UNS MENORQUINS AL REGNE DE ARTUR I

UNS  MENORQUINS  AL REGNE DEL REI ARTUR ( A TOPE)

     EL PRIMER DIA – LA PARTIDA.

      No hem dormit bé, estem nerviosos, ho tenim tot apunt , però sempre hi ha qualque cosa que no tenim vaig control. Per no molestar n’hi ha família n’hi ha amics, vaig dissenyar un pla per arribar el aeroport. Mentre jo deixava la dona, filla i equipatge a la terminal, tornava a Maó per aparcar el cotxe i córrer per agafar el bus que ma portarà el camp d’aviació. Puntual el bus va atura, un home jove estava el volant (ja tothom és més jove que jo) el bus era buit, tot per jo tot sol.

    Quan arribes amb temps tens que espera tranquil amb quietud. Però sempre hi ha gent que arribar justa de temps, quan donen permís per embarcar tot són empentes i frisares. L’avió se’n l’aire increïblement puntual, la casualitat ens fa seure a les butaques que donen a la sortida d’emergència. El poc temps una assistenta de cabina (una azafata de tota la vida) molt guapa per cert. Em va dir que tindria que fer-li un favor. Jo vaig pensar que era molt descarada amb la dona el meu costat. En realitat volia que fos el responsable d’obrir la porta d’emergència en cas d’accident. “Contamos con usted, Caballero”  “Usted” i “Caballero” a la mateixa frase? Mal rotllo! Perquè cony a de passar alguna “cosa” –“¿Oiga señorita, es fàcil de abrir esta cosa?  Si muy fàcil siga las instrucciones”  Sí clar, mentre ens estrallen estaré jo per llegir paperots. Sa veritat és que el viatge va ser molt tranquil i còmoda, perquè als passadissos d’emergència són més amples.

    Una vegada l’avió va ser a terra, encara no estava aturat; la gent li agafar una boxaria col·lectiva, tothom vol sortir, ja! Pocs queden seguts els seus seients. Un cop dins la terminal, rius de gent per tota arreu, ens creuen milers de rostres de tots els recons del món, és al·lucinant. Arreplega’m la maleta i cap a fora, on un amic de sa filla ens espera. Açò són amics! Fer cent quilometres per venir a cercar-nos, cent més pe portar-nos el nostre destí, passant per embussos, peatges i gasolina.

Era dia 12 de setembre el dia següent de la diada, fins que no arriben el final del trajecte no havíem vist res en especial. Però quan entrem dins la ciutat ens a donem  d’on són. Amb un any de diferència les banderes independentistes s’han multiplicat per tres.

   Sense perdre un minut, anem el nou pis de la filla, deixem les maletes i anem a cercar els coses del anterior pis. Com pot ser que una al·lota sola tingui tantes coses. L’amic aparcà malament i jo feia viatges des de un novè pis dins un minúscul ascensor. Tornem el pis nou, pugem totes les caixes a l’habitació, quina suada! Ara ens toca anar el nostre hotel per deixar el equipatge, fer un  mos i tornar-hi.

      Hem de pintar l’habitació! Com no trobem pintura pel centre, decidim anar a un gran magatzem de bricolatge una multinacional alemanya(Bauhaus), que justament esta molt enfora, hem de agafar un taxi. Quan arribarem vaig quedar enlluernat . Allò és el paradís dels “xapuses” Hi ha de tot, llàstima no tenir açò més a prop de casa. No hi ha temps per rodar, comprem la pintura i uns quants d’estris i sortim d’aquell lloc de feina comprimida, quina pena que no hi tornarem (açò em pensava) Ho deixem tot apunt per en sol demà. Estat un dia molt intens, sopem a prop de l’hotel ( també amb nom alemany). Què bo serà el llit avui, mentre camino cap a el caixo, penso que seria un bon moment per fer unes reflexions de tot el que he viscut...Cony! Hòstia! Aquest llit és més dur que el formigó.

    SEGON DIA- UN POC DE FEINA.    

