EL CONCERT DE AC/DC. BARCELONA 2015

Aquesta història comença als feliços anys 80...! una d’aquelles festes llegendàries, amb molt d’alcohol i poques al·lotes. On feies amics per tota la vida (no els veuries mai més) On feien promeses esgavellades: L’any qui ve, ho ha provaré tot!. Ses pròximes festes ma lligaré a dues ties! Quan la gatera ja era de proporcions bíbliques i una glopada agre començava a pujar per la gargamella, de fons sonava un sol de guitarra ... Amb una veu de Yoda de la guerra de les galàxies. son bons... aquests...jo...veure-les vull... Brruuugg!!! A la, tot el sopar pel terra.

El dia següent mo mare em despertava. –“A sa porta hi ha uns amics teus un poc rars” Semblava que havia promès anar ajudar a uns devots de testimonis de Jehovà en un trasllat, entre altres bajanades. Jo tenia un mal de cap horrorós i no m’han recordava de res... El radiocasset en Bon Scott cantava” Highway to Hell “ Ahh!!! D’açò sí m’han record... Tinc que veure AC/DC en directe antes de guillar-la!

Els anys varen anant passant. Els cabells varen anant caient. Vaig tornar un home respectable i serio... ja,ja,ja...! Si passa, passa... Mentre La promesa roquera dormia dins el calaix d’idees impossibles. La banda australiana a anat vengen a les espanyes en diferents anys per presenta els seus nous treballs. Però jo no podia anar-hi : no tenia feina, no tenia pasta, després tenia fenia, però no tenia temps, dona, fills, crisis... fins i tot una operació d’hèrnia em va fer la punyeta la penúltima vegada que varen venir. Semblava que la mel no estava feta per la boca de l’ase.

A finals de novembre l’any 2014, explotava la gran noticia: AC/DC treia nou dics, en una gran gira mundial, tornaven a venir i sonarien a Barcelona. Ho tenia a tocar (vamos, que nos vamos) Però no va ser fàcil. Dia 18 de desembre, sortien a la venta les entrades dels concerts. En poques hores no hi havia entrades, jo vaig dir –“Oh cáspita, caracoles, quin infortuni” MENTIRA!!! Em vaig cagà en tot, humà i diví. Hi havia que assumir la veritat en aquesta vida no veuria en directa els AC/DC. La vida continua (hòstia! Quina putada!)

Però quan no esperes res, quan sa rutina és obsessiva, la màgia roquera que m’havia estat sempre tan esquiva, em va mira els ulls i em va fotre mà sense miraments. La dona havia anat a Barcelona a fer un fi de setmana amb sa filla. Mira per on, a les rambles hi havia una paradeta que venien tot tipus d’entrades esports, teatres i música. Quina potra! Quedaven unes poques entrades pel concert dels AC/DC amb un petit suplement la dona em va comprar una entrada, una entrada a un espectacle únic.

Tenia la entrada a la mà i no ho creia. Ara que ho tenia tan a prop un pànic irracional em bullia el cervell. I si em poso malat? O es posen malats ells (ja tenen una edat) i si la feina no ma donem permís ? I si plou? I si cau un meteorit? Açò li diuen por el futur! La veritat és que l’única dubta que vaig tenir era fer nit seca, pels carrers de Barcelona, després d’un concert dels AC/DC. Amb el risc de ser segrestat per un grup de dones caçadores de quarantons indefensos. O anar a dormir a una pensió econòmica com un bon al·lot? El final sa pròstata va decidir.

DIA 29 DE MAIG 2015. El gran dia havia arribat, a les 4 de la matinada ja estava despert. A fer feina com una fura, dinar quatre mossos, avió, TACHAN!!! Barcelona! El curiós del cas era que em semblava que no era a Barna si no a Bilbao. Mires on mires, per tot hi havia camises del Atlètic. En sol demà hi havia la final de copa del Rei (la dels pitus) Barça Vs Atlètic... però açò el final. Una vegada trobada la habitació on podria dormir aquella nit. Era la hora de partir cap a el concert, va ser una caminada de 90 minuts fins dalt de Montjuic. Mentre caminava, una parella jove em van demana per com anar el concert-“Seguiu la gent que duen samarretes negres!” El principi unes dotzenes, 15 minuts desprès, centenars, arribant a la Plaça Espanya, milers! De tots els carrers i carrerons, la gent fluïa en professor laica, tots anaven a pregar el millor Deu de tots, el dimoni del rock.

