HISTORIES DE LA MILI

Algún día en cualquier parte, en cualquier lugar indefectiblemente te encontrarás a ti mismo, y ésa, sólo ésa, puede ser la más feliz o la más amarga de tus horas.

Pablo Neruda (1904-1973) Poeta chileno.

CAPÍTOL VIN-I-TRES

EL SUSTITUT I EL ÚLTIM VIATGE DE FRANC.

Principis de maig, fa una primavera magnífica, de bon matí  és fresquet i cap a el mig dia fa una calorada. Els dies s’allarguen, el camp de Menorca explota de verdor. Les gruixudes robes cauen i les faldes s’escurcen, cuixes i escots em saluden, son un avançament d’un estiu molt calent.

Hi ha poca feina per fer, un dia estava tan avorrit que desprès de passar llista em vaig allargar a un camarot reservat als caporals.De tot d’una vaig pensar en descansar una hora, uns quants de veterans és van afegir. Una estona de xerrada, tan sols interrompuda pel vigilat de la porta,un bitxo espantat, -“ Ho ens deixes tranquils ho et llancen per la finestra!” Mira per on em vaig cada frit, fins les 1:45.-“ Joder quina clapada! ”els companys de tertúlia tan bé s’havien dormit. Es final seré més vago que els reis mags que tant sols fan feina un dia el any. Desprès d’un dia tan feixuc de la gloriosa infanteria no vaig poder anar fer feina a la tarda de lo cansat que estava de no fer res.

Com ja he contat alguna vegada la meva “oficina” era la taula dels gastadors, autèntic cor del quarter. Per allà passava tothom, oficials i suboficials, tenien la costum de deixar la gorra damunt la taula. Arribava a ver una bona col·lecció de totes graduacions, entre elles la meva. Un dia sense voler, em vaig equivocarde beca. Quan baixava les escales de les oficines, em vaig creua amb un soldat dels nous i em va saludar militarment. Em va fer gràcia, vaig pensar que havian reconegut la meva superioritat com veterà. Una vegada el cos de guàrdia les salutacions van seguir. Quina cosa més estranya, seria una broma? De camí a la companyia tot bitxo vivent em clavava un bon saludo, fins que em vaig anar atrobar un sergent que havia tingut a la 3ª companyia.

-“¡Hombre goñalons, ja te han ascendido! Senyalat la gorra, m’ha la vaig llevar i descobrir el marró. Aquell capell tenia dues estrelles de sis puntes, era d’un tinent. La vaig tornar el seu lloc avanç que el autèntic propietari la notes a faltar. Per uns minuts vaig ser el tinent Goñalons “ per cagar-se”.

Començar haver-hi rumors sobre el nostre llicenciament i jo sense substitut. Fins un matí em va crida el meu cap, el tinent “V”.

-“Ves a la 2ª companyia i demana per aquest soldat i venir-ho tot dos aquí”. Quina emoció, el meu propi “machaca”. Arribo al patí d’armes “reputes” tota la segona companyia formada i equipada per anar fer “la guerra” per Sant Isidre. Em present el càpita i li entrego el paper, me’l agafa de manera aspre, el llegeix i crida el nom, un “presente” sona atemorit, en mig de les files de soldats. El càpita el fa sortir i que marxi en jo, amb veu alta i autoritària ens diu –“Però no pierdas ni un minuto, te esperamos para marchar”. Se’l notava emprenyat per haver desbaratat els seus plans, açò dedestorbar som únic.

De camí cap a les oficines,li faig un ràpid interrogatori. Aquell jove era un poc baixet i magre com una canya de pescar. Estava retgirat, no sap on anem i que passa. Jo li faig un resum amb que consisteix ser estafeta militar, el bitxo al·lucina i no acabar de creure's res. El tinent “V” fa les mateixes preguntes que em va fer ha jo nou mesos endarrere.De tornada el escamot de fusellers, li coment que ja n’hi quedar poc de “Rambo-boy” perquè t’he tocat la loteria “xaval”.

Un parell de dies desprès era traslladat a la nostre companyia, tinc que reconeixia que no m’han record del seu nom, li posaré “Pere” era ciutadallenc, de tot d’una em va sembla tímid. Era hora de donar uns consells, s’hi ets aturat sense caràcter ho passares malament, però si ets un poc espavilat post treure un bon profit de la mili.

