sábado, 1 de septiembre de 2018

48 HORES MÉS.



    L’estiu havia deixat marca en la seva pell. Ha passat del desencant de la monotonia a respirar cansament. La pròxima estació era la quietud i també certa tristesa controlada. Per anar amb pas ferma cap a la fi d’un altre any. Però abans hi ha una pausa, un descans per trencar les cadenes de la rutina. Un bàlsam que pal·lies un poquet uns mesos tan feixucs. Maquillar un poc la cara i sobre tot l’ànima; amb uns antioxidants com l’amor per ses nostres festes. Amagar durant una estona les arrugues de la vida. No hi ha ungüents, cremes rejovenidores més bones que fer festa amb amics. Unes 48 hores més o manco de diversió i bogeria. Com un fillet petit espera aquests dies. Cicatrius passades tornem a coure, unes llengües de vellut li lleparan. Ja no és el que era abans, aquell cos invencible amb ànima de comediant, ara tot li fa mal, és al pas del temps i però en secret li demanarà a l’univers 48 hores més.

   Un any més tinc que lamenta la pèrdua de persones properes. La més sentida és la del meu conco Lucio; ell i mon pare eren addictes a anar al “jaleo” des matí. Mentre la salut els hi va permetre anaven al seu raconet de sa plaça i xalaven dels cavalls, amics, feien uns pocs glops i també qualque pilleria. En sap greu no tenir més fotos d’ells, sols n’he trobada una; per jo un petit tresor: les imatges no ho conten tot, però et fan volar la imaginació. Un moment congelat en el temps, no hi havia ni passat ni futur, sols l’instant, l’aquí i el ara. Per unes poques hores una  germanor militant i alegra. Dins aquestes hores de joia, sempre podrem trobar uns minuts per fer-los un recordatori a tots ells.  Per uns quan donen sa bandera al caixer fadrí, per uns altres quan esclata el jaleo. Però el moment ideal és quan sonar el darrer toc de fabiol; un silenci escandalós que et posar un nus a la gola i els ulls s’omplen de llàgrimes, és un moment molt íntim i personal. On tots ells hi són presents.  La pena passa, però els bons records queden per sempre.  

  Per finalitza amb un poc literatura èpica amb un poc de humor. De vegades les paraules escrites solen donar-te una sorpresa, com va passar l’any passat amb una part del que vaig escriure.
  Per circumstàncies laborals, sols vaig anar a la colcada des dia de Gràcia. Tot havia anat bé, l’arena aferrada el cos, cavalls i molts d’amics i amigues; quatre pomades i bon rotllo per tot arreu. Va arriba l’hora de llança les botes de vi. Jo com un vell tocacullons, no feia més que dir: aquell no era un bon lloc per a aconseguir el tan preuat trofeu. Allà on eren era quasi impossible que arribés cap bota. Amb un poc d’enveja veia com tot es jovent fent el cavallet (un sobre un l’altre) agafaven totes ses botes. Mentre els de primera i segona fila es trinxaven a cops de colze. Jo xerrava amb uns turistes gallecs que no entenien res del que passava. Fins que un llançament ho va canviar tot. Una bota de vi havia sortit amb més força i altura del normal;  la trajectòria i paràbola eren bones. El temps sa havia alentit; tenia que pensar ràpid. Estava rodejat de quatre o cinc amics: els tenia que elimina (si ja ho sé, és una putada, però en la guerra i el amor tot val) una empenta el de davant, cop de colza el de l’esquerra i un toc suau els ous a un que no sé qui es. Dins el desconcert faig un bot, elegant; sóc conscient de tota la volada de la bota, igual que quan era un jove porter de futbol, faig la darrera aturada. Mentre vol, perd els ulleres i es xibit també la poca dignitat que tenia. Un càlcul perfecta, un blocatge impecable; la caiguda no va ser ideal, per no dir ridícula, rodo pel terra i quedo ajupit esperant una allau humana. Un segon, dos segons, no hi ha allau; amb excitació del moment m’aixeco temorós que algú vulgui robar-me-la. Una mà ferma es posa damunt al meva espatlla esquerra, instintivament en fic a la defensiva de manera d’un karateka. I un crit escanyat en surt de la gola  -ÉS MEVA!!! Va resulta ser el fill d’un amic, sols volia felicitar-me -Tranqui Vicent, hòstia estat una passada, tio !!! Intent baixa ses pulsacions, un centenar d’ulls en miren; uns tímids aplaudiments i xiulets, no sé si són de burla o admiració. Els companys encara no saben molt bé què a passat. Increïblement recupero les ulleres i el xibit, de la vergonya no hi ha rastre, perduda per sempre.  Heroi per cinc minuts, celebracions i enhorabones; molts quina sort, potra i xurra.

   Per què?  Per què jo? Va ser sort o algú va voler donar-me una senyal? Desprès d’un any li he donat moltes voltes i he arribat a la conclusió que tot va ser... ui què tard, BONES FESTES !!!       
  

sábado, 11 de agosto de 2018

UN VELLET ADORABLE

UN VELLET ADORABLE

  El senyor Luci és un avi bondadós i tranquil: amb una bona mata de cabells completament blancs, té uns ulls negres, penetrants, amagats darrere unes ulleres gruixudes, sembla petit, apagat; però està arrufat i quan sa t’acosta t’impressiona. Va cada dia el bar de la cantonada, on seu sempre a la mateixa taula, llegeix el diari i fa un cafè i un gin. Jo no hi vaig cada dia al bar, però quan hi vaig, sempre és allà. Però el que li agradar el vellet és jugar a les cartes. No sols jugar, xala guanyar, per no dir destrossar i humiliar. No perd mai, té a tothom escalivat, farts; l’amable i pacífic senyor Luci es transforma quan les cartes comencen a córrer per damunt la taula, aquella estona no té pietat de ningú.
  Un dia un jove parròquia va decidir que ja n'hi havia prou d'aquell color. Aquell jove arrogant li donaria una lliçó aquell vell presumptuós. Li va demanar quin és el seu secret per tenir tanta sort. Ell se’l va mirar per damunt de les ulleres i va no dir res; el jove va jugar una partida de cartes i el va guanyar. El vell no va acceptar la derrota esportivament, estava empipat, sabia que aquell jove repel·lent li havia fet trampes. El jove cregut lluïa la seva victòria de manera ostentosa. El vell va cridar el jove i li va dir si volia saber el seu secret: li contar que molt d'anys endarrere va fer una partida de cartes amb tres persones més. El que guanyés la partida tindria la sort dels altres, en pocs dies els altres companys de joc eren morts. L’avi enrabiat li va fer una advertència confusa, “elbaid no perd mai a les cartes” li va fer un l’ullet sarcàstic.
   El jove se'm va riure a la cara i va exclamar "contes per fer por als fillets petits". El jove va sortir del bar més content que un gínjol, va agafar la seva moto i va sortir derrapant a tot gas.
  Els pocs segons un rebombori esfereïdor va ressonar com una sentència de mort. Un home va entrar esvalotat el bar, estava espantat i commocionat. Va dir que un home que anava en moto a molta velocitat sa havia estampat contra una paret seca, havia quedat socarrimat com una llosca. El vell Luci de cognom Fer va somriure com moix vell; va posar tres cartes damunt la taula, no les va girar, em va mirar als ulls i em va mostrar una altra carta: una cara deformada, amb la boca torta, uns ulls desorbitats, aquell rostre portava posat un ridícul capell d’arlequí, on unes flames abraçaven una figura horroritzada, segons abans de mori. Va fer Un glop ràpid de gin i un comentari entre dents  "Jo no perd mai a les cartes”.

                                                      FI