jueves, 1 de diciembre de 2016

NO FEAR

CAPÍTOL V

  Ja no puc aguantar més, tothom vol saber de mi. Ses “ex”, família, amics i metges, trop què arribat l’hora de posar punt i final. En el capítol anterior vaig comptar que m’havia quedat amb un record, del vespre més llarg de la democràcia. Em vaig quedar una pistola! Amb el caos d’aquell moment, l’arma és va despistar a l’hora del recompta no hem va faltà cap. I més si el que comptava era jo, en 35 anys no l’havia tocat més. És una pistola “Star” 9 mm Parabelum, 8 bales i un 1 kg de pes.  No sé si deu funcionar aquest trasto, perquè m’ha la vaig quedar? Perquè fèiem coses què no saben explicar? Tenir 20 anys! Ganes de fer algú i no saber el què! Una manera de protestar davant el poder militar, que m’ofegava per aquell temps? Ara que hi penso, s’hi m’hagessin descobert, hagués acabat a la presó. De fons la televisió em diu coses, no la miro, però l’escolto.
   Mentre manípul la pistola em boc un bon whisky, açò comença a sembla una pel·lícula de gàngsters. Miro fotos velles, d’un color sèpia i unes de colors esmorteïts, bons temps, era ja tot dona igual. Crec que no funciona l’arma, la fitor i res. En aquell moment surt per la pantalla de la televisió el nou president americà. Instintivament el vaig apunta amb la pistola, prem el gatell, com no funciona. I llavors un PUM! Romp la pau, per una dècima de segon la imatge del president té un forat el front. La televisió explotà feta miques, m’ha xec un poc atordit, les orelles em siulen, el canó de la pistola encara fumeja. Però la desfeta és més gran, com les parets ara són de “pladur” la bala a travessar el guix i traspassar la nevera i va acabar rebentant el microones. Hi ha un fumarada per tota la casa, doncs sí què funciona la “pipa”!
   Un glop llarg de J B i em fic el canó de la pistola el cap, el tub encara esta calent, el cor em batega ràpid, tanc els ulls, intent dir cosa i els mots no em surten. A la merda amb tot, a prendrà tot pel sac! Pitjo el gatell, sona un “clic” què cony? Torn pitja, una vegada i una altre “clic, clic” Emprenyat començ a desmuntar la pistola fins que trobo el problema. No m’ho puc creure! No hi ha més bales! Em fic a riure... resulta que m’ha van donar una pistola amb una bala per anar donar un cop d’estat, quin miserables!
  Serà açò una senyal? Ara em sortiré de dubtes, agafo el sobre marró i  estripo, llegeixo ràpidament, ho sabia tinc de tot, dos mesos, tres com a molt...Uep! açò no és meu! Aquest pallo no sóc jo! S’han equivocat ma cago en tot! De cop tot canvia de color, per açò tantes trucades... Un altre lloc hi deu haver un tipus putejat. Tot estat un mal son, quin desastre que muntat. Surto de casa, pis cap avall, uns operaris pugen caixes feixugues, qualcú ha llogat el pis de dalt.  Surto al carrer, el sol em fa mal els ulls, fa olor a primavera un dia de gener. La companyia de mudances té un bon sidral muntat, sembla ser que el nou veí té un piano de cua i el tenen que pujar amb una grua, ara és a mig camí. Vaig a travessar el carrer pel pas de zebra i de sobte un cotxe surt a tota hòstia derrapant. El cotxe quedar a pocs centímetres de les meves cames, blanc com sa paret miro el conductor del vehicle. Estic estamordit, a punt de desmallar-me, és ell!  El que m’ha saluda des de dins el cotxe, en cara de tòtila, és el “gafe” el maleït malastruc. Faig un passa endarrere i de cop una gran cridòria, una renou de cordes i tecles de piano caient. Un poc de pressió el cap i després foscor i silenci.

     “SUCESSOS”
  El matí de ahir, va passar un lamentable accident a la nostre localitat. El senyor Perseo Rostoll Pons de 55 anys va patir un terrible accident. Quan un piano de cua va caure d’un cinquè pins, ferint mortalment el senyor Perseo. El carrer va està tancat 4 hores fins que un grup de manteniment del ajuntament amb unió d’una brigada d’infermers proveïts d’espàtules varen desferrar el senyor Rostoll de la acera. Sa obert una investigació per esbrinar que va passar per que succeís un fet tan lamentable. El C.S.I. Llucmaçanes s’ha fet càrrec de la investigació.



