sábado, 8 de diciembre de 2012
EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARI IV
ARA SÍ
QUE VA EN SERIO!
Açò de jugar entre
amics començava a fer-se avorrit, tenien que trobar nous reptes, nous rivals i
noves aventures. Però encara tindria temps per fer una de les penúltimes
barbaritats d’infantesa, que podria haver acabat molt malament per un amic meu.
Com tots els al·lots de totes les èpoques, jugues allò que és vist. Un dissabte
per la tarda varen fer per la tele una pel·lícula dels anys 60 que es deia
“IVANHOE” Anava de justes medievals, mastegots, barrades i espasades, on hi
havia malvats, traïdors i herois que sempre es quedàvem en la jove guapa. Dies
desprès es freginal, un capvespre de tardor, jugaven allò de lluitar en pals.
Van pensar que podria ser divertit jugar a fer-nos cavallers per una estona. El
joc consistia en agafar unes canyes verdes i fer-les servi de llança, els qui
volien fer el duel, es posaven un a cada extrem del camp, un jutge eventual
donava el sus i començaven a córrer un contra l’altre, fins creuar-nos. Sa
veritat és que no van joguinejar massa estona, era perillós, molt arriscat.
Prest vaig tenir els mans plenes d’estelles, però açò no era res! La darrere
carrera comença, ja s’havia fet fosc, la visió era limitada, qui pensa amb
aquesta fotesa. El meu rival era en Miquel Sintes, un bon al·lot i company de
classe. Quan ets més jove no veus els perills fins que ja no té remei. Ja m’ha
veig canya en mà, apuntant el confiat
Miquel, con deia la pel·lícula (Els immortals, “solo puede quedar uno”) Així va ser, la foscor, la meva fantàstica
puntaria i una unça de mala sort, van fer que la meva llança impactes en força
el rostre d’en Miquel. El pobre, es retorcia de mal, posant-se les mans a la
cara, el vaig auxiliar tot d’una, però no s’havia que fer-li, no podia xarrar
no feia més que uns grunyits, AGRR...!!! Com dos torrats, agafats de braceti van
sortir el carrer cercant un poc de llum, baix la claror d’un fanal, vaig
examina el ferit. A la cara aparentment no tenia res, podria ser un cop el nas,
que fan molt mal, ell gemegava i em feia senyes el coll.- A vam obra la boca!
El primer cop d’ull, s’ha veia res, però un fil de sang em va donar la pista,
aquí hi havia una ferida. –“Ah la hòstia!” vaig exclamar, el veure el forat que
tenia en Miquel, just el darrera de la campaneta. Tenia el tel de la gargamella
esquinçat, una ferida molt lletja. Amb un bon cagó el vaig anar deixar a casa
seva, estava segur que cavaria a la residencia, com així va ser. El pobre
Miquel li van tenir que cosir el coll, però abans el van fer net la ferida de
un munt de petites estelles de canya per evitar possibles infecciones i per
acabar d’aclarir en Miquel és va passar un mes llarg sense poder menjar res,
tota la seva dieta va ser a base de líquids. El metge va dir que dins tota sa
destrossa havia tingut sort, perquè la llança hagués anat amb un poc més de força, l’hauria
travessat, sense dir que podia haver
anat a un ull. En definitiva unes joies per donar de menjar de banda, en Miquel
ja no va tenir ganes de jugar a lluites, al menys amb jo.
Tornat el futbol,
dia 31 d’octubre del 1981 fundaran el nostre club i dia 1de novembre jugaren el
primer partit, tal vegada el dia no va ser el més indicat per ser tots sants.
Camiseta blanca i pantalons blaus, bé açò en teoria, després hi havia pantalons
verds, negres i vermells amb calcetins multicolors. El primer partit el varen
jugar contra el plantel favaritx, que a lo llarg de la meva carrera
futbolística, es devindria un dels contrincants més aferrissats, més endavant
contaré unes anècdotes que vaig viure han aquest equip en particular. Per cert
el primer encontre el varen guanyar 5-2, però no seria la tònica del nostre
jove equip. Uns mesos més endavant
posarien nom i equipament nou, 17 de
gener del 1982. Ens anomenarien Inter Mahon, la camiseta era rajes negres i
vermelles. És qui sap un poc de futbol sap que l’Inter de Milan va de rajes
negres i blaves i el seu etern rival és el Milan va de rajes negres i vermelles
com nosaltres. És com anéssim vestits del R. Madrid però el nom del equip fos
Atletico de Madrid. Una cagada que per nosaltres no tenia més transcendència,
no per uns italians que ens van veure jugar per casualitat. Ens va dir que eren uns ignorats, uns anys més
endavant repararien l’error.
