahón (que no els si passi res) Per passa una bona estona. Moltes coses ens han succeït, el temps no s’atura per ningú.

   Mentre faig llistes de noms, telèfons, E-mails etc... intent  recorda els rostres dels companys que ens varen conèixer quan eren petits. Hem canviat molt físicament després de casi quaranta anys. D’aquells primers dies d’escola encara tinc un bon grapat d’amics, unes amistats fetes colze amb colze damunt d’aquelles taules de fòrmica verda. D’uns partits interminables de futbol el patí a l’hora del “recreo”  i quan no hi havia pilota jugaven a “figa” no sé com no ens varen escalabra, eren de goma, també vaig rebre qualque estirada d’orelles i més d’un cop de regla de mestres que tenien que posar ordre i disciplina.

Sempre he tinc contacte amb uns quants de companys d’escola, per feina, mili, esport ho simplement es dia a dia.  N’hi ha de companys, que hem perdut la pista i no hem saben res d’ells i dos que ja no són entre nosaltres.

    Els meus primers records des companys de classe, són de la escola de Sant Joan, desprès varen passar a la escola Calaria, perquè Sant Joan és queia, poc temps deixàvem Calaria perquè també queia. Com la escola nova no estava acabada de construir, ens varen ficar a uns barracons prefabricats, després de cremar-me una d’aquells barraques (literalment) Anaven per fi a la escola  Antoni Joan, nova de trinca! començ a pensar que no va ser casual que les escoles velles no aguantessin la nostre presència.

   Seria pretensiós per la meva part dir que tot era de color de rosa, perquè no seria veritat. Quan un al·lot vol fer mal a un altre, pot arribar ser molt cruel, qui més qui menys se’n recorda de més d’un putada que teníem que aguantar per aquella època. Un per un no eren dolents, però quan uns quants d’aquells elements has mesclaven, sempre hi havia una ment malèfica que maquinava quina la podria fer.

   Us contaré unes poques malifetes, que no impliquin la humiliació de cap company, fent una excepció la que em vam fer a jo .Eren a la escola de San Joan (la actual escola d’adults) Teníem un company molt motivat i expressiu,(un poc cabronet) el company contava la darrera pel·lícula que havia vist, una den “Tarzan” en que el rei dels micos as llançava el riu i lluitava amb un cocodril ganivet en mà. El company per fer la explicació més realista va decidir atacar el primer que passava per allà. Per desgracia jo passava per davant, el pallo se’n va tira a sobre i com no tenia un punyal em va clavar un llapis el cap, molt a prop del pols, aquell va ser el meu primer tatuatge involuntari, coses d’al·lots!

 Mireu si eren bon fillets que varen ser unes de les poques promocions que no varen anar de viatge de fi de curs. Per una sèrie de mals entesos i bromes un poc pesades. Una d’aquets mal entesos va ser protagonitzat per un personatge que la seva presència era sinònim de terror. Aquí el fitxa no va tenir cap idea més que voler imitar un anunci que sortia per la tele. L’anunci era d’un pantalons texans que li fèiem de tot: arrossegats pel terra per un vaquer muntat a cavall , cremats, banyats i no sé que més. El company ja ho havia fet a més d’un del seus camarades de classe, ell li deia “Hacer una vuelta por el pueblo”  El pla era simple, un còmplice és posava ajupit el darrera de la víctima, així que arribava el bromista i li clavava una empenta, el pobre desgraciat queia d’esquema a les fredes rajoles, desorientat i dolorit quedava indefens. Situació que era aprofitada per el bromista per agafar-lo per una cama i ser alegrament arrossegat per passadissos i classes, moltes vegades animat per una majoria d’al·lots (pensaves millor ha ell que no ha jo) Però un dia el bromista va tenir la mala idea de fer-li el mateix a un professor, com sol passar dir-li a un gamberro “No hay huevos” és com voler a pagar un foc amb gasolina. La seva víctima va ser el professor de castellà el senyor “Gerardo” dit i fet, davant la sorpresa de tothom, el professor era arrossegat per el llustrós terra encerat. Veure aquella cara de por i a la vegada de no creure’s el que li estava passant. Com us podeu imaginar el castic va ser gros, sense pati, sense viatge de fi de curs i la expulsió (temporal) del terrorista en qüestió. Crec que as final va ser una alegria per la direcció aquesta propel·lia, perquè ningú volia venir en nosaltres per aquells mons de Deu. Per cert, crec que aquell dia el professor va veure a Déu (ho el diable) perquè un temps desprès va deixar la docència i es va fer capellà (no és conya)

N’hi ha moltes més d’ell i d’uns altres companys. N’hi ha de simpàtiques, també d’ofensives. Però la memòria a vegades no donar més de si    

