A LA
MEMORIA DEL PARE
Pa, em sents? Tornaràs a obrir els ulls? Tornaràs a parlar-nos? Tornaràs
a veure a la mare? Veuràs créixer els teus néts? Pa, descansa, és l’hora de
deixar de lluitar i de patir. A força d’anar d’hospitals i de metges arribes a
saber de malalties i de medicina, però saps més de sentiments, de pors, de
temors i d’esperances, fins que la meva ànima vessar per culpa d’ells.
Morir es desaparèixer físicament, però romandre en el record dels que
queden. Tal vegada no sóc el més indicat per fer un homenatge al meu pare.
Aquestes lletres desordenades volen ser un crit de ràbia en silenci, unes
llàgrimes seques a una persona senzilla.
Que fàcil és dir ara que era el millor pare del món, però no seria
veritat, tenia virtuts i defectes com tothom. N’Abundio era fill de la derrota,
que va néixer en el se d’una família humil, el famós any 1939, en un fred i
famolenc mes de gener. El seu pare, un perillós forner republicà que va ser
empresonat al poc d’acabar la guerra. L’avi ens va contar històries horribles
de la presó, de que els homes eren un llops sanguinaris, que eren capaços de fer coses terribles per salvar la pell.
Aquells eren dies de traïcions, de revenja i d’odi, tot aquell patiment el
van fer ser una persona dura,
desconfiada i amargada on els seus fills sofririen una infantessa i
joventut de mancances i tirania. Poca
escola i molta feina per uns pocs cèntims, que donaven integrament al seu pare.
Una paraula que compleix la boca, feina, feina i més feina, com diem a
Menorca “ Fa més feina que un ase” De molt jovenet es va casar amb una
guapíssima perruquera, n’Ana Maria “sa rotja” .Com una típica família dels anys
60 varen tenir la parella, jo en Vicent el 1966 i la germana na Constanza el
1971. Sempre fermat al treball, va arribar a fer feina de forner i de bisuter a l’hora, cotitzant el màxim per quan fos
vell, quina ironia.
D’ideals d’esquerres i sindicalista militant, quan no era fàcil lluitar
pels drets dels treballadors, molts dels drets i avanços que gaudim avui en dia
són gràcies a persones com ell que lluitaren en gran tenacitat per
aconseguir-los. Fins que un dia una fatídica paraula va trastocar la seva vida: “CÀNCER”. Durant 17 anys hi va
haver operacions , radioteràpia, quimioteràpia , dies, setmanes i mesos de
dolor i aguantar un poc més, però demà serà un altre dia per tornar a la
lluita. El final la malaltia a vençut,
però li a costat molt, de manera cruel anat debilitant les defenses, com si fos
la presa d’un castell, poc a poc, xanu,
xanu, dia darrera dia, destruïa la persona física i el final que queda de
l’home?
Ara és el moment de recorda lo bo, com un granet de sorra es perdrà dins
la mar. Els seus consells eren clars i
senzills, ser responsables de les coses que fèiem. Una frase que me va quedar a
la memòria durant la meva joventut era “Si saps beure, has de saber pixar” és a
dir, si anaves de trot i el dia següent tenies feina tenies que anar-hi, sense remugar. Si donàvem la nostre paraula a algú, allò era sagrat, no hi havia
contracte més valuós que una estreta de mà i mirar als ulls a la persona que
donaria al nostre ajud. I la llisó més important, ser lliure, sa llibertat de
pensament, la llibertat de triar el nostre camí. La llibertat no és pot tocar,
és un estat de benestar, el no haver de baixar la mirada ni posar-te de genolls
davant de ningú, avui ens pensem que açò
de la llibertat és de franc.
Tal vegada va ser un poc dur amb jo, el seu pare no el va tractar en
massa bé. Ell va intentar inculcar disciplina, la disciplina és bona, endureix
als homes, però de vegades et deixa
ferides males de curar. “Els al·lots no ploren, açò és de filletes”. Aguantar
el dolor físic i l’emocional, anar de
dur per la vida et dona una personalitat,
alhora d’expressar comencen els problemes i els bloqueigs.
No voldria deixar-lo com un ogre, res més enfora de la realitat, era molt
d’anar de xauxa i de veges. Anècdotes i animalades ens ha fet veure una persona alegre i divertida.
Un parell d’elles em venen al cap, la primera en plena joventut. El pare feia
feina de forner i va anar a una festa de casa i va portar una ensaïmada de
regal, en realitat era una merderada tendre de vaca amb un bany de floretí.
Quan van clavar el guinavetó una pesta fastigosa va entabanar tota la casa, van
haver de sortir per cames de la festa. Un sense fi anècdotes, com fer creure a un company de feina que feia
mala cara i com era un poc aprensiu va acabar per anar el metge? Una de les
darreres que vaig poder saber era que la gent sortia de marxa, a la matinada
anaven al forn de ca’n senyalet a comprar pastes acabades de fer, totes les joves que entraven dins el
forn sortien en manotades de farina pel cul, era un “cachondo”.
Quan l’horitzó de la mortalitat s’aproxima la desassossegant idea de que
es perdran tots els coneixements que hem acumulat durant la vida. Llibres
llegits, pel·lícules vistes, músiques escoltades, pensaments i emocions,
desapareixeran sense deixar cap rastre al morir. Som com una bufoga de sabó que
esclata.
Sa vida és per viure-la i no per patir-la, una vida que et pesa i fa
patir als teus sers més volguts no és vida. Però sempre et tindren en la memoria i el cor
Molt bó ,me has emocionat vicent,sença paraules crec que ton pare estaria orgullos de tú una abraçada company !!!
ResponderEliminar