EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARI . CAPÍTOL VII

jo fent la mona

Tornant a les meves memòries futbolístiques, hi ha un episodi que havia quedat quasi oblidat, dins sa nebulosa del passat. Fent un esforç per recordar i reviure aquells dies. Resulta que fa 30 anys varen ser protagonistes d’una aventura del d’allò més divertida, estrambòtica, a la vegada una epopeia de lluita i superació davant de dificultats quasi insuperables.

patrick "pijo"

Tot aquest embolic va començar un dia que tenien classe de gimnàstica en la antiga maestria de Maó . El professor Sr. Mateo ens va informar que hi havia una nova competició, una cosa semblant a “Juegos Escolares” entre centres de l’illa. L’equip que fes campió de Menorca aniria a jugar la fase final a Palma. Hi havia varies disciplines, futbol, bàsquet, voleibol, handbol i atletisme.

El primer moment no va tenir molt d’entusiasme entre els estudiants. Quan van saber que tindrien dos dies per setmana d’entrenaments en hores lectives, la cosa es va animar. La qüestió semblava fàcil, anar a jugar futbol o fer anglès o castellà.

Allò anava a ser una competició per amaters, és dir, no federats. Es permetia tenir dos o tres federats per equip, el màxim d’edat seria 17 anys. El lloc d’entrenament seria l’antic camp de la (O.G.E) L’actual pista d’atletisme del poliesportiu de Maó.

Ses botes Marco.

El grup de jugadors apuntats era una selecció variada d’estudiants de mecànica, electricitat, comptabilitat fins i tot d’infermeria. També ens dividien entre els pobles del llevant de Menorca. Per desgràcia molts dels noms dels companys m’han fugit de la memòria. Però no tots : “En Fermín, Sant Lluís, Carlos (Carpo) Es Castell, Bep, Sant Climent,  Massanet, Mascaró, Pedro Roca i en Miquel (Cabra)Tolo Bagur, Toni(Bony, e.p.d.) de Maó. Una vegada tots col·locats, defenses, mitjos i davanters i el porter? Sols n’hi havia un, jo! Quina sort! Seria titular indiscutible? Vist en tants d’anys, em fa riure, de vegades el destí ens guarda sorpreses desagradables.

Com vaig narrà el capítol anterior, una lesió de clavícula em deixava fora de combat. Quina putada! Però ningú és imprescindible i menys en l’esport. Jo ja no arribaria al gran partit i l’entrenador va tenir que escollir un altre jugador de camp per substituir-me, la meva feina seria instruir el nou porter.

Record que al principi ens preníem el partit amb poca serietat, no teníem esperit d’equip. El nostre rival seria l’institut Joan Ramis i Ramis popularment conegut per “l’insti”. Es comentari que ara faré no vol ser insultant, és la visió que jo tenia d’aquella època. Tota família que tenia un duro o cert nivell social, el seu fill tenia que anar a “l’insti” per boig que fos. També tinc que dir que hi havia gent amb bon nivell acadèmic amb ganes de estudiar.

Mentre que els menys dotats i que no tenien el graduat escolar fèiem formació professional (maestria) popularment “sa maes” També és cert que n’hi havia que anaven a estudiar i aprendre un ofici. Entre els dos centres acadèmics hi havia una certa rivalitat. Els pijos “l’insti” i els quillos “sa maes”.

Els dies anaven  passant, amb ells les hores d’entrenament, els avorrits “rondós” i els divertits partidets, es començava a perfilar l’onze titular, mentre jo intentava ensenyar el poc que jo sabia, a un company que mai havia estat entre els tres pals, per ser un porter de garanties. Jo no jugaria, però sí em sentia un més del equip. Aquell fotimer de joves, tant diferents, que no havien jugat mai junts, començàvem a fer pinya, a pensar com un sol, a ser un equip.

Unes setmanes abans del gran dia, els nostres espies ens varen informar dels moviments dels “pijos”. L’equip del “l’insti” estaria format per una selecció dels millors jugadors de Maó. Per ells no valien les regles dels tres federats. Açò feia que les nostres possibilitats fossin mínimes, a més ells no sentien cap respecte cap a nosaltres, ja que alguns dels jugadors del “l’insti” deien que no tenien res a fer, ens esclafarien sense pietat,  açò era el més finet que ens deien.

El vespre abans del partit, no vaig dormi bé. El ombro em feia mal, una part de mi tenia unes ganes boges de jugar, però el millor era no jugar. Físicament no estava bé i a més, ens caurà un sac, d’aquells xulos ben pentinats.

Dissabte matí! Un dia esplèndid per jugar a futbol. El partit seria el camp de la “O.G.E.” hi havia un bon ambient de futbol, seria un gran dia?

El nostre equip tenia una lamentable uniformitat, camisa vermella de gimnàstica, quasi totes estiregassades i moltes d’elles descolorides sense número, no hi havia cap que portés pantalons i calces iguals, feien por, com deia el professor i entrenador Sr. Mateo eren la reencarnació del exercit de” Panxo Villa” 

Mentre que els nostres rivals anaven de onze botons, crec que anaven de groc amb una franja blava o verda amb el nom del institut al pit. La seva roba era el darrer en moda esportiva, amb una brillantor que enlluernava, amb pantalons que tenien número amb calces noves i ben posades amb les seves defenses . Quasi tots els jugadors anaven calçats amb botes noves de trinca “Adides, Pumes” i les famoses “Patrick” britàniques, eren la fotografia perfecte d’un “Pijo” futbolístic. Mentre que les nostres sabates eren modestes. Hi havia una marca que es deia “Marco” unes botes rústiques i rostides però barates, fins i tot hi havia companys que anaven a jugar amb vambes, als més privilegiats teníem unes botes “Munich”, tot un luxe.

L’ambient fora del camp era majoritàriament en contra nostra. Fins i tot les al·lotes del institut (Que bones estaven les punyateres). Havien fet una pancarta de suport, que deia una cosa com “ Instituto campeón” Una “pijada” més. De la nostra banda un petit grup de heavys ressacosos, però un d’ells, valia per cinc dels “lacoste team”

Havia arribat l’hora de la veritat, onze contra onze. Una lluita de classes? Pobres contra rics? David contra Goliat, sols era un partit de futbol, però per nosaltres seria la clau que ens faria viure unes jornades memorables. Voleu saber com va acabar ?  Per desgràcia no hi ha fotografies d’aquells dies.