CAPÍTOL III
Hola bona nit, sí
sóc en Seo. Com va? Jo igual, no sé fins quan podré aguantar fora del món. Els
metges em volen veure, aquests just poden et foten una càmera pel cul o pitjor
per la fava... redéu quim mal. Doncs aquí resistim, el sobre marró em mira i
sembla dir : “tu mateix, obrem i sortiràs de dubtes” Ara no puc, tinc els dits
calents i no he tocat cap conillet.
Fa unes setmanes
vaig anar a un sopar de companys d’institut, no tenia ganes d’anar-hi. Les
darreres vegades havia estat molt depriment. Per una part els triomfadors:
empresaris, polítics, funcionaris d’altes esferes i uns que eren tant pobres
que tant sols tenien diners . Per una altre els fracassats: obres de baixa
estofa, fematers, parats, delinqüents i malats crònics. I el ben mig jo, no he
triomfat però no dec diners a ningú.
Crec que aquesta
vegada ja sé de quin grup sóc, carn de canó i soledat. Dissabte a les 9 hores,
a un bon restaurant del port, molt de pobres no podran venir açò és cosa dels
cabrons dels forats, per llevar-se persones incomodes. Però no, hi havia tothom,
fins i tot dos presos en llibertat condicional. Un per banda, un per desfalcà
una casa de assegurances i un del altre bàndol, per fer de camell de
substàncies prohibides. El curiós del cas que a la presó es varen fer amics,
els dos mons es varen ajuntar.
Tot molt bé, però
quins plats! Uns platasos amb una coseta el mig, uns noms a la carta com:”
fruit d’olivera amb base de ceràmica”. Sabeu què era, dues olives! I res més!
Un altre platet era: “truita de patata desconstruïda amb nitrogen líquid amb
sorpresa de ceba” Quan ho varen duu vaig
al·lucinar, una copa de cava ample amb un ou poc remenat amb una patata fregida
i la sorpresa de ceba? La sorpresa era que no hi havia ceba! I las postres:
“aromes de torró de xocolata al buit” Em
varen portar un pot de vidre sense res a dins, tancat com un perfum, el vaig
obrir i el vaig ensumar suaument, no volia que em fes mal. Un cafè dins un
didal, quin soparot! Per sols 60€, açò sí que és robar!
Durant el sopar
vaig poder comprovar que les diferències socials s’ha anaven a cursant. Sí, els
rics eren poderós però de esperit feble i sorprenentment tenien enveja dels més
dèbils. I mira que n’hi havia cada un, que havien fracassat en tot el que
havien fet; matrimonis, feines un desastre darrera un altre, però allà eren
bevent, fumant i xarrant de follar-se tot el que portes falda. Això era
incomprensible pels opulents companys de classe on es llençols de supèrbia no pot
tapar les seves vergonyes. Els orfes del destí son en realitat els que es baten
en dol cada dia, tenen la saviesa del escuder.
Quan varen sortir
el carrer tenien més fan que quan havien entrat. A pocs metres hi havia un
taberna amb més sunyer pel terra que l’escombraria de Milà. Però on feien
entrepans per homes, on hi havia aquell greix amb solera, d’un color alè de
mosca. Amb una cambrera que tenia un cul que fonia el gels dels cubates. Vi i
cervesa barats van córrer per les gargamelles i més tard el perfum també seria
barat. Quan vaig vomitar el sopar per un carreró aferrat a un parat i amb un
director de banc. Vaig veure amb oi..
-“Cony, ses dues
olives de merda!”
FI
No hay comentarios:
Publicar un comentario