viernes, 27 de diciembre de 2013

A LA RECERCA DE LA CUSSA DE LA CUNYADA.

De vegades quan més concentrat et penses que estàs amb una feina o qüestió, és quan et fots de cap. Com la feina esta con esta, intent fer alguns exercissis per tenir les mans i la ment ocupades (fer coses de bricolatge, mal pensats) i intentar no perdre la poca destresa que encara poguí tenir.

           Desprès de fer una estesa de eines per aconseguir enllestir  el treball, tot anava bé, massa bé. Em mancava un petit detall, tant petit com posar una femella (de inox, no de carn) cerc i remen per tota la cotxeria i no trop una maleïda femella. Això és cosa de bruixes, espera! Dins el cotxe tinc una capsa on hi ha un poc de tot. Començ a mirar dins el caixó, trop cargols i tacs de tota mida, fins i  tot un condó  caducat des de 1996, quina llàstima no haver-li donat un bon us. Ja resignat, aquí no n'hi ha cap, però el condó ressec amagava el seu darrera una sorpresa agradable, no era sexe impúdic i luxuriós, però si una femelleta argentada brillant i polida, quina potra, un forat és forat.

      Que boix que sóc, mira que feliç amb una bestiesa com aquesta. Sóc el rei de la improvisació. Estava tant content  per la troballa que i va ver un lapse mental. Es dir, vaig tanca amb ganes i força la porta del meu estimat Opel Corsa. Però jo no vaig lleva la mà del marc, la porta va fer una renou , com... Xac!!! Com una descarrega elèctrica em vaig doblegar pel dolor. Tot el braç em tremolava i el mal del dit gros era com una agulla clavada davall l’ungla.  Ma vaig mira el dit, que començava a tenir un color lilós. Mentre anava a cerca gel, jo em repetia “els homes no ploren, els homes no ploren, però si es caguen en tot, HÒSTIES SÓC JILIPOLLES!!!)  a la hora una llàgrima em queia de manera involuntària,   Per remata el despropòsit a la ràdio del cotxe sona una cançó den Julio Iglesias. Jo ! quan un esta en ratxa! I sí la responsable de aquell embolic, la femella (sempre hi ha una femella que ens complica la vida) se’n va anar a fer moltes punyetes.

        Aquella mateixa tarda tenia  el dit que em feia debats i la ungla negre. Em vaig trobar un amic, com es clar li vaig contar la meva peripècia i que era el home més desgraciat de Menorca. El company ma escoltava amb resignació . L’amic em va dir que era una història interesant, però em va dir que en tenia una de història millor, també podríem dir que era una història d’una manca de concentració.

      Hems varen seure davant una cervesa, açò sempre relaxa la llegua i em destapa les orelles. En aquest amic li posarem un nom falç, com Pepe. En Pepe és un tipus que sempre esta dispost a donar un cop de mà, amable i no sap estar quiet, bon esportista i millor persona.

     Un diumenge ell i la dona varen anar a dinar a ca la cunyada. La germana de la dona d’en Pepe li va demana un favor. La comanda era un poc estranya, però en principi  senzilla. El company tenia que anar cerca el ca de la família a la perruqueria canina (jo allà vaig arrufar es nas) Ell em deia que la cussa era de raça “ caniche“ i  sí, li feia falta una bon esquilada. La seva una missió era anar cercar el ca de la perruqueria el dimarts matí, ja estaria pagada i portar-la a casa. El primer error d’en Pepe va sé no mirar amb deteniment el gos i el segon i clau demanar “on” tenia que anar a cercar-la. Ell va donar per suposat que s’havia on tenia que ser el animal.

    El dimarts matí, a l’hora estipulada, 12:30 el bo d’en Pepe entrava el local on aclarien els cans un lloc a prop de les avingudes de Maó. –“Venc a cercar una cossetà,  que li tenien que fer la permanent (açò amb to burlesques) La dependenta per confirmar l’autenticitat de la persona  li va demanar. –“¿ Como se llama la perrita?”   - “Na Lluna” tot resolt el company. –“muy bien, ahora la traigo”. La dependenta va porta el gos, també li va dir que tenia que pagar la feina. Què rar va pensa en Pepe, em van dir que estaria pagat, però ho pago jo i desprès ja ho aclarirem. Ell es va mirar la cussa i no s’havia per que li veia una cosa estranya, però l’animal era de nom Lluna i estava com boixa per anar-se’n amb en Pepe, son idees meves, és clar tan peladeta no la reconec.  

    Ja dins el cotxe en Pepe no feia res més que mirar el ca, aquí hi ha alguna cosa que no quadra, mentre que la cussa seia de manera molt educada i mirava esbalaïda el trajecte cap la llibertat. Una veueta li xiuxiuava a la orella del amoïnat Pepe (aquí passa algú) Açò té una fàcil solució, el cotxe enfila en direcció a la feina de la cunyada. Una vegada arribats ell i ca, va crida a la germana de la dona. Encara no havia arribat el vehicle, li demana el seu cunyat - “PEPE! Què ma fas una broma, qui és aquet ca, on es anat?”

     En Pepe va sortir cremant rodes, per que allò no acabes amb un desastre total, de camí les preguntes li copejaven el cervell. Com podia haver més d’una perruqueria canina a Maó? Com punyetes hi havia un altre ca amb el mateix nom i de la mateixa raça, aquell mateix dia, a la perruqueria errònia? Bé ara quedarà tot aclarit, tinc que frisa abans que tanquin, encara un saig em clavaran una multa. Ja d’enfora va veure la dependenta molt esvarada-“ Como a podido robar el perro, he llamado a la policia”  Idò! , ara si que ballen –“ Escolti  açò estat un error! jo deix el ca i vostè entorna els euros i aquí pau i desprès gloria!”. Una vegada tranquil·litzada la dependenta, li va dir que just se’n havia anat, la autentica propietària del gos havia entrat per la porta i havia guanyat un poc de temps diguin-li que encara no estava llesta la cussa i s’havia posat molt nerviosa, per açò havia cridat a la policia. El meu amic va pensar que abans que arribes la ama del ca i la policia, valdria més fugir d’allà a més encara no tenia el autentica cussa Lluna.

      En Pepe esgotat, arribava a un veterinari a l’altre punta de la ciutat, just apunt de tancar, que també tenia perruqueria canina. Qui podria imagina que també palesin cans!  Va agafar la autèntica Lluna i la va dur a la casa de la cunyada. De camí es va mirar la cussa, no hi havia dubte, no es semblaven n’hi el blanc dels ulls.

     Com podia haver comes tants d’erros junts? Com podeu imaginar el pobre company va ser objecte de tot tipus de comentaris de burla. Per lleva ferró a tot el que li havia passat li vaig dir –“Val més fer riure a la gent, que no plora!” Ell em va dir que sí, però la mala estona que va passa no li llevar ningú. Per un pèl no el varen denuncia. Però el que varen riure no té preu, ara el dit no em fa tan mal.


      La manca de concentració  ens pot produir dolor físic, però ens pot donar moments antològics  de rialles. –“Anem a fer la darrera, Pepe, ho millor dit “manga cans” ja, ja, ja... quin crac”!

No hay comentarios:

Publicar un comentario