martes, 1 de noviembre de 2016

NO FEAR

       CAPÍTOL  I
  Estic aquí, segut davant l’ordinador, el cursor parpelleja com si em fes senyals per partir a escriure. El costat del ordinador hi ha un sobre, un sobre sense obrir, de color mel, de mida dina 4 i també espera ser obert. Damunt sa taula el mòbil vibra i també sona una cançó desfasada.
  El meu nom és Perseo Rostoll pons, em diuen Seo, els pares els hi agradava la mitologia grega. Tinc 55 anys, fa un temps que no em trobo bé, vaig anar el metge i per si de cas, també vaig anar a una clínica privada per tenir dues opinions. Desprès d’un mes d’anàlisis, radiografies i revisions anals, tinc els resultats de la clínica privada, dins aquell sobre el meu costat i tenia hora amb el metge especialista i no hi he anat. Per açò el telèfon no fa més que sonar.
  Estic bloquejat, no sé res però algú em diu que les noticies no són bones. Un caramull de preguntes s’amunteguen dins el meu cap. Hi ara què? Açò és tot? Què he fet de la meva vida? La primera idea casi sempre és la bona, faré memòria de la meva vida. Però sí jo sóc una persona totalment normal, gris i sense cap aventura apassionat. Però sí en tinc de petites, quotidianes del dia a dia.
  Faré una narració de la meva vida així com em sortir dels corrons, sense un ordre lògic, com tot, hi ha un principi i un final. El final serà quan obri el sobre o agafi el telèfon i sortiré de dubtes.
  Ho vull tocar tot: Infància, joventut, feina, esport, política, família i la vida secreta dels meus amics i perquè no? També la meva. Hòsties com costa partir a escriure. Ja està! Xarraré d’uns altres, així començaré a calenta els dits.
 Tenia un company de feina, que era tot un personatge. El principi no em vaig a donar compte, però a força de estranyes casualitats ho vaig afinar. Aquell “tio” era un “gafe” un malastruc. Era un home normal, massa normal. Màquina que tocava, màquina que anava malament. Un dia el vaig dur amb el cotxe i vaig tenir dos accidents en mig hora, un altre dia, cotxe acabat de fer net i han va dir –“Esta molt guapo” doncs un estol de gavines em varen cagar tot el vehicle, però sols el meu. A la feina compraven loteria, copons del cecs, primitives, quinieles. Mentre ell jugava ni un miserable reintegrament. Una setmana va esta malat i no va venir a fer feina i ens va tocar 1200 €. El poc temps la empresa se’n va anar el cel i el vaig perdre de vista. Fa uns mesos varen fer un dinar per recordar aquells temps i ell va venir. La seva carrera de desgracies i catàstrofes eren realment sorprenents. Havia estat a Madrid durant els atemptats terroristes, havia anat a veure el Barça quan va perdre la lliga el darrer partit. Un dia se’n va anar a fer un creuer per Itàlia, el  vaixell acabar estampat i naufragat. Per rematar la trobada, el sopar finalitza amb una fuita de gas i el posterior incendi. Jo vaig tenir sort, no vaig agafar una gastroenteritis com els altres. Esper no trobar-lo mai més, el darrer que sé d’ell, és que havia trobat una feina molt bona i el destinaven a un país àrab, Síria crec, un racó de pau, no sé si és prou lluny.




                                               FI       

2 comentarios:

  1. Mira que hi ha gent gafe... pero aquet te es millor titol....

    ResponderEliminar
  2. No se si estic a sa llista dels que et van demanar que escriguesis pero ja esper sa segona entrega
    Salud i força

    ResponderEliminar