    Uns anys més tard el ex-company va tenir problemes amb les drogues, un món que destrossa persones i famílies. Un divendres vespre, jo i un grup d’amics eren pel carrer Nou amb la cruïlla de sa Ravaleta  de Maó, on hi ha uns arbres. Estaven aturats baix d’un d’ells quan varen sentir un xiu-xiu que veia de dalt l’arbre.-“Eh! Vicent! Què hi ha sa “Pasma”(Policia) Els quatre que eren allà sentíem una veu, però no veiem ningú, ell va guaitar un poc, jo vaig exclama! –“Cony quin un!” Desprès vaig mirar el carrer desert –“No, no hi ha ningú!... Però què fas?” Ell és despenjar amb molta agilitat i em va dir una cosa obvia –“M’han encalcen!” I en tres bots és va perdre dins la foscor. Els amics han varen mirar en cara de “Qui era aquest?” -“No passa res un fugitiu, que anàvem junts escola!”  No voldria que penseu que ser un delinqüent tingui més mèrit que sa gran majoria de nosaltres “respectuosos de la llei i el ordre”. Aquest personatge en especial que havia estat més dolent que sa pell de Judes em va demostra sé més legal que molts. La darrera trobada que varen fer, ara fa 18 anys,  quan va venir ses estava intentant rehabilitar-se i ens va dir que no tenia doblers per paga es dinar. Aquell gets de sinceritat amb va quedar gravat, entre tots li varen pagar el dinar i passarem amb ell una estona divertida.   Per desgràcia uns anys després tindria una forta depressió que li costaria la vida.

     L’idea de fer aquesta trobada és sols passa una estona divertida, deixa per unes hores mal de caps. Menjar i veure com cosacs (val com menorquins) sense més pretensions i prepara la que tindríem que fer quan arribem als 50 castanyes,(s’hi arribem)  que l’expressió “Anaven junts a escola”, no mori amb es pas del temps 

      La qüestió és que els companys d’escola no els poden canviar, uns serem més amics que uns altres, amb totes les coses bones i dolentes de cadascú. Jo personalment estic orgullós de haver conegut aquella tropa. Formarem part d’una germanor, perquè hi va haver un temps en que eren petits dimonis que començaven a descobrir la vida junts, com a companys, com amics, com els meus germans de tinta.     

UNS MENORQUINS AL REGNE DE ARTUR I

UNS  MENORQUINS  AL REGNE DEL REI ARTUR ( A TOPE)

     EL PRIMER DIA – LA PARTIDA.

      No hem dormit bé, estem nerviosos, ho tenim tot apunt , però sempre hi ha qualque cosa que no tenim vaig control. Per no molestar n’hi ha família n’hi ha amics, vaig dissenyar un pla per arribar el aeroport. Mentre jo deixava la dona, filla i equipatge a la terminal, tornava a Maó per aparcar el cotxe i córrer per agafar el bus que ma portarà el camp d’aviació. Puntual el bus va atura, un home jove estava el volant (ja tothom és més jove que jo) el bus era buit, tot per jo tot sol.

    Quan arribes amb temps tens que espera tranquil amb quietud. Però sempre hi ha gent que arribar justa de temps, quan donen permís per embarcar tot són empentes i frisares. L’avió se’n l’aire increïblement puntual, la casualitat ens fa seure a les butaques que donen a la sortida d’emergència. El poc temps una assistenta de cabina (una azafata de tota la vida) molt guapa per cert. Em va dir que tindria que fer-li un favor. Jo vaig pensar que era molt descarada amb la dona el meu costat. En realitat volia que fos el responsable d’obrir la porta d’emergència en cas d’accident. “Contamos con usted, Caballero”  “Usted” i “Caballero” a la mateixa frase? Mal rotllo! Perquè cony a de passar alguna “cosa” –“¿Oiga señorita, es fàcil de abrir esta cosa?  Si muy fàcil siga las instrucciones”  Sí clar, mentre ens estrallen estaré jo per llegir paperots. Sa veritat és que el viatge va ser molt tranquil i còmoda, perquè als passadissos d’emergència són més amples.

    Una vegada l’avió va ser a terra, encara no estava aturat; la gent li agafar una boxaria col·lectiva, tothom vol sortir, ja! Pocs queden seguts els seus seients. Un cop dins la terminal, rius de gent per tota arreu, ens creuen milers de rostres de tots els recons del món, és al·lucinant. Arreplega’m la maleta i cap a fora, on un amic de sa filla ens espera. Açò són amics! Fer cent quilometres per venir a cercar-nos, cent més pe portar-nos el nostre destí, passant per embussos, peatges i gasolina.

Era dia 12 de setembre el dia següent de la diada, fins que no arriben el final del trajecte no havíem vist res en especial. Però quan entrem dins la ciutat ens a donem  d’on són. Amb un any de diferència les banderes independentistes s’han multiplicat per tres.

   Sense perdre un minut, anem el nou pis de la filla, deixem les maletes i anem a cercar els coses del anterior pis. Com pot ser que una al·lota sola tingui tantes coses. L’amic aparcà malament i jo feia viatges des de un novè pis dins un minúscul ascensor. Tornem el pis nou, pugem totes les caixes a l’habitació, quina suada! Ara ens toca anar el nostre hotel per deixar el equipatge, fer un  mos i tornar-hi.

      Hem de pintar l’habitació! Com no trobem pintura pel centre, decidim anar a un gran magatzem de bricolatge una multinacional alemanya(Bauhaus), que justament esta molt enfora, hem de agafar un taxi. Quan arribarem vaig quedar enlluernat . Allò és el paradís dels “xapuses” Hi ha de tot, llàstima no tenir açò més a prop de casa. No hi ha temps per rodar, comprem la pintura i uns quants d’estris i sortim d’aquell lloc de feina comprimida, quina pena que no hi tornarem (açò em pensava) Ho deixem tot apunt per en sol demà. Estat un dia molt intens, sopem a prop de l’hotel ( també amb nom alemany). Què bo serà el llit avui, mentre camino cap a el caixo, penso que seria un bon moment per fer unes reflexions de tot el que he viscut...Cony! Hòstia! Aquest llit és més dur que el formigó.