                        FI         

sábado, 26 de noviembre de 2016

NO FEAR

  CAPÍTOL  IV

  Segons la mitologia grega en Perseo era fill de un Deu “Zeus” i d’una mortal “Dànae”. Un polvet fora del” Olimpo”, sa què van armar!  Xarrant de remolcades tindria que contar la meva vida amb parella ... Hum. Mmm “Onomatopeia  de dubte”. Crec què no! Hi ha d’haver un poc d’intriga i misteri. Por a les dones? Por no, pànic!
  Com tothom vaig tenir amigues de jovenet, però la meva primera experiència seria amb femelles va ser durant el meu servei militar, mitjans de 1980. Vaig anar destinat a València, un jove que no havia sortit de casa, tan tendre, tan ignorant de tot. Però 18 mesos van donar per molt,  jo dividiria aquella època en dos parts, la part civil i la part militar. La part militar va sé molt terrible els primers 6 mesos, per sort el ser alt i fort em va salvar de més d’una pallissa. Desprès de setmanes interminables d’instrucció, els dissabtes podien sortir el capvespre fins el diumenge a les 8 de la tarda. Amb companyia d’uns altres soldats varen llogar un parell de habitacions  en una pensió  atrotinada. Entre aquelles quatre parets podrien descansar de la vida militar, dormir les grandíssimes borratxeres, fumar tots els porros del món i si tenien sort follar con conills desbocats.
  Els primeres sortides del quarter van ser més o menys tranquil·les fins que vaig topar amb ella, una força de la naturalesa. Tenia quatre anys més que jo, era la dona més bella que havia vist mai. Tot en ella era extrem, semblava candida una al·lota sense malicia, però la realitat era una altre. Sempre amb el cigarret a la boca, bevia molt, prenia totes les drogues que hi havia per allà i el sexe, allò era una bogaria, mai en tenia prou, no hi havia res prohibit, consumia homes com cigarrets. Tot el exercit la coneixia, jo vaig ser un més, em va fer el que va voler de mi, casi em costa la vida.
   Aquella dona semblava una deessa, no tenia por res n’hi de ningú i mira que es movia en ambients tenebrosos. La primera vegada que vaig veure un tanga, va ser a ella, un tanga de tigressa. També tenia un petit tatuatge a la galta del cul dreta, l’escut del València F.C. Mentre la mili anava passant, jo sols volia sortir d’allà i esta amb ella l’innombrable, però ella no esperava a ningú.
  D’aquells dies de crits, ordres i uniformes, sols ma queden uns pocs records. Vaig ser caporal artiller dins un tanc, un M-48 de fabricació Nord Americana. Quatre homes dins un lloc tancat, era una situació anguniosa. Un dia feien maniobres de guerra química i teníem que fer moltes hores tancats, sense poder obrir les escotilles per res. L’altre soldat va tenir molèsties els peus i és va llevar les botes. De cop el aire es tornar irrespirable, aquelles peus pudien, no! Eren morts! El comandant del tanc, un tinent jove, universitari que feia la mili com jo. Va agafar i va treure la pistola i m’he la va donar dient “_  Toma Rustol disparalé tu, todos direnos que fue un accidente” La veritat era que allà passaven molts d’accidents. Aquell cafre no s’havia canviat els calcetins en vuit mesos! va tenir sort sols el varen arrestà dues setmanes, li tenia que haver clavat un tret, puta porc!
   Una anècdota bona va ser forma part de la història d’aquest país. Un dilluns d’un 23 de febrer de 1981, varen sortir a fer una volta amb el carro de combat pels carrers de València. Nosaltres no sabien res, però aquell quarter era un niu de feixistes covards! De capità per amunt tots ho sabien, colpistes i pixa-misses. Amb aquell bordell em vaig quedar amb un record d’aquell vespre.  Per fer-nos callar ens varen donar un permís extraordinari. Jo vaig aprofitar per deixar en darrera a “ella” i recuperà la cordura, tornar a casa era la solució. Feia pocs dies que era aquí, quan un vespre anava amb la moto i no sé que en va passar i en vaig estavellar contra una paret seca. M’ha vaig rompre cames, braços i costelles, el cap ni un arrap, antes de perdre el coneixement vaig veure el clauer del infermer, un petit escut del València. Les úniques batalles que guanyen a ses dones, són les que els homes fugim d’elles.


                                               FI

domingo, 13 de noviembre de 2016

NO FEAR CAPÍTOL III

CAPÍTOL  III
 

 Hola bona nit, sí sóc en Seo. Com va? Jo igual, no sé fins quan podré aguantar fora del món. Els metges em volen veure, aquests just poden et foten una càmera pel cul o pitjor per la fava... redéu quim mal. Doncs aquí resistim, el sobre marró em mira i sembla dir : “tu mateix, obrem i sortiràs de dubtes” Ara no puc, tinc els dits calents i no he tocat cap conillet. 
  Fa unes setmanes vaig anar a un sopar de companys d’institut, no tenia ganes d’anar-hi. Les darreres vegades havia estat molt depriment. Per una part els triomfadors: empresaris, polítics, funcionaris d’altes esferes i uns que eren tant pobres que tant sols tenien diners . Per una altre els fracassats: obres de baixa estofa, fematers, parats, delinqüents i malats crònics. I el ben mig jo, no he triomfat però no dec diners a ningú.
   Crec que aquesta vegada ja sé de quin grup sóc, carn de canó i soledat. Dissabte a les 9 hores, a un bon restaurant del port, molt de pobres no podran venir açò és cosa dels cabrons dels forats, per llevar-se persones incomodes. Però no, hi havia tothom, fins i tot dos presos en llibertat condicional. Un per banda, un per desfalcà una casa de assegurances i un del altre bàndol, per fer de camell de substàncies prohibides. El curiós del cas que a la presó es varen fer amics, els dos mons es varen ajuntar. 
  Tot molt bé, però quins plats! Uns platasos amb una coseta el mig, uns noms a la carta com:” fruit d’olivera amb base de ceràmica”. Sabeu què era, dues olives! I res més! Un altre platet era: “truita de patata desconstruïda amb nitrogen líquid amb sorpresa de ceba”  Quan ho varen duu vaig al·lucinar, una copa de cava ample amb un ou poc remenat amb una patata fregida i la sorpresa de ceba? La sorpresa era que no hi havia ceba! I las postres: “aromes de torró de xocolata al buit”  Em varen portar un pot de vidre sense res a dins, tancat com un perfum, el vaig obrir i el vaig ensumar suaument, no volia que em fes mal. Un cafè dins un didal, quin soparot! Per sols 60€, açò sí que és robar!
  Durant el sopar vaig poder comprovar que les diferències socials s’ha anaven a cursant. Sí, els rics eren poderós però de esperit feble i sorprenentment tenien enveja dels més dèbils. I mira que n’hi havia cada un, que havien fracassat en tot el que havien fet; matrimonis, feines un desastre darrera un altre, però allà eren bevent, fumant i xarrant de follar-se tot el que portes falda. Això era incomprensible pels opulents companys de classe on es llençols de supèrbia no pot tapar les seves vergonyes. Els orfes del destí son en realitat els que es baten en dol cada dia, tenen la saviesa del escuder.
  Quan varen sortir el carrer tenien més fan que quan havien entrat. A pocs metres hi havia un taberna amb més sunyer pel terra que l’escombraria de Milà. Però on feien entrepans per homes, on hi havia aquell greix amb solera, d’un color alè de mosca. Amb una cambrera que tenia un cul que fonia el gels dels cubates. Vi i cervesa barats van córrer per les gargamelles i més tard el perfum també seria barat. Quan vaig vomitar el sopar per un carreró aferrat a un parat i amb un director de banc. Vaig veure amb oi..
  -“Cony, ses dues olives de merda!”  