Per afegir més show, els peus de Montjuic hi havia el quarter general del Atlètic, on començava a preparar-se un festa de dalt de tot. Mentre anava pujant per els escales, anava cavil·lant, els fanatismes en totes les facetes de la vida, no son bons, no volia en dur-me una decepció, vaig amb la ment oberta, valdrà la pena tot aquest esforç? . Esglaó a esglaó, m’apropava a la meta, gent i més gent, tots amunt! Tots a dalt!

Tinc que confessar que m’havia preparat per una visió més marginal del concert, tatuadors clandestins( fins i tot havia pensat en fer-manà un, què contenta es posarà la dona!) bronques i disputes, males cares i borratxos, amenaces i drogues. Idò, res de res! Un bon ambient, persones de totes les edats i llocs del món, veterans de heavy-rock i jovent, fins i tot fillets petits. Un bon rotllo i germano, açò tenia molt bon color.

Ja som dalt, l’estadi olímpic hems rep majestuós, el primer Oh! De la nit. La organització, perfecta la gent creu fil ferranda... És l’hora de mostra la entrada, un full fotocopiat, ai! si és una estafa! El jove porter amb el lector de còdecs em donà conformitat, un altre de la seguretat em llevà el tap a un bòtil d’aigua. Açò ja no té marxa enrere. Segon Oh! De la nit, la entrada el estadi olímpic per les escales principals, baixant el terreny de joc. El fons l’escenari, el camp de futbol esta tapat amb una lona blau cel, impressionant!

Falten prop de 2 hores per que comencin a sonar, vull comprar un record de aquest dia, cony! una samarreta del grup. Sembla que no estat l’únic que a tingut la mateixa pensada. Tenien una paradeta on venien merxandising del grup, era molt petita, tres jovenetes que no donaven a la vast. Allà vaig veure con la gent esperava pacientment el seu torn, amb més d’una broma. Un pallo no volia una samarreta color salmó (rossa on l’amor si posa) Ell cridava –“La rosa no, la rosa no!” l’al·lota ho va entendre el inrevés.-“ Coño! que no quiero la rosa Joder” Un corro li cantava- “Que la compré, que la compré!” tio que és molt xula (ni regalada ma la pos) –“Bueno... Para mi sobrina” tothom aplaudir(amb sorna) Un altre personatge es gastava 600 en material. Mentre un altre deia –“eso es dinero sucio, nadie tiene tanta pasta) Com estaven tots apretadets el contacte físic era inevitable. Un dona es gira cap a un tio. –“¡Mira tio que llevas el mòbil en el bolsillo del pantalón o estas contento de tocarme!” Altre tornà blau, un sonor, Ja, Ja, Ja... va recórrer la filera.

Després de pagar l’impost revolucionari(collons amb la samarreta!) tocava fer un mos i un glop per agafar forces. Una cosa curiosa, era que un individu duia a la esquena un dipòsit de cervesa i amb un sortidor i tenia una antena on dalt hi havia un petit led. D’aquesta manera, tu veies la llumeta, un crit i omplir el got, servici a domicili! xerres amb la gent, faig unes fotos amb la bandera de Menorca. Un m’ha demanà d’on era la bandera? Li dic de Menorca, es sorprèn –“¡de tant lejos!” aquest no sap posar l’illa el mapa!

Els teloners ja finalitzen, son bons ,el cantant es un negret que bota més que un cangur dins una paella encesa. Però no és açò el que hem vingut a veure. Aprofito que uns quants obren una bretxa i avanç uns pocs metres cap a el escenari. L’escenari em sembla un galliner, un hangar per avions fet pols. Les aparences enganen. Un grup de operaris lleven unes lones i deixen el descobert tres filades de amplificadors, ai, ai... Açò serà bestial!

El sol és posar, i miler de banyes vermells cobren vida. Un veïnat diu –“¡Quanto cuerno brillando!” Jo ma surt la parida –“¡Y los que no brillan!” rialla general! –“¡ Eh... menorquín quantos soy en tu isla!” Açò de “mi isla” em fa gràcia...Jo li dic –“¡94875 uno arriba uno abajo!” Ell un poc sorprès per la resposta, exclamà rotund –“¡ Coño !¿ los tienes contados? –“¡ Claro!¡ Es mi isla!” Tothom rella molt devia ser per el fum que feia una aroma molt característica.

Totes les llums s’apaguen. Ara per molt que vulgui explicar, narrar i contar... no hi ha prou paraules...És el tercer Ohhh!!! És un moment per jo per sempre. Però miro el meu voltant, ulls brillants, ulls feliços, ulls emocionats. Quan els AC/DC surten i tot explota, la gent bota com una gran ona humana. Trepitjades i colzades, ara segur que es rifaran bufetades. Pues no, tot son disculpes i bon estar. Cony!!! L’Aigua! tota la bossa plena! Açò és com ses festes de Maó quan donen les canyes, tiren les botes i sona la samba... tot junt, més llum, focs artificials i música a tota hòstia!

Us post un enllaç a nas You Tube de dos catalans que varen fer casi el mateix camí que jo. Fins i tot ma sembla que m’he vist, perquè veuen casi el mateix lloc que jo, som 45 minuts que resumeixen casi tot el concert. Tots els dubtes i pors quedaven ara com una broma ridícula tots s'esforços fets, van valer la pena. Ara puc mirà per internet tot el que la gent a posat i puc dir –“jo hi era!” sa dona diu que som un cansat.

Una vegada acabada l’orgia de rock, tocava torna enrere, ni una empenta, sols comentaris del extraordinari espectacle viscut. Però em faltava veure el friki de torn, ben mig de la riada de samarretes negres, grenyes i tatuatges (I molts de calbs!) , hi havia un homenot, en barba, vestit de ballarina, amb el seu tutú, una promesa, una aposta? Quin crack! I a baix, de la muntanya, els aficionats del Atlètic de Bilbao tenien un festasa muntada, collons quin dia!

  

Un anys enrere no hagués tocat el llit, hagués cremat Barcelona. Però anava tant rebentat que vaig quedar frit el caixó. Em vaig xacar prest, un bon cafè i un panet d'aspirines i paracetamols...He quedat amb la filla, mentre tant faig una volta pel centre. Fa un dia esplèndid i tranquil.

   Durant la passejada, en trop tres aficionats de l'atlètic, no vull exagerar, el més petit feia tres metres! Com no volia problemes, em vaig fer unes passes cap a l'esquerra. Merda! ells fan el mateix, torn a repetir cap a la dreta, ells fan el mateix. El xoc és inevitable, a dos els puc! però tres no sé, no sé?. El petit de tres metres, em mira de dalt a baix, i em demana! -"Del atlètic o del barça!"Reputes! açò és una pregunta trampa. Què faig? Heroi mort o covard viu? A fer punyetes almenys faré uns dies de baixa... -" Del Barça!" Em mira i es posar a riure...-"¡ Así me gusta! ¡no nos gustan los cagaos! van ben carregats  
   Una vegada superat el cagó. -"¡Que no es muy pronto para ir tan "alegre"! -"¡ Depende! todavia no hemos ido a la cama!" un d'ells diu -"¡ mira un bar abierto!" jo no veig cap bar -"¡Ahi poner cafeteria! -" No en eusquera poner bar!" Quins craks!
   Una breu estona amb la filla que no la veia des de Nadal, vaig marxà cap a l'aeroport.
   Mentre esper agafar l'avió que em tornarà a "mi isla" trec una llibreta i començ a escriure tot el que em va passa. Un home sa acost i amb senyes em demanar si he anat el concert, jo em senyal la samarreta, ell fa el gest de exquisit. El pallo era francès i havia vist els AC/DC a París el dimarts anterior.
   Intent fer un xubec, però unes veus ma tornen a la realitat, dues joves i un tio xerren i gesticulen en veu alta. No ho poden negar, van anar el concert i ara esperen agafar un avió rumb a Màlaga. La noia més xerraire, em mira, -"¡ Eh, tu tambien fuiste al concierto!" Es clar a vist la camisa. Esta ben bé! i molt directe ma diu -"¡Tu eres el menorquín!"   Vaig obrir els ulls com plats, però que diu aquesta. -"¡Te vimos con la bandera, un poco mas atras" no callava per res! vaig reviure el concert una altre vegada i una altre...