    SEGON DIA- UN POC DE FEINA.    

      Com sempre em despert dejorn, tinc els ronyons capolats, dutxa i a berenar. Berenen a la cafeteria del hotel i com fa un dia preciós, anem el pis a pintar, donant un passeig pel centre. Com la filla va sortir de festa( el primer dia) açò vol dir que no hem de córrer per comença la feina. Com era d’esperar no hi és el pis, deu haver dormit a la casa del seu “amic”, espera que t’ha espera. A prop de ca seva passa el riu, allà devora hi ha una petita placeta, amb uns arbrés que donen ombra a uns bancs. Intent seure però l’olor a pixum és insuportable. Una hora d’espera vaig veure com uns zombis veníem pel la cera – Ja era hora!” Per elles els 10 del matí era de matinada, mentre que per nosaltres ja era mig dia.  Fem feina fins l’hora de dinar, així donam temps que juguí la pintura per desprès dona una altre passada. Sa filla ens comenta que li faria una estanteria dins l’armari, ens comprometen a mirar que veiem per allà.

      Deixen l’habitació ben aclarida, ens anem a fer una volta pels voltants. Però no troben res que ens agradi, visiten tots el xinesos de mitja ciutat per comprar una cosa que no va agrada a ningú: un pobre sabater de fustes magres, sols ens quedar una solució, tornar el gran magatzem (el Bauhaus del collons) però hi anirem demà. Ens acomiaden d’Anna i ens anem aclarir un poc el hotel per anar sopar pel centre. N’Anna ens havia dit que hi havia una taverna independentista a la plaça major que donaven bastant de menjar a un preu raonable, de passada podré veure i tocar el que pensa la gent. Però apart de banderes, un escut singular a la porta i uns banys que farien agafar cagarines els més patriotes nacionals, molta calma, molt menjar i bo. Amb la panxa plena tornen cap a l’hotel fem un poc de volta per fer baixa el sopar. Cap a dormir, NO! Recony de llit, tindrem que follar dins sa banyera, m’estimo més clavar-me la aixeta el cul que no deixar sa ronyonada.

     TERCER DIA- UN DIA DE “XINOS”

      Uf... un parell de dies més anar aquest llit i no sobreviure. Em quedat amb sa filla a un bar bé el costat de l’estació del tren. Fa un dia magnífic, seien a la terrassa i aquí comença se’n bolic. El bar és regentat per xinesos,  jo i na Magda demanen uns cafès i alguna cosa de menjar. Ens porten la comanda i tenim que pagar immediatament, val cap problema, don 20€ en aquell moment arriba n’Anna i demana un cafè i un panet. Un cambrer xino clavat a n’han Bruce Lee porta la comanda d’Anna i amb ella l’import, cosa que ma mosqueja per què encara no m’han tornat el canvi de la primera consumició. Em nego a pagar, si tu no et refies de mi, jo no en fio de tu, el cambrer se’n va i xerrar amb el cambrer que ens havia servit primer, sembla que tot s’aclareix, en tornen el primer canvi i jo pago la segona comanda, però no! Ma don comte que no és la meva comanda, però els euros son casi idèntics, la confusió arribà el màxim quan en porten una altre vegada la primera nota i el canvi de la segona consumició. Ja un poc cabrejat li mostro la primera nota ja pagada i els demano que espavilin, els dos cambres comencen a discutir entre ells a crits. Açò ja no ens fa gràcia i antes que es rifin bufetades decideixo marxa. En “Bruce Lee” em talla el pas i ma diu - “La nota no estar bien, faltar dinero !” reconeix que era una citació còmica i si contaven bé hi havia una diferència mínima. Però l’error era d’ells no nostre, amb un to un poc enfadat i també un poc racista li vaig dir –“Mira Jackie Chan voy a mear, al salir vendre a la barra y arreglarenos vuestra cagada”. Una vegada alleujat vaig anar a la barra a solucionar aquell merder. El xino més atontat em va dir –“¡Nos debes 20 centimos!”. Vaig riure i per no perdre més temps, vaig pagar i to sarcàstic –“¡Haber si abris los ojos,!”. Sa dona i sa filla no és podien creure tot aquell enredo per 20 miserables cèntims. Però açò fan doblers aquest comunistes, capitalistes baixets.

      El dia començava d’allò més animat, agafem un bus i direcció els grans centres comercials de la ciutat, abans de cercar la prestatgeria, visiten una mega-botiga d’esports (Decathlon)  i una de tecnologia ( Media-Markt) Com és dissabte matí, sembla que ho regalen hi ha una gentada. Per fi entrem el temple del bricolatge i “Bingo” trobem una estanteria perfecta per aturats i estudiants, bonica i econòmica. Com anem carregats amb unes quants coses més, es “ja qui són” a fet molt de mal, crit un taxi que ens portarà lluny de les terres del consumisme desenfrenat ( Si tingués pasta!) 