                                                 FI

sábado, 5 de noviembre de 2016

NO FEAR CAPÍTOL II




















CAPÍTOL  II

 Bono torn sé jo, tot bé? Avui tindre que xarrar de mi, en Seo: com sóc físicament i la meva personalitat. Per tenir 55 anys no estic malament, 1’83 d’alt, 75 quilos, un poc magre, fa uns mesos que ma cauen els pantalons. Tinc un cap ben poblat de cabells blanc i grisos, som l’enveja de tots els calbs. Els ulls de color verd menorquí, però em fallen, duc unes ulleres un poc gruixudes, si nos no hi veig dos damunt un ase. També amb un nas prominent, ja ho diuen nas gros... A Vegades amb barba, a vegades bigoti o ben afaitat. M’agrada vestir bé, però sense sembla un “pijo”
  La part del meu cos que ma donat més alegries ho tinc entre les cames. Sí! Sóc un prepotent o mega-potent, hòsties quina xalada! Una vegada  amb els amics de joventut, havien begut un poc. Vaig tenir la brillant idea de fer una animalada que havia vist a una pel·lícula americana. El pla era posar la salsitxa dins un panet i portar-lo amb una bandeja. Quan una amiga o una desconeguda agafava el entrepà de la safata, he intentaven posar-lo a la boca... Quin fart de riure! Crits, espolsades, cares de fàstic però també us puc dir que vaig tenir vespres molt agradables, gràcies a la brometa.
  Com era un pallo gros i fort. Sempre feia esport, era una bestia, un animalot, un guerrer d’equip. Vaig jugar a futbol, basquet i waterpolo, ma inflava a repartir estopa ho reconec era mal criat. Jo no era tècnic però fotia unes destralades que flipaves. Una altre burrada que feia en els vestuaris després dels entrenaments, era posar el titot damunt l’espatlla d’un company i cridar “alerta amb la Anaconda” o “sembles es butanero” com hems rèiem!
  Us pensareu que sóc un home superficial i que el meu cervell esta vaig, entre les cames. De jove puc dir que sí, però hi ha una cosa que es diu “Karma” Fas coses bones i et passaran coses bones. Si fas putades no esperis res bo. Quan feia la mili, vaig tenir un accident de moto, em vaig fotre una galeta de la hòstia. Un fotimer de gent es va mobilitza per salvar-me la vida, vaig esta molt agraït. Ja no ma feia gràcia fer bromes de tites i menys si era jo qui la patia. Vaig rebre la venjança d’uns companys de vestuari, quan hem varen posar una cosa com una pols dins els calçotets, fills de puta! quin far de gratar. Ara totes aquelles al·lotades queden tant lluny, son temps de xarxes socials, de dir mentides, de confiar en polítics que després t’ha clavaran una punyalada per l’esquena i et diran “t’has fet mal”
  Fa pocs dies vaig anar posar metzina, estava furiós per la meva situació, fart de tot i de tothom. I veig un cartell que diu “Apagui el seu telèfon mòbil perill d’explosió” Idò ara veuràs! Agafo el mòbil i crit als quatre vents.
-“Estic fins els ous de tot, i ara cridaré pel mòbil mentre fic metzina, a la merda tot, estic molt loco!!!”
 Què va passar? Res! Tots els presents van poder veure una cosa; aquest pallo esta boix. Ja veuran el dia què ho faci dins un avió, a vam llavors qui riu més!




                                       FI

martes, 1 de noviembre de 2016

NO FEAR

       CAPÍTOL  I
  Estic aquí, segut davant l’ordinador, el cursor parpelleja com si em fes senyals per partir a escriure. El costat del ordinador hi ha un sobre, un sobre sense obrir, de color mel, de mida dina 4 i també espera ser obert. Damunt sa taula el mòbil vibra i també sona una cançó desfasada.
  El meu nom és Perseo Rostoll pons, em diuen Seo, els pares els hi agradava la mitologia grega. Tinc 55 anys, fa un temps que no em trobo bé, vaig anar el metge i per si de cas, també vaig anar a una clínica privada per tenir dues opinions. Desprès d’un mes d’anàlisis, radiografies i revisions anals, tinc els resultats de la clínica privada, dins aquell sobre el meu costat i tenia hora amb el metge especialista i no hi he anat. Per açò el telèfon no fa més que sonar.
  Estic bloquejat, no sé res però algú em diu que les noticies no són bones. Un caramull de preguntes s’amunteguen dins el meu cap. Hi ara què? Açò és tot? Què he fet de la meva vida? La primera idea casi sempre és la bona, faré memòria de la meva vida. Però sí jo sóc una persona totalment normal, gris i sense cap aventura apassionat. Però sí en tinc de petites, quotidianes del dia a dia.
  Faré una narració de la meva vida així com em sortir dels corrons, sense un ordre lògic, com tot, hi ha un principi i un final. El final serà quan obri el sobre o agafi el telèfon i sortiré de dubtes.
  Ho vull tocar tot: Infància, joventut, feina, esport, política, família i la vida secreta dels meus amics i perquè no? També la meva. Hòsties com costa partir a escriure. Ja està! Xarraré d’uns altres, així començaré a calenta els dits.
 Tenia un company de feina, que era tot un personatge. El principi no em vaig a donar compte, però a força de estranyes casualitats ho vaig afinar. Aquell “tio” era un “gafe” un malastruc. Era un home normal, massa normal. Màquina que tocava, màquina que anava malament. Un dia el vaig dur amb el cotxe i vaig tenir dos accidents en mig hora, un altre dia, cotxe acabat de fer net i han va dir –“Esta molt guapo” doncs un estol de gavines em varen cagar tot el vehicle, però sols el meu. A la feina compraven loteria, copons del cecs, primitives, quinieles. Mentre ell jugava ni un miserable reintegrament. Una setmana va esta malat i no va venir a fer feina i ens va tocar 1200 €. El poc temps la empresa se’n va anar el cel i el vaig perdre de vista. Fa uns mesos varen fer un dinar per recordar aquells temps i ell va venir. La seva carrera de desgracies i catàstrofes eren realment sorprenents. Havia estat a Madrid durant els atemptats terroristes, havia anat a veure el Barça quan va perdre la lliga el darrer partit. Un dia se’n va anar a fer un creuer per Itàlia, el  vaixell acabar estampat i naufragat. Per rematar la trobada, el sopar finalitza amb una fuita de gas i el posterior incendi. Jo vaig tenir sort, no vaig agafar una gastroenteritis com els altres. Esper no trobar-lo mai més, el darrer que sé d’ell, és que havia trobat una feina molt bona i el destinaven a un país àrab, Síria crec, un racó de pau, no sé si és prou lluny.




                                               FI       

jueves, 8 de septiembre de 2016

IN MEMORIAM, EN RECORD DEN SANTI SEGUÍ OLIVES




  Amb la mirada et cerc. La plaça és plena sembla que bull, crits, festa i música. Em diuen que no vindràs més, que has marxat lluny. Però jo et veig a cada bot de cavall, a cada arronsada. Un caixer porta una bandera, elegant ens somriu,  ho sabia! eres aquí !
  En Santi ens va deixar el dia 6 de setembre del 2016. Aquestes senzilles i sentides línies són per tu. És dolorós tenir que fer memòria, tot és tan tendre. Per on començar?  En Santi era tot un personatge i com humà, imperfecta. No et deixava indiferent, podries estimar-lo com un germà i el minut després odiar-lo com un mal de queixal. Són molts que hem xalat amb ell i molts els que ens va fer patir.
   Quan vaig començar a festejar la seva germana, vaig descobrir un mocós de cara pigada, que menjava panets de patates fregides, que sempre que podia em tocava ... la moral. La vida d’en Santi és divideix en dues parts, després de la mort del seu pare, va fer feina al port i com deia ell “els anys millors de la seva vida”. Jove i guapo, amb una pesseta dins sa butxaca i més xulo que un vuit, amb al·lotes guapes per davant i per darrera. Però un mes de juliol de fa 14 anys, un guiri enlluernat pel sol, et destrossava el cos i el futur. És cert! No has tingut sort, però contra tot pronòstic li vas fer una botifarra a la mort, una altra oportunitat, perquè no? Lluitar és de franc!
   Vas tenir a la mà, l’amo i madona i no vas poder guanyar. Res seria igual, vindrien un sense fi de operacions amb resultats minsos. Una paraula que et defineix seria “caparrut” feies coses que una persona físicament normal ens costava. Sempre tenies qualque cosa que fer, i sí! tenia plans de futur però el accident i el temps passen factura.
  I un dia de setembre la resseca dama negre a vingut a cobrar, aquesta cobra sempre. No sé si hi ha res més allà del horitzó de la vida, sé on és en Santi,  un genet de mans fermes, té feina segura, a les quadres de l’eternitat, amb en Othar, Babieca i en Bucéfalo, sempre amb cavalls, la teva passió, la teva obsessió.
  Per molts sempre seràs el nostre caixer fadrí, aquell insolent i pillo al·lot, de mig somriure, feliç damunt un cavall nerviós com la vida...arronsa Santi, arronsa..., ho has aconseguit ara no moriràs mai, ets llegenda.

                                  ADÉU  SANTI...     
                                          

domingo, 31 de julio de 2016

FRASES QUE NO FARAN HISTÒRIA II, PERÒ QUÈ GUARROS QUE SOM!!!

   Què fa calor eh! Segur que anar-ho en bolles per casa. Ara he tingut una visió molt desagradable d’uns amics nus. Jo pensava que amb un capítol de: frases que no faran història...Ja quedava cobert, però no ! La saviesa popular és inacabable, sempre hi ha una dita per cada situació. Per circumstàncies d’organització laboral m’han retornat el “lado oscuro de la fuerza” o com solen dir, sóc es xerrac de deixar. Aquest capítol hi ha un poc de vida quotidiana, paraulotes, renecs i un molt de sexe “marrano” deu ser per la arribada de la calor, mentre puja la temperatura, baixa la roba de les milers de dones que hems troben. Ens roben l’ànima i hems alcen... la moral. Hi ha expressions grolleres que jo mai diria. Pensar-les? No...! bono un poquet sí ! Com el fascicle anterior, diré la frase i desprès una explicació, doncs “si hay que ir sé va, ir pa na, és tonteria” 
  1 (Tengo más hambre, que cuando el primer hombre, que pensó en comerse un caracol) Aquesta dita sa sol dir a la hora de berenar i sobre tot a la hora de plegar, en menorquí tinc tant de fam que em menjaria cabotes de claus.
 2 ( Si de la fuente saliera vino, hasta la virgen llevaria rodilleras)   
La meva i molt personal traducció, seria: Quan la beguda (normalment alcohol) és de franc, fins i tot el més purità se’n tromparia.
 3 ( Si la comadrona no és buena la culpa és del coño)
És una manera de dir, que la culpa de que qualque cosa no surt bé. No és per la incapacitat o inexperiència de la persona en qüestió , sinó per fall de maquinària, lloc de feina o eina, mai, mai nostre.     
 4 (!Cuidadorrr!!! tengo un follascazo apunto de salir, y prefiero perder un amigo a una tripa )
 Doncs aquí l’amic no sé què havia menjat, però va tenir un parell de pets motxilles. D’aquells espessos, amb sostrat i com pesen més que l’aire i queden a ran de terra. Oh! Un plaer pel sentit de l’olfacte. El pallo et diu: ¿Té dao? a ti no te despeinaré.
 5 ( Ha esta le pongo el pescuezo como el rabo de un gato )
Crec entendre, que la senyora en qüestió se li posarà el coll estirat com la cua d’un moix quan estat apunt de entra en combat. Per la possibilitat de la introducció del aparat masculí dins algun orifici femení. M’ha cadat fi i tot.
 6 ( Le voy a poner el coño avinagrao...)
Ho sent, però així son uns quants de bruts. Aquesta frase és molt explicita, per si de cas una explicació: És dir, de tant de copular, la mescla de fluids i frec a frec fa el miracle del vinagre. Jo sembla que set s’olor,  a que sí!
 6 ( Quien fuera baldosa pà verte tó la cosa )
Hala idò, tothom sap què és una rajola? I la cosa ?  doncs això !
 7 (huelo “aretestinao” coño, como un perro mojaó !)
Aquesta és molt desagradable, una olor corporal forta, dies sense veure la dutxa. De la regana del cul surt una crema de color marró clar. Literalment una arma química, vomitiu, de presó sense fiança.
 8 (Es tant guarro, que tenia una pasteleria y el cabello   de angel tenia ladillas)
Un altre de neteja, conya damunt qui la diu més grossa.
 9 (Com s’ase d’en Mora, que de tot s’enamora)
No tot seran dites foresteres, aquí en tenim de molt polides. Ja em encàrrec jo de fer país. Doncs és: Culo veo, culo quiero, literalment, hi ha una quantitat de dones guapes!   
   10 (Estoy como para ir a robar panderetas)
Quan un esta un poc nerviós i t’ha tremolen les mas, sigui per causes laborals, corporals o per veure guiris en bikini.
  11 (Tu eres un poco limitrofe)
És una manera de dir-li curt algú, poc espavilat, que li falten 10 minuts de microones.
   Unes altres maneres de dir: fotre un polvo, clava una punta, amagar el pardal, amanir la patata, beure oli del setrill, buscar petroli, donar de menjar al conill, treure el greix a les bugies...etc.

Trop que n’hi prou de frases desafortunades, jo no volia, però la realitat sempre supera la ficció, segur que vosaltres en tenir-ho més d’una. I com dèiem a una pel·lícula ( vamos a llevarnos bien, porque si nos habrá ondonadas de ostias)  Que passeu un bon estiu, bandarres.

miércoles, 6 de julio de 2016

ANNA T'HO MEREIXES

Fa quatre anys va començà una aventura, un  llarg camí que va arribar el seu final el passat dia 29 de juny. Desprès de molt d’esforç i feina, l’Anna la nostre filla es va gradua, per fi és infermera. Com a pares estem feliços, no caguem. Sembla mentida que hagi passat 4 anys, amb coses bones i algun disgust.

  El dia 29 de juny va sé un dia molt especial per ella i tots els seus companys. Nosaltres sols coneixíem les companyes de pis. Antes de la gran cerimònia, varen anar a dinar a una masia restaurada i reconvertida en restaurant, un lloc bonic i tranquil, a prop de Girona capital. Allà hi havia 13 graduats i les seves famílies. Eren els que més s’havien fet, com ells es dèiem “la gran família”. Varen sé hores de moltes emocions, un fotral  de llàgrimes, rialles i fer-nos fotos. Dins tot grup sempre hi ha un que té el do de la eloqüència, un líder, aquest noi és en Pol un “showman”. En Pol va parlar de la seves experiències a la universitat. I sobre tot de l’amistat i companya que havíem construït entre ells durant aquells 4 anys, hems va tocar la fibra (Fins i tot un femater heavy dur li va foguí una llagrimeta, es que feia vent i ma va entre un poc de pols dins els ulls) En aquests moments hems recordem dels l’avís que ja no son el nosaltres, segur que estaríem molt orgullosos de la seva neta.                                                                                                                                                                                                                                                             .

  Que dir d’unes infermeres i infermers, unes autèntiques belleses, val la pena tenir un accident basta et toquin unes joves de 22 anys. El meu fill, en Jaume em deia. ”Es que estan totes bones” Dir que sí! El dinar va ser convidat un professor molt estimat pel grup, el típic mestre que motiva i fa l’ensenyança sigui més bona de dur. Hems va dir que aquesta promoció era de les més bones que havia tingut. No sols els estudis, si no pel bon rotllo i les ganes de aprendre, les ganes de viure.
  Desprès del dinar, varen anar el teatre principal de Girona, (una copia casi igual que el de Maó) el teatre ple fins el galliner, més discursos i per fi la graduació. Més de 100 joves i les seves famílies varen poder gaudir del lliurament del títol. A la sortida una copa de cava més fotos i el començament dels adéus. Per acabar aquell gran dia, un bon grapat de graduats, graduades i professors varen anar a sopar. Podria dir que la meva filla els seus alegres companys se’n van anar a fer sucs naturals de fruita. Doncs no! La filla va agafar una bona castanya (no sé aquí a sortit aquesta al·lota) 
  Com sol passar, desprès d’un bon merval ve una bona ressaca, i el dia desprès tocava buidar el pis i retornar a casa, torna a Menorca. Uns dels grans misteris de la humanitat és, com cony poden tenir les dones tanta roba! I sí, tornar a casa pesa, una sola maleta pesava 26 quilos. Girona és una ciutat molt guapa i del tot recomanable per visitar fins i tot per viure-hi. Ara bé, l’estiu és un infern, collons quina calor, fa tanta calor que fins i tot el xinesos tancant per la tarda. Una altre comiat, aquest cop les amigues del pis, més llàgrimes, adéu, Marta, Aina i Mireia adéu Girona.

  I ara què? Jo em faig una reflexió: La graduació és molt important, però per jo és més important la formació com a persona, que pensa, raona i opina. A casa nostre sempre hem cregut en la llibertat.  Com a pares veure que els fills son independents i autosuficients és la victòria més gran, nosaltres sempre estarem el seu costat.  Pot sembla fàcil, però no és així, hi ha moltes hores de estudia. Tot el mèrit és teu, nosaltres sols t’he hem animat a seguir, ningú regala res. Prest descobriràs que la vida laboral hi ha de tot.   
  Les probabilitat de feina el sector sanitari és alta, tot semblava que la filla quedaria a casa i trobaria feina el Mateu Orfila, fent qualque substitució de vacacions, per desprès tornar marxar a Barcelona per un master en una especialització . Doncs no, Dijous 30 de juny era a casa, dia 5 de juliol  ja ha partit cap Sant Sebastian, una oferta de feina que li agradat, i de cap veure els bascos. Hi ha que sé molt valenta per anar a un lloc, enfora i sola plena de dubtes. Algú va dir una vegada: La llibertat és un sistema basat en la valentia. Un beso ben gros dels teus.

viernes, 20 de mayo de 2016

FRASES QUE NO FARAN HISTÒRIA, PERÒ ET FAN SOMRIURE.

        El mes de febrer vaig comença feina, en un nou lloc a la mateixa empresa. Vaig conèixer companys nous i nous formes de fer feina. Durant aquest mesos he anat recopilant una sèrie de frases fetes, dites o pronòstics, que anàvem dient els companys.
       Personalment uns quants d’ells m’han semblat graciosos, en un moment donat, que passes pena, algú amollar un pet de paraules en forma humorística i la feina et deixa respirar. N’he apuntat 10 de aquestes dites, fetes o bajanades. Tal vegada ja les haureu escoltades, son casi totes en castellà de andalusià de la banda de Granada. Escriure el tot i el context, és difícil per açò us demano perdó també demanar disculpes per si algú es sent ofès, però ho intentaré. Diré la frase i us faré un petit comentari per intentar que vol dir.
 1  ( Tenia la mano como un catalogo de pollas )
   Aquesta és fàcil, hi ha un pallo que té una manota enorme, es podria dir que pot llaurar amb els mans
 2 ( De ahí salían… enjambres de coños )
   El company em senyalava la sortida d’un hotel, que l’estiu era freqüentat per moltes estrangeres de faldilla curta i de llengua llarga.
  3  ( Es capaz de borrarle la cara a la virgen )
      Aquesta és quan un pallo és un animalot sense miraments, i li fot en ses massa de rompre.
   4  ( Té voy a dar un soplamocos, que vas a dar más vueltas que el negro de fama )
  Frase de amenaça, però de baixa intensitat, advertència, ves en compte o et fotre un mastegot.
  5  ( Ay, que malito estoy ¡llevarme al bar!  )
    Dita de cansament, estic fins les ous de tot, però sempre hi ha un lloc millor “ bar, camp de futbol, casa de barrets, pubs... etc”
   6   (  Era tan borracho, que nunca ha tenido resaca  )
  En aquesta frase, hi ha un punt gros de mala llet. És una manera poc elegant de dir-li algú que és un trasto.
   7  (  Con un culo tan bonito tienes que cagar bombones  )
  Aquesta floreta (Piropo) és dels més fins. Perquè en hi ha uns altres, però son impossibles de reproduir, per la seva carga poètica.
   8  (  No tengo el coño pa ruidos  )
  Sa traducció seria, estic fins els collons de... feina, companys i jefes.
   9  (  Tu lo que tienes es el “hidrogenes” ese )
  Frase dedicada personalment a jo. Per la meva malaltia de replegar coses “bones i útils” que la gent tira. El nom correcta és “Diogenes”
  10  ( La pel·lícula era tant dolenta, que en acabar, no deia “FI” sinó “PER FÍ”)

  Aquesta és meva, quan acaba la jornada laboral i anat com anat, amb més pena que gloria, dius per fi. Igual que aquest text, molts diran “Joder quin truño, per fi “

