¡Cada dia ho veig més clar, tindria que haver estudiat
per a capellà ! La gent sempre en conta
coses amb confiança, mossèn Vicent vos què troba... Pare Vicent tinc dubtes
carnals. Escoltar confessions és divertit, a més podria veure vi a la feina i
repartir hòsties a mans plenes. Però hi ha coses que podria passa, com anar a
missa, professons i el celibat, uf quin mal d’ous.
Idò al tema de
confessions. Fa unes setmanes em vaig trobar uns amics que feia molt de temps
que no veia. Per no dir Toful i Josep, diré es faldiller casat i es feliçment
casat. Aquí el col·lega amant de totes les dones, té muntat una xarxa de
mentides i coartades per tenir uns quantes relacions a la vegada. Dedica un
esforç de temps i doblers, més un desgast d’energia física i mental, per fotre
un clau. Hi ha espies d’unitats d’elit de grans països, en menys mitjans que
ell.
L’altre amic, duu
trenta anys de casat i sis de nuvis. Amb la al·lota que va conèixer quan tenia
15 anys. Dècades de matrimoni de fervorosa tranquil·litat monògama.
I una cosa porta
a l’altre, “tu ets un tita freda, estàs castrat, “calzonazos” el feliçment
casat, havia begut unes quantes cerveses, contraatacava: Putero! A jo ma faria
vergonya conta els teus adulteris. I jo allà en mig, con un partit de tenis. Es
final amb l’argument de que la vida són dos dies i que hi ha que aprofitar.
Varen quedar per fer una volta un vespre, hi que el feliçment casat proves de
tocar pelfa. Jo faria de observador neutral i reporter gràfic per fer un estudi
sobre la doble i fins i tot triple vida.
Bars, cafeteries,
locals de copes de moda, la nit va anar passant. El feliçment casat, per manca
d’entrenament i poc entusiasme no va triomfa. Ja de matinada a un lloc més
tètric que bonic. Una dona de sa nostre quinta, li va fer gràcia el que estem
fent i li va proposa al feliçment casat de anar a fer un cafè a casa seva. El
molt capullo va dir :”¿ Aquesta hora cafè?¡ No ! desprès estaré tot el dia
atontat” Li varen dir que era boix, açò del cafè era una excusa per fer un intercanvi
de fluïts. El feliçment casada va fer una cara de oi, va arronsa els espatlles
“¡ I jo què sé!” no tot era perdut, el
faldiller va tenir la gran idea,¡ una professional ! “¡Ah no. Jo no vaig de
putes!” va dir el sant. “No és una puta, és una massatgista qualificada, tota
una professional”
Dues setmanes
després el feliçment casat tenia hora amb la “manos lentes” “Estic molt
nerviós, la meva dona sospita cosa, no sé com me deixat enredar” El varen
portar davant la porta d’uns pisos nous. Semblava un mafiós de 3ª divisió,
blanc com sa paret. Alé machote dale lo suyo! Li varen dir. ¡Callau fills de
puta! Semblava molest, però també excitat.
Va tocar el
timbre i la porta es va obrir. En un minut era davant la porta del pis. Es va
dir a ell mateix que era un home no un covard i si tenia sort encara ho
passaria bé i demostraria aquell parell qui era ell. Quan la porta es va obrir
tenia davant ell una dona espectacular, alta, morena, amb una gran
personalitat, amb més corbes que sa
pujada el Toro, uns llavis vermells i humits, amb un somriure que il·luminava
tota l’habitació.
La professional li
va deixar les coses clares sobre el servei que rebria, res de coses rares i que
es relaxes i ella faria la resta. Li va ordenar que anés a dutxar-se. El feliçment casat no podia pensa en res més
que aquella morena el fregaria amb aquell cos de deessa grega, ¿tindria raó es
poca solta del faldiller?
Quan va entra el
bany va veure amb sorpresa un estrany artefacte. Un cilindre inox amb una porta
corredissa de vidre. ¡Cony quina dutxa més moderna! Una vegada dins va tancar
la porta i al instant uns llums let molt suaus començaren a dansa. Hi havia con
uns botons i manetes el seu davant. No
sabia quin boto tocar, “pito, pito, donde vas tu tan bonito” doncs aquest.
En aquell
instant, varen sortir de mil foradats aigua a pressió. Com agüés es varen clava
a la pell el feliçment casat. Encara no havia tingut temps per a defensar-se un
altre xorro d’aigua gelada directa al seva fava semi erecta. Es crit que va fotre
va, el va deixar afònic, un segon després un nuvolat de aigua vaporitzada, com
lava ardent. ¡Deu meu! Moriré aquí dins com un porc escaldat. No podia
respirar, el llum anava i venia, aigua gelada i aigua ardent, estava marejat.
Tenia que sortir d’allà dins hi havia una palanca, la va estirar. La porta es
va obrir de cop, el feliçment casat va rellisca cap a defora, seguit d’una ona
d’aigua. Va xocar amb el lavabo i el mirall es va trencar.
La massatgista
espantada va obrir la porta i es va trobar les restes d’una explosió nuclear.
Amb el pobre company pel terra, escaldat, copejat i tallat. “¡POR FAVOR LLAMA A
UNA AMBULANCIA!”
Noltros eren a
una cafeteria casi davant la porta del pis, riuet i celebrant no sé ben bé es que. Quan varen veure arriba policia,
ambulància i els bombers. ¿Què cony a passat? Tothom mirava per les finestres.
Sembla ser, que l’aigua havia filtrat el pis de baix i havia fet salta l’alarma
d’incendis.
Quan varen baixar
el feliçment casat en la llitera. Tenia els ulls molt obres, un ull negre ,ple
de talls i la cara molt vermella. -¿Què t’ha passat tio? La seva mirada es va clava damunt noltros. -! Sou uns
cabrons! jo era una persona tranquil·la i avorrida. I ara aniré a la presó,
perdre la feina i la dona em deixarà. -Va
home segur que tot s’aclarirà, tanca els ulls i descansa un poc. La cara del ferit encara es posar més
vermella i hems crida. -¡NO PUC TANCAR ELS ULLS, ME
CREMAT ELS PARPELLES!
Hems va deixa un poc preocupats, però per a què són els
amics... bono, en aquest cas la cosa sa va enredar un poc. Varen decidir ajudar
al massacrat company. ¿Com? Idò sí, amb més mentides ,boles i farses. Una bona “trola”
a de ser perfecta, així tot dos dirien el mateix quan la “Gestapo” es dir la
dona del amic ens interrogués damunt aquella desgraciada nit.
El pla era molt
bo, però varen tenir dos errors molt grans. El primer perdre el amic feliçment
casat. I el altre a la matinada el faldiller i jo hems varen marxà a casa. Açò
de les 8h del matí el telèfon de casa va començà a tocar els nassos. Era la “Gestapo”
amb la pregunta, ¿On era el seu marit? Com havien quedat amb el faldiller,
tenim que dir el mateix. -“No
passis pena dona, ahir varen fer un poc llarg i ara dorm aquí a casa, el sent
roncar i tot” Sóc bo, tindria que haver-me fet actor. En
Silvestre stallone un aficionat el meu
costat. Però aquí la “Gestapo” es va ensumar olor a socorrin. I la punyetera va
crida el faldiller, morta sa cuca. A les
8:08 telefonava el faldiller, resposta idèntica: -“!Es teu home és un sant¡ Ma dut
a casa perquè jo no podia menar, ara dorm d’aquí el vaig, amb una horeta serà a
casa.
A les 8:14 el feliçment casat entrava per la porta de
casa seva. La dona horroritzada el veure’l entra per la porta. Semblava que una
moixa rabiosa li hagués explotat a la cara. La “Gestapo” el va fer seure i que
comences a cantar amb pels i senyals. Als cinc segons hems havia venut.
Personalment sempre m’havia semblat una mica insípida, sosa i seca. Després d’una
estona de reflexió va sentencia: “- La setmana qui ve convidaren a sopar els
teus “socis” i clarificarem quatre cosetes.
Ho reconec, no
ho tenien tot quan varen anar a ca seva. La “Gestapo” en maquinava alguna. La
molt bruixa havia cridat a ses dones respectives per tancar la trampa. Es final
nosaltres no havien fet res, “De perdidos al rio”
Jo no sé com ho
va fer. Però en un moment donat de la agradable vetllada, varen quedar sols jo, el faldiller i la “Gestapo”
Hems mira els ulls, i es va descorda dos
botons de la brusa
“- Vos volia
dir unes quantes coses. Ho sé tot ! Quina vergonya, sou uns troglodites! ¿No
teniu res què dir? Vaig
pesar en fugir, llançar-me per la finestra, però era un cinquè. Jo sóc valent i
amb una veu molt fluixa vaig dir: -“La
culpa de tot, és d’aquest poca vergonya”
La sosa s’havia amollat la melena, es va gira cap a jo,
els cabells li taparen mitja cara i la pitrera va ballar alegrament lliures
dins la brusa.
-“! Tu té
calles que ets el pitjor de tots, alendant i animant aquest parell de lloros !”
La “Gestapo” es va mira el amic faldiller, s’hi acostar
lentament. ¿Què havia passat, la avorrida era ara na Mata Hari? El va agafar per la cintura i començà a
ballar lentament. -“Sabeu,
que ara ho fem a tot hora, li deix fer de tot, de tot” Li va dir coses a l’orella del faldiller i li
passa la llengua pel coll i li donar una empenta. -Açò
no ho tindreu mai, i ara fer un cafè amb les vostres simpàtiques dones.
Es final tot va anar bé, l’amic clava com un mono i ve i
hems ho conta tot. Perquè la dona li diu que ho conti TOT.
Per cert per confessions
a mòbil o sms, gràcies.
FI
No hay comentarios:
Publicar un comentario