L’avió comença a rodar per la
pista per agafa embranzida. Dins la nau
l’escàndol era notable, els hostesses demanaven ordre. Fem cas... fins
que l’avió s’enlaira, estaven cansats però feliços, molt contents havíem deixat
endarrere unes hores intenses i ara tornàvem tots a casa, però no tornàvem
sols. Vaig somriure recordat les passades 24 hores, qualcú crida “Cachondeo!”
tots varen riure.
Són les 16:00 de
dissabte, una part de l’equip decidim fer una volta per la platja de Palma. Amb
noltros també venen unes quantes al·lotes de l’equip de l’institut de Maó, que
tenien l’hotel molt a prop el nostre. Unes joves que a Menorca no et miraven a
la cara, aquí eren amigues de tota la vida. Cosa que provocar que féssim més
d’una animalada per nostra l’orella. Una de les coses que em va cridar
l’atenció: Tot estava escrit amb alemany, com podia passa allò? N’hi castellà,
n’hi català, sols alemany!
Després de camina
una bona estona, van voler veure un refresc i seure una estona. Semblava que
eren a Berlin. Un cambrer gras, vermell com pebre, vestit de bavares amb uns
pantalons curts amb peto i un ridícul capell va venir a demanar que volien. Açò
va provocar una rialla general, fet que no li va fer gens de gràcia, el nostre
amic menja salsitxes ens xarrar amb un alemany fluid. No sé si ens va demanar
que volíem prendre ho bé cridava per envair Polònia. Algú del grup li digué –“En cristià, cony !” El cap quadrat, va
comença a renegar, fins que de dins el bar van sortir més teutons sense
samarreta, tot tatuats i grassos con porcs i fèiem mala cara. Com marquen els
manuals de guerrilla urbana: Uns adolescents contra uns alemanys gats, millor
una fugida estratègica; una retirada a temps és una victòria.
La tarda passava
rapit, hi havia tantes coses per veure: Botigues, bar, locals de joc i topless.
El sol minvava i els llums de tots els locals és varen encendre, era tot un
espectacle. Bombetes de tot els colors, era hipnòtic. Mentre caminaven,
xarraven amb ses al·lotes, ens contaven quina música als agradava, que volien
fer amb finalitza l’insti. Prets hi haver bon rotllo entre al·lots i al·lotes,
varen passa de fer l’ase a contar-nos projectes de futur. Com era d’espera hi
va ver més d’un romanç aquell cap de setmana.
La fosca natural és
mesclava amb la gran lluminària artificial. Mentre tornaven a l’hotel ens varen
trobar amb unes novies. Vet aquí el més esgavellat de tots va tenir la gran
idea de sopar de franc, es dir colar-nos el menjador. Un petit grup de valents
i a la vegada inconscients, es van
mesclar entre els convidats i apa cap a dins. Uns altres ens quedaren fora,
atonits veien per als grans finestres del restaurants. El més divertit del cas
era que el grup d’amics esbojarrats i sorollosos havien trobat una taula i no
fèiem més que crida –“Viva los novios
!” i “ Que se besen, que se besen !”
era una bogeria! Sa gent se’ls mirava i és demanaven: Qui eren aquell grup de
vàndals, amics del nuvi o de la núvia? No sé com. Però varen aconseguir arribar
el segon plat. Una vegada descoberts els impostors has van aixecar i molt
dignes donaren l’excusa de que eren d’una altre boda. Però abans de sortir
donaren l’enhorabona els recents casats. Als que havien quedat a fora, flipaven
amb colors, quins bandarres!
Com ens havia dit
l’entrenador, teníem que fer bonda, sopar prest i anar el caixo per descansa
demà seria un dia gran. Però aquella nit crec que n’hi va haver que
s’escapoliren de l’habitació per fer una visita a les maoneses. Açò no és pot
assegura, com els contes, pot sé què passes o no?
Després de dormir
d’aquella manera, teníem el diumenge a palpar. Ha diferència del dia anterior
el sol despuntava amb força, no hi havia ni un núvol.
Cap a berenar,
aquest cop noltros varen arribar des primers. Com un ramat de llops afanats,
ens llançaren a menjar. Els pocs clients del hotel que s’havien xeicat d’hora
per gaudir d’un berenar tranquil i bucòlic, aquell matí no seria massa relaxat.
Tant mateix semblava que no havíem menjat calent, el nostre entrenador hem va
passa un fum, per controlar tot l’equip. Una vegada arrasat el menjador teníem
que fer les maletes i agafar el bus per anar a la gran final.
