jueves, 11 de julio de 2013
EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARIR. CAPÍTOL IX
Després de la gesta
de guanya contra tot pronòstic, ens esperava un altre encontre difícil davant
un equip totalment desconegut. Tot semblava de color de rossa, però la realitat
era que molts dels nostres companys de la escola, no s’havien adonat de la nostre victòria. Un altre entre banc,
era que un quants de professors no veien amb bons ulls la pèrdua de tantes
hores de classe ben mig dels exàmens finals. Cosa que no em deixava dormir (ja, ja, ja). El nostre professor- entrenador
els va convèncer que amb un parell de setmanes tot estaria aclarit.
Els entrenaments
eren realitzats de total serietat i disciplina, amb ganes de millorar com
equip. Sabent que podíem guanyar i anar a Mallorca per representar a Menorca a
n’és jocs escolars. Però açò no volia dir que el grup no s’ho passes bé, sempre
hi havia fetes i rialles. Una molt típica era posar-se de quatre potes al
darrera d’un company i una altre l'empenyia i la tombarella solia ser
espectacular. I sí érem un cop cabronets.
Jo ja entrenava
d’igual a igual amb en Pere. L’entrenador havia estat sincer amb mi, deixat ben
clar que jo seria suplent, era un fet lògic, després de la seva gran actuació.
Per sort el “Mister” volia un altre porter per si de cas, també contava amb jo
per ajudar en Pere als entrenaments. I sense donar-me compte ajudar a fer un
equip, on no hi havia distincions entre titulars i reserves. La veritat era que
com tots, jo volia jugar i demostrar que podia fer-ho bé. Però la realitat era
que tocava calenta banqueta i assumir-ho com un més de la colla. És més, em
trobava molt a gust dins l’equip, eren un grupet molt eixerit, bona gent.
Per sort d’un
sorteig, ens va tornar a tocar jugar el mateix camp que havíem guanyat als
“pijos” tornaven a jugar a casa, era una senyal? No coneixen res del nostre
rival, cap informació, eren bons? Ho eren un grup de replegats que tenien el
llombrígol que mirava per amunt? L’entrenador ens va dir a tots que dissabte
matí, un poc abans del partit, dins els vestidors tindríem una sorpresa.
Ja són dissabte
matí, com no, un altre dia primaveral, un cel net amb un blau escandalós.
Tothom va venir, a hora com claus, hi havia una tranquil·litat, com si fos un
altre entrenament, era curiós. En Sr. Mateo ens donar unes bosses de plàstic.
Era la nostre nova equipació, ja no serien uns paries deixats de la mà de Deu.
Camisa, pantalons i calces blanques amb uns ribets blaus i el pit posava:
Instituto de formación profesional, Mahon. Pel meu gust massa blanc, però veure
tots els companys ben guapos i elegants, em semblava que érem de primera
divisió, a vam si ara els pijos serem
nosaltres.
Va començar
l’escalfament, ens miràvem de coa d’ull, ells a nosaltres i nosaltres a ells.
Crec que anaven vestits totalment de blau. Just iniciat l’encontre ens vàrem adonar
que els ciutadellencs eren un equip sòlid, ben armant. No anaven de figures i
eren molt disciplinats, amb jugadors ben dotats tècnicament. Les diferencies
entre uns i els altres eren mínimes, el partit seria molt igualat, per sort el
nostre equip havia millorat, des de el primer dia que havíem entrenat junts.
El partit va ser
disputat, no va tenir l’èpica del primer. El resum del mateix seria que 90
minuts molt competits, per petits detalls, un poc més de garra, un poc més de
sort, un poc més d’il·lusió, es decantaria cap el nostre costat. El gol que em
va quedar gravat al cervell el va fer el nostre central, en Fermin Quevedo de Sant lluís. Un preciós i precís remat de
cap, ens donava la victòria, també
record que l’heroi del primer partit, en Pere Roca va fer un partit molt seriós
i segur, semblava un porter veterà.
Tots miràvem el rellotge, l’àrbitre es va aturar i
mirà el braó, va aixecar els braços i xiulà la fi del partit. Resultat final
2-1, havíem guanyat! CAMPIONS DE MENORCA! Aniríem a Mallorca representant a
Menorca. Els jugadors de Ciutadella ens varen felicitar, de manera molt
esportiva. En aquell instant no eren conscients del que havíem fet. Pocs dies
abans de partir cap a Palma, allò que
havia començat com una formula per fugir de algunes classes, s’havia convertit
en tota una responsabilitat. La nostra ment estava oberta a un fi de setmana
que seria de pel·lícula.
Encara que sembli
mentida, en aquell temps jo no havia sortit de Menorca. El futbol passava a
segon terme, era el meu primer viatge amb avió.
Dies abans de
partir, estava nerviós, inquiet, tenia un nus a la panxa. Per fi !Era dissabte
matí, un dia lleig, tapat i ploviscava. N’hi havia com jo, que dissimulàvem
malament l’inquietat de volar per primer
cop a la vida.
Bosses d’esport ben
plenes amb ses costures a punt de rebentar i agafades ben fort per no
perdre-les. Però què portaven aquells bosses? Tota la roba de futbolista i
mudes netes. Per què els mares sempre deien: Has de duu els calçotets nets per
si de cas tens un accident! Mares!
Ens varen trobar
tot l’equip a l’antic aeroport de Menorca, antes de la gegantina reforma . Una
vegada vàrem tenir tots el bitllet a la mà, els cargols de la panxa van
començar a desaparèixer. Van ser dos factors que van ajudar a fer el canvi
d’ànims: Les ganes d’uns quants companys de fer festa (com dèiem antes fer
“show”) i en especial un, en Miquel “cabra” un dels nostres davanters, un
autèntic mal de cap per la defenses rivals, de regateig elèctric i fora del
camp un autèntic “showman” irreverent, pocavergonya i amb una gràcia natural
per el “cachondeo”. L’altre fet que ens va alterar agradablement va ser
l’aparició del equip femení del institut Ramís i Ramís de Basquet o Vòlei, que també s’havien classificat per
jugar la fase final a Mallorca. La mescla d’al·lots, al·lotes, joventut i hores
de connexió sense vigilància feria que hi hagués més d’un romanç. Seria tot un
plaer i una petita revenja, veure com uns quants de companys encisaven les
al·lotes dels nostres rivals del institut.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario