martes, 23 de julio de 2013

EL FUTBOL I LA MARE QUE LA VA PARIR X


LA DERROTA ÉS ORFE , MENTRE QUE LA VICTÒRIA TÉ CENT PARES

La nostra arribada a Palma va ser agitada, igual que el viatge amb avió. Era com anar dins una atracció de fira, la granota de les festes. Un poc marejat vaig baixar d’aquella màquina voladora.

Sense perdre un instant, vàrem agafar l’equipatge i arrencar a córrer. Un autobús ens esperava, el professor ens donava pressa   -“ ¡ Que llegamos tarde, venga tios deprisa!” Quasi no havíem posat els peus a terres mallorquines i tot eren friseres. Molt pocs havíem menjat i no hi havia temps de berenar, no sabíem a on anàvem, mig desorientats i amb ganes de mossegar qualque cosa. Però l’únic que ens posaríem a la boca seria un equip de mallorquinots, que ens esperaven amb els ullals ben esmolats.

Eren les 11:15 quan arribarem al camp i el partit començava a les 11:30. El xofer de bus va cridar -¡ Ya hemos llegado! Botem  del bus i entrem corrents dins l’estadi, un campet dins el barri des Rafal (açò ho vam saber després)

Una persona que no coneixem de res, ens va començar a escridassar, quasi no se’l entenia –“ Açò son hores de arribar? Hi ha un horari que complir, no teniu respecte o què? Menorquins havíeu de ser!” UI! Açò serà una ensarronada, a més la culpa no era nostra, però açò no l’importava a aquell provocador, era un avís del que ens esperava no ens donarien ni el bon dia, eren uns convidats no desitjats.

No hi havia temps per fer res més que canviar-se de roba, el més ràpid possible, Mentre ens vestíem de futbolistes, l’entrenador ens deia qui jugava i ens donava les ordres i instruccions de com afrontar el partit. Ens animàvem uns als altres, fent botets per escalfar els músculs. No coneixen res del rival, què ens esperava? No havíem escalfat com tocava, ara ja era tot igual, amb primor i un poc desorientats donaríem batalla. Però la sorpresa ens va deixar freds, l’equip mallorquí estava format per homes fets i drets, amb barbes i grenyes, alts i forts, aquests pallós tenien 17 anys? Al nostre costat, nosaltres érem “pitufos”.

Just un poc antes de començar el partit va fer un bona ruixada,  el camp de terra estaria humit, feixuc i amb basses, el dia gris, trist i xafogós. Un darrer crit d’ànims –“venga, a por ellos!” Als primers minuts marquen la gran diferència física, era abismal. Des de la banqueta veia aquells cossos d’homes, una cama seva en feia tres de les nostres i per paga jugaven bé al futbol.

Un dels detalls que me’n record amb més claredat era que els companys que jugaven no tenien cap por, corrien igual o més que ells, entraven amb força, ganes i contundència. Més d’un mallorquí va tastar el fang del camp del rafal. Jo haig de confessar que hagués tingut pànic d’haver-me d’enfrontar-me a aquelles bèsties.

A poc més d’uns deu minuts de l’inici, un atac nostre, acaba amb una entrada bastant dura a un dels nostres davanters, un parell de metres fora de l’àrea. El nostre especialista  era en Bep de Sant Climent. Va xutar la falta, el dispar va ser net, però suau, la pilota superà la barrera enemiga, tot semblava que el porter mallorquí, un gegant de cabells llargs anava a blocar l’esfèric sense passar massa pena. La pilota va caure dins un bassiot  i va agafar un efecte estrany i passà pel mig de les cames del sorprès porter, “GOOOL!!!” 0-1. El David menorquí li clavava una codolada el Goliat mallorquí, però allò no havia fet més que començar. Els que érem a la banqueta teníem la premonició que faríem un altre partit heroic davant un rival infinitament més bo.

El camp estava banyat i la pilota corria nerviosa, açò era bo per nosaltres, elles no podien fer el seu joc. L’escomesa mallorquina no es va fer esperar i començà a la feina pel nostre porter en Pedro Roca (l’heroi de la O.G.E.)que iniciava el seu repertori d’aturades prodigioses. Per desgràcia tota resistència té un límit, la sort s’acaba i els gols mallorquins van anar caient un darrera l’altre. Haig de dir amb orgull que els companys mai varen perdre la cara al partit i varen tenir les nostres ocasions però al final van haver de doblegar el cap, el resultat final va ser de 4-1. Era una derrota amb honor però el cap i a la fi, el final de la nostra aventura.

El no jugar em va donar una perspectiva que els altres no tenien. Aquelles cares de desolació per haver perdut, el caminar lent i trist d’uns futbolistes que ho han donat tot dins el camp. La meva feina hauria de ser la d’animar als companys, quasi res, bo sempre he estat un poc pallasso. De reüll vaig veure com el nostre entrenador anava a xerrar amb l’àrbitre i el simpàtic delegat de camp que tant bé ens havia rebut.

La gratificant dutxa després d’unes hores tant intenses, alleugerien la pena per la derrota. També n’hi havia que ja pensaven en anar a fer qualque pillaria pel món. El professor-entrenador va entrar al vestidor i ens va demanar un moment d’atenció. –“Chicos, hemos ganado el partido” Aquelles paraules ens va deixar parats de cop. Abans que diguessim res ell ens va aclarir la qüestió –“Más de medio equipo son mayores de edad y también contaban con tres jugadores profesionales que jugan en tercera división, somos legalment los finalistes por méritos propios”.

Casualitat o no, en aquell mateix moment el sol va sortir, lluïa radiant però no més que nosaltres. No sé qui va fotre un gran crit – “SOM L’HOSTIA!!!” Tots ens felicitàvem de la nostra gran sort i també del coratge del nostre entrenador el Sr. Mateo que va tenir els pebrots de lluitar tot sol per la veritat i el joc net.

-“¡Mañana Domingo, a las 12 h. En el estadio príncipes de España la gran final!” Mira per on, els pobres menorquins, convidats per compromís, ens havíem colat a la final.

Sense tenir temps de pair l’enhorabona tornàvem a córrer cap el bus i després cap el hotel. La nostre residència estava situada a 3ª línia de la platja de Palma, sector la “gran alemanya”, a la quinta punyeta a mà esquerra més o menys. Quan arribarem  eren quasi les 3 de la tarda, pels pèls no ens tanquen la cuina. Estàvem cansats i afamats, però amb l’alegria i la il·lusió que teníem amb 17 anys ens podríem menjar tota Mallorca. El menjar era un bufet lliure, però ja no hi havia de tot, quan hi ha gana no hi ha menjar flac.

Una vegada vàrem arrasà el menjador, tocava repartir les habitacions i fer un petit descans. Les habitacions eren senzilles, dos llits una tauleta de nit i un grapat de quadres horribles, que no sé perquè tothom volia robar. Uns crits em van fer guaitar per la finestra que donava a un gran pati interior –“Què cony era aquell esvalotament!” Un grup d’estrangers ben mamats s’estaven dedicant a llençar una especia de fang a uns veïns del seu enfront, al poc em vaig adonar que no era fang, ja m’enteneu, quins porcs!


Ens vàrem reunir tot l’equip a la recepció de l’hotel, l’entrenador volia que ens comportéssim bé per estar el màxim de descansats per la gran final del dia següent. Als dos minuts ja no ens recordàvem de res, per culpa de les al·lotes de l’institut que estaven allotjades a un hotel veí, elles havien perdut el seu partit i hauríem de consolar-les.                             

No hay comentarios:

Publicar un comentario