És difícil fer
tanta memòria, sempre hi ha algunes frases celebres que broten del passat. Com
aquell dia que el meu defensa central, en Xisco, va dir “TEVA” i jo vaig
entendre “MEVA” i ell va sentir “MEVA” I jo vaig crida “TEVA” i la pilota va
entra mansament dins la porteria, els dos ens varen mira i dir a la vagada “TEVA?”
Quina cara de tanoques ens va quedar. I una altre que jugaven a Fàtima, un dels
meus defenses més lluitador, en Jaume Riudavets va quedar alluernant pel sol,
mentre cercava la pilota en el cel blau d’un diumenge matí, va comença a cridà:
“ No la veig, no la veig” l’amic no hi veia gaire bé més el Sol el va deixa cec
uns instants, temps suficient per què un al·lot del Favaritx li prengués la
pilota. Però el nostre lateral va intuir una sombra, pensant que era la pilota
va amollar la cama, no era la pilota era el jova rival, que va sortir volant i
va caure casi damunt la gent que mirava el partit. Per cert hi havia una
gentada, que no els va agrada aquella entrada tant dura, amb un moment ja
tenien una trifurcà entre jugadors dels dos equips i el públic que volia
escalfar el desorientat company, que no s’havia molt bé que passava. Un record
per aquell fillet rival, que tindria la mala sort de mori poc temps desprès el
caurà un llamp a sobre, mentre ajudava a casa seva en les feines del camp,una
gran desgràcia.
Aquells anys eren
temps de molt de canvis, finalitzava la escola primària i començàvem
secundària, uns el institut, uns altres formació professional, l’antiga
“maestria” on aniria estudia per
electricista, però aprendria guerrilla urbana, heavy-rock i femelles. Cinc anys
allà, donen per moltes anècdotes, però em centraré amb el tema del futbol, ja
hi haurà temps per narrà un època tan divertida com caòtica.
Unes d’aquells
canvis va ser, que començaven a estar interessats en les al·lotes. Abans eren
un emprenyo, perquè les tractaves con tractaries a un al·lot, per açò et
tiraven un suec, per gravar no sé quina rucada al mur de l’església de Santa
Eulalia, per cert encara hi és, ho les amigues de la meva germana que envaïen
ca meva. Una de les fetes que ens va donar un punt de llibertat, va ser tenir
un lloc de reunió. Es “CLUB” La seu social del Inter, era un baixos del el
carrer de la Reina de Maó. Havia estat la casa dels avis un amic que vivia a
dalt. Els pares d’en Rafel Lluriu ens van donar permís per fer festes i
reunions d’amics i per primera vegada festes amb amigues. Tenien un tocadiscs amb
música de l’època Status Quo, Dire Straits,
Rolling i les primeres notes d’un grup on hi havia un element que anava vestit
de colegial, hi feia que una guitarra elèctrica en parles a mi, quan sonaven
tota la casa vibrava, els incombustibles AC/DC. També tenien un altre estil de
música per ballar molt aferrat a les joves, Eros Ramazzotti, Julio iglesies,
Mecano i unes altres molletes. L’aparició de les dames provoca friccions dins
el grup, com a micos compatien per agradar a les noies, uns tenien més picantor
que uns altres. Una part del grup tenia ganes de fer una banda de pop-rock.
D’aquesta manera amics de tota la vida, premien diferents camins, crec que
cadascú va triar el que més li agradava, sense deixar de sé amics.
Aquell primer Inter
va durar uns dos anys, amb 16 anys començaria a jugar el torneig de la Bona
Voluntat amb homes que em doblaven l’edat. Un nom curiós, per la quantitat de
segades i entrades en mala baba que hi havia cada partit. Prest seria jo que em tocaria anar visita les urgències
de la residencia.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario