LA DERROTA ÉS ORFE , MENTRE QUE LA VICTÒRIA TÉ CENT PARES
martes, 23 de julio de 2013
EL FUTBOL I LA MARE QUE LA VA PARIR X
LA DERROTA ÉS ORFE , MENTRE QUE LA VICTÒRIA TÉ CENT PARES
La nostra arribada a Palma va
ser agitada, igual que el viatge amb avió. Era com anar dins una atracció de
fira, la granota de les festes. Un poc marejat vaig baixar d’aquella màquina
voladora.
Sense perdre un
instant, vàrem agafar l’equipatge i arrencar a córrer. Un autobús ens esperava,
el professor ens donava pressa -“ ¡ Que
llegamos tarde, venga tios deprisa!” Quasi no havíem posat els peus a terres
mallorquines i tot eren friseres. Molt pocs havíem menjat i no hi havia temps
de berenar, no sabíem a on anàvem, mig desorientats i amb ganes de mossegar
qualque cosa. Però l’únic que ens posaríem a la boca seria un equip de
mallorquinots, que ens esperaven amb els ullals ben esmolats.
Eren les 11:15 quan
arribarem al camp i el partit començava a les 11:30. El xofer de bus va cridar
-¡ Ya hemos llegado! Botem del bus i
entrem corrents dins l’estadi, un campet dins el barri des Rafal (açò ho vam
saber després)
Una persona que no
coneixem de res, ens va començar a escridassar, quasi no se’l entenia –“ Açò
son hores de arribar? Hi ha un horari que complir, no teniu respecte o què?
Menorquins havíeu de ser!” UI! Açò serà una ensarronada, a més la culpa no era
nostra, però açò no l’importava a aquell provocador, era un avís del que ens
esperava no ens donarien ni el bon dia, eren uns convidats no desitjats.
No hi havia temps
per fer res més que canviar-se de roba, el més ràpid possible, Mentre ens
vestíem de futbolistes, l’entrenador ens deia qui jugava i ens donava les
ordres i instruccions de com afrontar el partit. Ens animàvem uns als altres,
fent botets per escalfar els músculs. No coneixen res del rival, què ens
esperava? No havíem escalfat com tocava, ara ja era tot igual, amb primor i un
poc desorientats donaríem batalla. Però la sorpresa ens va deixar freds,
l’equip mallorquí estava format per homes fets i drets, amb barbes i grenyes,
alts i forts, aquests pallós tenien 17 anys? Al nostre costat, nosaltres érem
“pitufos”.
Just un poc antes
de començar el partit va fer un bona ruixada, el camp de terra estaria humit, feixuc i amb
basses, el dia gris, trist i xafogós. Un darrer crit d’ànims –“venga, a por
ellos!” Als primers minuts marquen la gran diferència física, era abismal. Des
de la banqueta veia aquells cossos d’homes, una cama seva en feia tres de les
nostres i per paga jugaven bé al futbol.
Un dels detalls que
me’n record amb més claredat era que els companys que jugaven no tenien cap
por, corrien igual o més que ells, entraven amb força, ganes i contundència.
Més d’un mallorquí va tastar el fang del camp del rafal. Jo haig de confessar
que hagués tingut pànic d’haver-me d’enfrontar-me a aquelles bèsties.
A poc més d’uns deu
minuts de l’inici, un atac nostre, acaba amb una entrada bastant dura a un dels
nostres davanters, un parell de metres fora de l’àrea. El nostre
especialista era en Bep de Sant Climent.
Va xutar la falta, el dispar va ser net, però suau, la pilota superà la barrera
enemiga, tot semblava que el porter mallorquí, un gegant de cabells llargs
anava a blocar l’esfèric sense passar massa pena. La pilota va caure dins un
bassiot i va agafar un efecte estrany i
passà pel mig de les cames del sorprès porter, “GOOOL!!!” 0-1. El David
menorquí li clavava una codolada el Goliat mallorquí, però allò no havia fet
més que començar. Els que érem a la banqueta teníem la premonició que faríem un
altre partit heroic davant un rival infinitament més bo.
El camp estava
banyat i la pilota corria nerviosa, açò era bo per nosaltres, elles no podien
fer el seu joc. L’escomesa mallorquina no es va fer esperar i començà a la
feina pel nostre porter en Pedro Roca (l’heroi de la O.G.E.)que iniciava el seu
repertori d’aturades prodigioses. Per desgràcia tota resistència té un límit,
la sort s’acaba i els gols mallorquins van anar caient un darrera l’altre. Haig
de dir amb orgull que els companys mai varen perdre la cara al partit i varen tenir
les nostres ocasions però al final van haver de doblegar el cap, el resultat
final va ser de 4-1. Era una derrota amb honor però el cap i a la fi, el final
de la nostra aventura.
El no jugar em va donar
una perspectiva que els altres no tenien. Aquelles cares de desolació per haver
perdut, el caminar lent i trist d’uns futbolistes que ho han donat tot dins el
camp. La meva feina hauria de ser la d’animar als companys, quasi res, bo
sempre he estat un poc pallasso. De reüll vaig veure com el nostre entrenador
anava a xerrar amb l’àrbitre i el simpàtic delegat de camp que tant bé ens
havia rebut.
La gratificant
dutxa després d’unes hores tant intenses, alleugerien la pena per la derrota.
També n’hi havia que ja pensaven en anar a fer qualque pillaria pel món. El
professor-entrenador va entrar al vestidor i ens va demanar un moment
d’atenció. –“Chicos, hemos ganado el partido” Aquelles paraules ens va deixar
parats de cop. Abans que diguessim res ell ens va aclarir la qüestió –“Más de
medio equipo son mayores de edad y también contaban con tres jugadores
profesionales que jugan en tercera división, somos legalment los finalistes por
méritos propios”.
Casualitat o no, en
aquell mateix moment el sol va sortir, lluïa radiant però no més que nosaltres.
No sé qui va fotre un gran crit – “SOM L’HOSTIA!!!” Tots ens felicitàvem de la
nostra gran sort i també del coratge del nostre entrenador el Sr. Mateo que va
tenir els pebrots de lluitar tot sol per la veritat i el joc net.
-“¡Mañana Domingo,
a las 12 h. En el estadio príncipes de España la gran final!” Mira per on, els
pobres menorquins, convidats per compromís, ens havíem colat a la final.
Sense tenir temps
de pair l’enhorabona tornàvem a córrer cap el bus i després cap el hotel. La
nostre residència estava situada a 3ª línia de la platja de Palma, sector la “gran
alemanya”, a la quinta punyeta a mà esquerra més o menys. Quan arribarem eren quasi les 3 de la tarda, pels pèls no ens
tanquen la cuina. Estàvem cansats i afamats, però amb l’alegria i la il·lusió
que teníem amb 17 anys ens podríem menjar tota Mallorca. El menjar era un bufet
lliure, però ja no hi havia de tot, quan hi ha gana no hi ha menjar flac.
Una vegada vàrem
arrasà el menjador, tocava repartir les habitacions i fer un petit descans. Les
habitacions eren senzilles, dos llits una tauleta de nit i un grapat de quadres
horribles, que no sé perquè tothom volia robar. Uns crits em van fer guaitar
per la finestra que donava a un gran pati interior –“Què cony era aquell
esvalotament!” Un grup d’estrangers ben mamats s’estaven dedicant a llençar una
especia de fang a uns veïns del seu enfront, al poc em vaig adonar que no era
fang, ja m’enteneu, quins porcs!
Ens vàrem reunir
tot l’equip a la recepció de l’hotel, l’entrenador volia que ens comportéssim
bé per estar el màxim de descansats per la gran final del dia següent. Als dos
minuts ja no ens recordàvem de res, per culpa de les al·lotes de l’institut que
estaven allotjades a un hotel veí, elles havien perdut el seu partit i hauríem
de consolar-les.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario