domingo, 5 de febrero de 2012

A LA MEMORIA DEL PARE


A LA MEMORIA DEL PARE

Pa, em sents? Tornaràs a obrir els ulls? Tornaràs a parlar-nos? Tornaràs a veure a la mare? Veuràs créixer els teus néts? Pa, descansa, és l’hora de deixar de lluitar i de patir. A força d’anar d’hospitals i de metges arribes a saber de malalties i de medicina, però saps més de sentiments, de pors, de temors i d’esperances, fins que la meva ànima vessar per culpa d’ells.

Morir es desaparèixer físicament, però romandre en el record dels que queden. Tal vegada no sóc el més indicat per fer un homenatge al meu pare. Aquestes lletres desordenades volen ser un crit de ràbia en silenci, unes llàgrimes seques a una persona senzilla.

Que fàcil és dir ara que era el millor pare del món, però no seria veritat, tenia virtuts i defectes com tothom. N’Abundio era fill de la derrota, que va néixer en el se d’una família humil, el famós any 1939, en un fred i famolenc mes de gener. El seu pare, un perillós forner republicà que va ser empresonat al poc d’acabar la guerra. L’avi ens va contar històries horribles de la presó, de que els homes eren un llops sanguinaris, que eren capaços  de fer coses terribles per salvar la pell. Aquells eren dies de traïcions, de revenja i d’odi, tot aquell patiment el van  fer ser una persona dura, desconfiada i amargada on els seus fills sofririen una infantessa i joventut  de mancances i tirania. Poca escola i molta feina per uns pocs cèntims, que donaven integrament al seu pare.

Una paraula que compleix la boca, feina, feina i més feina, com diem a Menorca “ Fa més feina que un ase” De molt jovenet es va casar amb una guapíssima perruquera, n’Ana Maria “sa rotja” .Com una típica família dels anys 60 varen tenir la parella, jo en Vicent el 1966 i la germana na Constanza el 1971. Sempre fermat al treball, va arribar a fer feina de forner i de bisuter  a l’hora, cotitzant el màxim per quan fos vell, quina ironia.

D’ideals d’esquerres i sindicalista militant, quan no era fàcil lluitar pels drets dels treballadors, molts dels drets i avanços que gaudim avui en dia són gràcies a persones com ell que lluitaren en gran tenacitat per aconseguir-los. Fins que un dia una fatídica paraula va trastocar  la seva vida: “CÀNCER”. Durant 17 anys hi va haver operacions , radioteràpia, quimioteràpia , dies, setmanes i mesos de dolor i aguantar un poc més, però demà serà un altre dia per tornar a la lluita. El final la malaltia  a vençut, però li a costat molt, de manera cruel anat debilitant les defenses, com si fos la presa  d’un castell, poc a poc, xanu, xanu, dia darrera dia, destruïa la persona física i el final que queda de l’home?

Ara és el moment de recorda lo bo, com un granet de sorra es perdrà dins la mar. Els seus consells  eren clars i senzills, ser responsables de les coses que fèiem. Una frase que me va quedar a la memòria durant la meva joventut era “Si saps beure, has de saber pixar” és a dir, si anaves de trot i el dia següent tenies feina tenies que  anar-hi, sense remugar. Si donàvem la nostre  paraula a algú, allò era sagrat, no hi havia contracte més valuós que una estreta de mà i mirar als ulls a la persona que donaria al nostre ajud. I la llisó més important, ser lliure, sa llibertat de pensament, la llibertat de triar el nostre camí. La llibertat no és pot tocar, és un estat de benestar, el no haver de baixar la mirada ni posar-te de genolls davant de ningú,  avui ens pensem que açò de la llibertat és de franc.  

Tal vegada va ser un poc dur amb jo, el seu pare no el va tractar en massa bé. Ell va intentar inculcar disciplina, la disciplina és bona, endureix als homes, però de vegades  et deixa ferides males de curar. “Els al·lots no ploren, açò és de filletes”. Aguantar el dolor físic i l’emocional,  anar de dur per la vida et dona una personalitat,  alhora d’expressar comencen els problemes i els bloqueigs.

No voldria deixar-lo com un ogre, res més enfora de la realitat, era molt d’anar de xauxa i de veges. Anècdotes i animalades  ens ha fet veure una persona alegre i divertida. Un parell d’elles em venen al cap, la primera en plena joventut. El pare feia feina de forner i va anar a una festa de casa i va portar una ensaïmada de regal, en realitat era una merderada tendre de vaca amb un bany de floretí. Quan van clavar el guinavetó una pesta fastigosa va entabanar tota la casa, van haver de sortir per cames de la festa. Un sense fi anècdotes,  com fer creure a un company de feina que feia mala cara i com era un poc aprensiu va acabar per anar el metge? Una de les darreres que vaig poder saber era que la gent sortia de marxa, a la matinada anaven al forn de ca’n senyalet a comprar pastes  acabades  de fer, totes les joves que entraven dins el forn sortien en manotades de farina pel cul, era un “cachondo”.

Quan l’horitzó de la mortalitat s’aproxima la desassossegant idea de que es perdran tots els coneixements que hem acumulat durant la vida. Llibres llegits, pel·lícules vistes, músiques escoltades, pensaments i emocions, desapareixeran sense deixar cap rastre al morir. Som com una bufoga de sabó que esclata.

Sa vida és per viure-la i no per patir-la, una vida que et pesa i fa patir als teus sers més volguts no és vida. Però sempre et tindren en la memoria i el cor  

               





1 comentario:

  1. Molt bó ,me has emocionat vicent,sença paraules crec que ton pare estaria orgullos de tú una abraçada company !!!

    ResponderEliminar