      Com sempre em despert dejorn, tinc els ronyons capolats, dutxa i a berenar. Berenen a la cafeteria del hotel i com fa un dia preciós, anem el pis a pintar, donant un passeig pel centre. Com la filla va sortir de festa( el primer dia) açò vol dir que no hem de córrer per comença la feina. Com era d’esperar no hi és el pis, deu haver dormit a la casa del seu “amic”, espera que t’ha espera. A prop de ca seva passa el riu, allà devora hi ha una petita placeta, amb uns arbrés que donen ombra a uns bancs. Intent seure però l’olor a pixum és insuportable. Una hora d’espera vaig veure com uns zombis veníem pel la cera – Ja era hora!” Per elles els 10 del matí era de matinada, mentre que per nosaltres ja era mig dia.  Fem feina fins l’hora de dinar, així donam temps que juguí la pintura per desprès dona una altre passada. Sa filla ens comenta que li faria una estanteria dins l’armari, ens comprometen a mirar que veiem per allà.

      Deixen l’habitació ben aclarida, ens anem a fer una volta pels voltants. Però no troben res que ens agradi, visiten tots el xinesos de mitja ciutat per comprar una cosa que no va agrada a ningú: un pobre sabater de fustes magres, sols ens quedar una solució, tornar el gran magatzem (el Bauhaus del collons) però hi anirem demà. Ens acomiaden d’Anna i ens anem aclarir un poc el hotel per anar sopar pel centre. N’Anna ens havia dit que hi havia una taverna independentista a la plaça major que donaven bastant de menjar a un preu raonable, de passada podré veure i tocar el que pensa la gent. Però apart de banderes, un escut singular a la porta i uns banys que farien agafar cagarines els més patriotes nacionals, molta calma, molt menjar i bo. Amb la panxa plena tornen cap a l’hotel fem un poc de volta per fer baixa el sopar. Cap a dormir, NO! Recony de llit, tindrem que follar dins sa banyera, m’estimo més clavar-me la aixeta el cul que no deixar sa ronyonada.

     TERCER DIA- UN DIA DE “XINOS”

      Uf... un parell de dies més anar aquest llit i no sobreviure. Em quedat amb sa filla a un bar bé el costat de l’estació del tren. Fa un dia magnífic, seien a la terrassa i aquí comença se’n bolic. El bar és regentat per xinesos,  jo i na Magda demanen uns cafès i alguna cosa de menjar. Ens porten la comanda i tenim que pagar immediatament, val cap problema, don 20€ en aquell moment arriba n’Anna i demana un cafè i un panet. Un cambrer xino clavat a n’han Bruce Lee porta la comanda d’Anna i amb ella l’import, cosa que ma mosqueja per què encara no m’han tornat el canvi de la primera consumició. Em nego a pagar, si tu no et refies de mi, jo no en fio de tu, el cambrer se’n va i xerrar amb el cambrer que ens havia servit primer, sembla que tot s’aclareix, en tornen el primer canvi i jo pago la segona comanda, però no! Ma don comte que no és la meva comanda, però els euros son casi idèntics, la confusió arribà el màxim quan en porten una altre vegada la primera nota i el canvi de la segona consumició. Ja un poc cabrejat li mostro la primera nota ja pagada i els demano que espavilin, els dos cambres comencen a discutir entre ells a crits. Açò ja no ens fa gràcia i antes que es rifin bufetades decideixo marxa. En “Bruce Lee” em talla el pas i ma diu - “La nota no estar bien, faltar dinero !” reconeix que era una citació còmica i si contaven bé hi havia una diferència mínima. Però l’error era d’ells no nostre, amb un to un poc enfadat i també un poc racista li vaig dir –“Mira Jackie Chan voy a mear, al salir vendre a la barra y arreglarenos vuestra cagada”. Una vegada alleujat vaig anar a la barra a solucionar aquell merder. El xino més atontat em va dir –“¡Nos debes 20 centimos!”. Vaig riure i per no perdre més temps, vaig pagar i to sarcàstic –“¡Haber si abris los ojos,!”. Sa dona i sa filla no és podien creure tot aquell enredo per 20 miserables cèntims. Però açò fan doblers aquest comunistes, capitalistes baixets.