Amb un parell de dies de presentar-lo per els llocs més habituals i replegar comandes, era hora de agafar l’avió per anar a Palma. Però abans van tenir que apunta un encàrrec singular. El meu estimat company en Toni Mascaro, volia que li portéssim una pesa de llenceria per la seva al·lota. El nou és va negar en un principi a fer la compra, amb unes paraules de ànim va canvia d’idea –“Val més que m’ho portis si no anares de cap el lloc comú”

Al dia següent agafaven el primer vol a Mallorca, elcuriós del cas és que els dos estaven il·lusionats per ser el meu darrer i elseu primer viatge. En “Pere” era un al·lot de lo més eixerit i de la sevainicial timidesa va donar pas ha un pintà de no donar-li l’esquena. Mentrevolaven vaig intentar mostrar-li tot el que s’havia i prevenir-lo de possiblesproblemes. Una vegada ja ha Palma, van anar fer la roda de presentació, totllocs militars i uns quants de recons pintorescos de la capital. Abans de anardinar varen passatge per la via sindicat i al passar pel davant d’una botiga deroba interior, ara voren com se’n desfà. –“Vingués Pere cap a dintre!”–“Hòsties no m’ho fais açò Vicent!” –“Tu no has vist en Toni emprenyat? Jo sí icreu-me no té agradarà!

Rondinant el vaig fer entra, una jove dependenta ens vadespatxa. Amb molta simpatia ens va demanar que volien, el bitxo li va amollar–“Volen un body ben xulo! Cony amb el tímid, prest van venir dues joves més,fent rol·ló. En Pere tenia una gràcia especial que feia riure a les dependentes.Elles volien saber la talla de la xicota, cosa que desconeixem, ara bé lo bo,elles volien que passessin al darrera de la botiga per fer-nos un pas privat dellenceria, no m’ho podia creure. Però aquell dia el dimoniet interior dormia,la oferta era de lo més tantadora, tenien el temps just, desprès em va sabregreu, que estaven de bones aquells femelles. Totes ses dijades son perdudes.

En aquell moment em vaig donar comte que el meu arreuseria un bon estafeta i sabria en desfer-se, era molt espavilat. Un quantsd’encàrrecs més a dinar, una de les darrers anècdotes a Palma va ser trobar-nosunes típiques gitanes que volien dir-nosel futur.-“¡Mira que guapos los pallos, vamos a leeros la buenaventura!” –“Nogracies señoras!” –“¡ venga pallos no seais desaborios! Ja fart de que ensmolestessin –“¡ Dejenos en paz coño! La gitana més vella em va mira i moltseria em va dir –“Ojala te entre lo que le entro a mi abuela! El que me faltavauna maledicció gitana, intrigat li vaig demana –“¡ I que le entro a su abuela!”mentre em feia un tall de mànigues em va crida –“¡Pues el cipote de mi abuelo,jilipollas!”

En Pere tenia família per allà i seria la seva base deoperacions. A més jo tenia que acomiadar-me dels meus amics els estudiants d’informàtica. Vaig ser rebut ambcordialitat i bon rollo -“Vine queprepararen el dinar!” Jo pensava és qui toqui una casolà li tall la ma, però novolia molestar-los tenia preparada una petita sorpresa.-“ Al·lots avui nocuina-ho, us convit a fer un mos aquí a prop, no ho vaig tenir que dir-les duesvegades. Van anar fer un plat combinat, fins dalt de colesterol ous, patatesfregides, croquetes, hamburgueses i salsitxes amb unes cerveses. Varen contaranècdotes i van fer pinya, els s’hi vaig agraí la seva hospitalitat. Quan vanacabar el menjar, ells van marxa el institut i jo ha cercar en Pere.

Aquell parell en Nando “Heavy” i en Tiago “Classic”els hiha succeït de tot, bo i dolent. Però 25 anys desprès encara som bons amics,tenen una salut de ferro, una bona feina i un caramull de fills pel que lluita.

I què va passar amb el ciuró? Ells en van dir que allà vaquedar com un homenatge a tots el seus camarades devorats , quins guarros!

Desprès de divuit viatges i mil aventures eral’hora del adéu. De camí a Menorca vaig fer entrega de la carpeta de estafeta el successor. Jo ja era el passat, quina felicitat.

Vaig tenir la sort de ser el primer en el quarter, ensaber el dia exacte del llicenciament,al intercepta un document que anava el govern militar, quin espia més bo hagués estat. Amb una gran lògica, primer elscanaris un dia desprès els gallecs, em sol dema, andalusos i extremenys, la resta un dia desprès i els darrers nosaltres. Quina festa anaven a fer per el nostre llicenciament, cremaren l’illa, per desgracia un fet marcaria de manera tràgica el fi de la mili.