      Ja són a l’habitació d’Anna, encara fa olor a pintura, per jo igual a net i polit. Mentre les dones obren caixes com si fos Nadal i col·loquen roba i sabates ( Mira que han arriben de tenir) Jo em front el difícil repte de muntar l’estanteria, és tan fàcil que no porta instruccions, en cinc minuts esta “casi” construïda. Per fer-vos una idea eren cinc estants amb quatre furats on anaven quatre tubs. Sa fixaven a pressió, fins i tot un nen seria caps de muntar-la. Però en qualque moment de la cadena de muntatge de la fabrica, es va extraviar un d’aquells tubs, un “ PUTO TUB DE RESINA” que no valia ni 20 cèntims!   No tenia sortida, quedaria coixa, mentre en cagava en el (Banjaus, dels collons) valia més as anar i as tornar que aquella estanteria. Açò tenia que ser una revenja de qualque familiar del xino del bar. Oh¡ Sorpresa, açò esta fabricat a Itàlia ,”Porca misèria!” Un tub de cartó, d’un paper d’alumini ,salvarà la situació  en “Mac Gyver” era un bon mestre.

     Després d’un matí de boixos i ara tocar un poc de quietud, anem a dinar pel centre, amb la dona, la filla i la “amic” en Rafa, un bon pallo amb un “però” és del espanyol. Bon menjar i de postres un gelat de iogurt, quina cosa més bona! El gelat de iogurt és la base, després i post posar de tot: Fruita natural, xarops de sabors, burilles de xocolatí, fruits secs, cereals i no sé que més, una explosió de sabors ha un preu molt raonable 2  a 3 € una bona terrina. Més passeig pel poble, quina sort, avui jugar el barça contra el Sevilla, veiem el partit a la plaça del poble, el partit no és molt bo, però si emocionat. Durant  tota la segona part no va venir cap cambrer, aquí quan jugar els “Cules” es aturar tot. Bono prou per avui, partim cap a l’hotel, merda! Amb l’emoció del futbol, m’he deixat una bossa en coses que havia comprat per dur a Menorca. Torn damunt les meves passes amb el convenciment que ho puc donar per perdut, una vegada el bar li demano a una somrient i guapa cambrera si atrobat algú una bossa oblidada, sense dir n’hi mitja paraula han va treure de darrera la barra la bossa distreta i en va regalar un somriure casi tant gran com el seu escot. Mentre el cervell analitzava tot el que veia, pensava: Guapa, callada, un cos fet per pecar i fa feina a un bar, la dona perfecte. Val més que torni a l’hotel i deixi la meva imaginació per una dutxa d’aquelles un poc més llargues. 

         QUART DIA- LA DESPEDIDA

      El llit ma té l’esquena destrossada, tinc els braç amb rampes. És un dia lleig, plou però no fa fred. Berenem a un bar be el costat d’un mercat de col·leccionisme on hi ha un poc de tot llibres, cromos, segells, claus velles, minerals etc...

    Des de fa dies tinc ganes de visitar una Fortaleza que esta en runes i domina tota la ciutat. Mirant el mapa és molt a prop, la realitat era que no, era un poc enfora. Amb un camí pel de costes i amb un cel que ens amenaça han agafà un bon xop. Per sort una línia bus passa per allà, una vegada dalt del turó la xofer ens deixa baixa per fer una volta per les runes, però en deu minuts hem de tornar a ser dins el bus, sino tindrem que baixa a peu. Una llàstima que estigi tan oblidat, plena d’herbes i runes per tot,  un temps va ser una Fortaleza poderosa.

       Una vegada dins la ciutat tornem a fer una volta pel cas més antic, on hi havia el vell call (barri) jueu. Carrerons estrets i empinades costes, avui en dia amb botigues de souvenirs. Prou de turisme! anem a dinar, en pla de tapes. Anem el hotel agafem l’equipatge i marxem xino-xano cap a l’estació de tren

     El moment de l’acuminat havia arribat, un instant molt íntim on la sensibilitat queda el descobert. La sensibilitat no esta de moda, la gent no té temps per ser sensible, ser sensible és sinònim de feblesa. Però hi ha moments que et donem llicencia per ser sensible. Mentre mare i filla sa abracem el temps sa atura el seu voltant. L’estiu cada va endarrere, un estiu on la filla havia estat operada i ho havia passat malament. Ara tenim un sentiment de tristor però ala vegada és bo per ella, pel seu futur. Unes besades i abraçades, uns sincers “Cuidat molt”. Jo sé que esterà bé, per què és una lluitadora i una bona estudianta i també li agrada la festa no tot serà estudia! Un Goñalons en llibertat sempre és un perill.  La bandera de Menorca que se’n va endur dins una maleta, onejar amb orgull per aquelles terres.

     Varen esta una estona callats sense dir-nos res, cadascú a la seva manera volia guarda aquell instant mal de pair. Havien decidit agafar un A.V.E. que ens transportaria a Barcelona en 35 minuts. Mentre aquell trasto anava a tota hòstia, li vaig comentar a la dona el accident del passat juliol a Galicia amb un tren con aquest i com podia haver passat una desgracia tan gran. Na Magda no tenia ganes de pensar en res i menys amb aquell trist succés.  Puntual arriben a la capital i acte seguit agafen un metro destí el aeroport. Aquí baix terra l’aire és espès amb ell si mesclen tots tipus de personatges. Uns dels més curiós són els musics que pugen els vagons i ens regalen melodies com tot hi ha de bons i qualcuns que els escanyaries amb els cordes del violi.

