50 TACOS. LLEGENDES DE PASSIÓ

   Mira-ho quina samarreta més “xula” eh! No sé si la vida comença els 50 o si el 1966 varen néixer llegendes. Però el que sí sé, és que ja hem gastat més de mitja vida.
  Quan tenia 20 anys, açò de fer 50 anys era ciència ficció. Em fa gràcia sentir companys que ja pensen en la jubilació i veure passa el resta de la seva vida els bancs del carrer nou. Personalment sempre he pensat que avui sóc aquí... futur, no hi ha futur.  Què els nostres pares devien anar fora fua, entre l’any 1965 i principis 1966 ens varen fabricar, qui sap si la imminent guerra nuclear, el començament de la guerra de Vietnam, la guerra de Argelia. Però no tot era guerra, els Beatles, els Rolling Stones. Dins una España que començava poc a poc a obrir-se, una música feia tremolar els costures de la dictadura, Sirex, Brincos i un tal Mike Rios.

   Jo ma imagino els joves de l’època (mon pare el primer) les primeres “guiris” mostrant cuixes. Resultat d’una rescalfada, una riada d’al·lots. Varen néixer dins la dictadura però quan varen poder obrir els ulls a la vida, enfora de la vigilància dels pares, els fillets petits morien a cop de cubata i uns adolescents amb més pardals dins el cap que ideés trèiem el nas al món,  ja era els anys 80. Podria fer història de les nostres històries, però el passat no torna. Personalment no crec que fóssim millors o pitjors, únics!

   No sé, si hem complit qualque propòsit, promesa, il·lusió o meta. Uns sí, uns altres molts no, la vida a vegades et bessa i unes altres et mossegar. Faig memòria dels que aquest anys fèiem 50 tacos i són molts i la gran majoria son bona gent. Com tot col·lectiu hi ha de tot, i tots hem tingut èpoques de boires i de Sol radiant.

  Quan arribes a aquestes altures, penses sí as fet tot el que tenies que fer, què cony!!! Jo sé quin es secret de sa felicitat , és amb les coses petites... un petit xalet... una petita llanxa...un petit munt d’un metre de bitllets de 200€ (ja que ara no valdran els de 500€) i una petita col·lecció d’amants, 3 o 4 màxim...No és conya! Quina feinada!

  Quan arribes els 50, saps que ja no podràs fotre 5 “polvos” en un vespre (tu has fotut 5 polvos en un vespre?) No, però em fa il·lusió (Eh!!! Però 3 sí, quin temps...) Veure una dotzena de mitjanes, un bòtil de vinot, xupitos, pomades, cubates i un whisquet ,un  o dos, o tres (En un vespre, verídic) Sí algú hagués encès  un misto, hi podia haver passat una desgracia. Posar-te davant el mirall, i pentinar-te, un pel per aquí, dos per allà. Ara sols creixen els pels del nas i una altre lloc ben curiós, quin ball!
  I ara veus la filla que va a concerts de tres dies, i s'ho passà com jo mai he pogut fer, i amb un poc d'enveja dius "seny que cervell en venen" un besada Anna i puny el cel. 

 Tinc per norma no desvetlla el dia del neu cumple per es Face-llibre, sols un punyat d'amics ho saben. Aquest any faré una excepció: el dia és... ja no m'han record !

  Bono! No vull ser cansat, ni pessimista, però sí realista... açò sa acaba. Mentre correguem per aquí, tenim que fer ses coses amb passió, con si demà tinguéssim que finar. Ser cap de família de vegades és dur, però jo tinc la sort de tenir el seny el meu costat. Poder gaudir de la companyia de família, d’amics i amigues, poder beure un bon whisky, sentir un riff de guitarra que et posi la pell de gallina. Sentir-te viu quan una femella et passi per davant i et regali un perfum, una mirada furtiva i una bona remenada de cul, i per un instant tenir la eternitat.

  Amics i amigues "cinquentons" , molta salut, alegria i rock & roll a tots vosaltres!!!