Però encara hi
havia temps per fer una darrera “broma”, com uns quants estudiaven per
electricistes. Armats amb uns tornavisos, unes bones mans i unes males idees
eren tot un perill. Varen fer unes modificacions a les instal·lacions d’unes
quants habitacions. Quan toquessin l’interruptor del bany, s’encendria el de
l’habitació. Una altre habitació simplement varen afanar els fusibles i la
darrera quan toquessin la maneta, fotria un pet que deixaria a les fosques tota
la planta. Eren molt bons al·lots, una vegada a Menorca, la tele va donar la
noticia que s’havia calat foc un hotel a la platja de Palma, segur que no era
el nostre... crec!
 |
| El camp principes de España de Palma de Mallorca |
Bonu! Prou de
bestieses, era l’hora de la veritat. Com als partits anteriors no coneixíem res
del nostre rival. Dins el bus el mister-professor sr. Mateo ens preparava pel
que trobarien el camp. Després del succeït el dia abans no ens donarien ni el
bon dia. La primera sorpresa va ser agradable: L’estadi “Principes de España”
un camp impressionat, amb una graderia tapada, amb una pista d’atletisme que
voltava el camp. El terreny de joc era de terra, però estava han perfecta
estat, ben pintat; igual que una dona ben aclarida, feia gana jugar-hi. Hem de
pensar que el dia antes havien jugat i no havien pogut fer net la roba. Una
vegada uniformats i dins el túnel del vestidor, ens donarem una altre sorpresa
aquesta no va sé divertida. El delegat de camp i el arbitra, ajuntaren els dos
equips, comprovant un per un l’edat del jugador, per evita possibles
enganyifes. Encara que tot semblava legal, els mallorquins eren increïblement
grossos, fèiem por.
Crec que el nostre
rival era la Salle de Palma. Sembla sé que el dia anterior no havien tingut
pietat del representant d’Eivissa els havien aixafat el camp, 8-0 més o menys.
Pensava que
tindrien qualque ànim des de la graderia, però no va sé així. Açò no és del tot
cert en el escalfament un home jove és va atracar; Era en “gui-gui” un jove
maones que jugava de porter amb el Calvià de tercera divisió. Li van dir que un grup de al·lots de Menorca
havien arribat a la final de Balears i ens volia veure i donar-nos ànims.
Tot estava llest,
l’àrbitre xiular l’inici del partit. Prest varen veure que la nostre missió
seria impossible. Ells eren més rapits, més alts, més forts i tècnicament
perfectes, allò no pintava bé. Entre ells varen comença a parlar –“Estos tios son malos!” Ens havien
descobert, a la mitja part perdien 3-1. Així i tot tindrien que córrer i lluitar
molt per doblegar-nos.
El començament de
la segona part tenien que jugar amb cap, físicament estaven tocats, cansats:
tenia que córrer la pilota no nosaltres. Damunt el minut 65, de la segona part
el resultat era de 4-1. L’entrenador em va mirar i em va dir –“Vicente! Calienta que saldras a jugar!”
Vaig fer un bon bot i comença a borinar com un boix posseït, no havia jugat ni
un sol minut i ara anava jugar uns quant minuts de la final, quina passada!
Vaig botar el camp i em vaig creua amb en Pere, xocant les mans en senyal de
donar sort el qui entra a jugar.
Van sé 20 minuts
mal contats, hi va haver de tot, poder aturar tres pilotes de gol, rebre dos
gols, un d’ells de penal. El meu punt de vista del partit havia canviat, donava
gust participar d’aquell espectacle. El darrer homenatge als meus companys és
recorda la millor jugada del partit. Els mallorquins tiraven un corner, vaig
aconseguir blocar la pilota i llançà ràpidament. L’esfèric arribar el mig camp
on en Miquel “Cabra” agafar la pilota i comença a regatejar a tots els rivals
que li sortien el davant. Quan semblava ofegat i l’oportunitat perduda, va aconseguir passa
la pilota a la frontal de l’àrea, on hi havia el nostre davanter, en Carlos
“Carpo” fer un parell de passes i xutar creuant la pilota a la sortida del
gegantesc porter mallorquí, un gol preciós... de lluita i ganes, el final ens
apallissaren per 6-2.
Aquelles
sensacions, aquelles vivències queden molt llunyanes. Però no hi havia decepció
per la derrota, mai ens havien imaginat arribar a jugar la final de Balears.
Quan ens donaren el trofeu com subcampions del torneig, varen fer un guirigall
que semblava que eren noltros el campions, els mallorquins més freds, ens
miraven sorpresos.
Quan varen arribar
el aeroport, hi havia les al·lotes de Maó que també esperaven per agafar el
mateix avió que nosaltres. No havien pogut venir a veure’ns per que tenien que
jugar per el tercer i quart lloc, havien guanyat. Ens van rebre a crits de “Toreros, toreros!” Tothom ens
mirava.
La llegenda diu que
aquella copa cria pols per qualque estanteria del institut Pascual Calvó de Maó. Diuen que de vegades
quan la fan net la copa, es senten unes veus i uns crits, un rumor, com un
caragol de la mar; d’eufòria d’uns joves que gràcies a l’esforç, una sort
increïble i l’amor el futbol varen aconseguir xalar com mai.
fi
No hay comentarios:
Publicar un comentario