   Ja són el aeroport, vinga més cues! Ara per treure el passatge. En aquets llocs casi mai passa res, són molt avorrits però aquell dia una tonteria podria haver provocat un bon merder. Mentre la cua avança hi ha una cosa rara, una maleta sola, tothom avança i passa el seu costat i sa la miraven amb estranyesa. Qui pot deixar oblidada una maleta, a més gran! Fa ganes cridar a la seguretat del aeroport, però segur que s’armarà un bon flicot. Jo estaia segur que era cosa d’un despistat, nosaltres deixen la maleta sospitosa al darrera, els pocs minuts una dona se’n adonar de que la deixada, unes mirades de “ un dia perdràs el cap”. Una altre cua per passar pels arcs de seguretat (gràcies, Bin Laden)Com tenim molt de temps, fèiem un cafè a un des innumerables locals de cadenes multinacionals, cagada!(literal) Quin sucarel·lo més dolent, que em va trastocar la panxa durant dies.

  El Sol cau darrera ses muntanyes catalanes, l’avió despagà a les fosques, tot esta tranquil, fins que una renou que ve dels sallents  darrera ens fa gira. Sembla com si un bebè plores, però no és un bebè, és un moix que ve a viure a Menorca amb els seus amos. El pobre animal estava acollonit i per què estigués tranquil l’havien sedat, però el bitxo no es dormia, levitava, drogat i tancat dins una gàbia i a volar. Quan varen aterrar el moix es va dormir. Igual que el moix tenim ganes de tornar posar els peus a sa nostre roca, però una part nostre encara és per allà. 

                                       

               FI.                                                                          

UN ÀNGEL CAIGUT DEL CEL

           OLIVIA VIDAL FLORIT.

    Va sortit del bar sense quasi dir adeú, als amics, es trobava cansada i trista, volia tornar a casa, dormir i no pensar en res més...

Caminava lentament, amb pas insegur, tremolosa.

De lluny, sentia els amics que la cridaven, insistint que tornés amb ells, però ni tant sols va girar el cap, com si no existissin, amb la mirada fitxa al davant.

  Com cada dissabte nit, els bars del port estaven plens de gent, jovent com ella i no tan joves. Parelles de l’edat dels seus pares. Va somriure i, per un moment, s’imaginà la seva mare al mig d’aquell desgavell.

   A poc a poc va arribar a baix de les escales del parc Rotxina. Saludava persones que de segur coneixia, però que en aquell moment li era impossible recordar.

   Lentament va començar la pujada. Les sabates, de taló prim i alt, li feien mal, els pantalons li eren incòmodes i tenia fred.

   Era una noia bonica, sempre li deien, de cabells negres, uns grans ulls i esvelta, encara que ella no s’hi veia així, sinó més bé malgirbada i lletja. Una adolescent de 17 anys que no veia res clar, estudiava, massa poc li recordaven els seus pares, i els divendres i dissabtes es passava la nit al port, com tants d’altres, es “col·locava” i seguia fins a la matinada.

   Com tants d’altres... Havia començat ja feia uns anys a provar l’alcohol, les primeres vegades es trobava malament, però desprès era capaç de xalar i riure com mai. La feia sentir lliure de tot, i mai es cansava. A poc a poc van arribar altres “experiències” que, durant unes hores, la feien ser una persona oberta i relaxada, capaç de xerrar amb tothom, lliure..., o almenys això creia.

   Va començar a pujar, un escaló, un altre... un poc més!, fins arriba al final del primer tram.

   Quan passava pel parc infantil, una enyorança d’un temps no tant llunyà la va fer anar a l’engronxador.

   Encara que gelada de fred es va asseure i, a poc a poc, feia anar el seu cos, endavant i enrere, deixant anar els seus pensaments sense cap tipus d’ordre, només tal com passaven pel seu cap.

     El cel era ple d’estrelles, la nit humida , com tantes a l’illa, serena, silenciosa, només de tant en tant, rompuda pel soroll de cotxes i motos, que baixaven la costa a tota velocitat, a la mateixa velocitat que feien anar la seva vida.

   Havia estat la darrera vegada que prenia drogues i aquell cel estrellat, amb la mirada fitxa, va prendre una decisió, potser una de les més importants de la seva vida.

   Havia estat la darrera vagada que prenia drogues. La darrera vegada que perdia el control de la seva pròpia persona, encara que no fos tan oberta ni tan riallera com quan les prenia, encara que els amics no poguessin entendre el perquè del seu canvi, estava decidida, Aquell vespre qualque cosa havia canviat...

   Estava decidida, definitivament. No més patiment per als seus pares, no més patiment per als seus pares, no més mentides, no més matins de tristor en no recordar què havia fet la nit abans.

   De cada vegada tenia més fred, l’aire humit li calava fins a l’ànima, però continuava asseguda a l’engronxador mirant a l’infinit.

   Amb instint de protecció, va posar les mans a les butxaques de la caçadora, aquella caçadora negra de pell que tant li agradava i que a la seva mare li havia costat entendre que era el “normal” dur aquella roba, però que, com sempre, a  la fi, havia consentit comparar-li.