domingo, 8 de mayo de 2016

50 TACOS. LLEGENDES DE PASSIÓ

   Mira-ho quina samarreta més “xula” eh! No sé si la vida comença els 50 o si el 1966 varen néixer llegendes. Però el que sí sé, és que ja hem gastat més de mitja vida.
  Quan tenia 20 anys, açò de fer 50 anys era ciència ficció. Em fa gràcia sentir companys que ja pensen en la jubilació i veure passa el resta de la seva vida els bancs del carrer nou. Personalment sempre he pensat que avui sóc aquí... futur, no hi ha futur.  Què els nostres pares devien anar fora fua, entre l’any 1965 i principis 1966 ens varen fabricar, qui sap si la imminent guerra nuclear, el començament de la guerra de Vietnam, la guerra de Argelia. Però no tot era guerra, els Beatles, els Rolling Stones. Dins una España que començava poc a poc a obrir-se, una música feia tremolar els costures de la dictadura, Sirex, Brincos i un tal Mike Rios.
   Jo ma imagino els joves de l’època (mon pare el primer) les primeres “guiris” mostrant cuixes. Resultat d’una rescalfada, una riada d’al·lots. Varen néixer dins la dictadura però quan varen poder obrir els ulls a la vida, enfora de la vigilància dels pares, els fillets petits morien a cop de cubata i uns adolescents amb més pardals dins el cap que ideés trèiem el nas al món,  ja era els anys 80. Podria fer història de les nostres històries, però el passat no torna. Personalment no crec que fóssim millors o pitjors, únics!
   No sé, si hem complit qualque propòsit, promesa, il·lusió o meta. Uns sí, uns altres molts no, la vida a vegades et bessa i unes altres et mossegar. Faig memòria dels que aquest anys fèiem 50 tacos i són molts i la gran majoria son bona gent. Com tot col·lectiu hi ha de tot, i tots hem tingut èpoques de boires i de Sol radiant.
  Quan arribes a aquestes altures, penses sí as fet tot el que tenies que fer, què cony!!! Jo sé quin es secret de sa felicitat , és amb les coses petites... un petit xalet... una petita llanxa...un petit munt d’un metre de bitllets de 200€ (ja que ara no valdran els de 500€) i una petita col·lecció d’amants, 3 o 4 màxim...No és conya! Quina feinada!
  Quan arribes els 50, saps que ja no podràs fotre 5 “polvos” en un vespre (tu has fotut 5 polvos en un vespre?) No, però em fa il·lusió (Eh!!! Però 3 sí, quin temps...) Veure una dotzena de mitjanes, un bòtil de vinot, xupitos, pomades, cubates i un whisquet ,un  o dos, o tres (En un vespre, verídic) Sí algú hagués encès  un misto, hi podia haver passat una desgracia. Posar-te davant el mirall, i pentinar-te, un pel per aquí, dos per allà. Ara sols creixen els pels del nas i una altre lloc ben curiós, quin ball!
  I ara veus la filla que va a concerts de tres dies, i s'ho passà com jo mai he pogut fer, i amb un poc d'enveja dius "seny que cervell en venen" un besada Anna i puny el cel. 
 Tinc per norma no desvetlla el dia del neu cumple per es Face-llibre, sols un punyat d'amics ho saben. Aquest any faré una excepció: el dia és... ja no m'han record !
  Bono! No vull ser cansat, ni pessimista, però sí realista... açò sa acaba. Mentre correguem per aquí, tenim que fer ses coses amb passió, con si demà tinguéssim que finar. Ser cap de família de vegades és dur, però jo tinc la sort de tenir el seny el meu costat. Poder gaudir de la companyia de família, d’amics i amigues, poder beure un bon whisky, sentir un riff de guitarra que et posi la pell de gallina. Sentir-te viu quan una femella et passi per davant i et regali un perfum, una mirada furtiva i una bona remenada de cul, i per un instant tenir la eternitat.

  Amics i amigues "cinquentons" , molta salut, alegria i rock & roll a tots vosaltres!!!

jueves, 7 de abril de 2016

UNA DE XOFERS PRINCIPIANTS

Bon dia amigues i amics, feia dies que no venia per aquí. Tindria que comença cantant una cançó de Loquillo, “Yo para ser feliz, quiero un camión, llevar el pecho tatuado, en camiseta mascar tabaco, escupir a los urbanos, a las chicas meter mano, para ser feliz, quiero un camión”
   Per asó faré un poc de història, A principis de novembre passat havia acabat el contracte de feina. I ara què? Tenia tres camins, el primer seguir en el apassionant món de la neteja viaria. El segon, abraçà la immortalitat, ser invulnerable a malalties i estralls, amb una paraula “Autònom”  i el tercer, tirar currículums i esperar que la roda de la fortuna t’ha senyali amb el dit. Desprès de analitza totes les opcions, la més plausible era continua allà on et volen. Una puntualització damunt el tema de l’autònom, vaig fer unes contes i valoracions seriosament. No em vaig decidir, i que quedi ben clar, la decisió va sé meva i sols meva. La possibilitat de trobar una feina assalariada a un altre lloc era força difícil, però no impossible, és més varen sortir un parell de feines gràcies a bons amics, però no hi va ver sort. La edat jugà en contra meva. Però “sempre hi ha un però” una de les recomanacions de la feina de recollida fems, era que em tenia que treure el carnet de camió, per ser més versàtil. Traduït ser es xerrac de deixa.
  Cony! Aquestes altures tinc que tornar a estudia? Hay que joderse!!! Amb moltes reticències, em vaig apuntar a l’autoescola Es Castell. El desembre del 2015 començava anar a classe. Com ja ma pensava, aquí el narrador era el més vell de la colla. Per sort el professor, en Toni Sans és de la mateixa edat que jo, fins i tot del mateix mes. En pocs dies varen fer un grup molt xato, Dani; un jove de la edat de la meva filla. Jonatan un altre jove tot un professional del volant. Javi; el músic del grup, en Carlos; sempre em deia “señor”, En Paco de Sant Climent, Alias “pechotes” es cachondo des grup, en Sebas el Argenti des Migjorn Gran alias “trancas” (dones tinc el seu telèfon) en Josep un futur cap de brigada de xofers de autobús, En joan es Rumano, de veu potent però un tros de pa de persona. En Jesus “el extremeño” tant veterà com jo, marcat per un trista tragèdia personal, però amb unes ganes de tirar endavant. I el meu company de taula, en Raül casi segur el que tendra un record més viu d’aquest dies passats. La dona d’en Raül esperava el segon fill, dies abans del examen teòric més important el C.A.P. Donar a llum una preciosa filleta n’Alba, celebrada per tots amb gran alegria, era una bona senyal.
   Una menció especial pel mestre, en Toni Sans, sempre receptiu a respondre dubtes i preguntes. A fer una broma o una conya futbolera, però si tenia que fotre un crit per controla a sa tropa i posar ordre. Ma fet veure que la conducció és una responsabilitat, que per molta tecnologia les mans d’un xofer son essencials.   Segurament el temps ens separar a tots, camins per rodar, sempre ens quedarà les hores i hores de classe, qualque cervesa i molts de Chupa-Chups, sobrassada de Dani i es pa den Paco, una forta abraçada a tots.