      El dia començava d’allò més animat, agafem un bus i direcció els grans centres comercials de la ciutat, abans de cercar la prestatgeria, visiten una mega-botiga d’esports (Decathlon)  i una de tecnologia ( Media-Markt) Com és dissabte matí, sembla que ho regalen hi ha una gentada. Per fi entrem el temple del bricolatge i “Bingo” trobem una estanteria perfecta per aturats i estudiants, bonica i econòmica. Com anem carregats amb unes quants coses més, es “ja qui són” a fet molt de mal, crit un taxi que ens portarà lluny de les terres del consumisme desenfrenat ( Si tingués pasta!) 

      Ja són a l’habitació d’Anna, encara fa olor a pintura, per jo igual a net i polit. Mentre les dones obren caixes com si fos Nadal i col·loquen roba i sabates ( Mira que han arriben de tenir) Jo em front el difícil repte de muntar l’estanteria, és tan fàcil que no porta instruccions, en cinc minuts esta “casi” construïda. Per fer-vos una idea eren cinc estants amb quatre furats on anaven quatre tubs. Sa fixaven a pressió, fins i tot un nen seria caps de muntar-la. Però en qualque moment de la cadena de muntatge de la fabrica, es va extraviar un d’aquells tubs, un “ PUTO TUB DE RESINA” que no valia ni 20 cèntims!   No tenia sortida, quedaria coixa, mentre en cagava en el (Banjaus, dels collons) valia més as anar i as tornar que aquella estanteria. Açò tenia que ser una revenja de qualque familiar del xino del bar. Oh¡ Sorpresa, açò esta fabricat a Itàlia ,”Porca misèria!” Un tub de cartó, d’un paper d’alumini ,salvarà la situació  en “Mac Gyver” era un bon mestre.

     Després d’un matí de boixos i ara tocar un poc de quietud, anem a dinar pel centre, amb la dona, la filla i la “amic” en Rafa, un bon pallo amb un “però” és del espanyol. Bon menjar i de postres un gelat de iogurt, quina cosa més bona! El gelat de iogurt és la base, després i post posar de tot: Fruita natural, xarops de sabors, burilles de xocolatí, fruits secs, cereals i no sé que més, una explosió de sabors ha un preu molt raonable 2  a 3 € una bona terrina. Més passeig pel poble, quina sort, avui jugar el barça contra el Sevilla, veiem el partit a la plaça del poble, el partit no és molt bo, però si emocionat. Durant  tota la segona part no va venir cap cambrer, aquí quan jugar els “Cules” es aturar tot. Bono prou per avui, partim cap a l’hotel, merda! Amb l’emoció del futbol, m’he deixat una bossa en coses que havia comprat per dur a Menorca. Torn damunt les meves passes amb el convenciment que ho puc donar per perdut, una vegada el bar li demano a una somrient i guapa cambrera si atrobat algú una bossa oblidada, sense dir n’hi mitja paraula han va treure de darrera la barra la bossa distreta i en va regalar un somriure casi tant gran com el seu escot. Mentre el cervell analitzava tot el que veia, pensava: Guapa, callada, un cos fet per pecar i fa feina a un bar, la dona perfecte. Val més que torni a l’hotel i deixi la meva imaginació per una dutxa d’aquelles un poc més llargues. 

         QUART DIA- LA DESPEDIDA

      El llit ma té l’esquena destrossada, tinc els braç amb rampes. És un dia lleig, plou però no fa fred. Berenem a un bar be el costat d’un mercat de col·leccionisme on hi ha un poc de tot llibres, cromos, segells, claus velles, minerals etc...

    Des de fa dies tinc ganes de visitar una Fortaleza que esta en runes i domina tota la ciutat. Mirant el mapa és molt a prop, la realitat era que no, era un poc enfora. Amb un camí pel de costes i amb un cel que ens amenaça han agafà un bon xop. Per sort una línia bus passa per allà, una vegada dalt del turó la xofer ens deixa baixa per fer una volta per les runes, però en deu minuts hem de tornar a ser dins el bus, sino tindrem que baixa a peu. Una llàstima que estigi tan oblidat, plena d’herbes i runes per tot,  un temps va ser una Fortaleza poderosa.

       Una vegada dins la ciutat tornem a fer una volta pel cas més antic, on hi havia el vell call (barri) jueu. Carrerons estrets i empinades costes, avui en dia amb botigues de souvenirs. Prou de turisme! anem a dinar, en pla de tapes. Anem el hotel agafem l’equipatge i marxem xino-xano cap a l’estació de tren

     El moment de l’acuminat havia arribat, un instant molt íntim on la sensibilitat queda el descobert. La sensibilitat no esta de moda, la gent no té temps per ser sensible, ser sensible és sinònim de feblesa. Però hi ha moments que et donem llicencia per ser sensible. Mentre mare i filla sa abracem el temps sa atura el seu voltant. L’estiu cada va endarrere, un estiu on la filla havia estat operada i ho havia passat malament. Ara tenim un sentiment de tristor però ala vegada és bo per ella, pel seu futur. Unes besades i abraçades, uns sincers “Cuidat molt”. Jo sé que esterà bé, per què és una lluitadora i una bona estudianta i també li agrada la festa no tot serà estudia! Un Goñalons en llibertat sempre és un perill.  La bandera de Menorca que se’n va endur dins una maleta, onejar amb orgull per aquelles terres.

     Varen esta una estona callats sense dir-nos res, cadascú a la seva manera volia guarda aquell instant mal de pair. Havien decidit agafar un A.V.E. que ens transportaria a Barcelona en 35 minuts. Mentre aquell trasto anava a tota hòstia, li vaig comentar a la dona el accident del passat juliol a Galicia amb un tren con aquest i com podia haver passat una desgracia tan gran. Na Magda no tenia ganes de pensar en res i menys amb aquell trist succés.  Puntual arriben a la capital i acte seguit agafen un metro destí el aeroport. Aquí baix terra l’aire és espès amb ell si mesclen tots tipus de personatges. Uns dels més curiós són els musics que pugen els vagons i ens regalen melodies com tot hi ha de bons i qualcuns que els escanyaries amb els cordes del violi.

   Ja són el aeroport, vinga més cues! Ara per treure el passatge. En aquets llocs casi mai passa res, són molt avorrits però aquell dia una tonteria podria haver provocat un bon merder. Mentre la cua avança hi ha una cosa rara, una maleta sola, tothom avança i passa el seu costat i sa la miraven amb estranyesa. Qui pot deixar oblidada una maleta, a més gran! Fa ganes cridar a la seguretat del aeroport, però segur que s’armarà un bon flicot. Jo estaia segur que era cosa d’un despistat, nosaltres deixen la maleta sospitosa al darrera, els pocs minuts una dona se’n adonar de que la deixada, unes mirades de “ un dia perdràs el cap”. Una altre cua per passar pels arcs de seguretat (gràcies, Bin Laden)Com tenim molt de temps, fèiem un cafè a un des innumerables locals de cadenes multinacionals, cagada!(literal) Quin sucarel·lo més dolent, que em va trastocar la panxa durant dies.

  El Sol cau darrera ses muntanyes catalanes, l’avió despagà a les fosques, tot esta tranquil, fins que una renou que ve dels sallents  darrera ens fa gira. Sembla com si un bebè plores, però no és un bebè, és un moix que ve a viure a Menorca amb els seus amos. El pobre animal estava acollonit i per què estigués tranquil l’havien sedat, però el bitxo no es dormia, levitava, drogat i tancat dins una gàbia i a volar. Quan varen aterrar el moix es va dormir. Igual que el moix tenim ganes de tornar posar els peus a sa nostre roca, però una part nostre encara és per allà. 

                                       

               FI.