  Hauria de tornar a casa, però... tanta pau!

  Dins d’una de les butxaques va notar una cosa petita, primer no va saber què era. Després va notar-ho entre els dits. Una petita pastilla. Una d’aquelles pastilles que a les nits del cap de setmana la feien ser feliç. La va treure i en mirar-la no va poder recordar ni qui li havia donat ni quan.

Era igual, ja havia decidit acabar amb tot aquell món. Hi jugà una estona pensant de llançar-la ben lluny. Seria un bon començament per al seu canvi. Però se la tornar a mirar i, tota sola com estava, també va decidir fer un petit ritual. Es prendria la pastilla allà, sense ningú, no com ho havia fet sempre, amb tota la penya, acompanyats d’un “cubata”, sinó que, aquella darrera vegada, seria diferent.

Mirant els llums de l’altre banda del port, rodejada de silenci, a poc a poc se la va posar a la boca, i va seguir mirant les estrelles del cel, mentre el seu cos de nena petita continuà endavant i endarrere. Al cap d’una estona es va aixecar per continuar pujant el tram d’escala que encara faltava. Era el moment  d’anar-se’n. Ja no estava cansada i casa seva era ben a prop.

Va veure els llums intermitents d’un avió que viatjava entre les estrelles i recordà que, de més petita, sempre pensava que li hauria agradat poder volar, com els ocells que sentia al matí quan despertava. Descobrí com es veia la terra amb la llibertat d’unes ales.

Per fi arribà a dalt de les escales i, sense saber molt bé per què, canvià el camí de tornada, passà per la plaça de darrera Santa Maria i donà una petita volta. Es sentia lleugera, els peus anaven com si no duguessin pes. Passà per davant l’ajuntament i agafà cap a la dreta, Isabel II. Casa seva era a s’Arraval, ben bé després del Pont de Sant Roc, només a un pas! ¿ Per què no va seguir el camí de sempre?. Continuà caminant, contenta, pensant que havia estat la seva darrera  vegada, encara que el seu cap ja començava  a no pensar amb tanta lucidesa com feia una estona, però estava contenta, molt contenta.

Quan arribà a la plaça de Sant Francesc, abans d’anar-se`n cap al carrer dels Frares va voler mirar una altre vegada el port, va anar fins al mirador en què jugava fins feia poc anys amb les amigues. Tot recordant les vegades que la seva mare li havia contat (com tantes altres coses!) com era abans aquell mirador i l’argolla on es fermaven els cavalls que havia quedat posada com un petit homenatge a un temps passat.

Va posar els braços damunt la paret del mirador i descansà el cap en ells... Amb la mirada vidriosa, contemplà els llums del port, les barques amarrades, els cotxes, tot es mesclava amb el cel, i com sempre, mirava les estrelles més que mai a prop d’ella. No tenia fred, ni estava cansada, només sentia felicitat i pau. Silenci i contemplació. Voldria quedar-se allà per sempre, davant la mar.

A poc a poc un somriure és va anar dibuixant a la seva careta de nena, un somriure cada vegada més accentuat ,i va ser en aquell moment quan va saber amb tota seguretat que el seu somni de petita es podia fer realitat.

En Joan va enfilar la costa amb pas cansat, com cada dia, just passades les sis del matí i acompanyat de la “Lluna” i la “Menta” , les dues gosses, que corrien davant ell, tant si feia fred com calor, i encara que ja era un “vellet”, com li deia la Núria, la seva néta petita , anava al seu hortal, un trosset de terra que li quedava al penya-segat bé baix de Sant Francesc, només s’hi podia arribar per un petit camí i en el qual encara hi sembrava unes quantes tomàtigues i quatre lletugues.

Mentre caminava reia tot sol. Feia un mes que havien passat les festes de  Nadal i Reis. I no podia creure que, amb 86 anys, els reis li haguessin fet un regal tan sorprenent com el que els néts li havien fet. Ni més ni manco que un mòbil. Un telèfon per dur dins la butxaca!

Ell, que s’havia criat sense aigua corrent, que havia passat fam i patit una guerra, i ara tenia un mòbil. ¿Com podia creure algú que un homenet  amb boina i espardenyes i dos gossos quasi tan vell com ell pogués tenir necessitat d’un mòbil? Però na Marieta, la seva dona, no el deixava sortir de casa sense aquell aparell. Mira que arribà a ser caparruda! A més, de tant en tant, li agradava trucar-lo, només per demanar què feia i on era.

La primera vegada que va sonar dins la butxaca aquell maleit telèfon, va saltar com un nen, sense saber molt bé aquell soroll què era, ara ja hi estava més acostumant. No li quedava més remei que fer-se a la idea que cada dia la dona el tindria controlat, com si fos aquell jovenet de tants i tants d’anys. Els néts li havien ensenyat quatre coses, per damunt de tot el que havia de fer si es trobava malament i ningú el podia ajudar. Quin botó era per xerrar i quin era per tancar.

Bé, va pensar, tant fa, si no hauria d’emprar-lo mai. I segui amb el somriure a la seva morena i plàcida cara d’home de camp. Va obrir la barrera i la “Lluna” i la “Menta” van començar a lladrar.     ¿Què passa? – va cridar-, que no sabeu que és diumenge i tothom encara dorm?

Però els gossos estaven nerviosos, van començar a ensumar la terra i seguien lladrant. Amb la seva tranquil·litat de sempre, va tancar la barrera i va seguir-los fins dins del hortal. Allò ja no era normal, els gossos no ho solien fer mai, potser no era més que un colom que havia quedat enganxat.

Bé, prest ho aclariria i podria berenar, mirant la sortida del sol d’hivern, el pa i la sobrassada que la Marieta li havia preparat i beure un gotet de vi negre. Va arribar a la vora d’ells i a poc a poc, quan va recuperar-se de la sorpresa, quan va estar segur del que veia, va treure el mòbil, aquell aparell que mai hauria pensat utilitzar, i va recordar el que en Jaume, el nét gran, li havia dit.

Amb mans tremoloses, intentant mirar clarament el teclat, aquells dits que durant tota la vida havien remogut la terra van marcar el més ràpid que va poder.

“112, emergències, digui”

“¿ Escolti? Som en Joan Mercadal, dels horts de Sant Francesc, i crec que un àngel ha caigut del cel...”

 

 FI

EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARIR XI

L’avió comença a rodar per la pista per agafa embranzida. Dins la nau  l’escàndol era notable, els hostesses demanaven ordre. Fem cas... fins que l’avió s’enlaira, estaven cansats però feliços, molt contents havíem deixat endarrere unes hores intenses i ara tornàvem tots a casa, però no tornàvem sols. Vaig somriure recordat les passades 24 hores, qualcú crida “Cachondeo!” tots varen riure.

Són les 16:00 de dissabte, una part de l’equip decidim fer una volta per la platja de Palma. Amb noltros també venen unes quantes al·lotes de l’equip de l’institut de Maó, que tenien l’hotel molt a prop el nostre. Unes joves que a Menorca no et miraven a la cara, aquí eren amigues de tota la vida. Cosa que provocar que féssim més d’una animalada per nostra l’orella. Una de les coses que em va cridar l’atenció: Tot estava escrit amb alemany, com podia passa allò? N’hi castellà, n’hi català, sols alemany!

Després de camina una bona estona, van voler veure un refresc i seure una estona. Semblava que eren a Berlin. Un cambrer gras, vermell com pebre, vestit de bavares amb uns pantalons curts amb peto i un ridícul capell va venir a demanar que volien. Açò va provocar una rialla general, fet que no li va fer gens de gràcia, el nostre amic menja salsitxes ens xarrar amb un alemany fluid. No sé si ens va demanar que volíem prendre ho bé cridava per envair Polònia. Algú del grup li digué –“En cristià, cony !” El cap quadrat, va comença a renegar, fins que de dins el bar van sortir més teutons sense samarreta, tot tatuats i grassos con porcs i fèiem mala cara. Com marquen els manuals de guerrilla urbana: Uns adolescents contra uns alemanys gats, millor una fugida estratègica; una retirada a temps és una victòria.

La tarda passava rapit, hi havia tantes coses per veure: Botigues, bar, locals de joc i topless. El sol minvava i els llums de tots els locals és varen encendre, era tot un espectacle. Bombetes de tot els colors, era hipnòtic. Mentre caminaven, xarraven amb ses al·lotes, ens contaven quina música als agradava, que volien fer amb finalitza l’insti. Prets hi haver bon rotllo entre al·lots i al·lotes, varen passa de fer l’ase a contar-nos projectes de futur. Com era d’espera hi va ver més d’un romanç aquell cap de setmana.

La fosca natural és mesclava amb la gran lluminària artificial. Mentre tornaven a l’hotel ens varen trobar amb unes novies. Vet aquí el més esgavellat de tots va tenir la gran idea de sopar de franc, es dir colar-nos el menjador. Un petit grup de valents i  a la vegada inconscients, es van mesclar entre els convidats i apa cap a dins. Uns altres ens quedaren fora, atonits veien per als grans finestres del restaurants. El més divertit del cas era que el grup d’amics esbojarrats i sorollosos havien trobat una taula i no fèiem més que crida –“Viva los novios !” i “ Que se besen, que se besen !” era una bogeria! Sa gent se’ls mirava i és demanaven: Qui eren aquell grup de vàndals, amics del nuvi o de la núvia? No sé com. Però varen aconseguir arribar el segon plat. Una vegada descoberts els impostors has van aixecar i molt dignes donaren l’excusa de que eren d’una altre boda. Però abans de sortir donaren l’enhorabona els recents casats. Als que havien quedat a fora, flipaven amb colors, quins bandarres!

Com ens havia dit l’entrenador, teníem que fer bonda, sopar prest i anar el caixo per descansa demà seria un dia gran. Però aquella nit crec que n’hi va haver que s’escapoliren de l’habitació per fer una visita a les maoneses. Açò no és pot assegura, com els contes, pot sé què passes o no?

Després de dormir d’aquella manera, teníem el diumenge a palpar. Ha diferència del dia anterior el sol despuntava amb força, no hi havia ni un núvol.

Cap a berenar, aquest cop noltros varen arribar des primers. Com un ramat de llops afanats, ens llançaren a menjar. Els pocs clients del hotel que s’havien xeicat d’hora per gaudir d’un berenar tranquil i bucòlic, aquell matí no seria massa relaxat. Tant mateix semblava que no havíem menjat calent, el nostre entrenador hem va passa un fum, per controlar tot l’equip. Una vegada arrasat el menjador teníem que fer les maletes i agafar el bus per anar a la gran final.