   Jo personalment estic molt content de s’experiència viscuda, desprès de quatre exàmens teòrics (la cadena cinemàtica, peroxidos, tacografo y el convenio C.M.R y su puta madre) dos exàmens pràctics (una sensació desagradable, d’una angoixa que t’ha estreny la panxa i et demanes, qui ma cridat a passar aquesta penada?) Ara que estic apunt des 50 ( açò en xarraré en un altre capítol) tornaré dur una L (en números romans 50) mira per on!
                                           GRÀCIES A TOTS !!!  

viernes, 22 de enero de 2016

EL NOSTRE MAL, LA GUERRA

Bufa, bufa vent dimoni, bufa fort vent del nord, fora humitats i mosques de setembre. Avui fa un bon dia per escriure un poc, aquest dissabte de Sant Antoni.
  Fa una setmana varen tenir un dinar, amb sa germana , s’avia i ses nebodes. Xarrant amb n’Andrea, sa neboda major. Varen tocar un tema sensible i de rabiosa actualitat. Refugiats i guerra, ella opinava que no és pot justificar mai una guerra. Cosa que jo no hi crec, si tens proves d’un enemic sanguinari i unes forces militars caríssimes i ocioses: canya aquest fills de puta.
   Ens agradi o no, no poden espera res de humanitat a uns fanàtics pirats. Esta molt bé que ens agradi la pau universal i tots canten “Imagine de John Lennon” Per aquesta regla de tres, encara tindrien per aquí els nazis i tota aquella escòria feixista. Una cosa si que és veritat, el gran negoci que és la maquinaria bèl·lica. Si ets una persona normal, imatges de un fillet petit mort a una platja turca, ens fa mal, però oblidem ràpidament. Ningú amb dos dits de front vol una guerra, però tal vegada i estem, i no ho sabem.
  La guerra no és una opció, és una part del ser humà, des de que dos prehistòrics és varen desbudellar per una prehistòrica sense depilar. Amb el pas del temps la matança sa tornat refinada, de la espasa el míssil con un vídeo joc, però amb morts de veritat.
   M’agrada la història, sobre tot la del segle xx, en especial en la guerra civil espanyola i la segona guerra mundial. Vaig tenir la sort de conèixer persones que havien lluitat en aquelles guerres. La majoria havien estat arrossegats per les turbulències d’època que els si va tocar viure. Però tots deien el mateix, la guerra és horrible, un monstre d’ulls vermells de sang. Fa pudor a merda, a vòmit, fortor a cossos podrits. No hi ha músiques de desfilada ni trompetes de gloria. Hi ha joves que criden a la seva mare mentre moren dessagnats dins un forat perdut, ruïna, destrucció i mort. I el meu preferit, el vell soldat republicà, em comentava que desprès de la batalla hi havia un estrany silenci, obsessiu, com si tot el món hagués mort.
   Però ell mateix em deia, que no tot era dolent. Els persones s’acostumen a tot, dins aquella boxaria, sorgia una amistat, una camaraderia que sols tenen els soldats que en patit junts mil i una calamitats. Ho compartien tot, menjar, aigua i fins i tot vivències personals que res tenia que veure entre ells.
   Hi ha moltes històries de heroisme i sacrifici dins una guerra. Però jo us contaré dues aventures de amistat i valentia.
   La primera es diu que va passar durant la primera guerra mundial. Dos soldats americans, eren amics des de petits, sempre junts amunt i avall. Per ells una guerra Europa, era la possibilitat de veure món, eren joves i valents. Però prest varen veure que allò era una gran carnisseria. Un dia quan tornaven d’una patrulla i un d’elles es va perdre. Molt preocupat va demanar permís el oficial per anar cercar el seu amic. La resposta fou negativa, no volia perdre més homes. Va desobeir i va anar a cercar el seu company, el cap de pocs minuts, unes explosions i el sotragueig de les metralladores posar en alerta a tota la companyia. Uns instants desprès dos cossos rodolaven dins la trinxera. El cadàver del primer soldat i el seu rescatador ferit de mort. El oficial estava furiós, li crida “a valgut la pena morir per rescatar un cadàver”. Ell amb un fil de vida contesta molt serè- “ Ja ho crec que sí, quan el baix trobar encara era viu i em va dir: sabia que em vindries a cercar, amic”  els dos varen morir a França. 
   Una altre història de homes decents, és menys coneguda. Aquesta va succeir durant la segona guerra mundial. Era desembre de 1943, un bombarder B-17 nord-americà, pilotat per el tinent Charlie L. Brown. Venia de arrasar ciutats alemanyes, volava en solitari, molt mal ferit, la mitat de la tripulació era morta o ferida. Un motor aturat i altre danyat, el fusellatge estaia tot foradat, apunt rebenta l’avió, estaven segurs que no arribarien a la base.  
   Un caça alemany va descobrir la nau, una pressa fàcil. El pilot de la Lutwaffe Franz Stigler, en aquell moment tenia 22 naus enemigues abatudes, una més i tindria la creu de cavaller( una condecoració molt prestigiosa a alemanya nazi). Els comandaments del seu Messesrchimitt Bf-109, el pilot s’atraca el bombarder enemic, disposat a derivar-lo. Però comprova amb sorpresa que ningú li disparava. Va veure que no podia defensar-se, allò no tenia res de heroic, podia matar-los i guanya la medalla, però ell no era un nazi fill de puta. És col·locar el seu costat i el protegir fins una distancia segura, el saluda i va marxa.
   El tinent Brown va arribar a Anglaterra viu, va donà part del succeït. Allò no podia sortir a la llum, els alemanys eren tots nazis i els nazis no tenien cap sentiment, no podia dir res. El pilot del caça tan poc, no va dir res de la seva acció, l’haguessin  afusellat per alta traïció.
   Només 40 anys desprès i de molt investigar, el vell pilot americà va rebre una carta amb un senzill “Jo era ell” és varen fer amics fins el dia de la seva mort.
   Podria narrà unes altres històries terribles, atrocitats, que persones de aparença normal, feien com una feina més. Però no puc, hi ha massa odi i dolor.
          Tengo una pregunta que a veces me tortura: estoy loco yo o los locos son los demás.

Albert Einstein (1879-1955) Científico alemán nacionalizado estadounidense.