Però encara hi havia temps per fer una darrera “broma”, com uns quants estudiaven per electricistes. Armats amb uns tornavisos, unes bones mans i unes males idees eren tot un perill. Varen fer unes modificacions a les instal·lacions d’unes quants habitacions. Quan toquessin l’interruptor del bany, s’encendria el de l’habitació. Una altre habitació simplement varen afanar els fusibles i la darrera quan toquessin la maneta, fotria un pet que deixaria a les fosques tota la planta. Eren molt bons al·lots, una vegada a Menorca, la tele va donar la noticia que s’havia calat foc un hotel a la platja de Palma, segur que no era el nostre... crec!

El camp principes de España de Palma de Mallorca

Bonu! Prou de bestieses, era l’hora de la veritat. Com als partits anteriors no coneixíem res del nostre rival. Dins el bus el mister-professor sr. Mateo ens preparava pel que trobarien el camp. Després del succeït el dia abans no ens donarien ni el bon dia. La primera sorpresa va ser agradable: L’estadi “Principes de España” un camp impressionat, amb una graderia tapada, amb una pista d’atletisme que voltava el camp. El terreny de joc era de terra, però estava han perfecta estat, ben pintat; igual que una dona ben aclarida, feia gana jugar-hi. Hem de pensar que el dia antes havien jugat i no havien pogut fer net la roba. Una vegada uniformats i dins el túnel del vestidor, ens donarem una altre sorpresa aquesta no va sé divertida. El delegat de camp i el arbitra, ajuntaren els dos equips, comprovant un per un l’edat del jugador, per evita possibles enganyifes. Encara que tot semblava legal, els mallorquins eren increïblement grossos, fèiem por.

Crec que el nostre rival era la Salle de Palma. Sembla sé que el dia anterior no havien tingut pietat del representant d’Eivissa els havien aixafat el camp, 8-0 més o menys.

Pensava que tindrien qualque ànim des de la graderia, però no va sé així. Açò no és del tot cert en el escalfament un home jove és va atracar; Era en “gui-gui” un jove maones que jugava de porter amb el Calvià de tercera divisió. Li  van dir que un grup de al·lots de Menorca havien arribat a la final de Balears i ens volia veure i donar-nos ànims.

Tot estava llest, l’àrbitre xiular l’inici del partit. Prest varen veure que la nostre missió seria impossible. Ells eren més rapits, més alts, més forts i tècnicament perfectes, allò no pintava bé. Entre ells varen comença a parlar –“Estos tios son malos!” Ens havien descobert, a la mitja part perdien 3-1. Així i tot tindrien que córrer i lluitar molt per doblegar-nos.

El començament de la segona part tenien que jugar amb cap, físicament estaven tocats, cansats: tenia que córrer la pilota no nosaltres. Damunt el minut 65, de la segona part el resultat era de 4-1. L’entrenador em va mirar i em va dir –“Vicente! Calienta que saldras a jugar!” Vaig fer un bon bot i comença a borinar com un boix posseït, no havia jugat ni un sol minut i ara anava jugar uns quant minuts de la final, quina passada! Vaig botar el camp i em vaig creua amb en Pere, xocant les mans en senyal de donar sort el qui entra a jugar.

Van sé 20 minuts mal contats, hi va haver de tot, poder aturar tres pilotes de gol, rebre dos gols, un d’ells de penal. El meu punt de vista del partit havia canviat, donava gust participar d’aquell espectacle. El darrer homenatge als meus companys és recorda la millor jugada del partit. Els mallorquins tiraven un corner, vaig aconseguir blocar la pilota i llançà ràpidament. L’esfèric arribar el mig camp on en Miquel “Cabra” agafar la pilota i comença a regatejar a tots els rivals que li sortien el davant. Quan semblava ofegat  i l’oportunitat perduda, va aconseguir passa la pilota a la frontal de l’àrea, on hi havia el nostre davanter, en Carlos “Carpo” fer un parell de passes i xutar creuant la pilota a la sortida del gegantesc porter mallorquí, un gol preciós... de lluita i ganes, el final ens apallissaren per 6-2.

Aquelles sensacions, aquelles vivències queden molt llunyanes. Però no hi havia decepció per la derrota, mai ens havien imaginat arribar a jugar la final de Balears. Quan ens donaren el trofeu com subcampions del torneig, varen fer un guirigall que semblava que eren noltros el campions, els mallorquins més freds, ens miraven sorpresos.

Quan varen arribar el aeroport, hi havia les al·lotes de Maó que també esperaven per agafar el mateix avió que nosaltres. No havien pogut venir a veure’ns per que tenien que jugar per el tercer i quart lloc, havien guanyat. Ens van rebre a crits de “Toreros, toreros!” Tothom ens mirava. 

La llegenda diu que aquella copa cria pols per qualque estanteria del institut  Pascual Calvó de Maó. Diuen que de vegades quan la fan net la copa, es senten unes veus i uns crits, un rumor, com un caragol de la mar; d’eufòria d’uns joves que gràcies a l’esforç, una sort increïble i l’amor el futbol varen aconseguir xalar com mai.                                     

                                  fi