jueves, 28 de marzo de 2013

QUAN ES TANCA UNA PORTA

          Aquesta foto vol expressar una sensació, desassossec
                                       

M’han aprofitare del meu bloc, per donar una noticia, antes que me’l tanquin per manca de pagament.


Per culpa d’aquesta crisis, que ningú va preveure i ningú sap quan han sortirem, s’ha cobrat una altre víctima, JO!

Encara que fa uns anys que la empresa no anava bé (com casi totes) Un dia més, era un dia més, però tot té un principi i un final.

Podria sé un ex empleat rancorós, però seria injust. Fer feina per una empresa petita i familiar, durant 15 anys dóna per molt, amb les seves avantatges i inconvenients.


El meu taller

As final sols és feina, tu vas arribes i t’ha diuen “ fer açò o allò “ i al final de mes et paguen un doblers, dit així de simple no té res de poètic. La realitat és més complexa, la convivència del dia a dia  et fa coneixia les persones que t’han volten, les seves preocupacions, les seves virtuts, les seves aficions, les seves esperances de futur.


Mentre vas fent feina, els teus fills creixen i els seus també, els seus pares envaïen i morien, els meus també, el temps no s’ha atura per ningú.


No tot va ser xalar i riure, hi va ver dies de tensions, disgusts i males cares. Molta feina, poc temps, errades i nervis. Un dels inconvenients de no tenir companys de feina, és que no et posts amagar, n’hi donar la culpa a un altre s’hi la cagues, prest et veuen el llautó, crec que he donat el millor de jo mateix, però no són jo qui té que avaluar-me. Avantatges?  Unes quants! Una llibertat casi absoluta, per realitza la meva labor. Ha vegades, quan un client t’ha agafava confiança i et deia “Fes-ho com tu trobis” Una idea que no m’ha agrada gaire, la línia del gust d’una persona a la d’una altre és molt fina.


Durant tot aquest temps no vaig tenir cap problema per fer les meves vacances o tenir que agafar un dia lliure per qualsevol eventualitat. El meu lloc físic de feina era un soterrani,  un petit taller. Bo de comandar, fàcil de netejar, fins i tot acollidor.


L’ofici de fuster és topic, fer portes i finestres. Avui en dia han hi ha pocs de fusters de veritat, que t’ha agafen un tauló i et fan una porta. L’actualitat és que casi tot ve prefabricat i en realitat el que feien és ajustar i muntar. De totes les coses que he fabricat hi ha una sèrie de objectes relacionats amb el al·lots petits. Des de joguines espases, escuts, cases de ninetes i fins i tot cavalls de fusta. Més banquets, pissarres de suro, de tot!


Fa un temps vaig anar a l’escola on anaven els meus fills. Hi havia unes barreres fetes per jo, per impedir el pas als més petits del centre. Jo tot orgullós li vaig dir a la filla –“Aquesta barrereta, l’he feta jo” Quan passaven per davant la barrera ens varen trobar una amiga de la filla i ella sense venir a comte li va dir      “Açò ho ha fet as meu papa!” vaig creixa dos pams, crec que encara hi són.


El passat és polit de recordar, però no paga factures. De ben parit, és sé agraït, donar les gràcies per aquest anys de confiança.


Bonu i ara què? Un amic em va dir –“Quan es tanca una porta s’obra una finestra!” Trop  que la dita correcta és –“ Quan es tanca una porta se’n obra una altre de porta!” Oh no! Tal vegada s’obra una finestra perquè t’hi llancis per ella i acaba de passa pena. No em posaré tan dramàtic, sa veritat és que no veig una solució a curt termini, l’horitzó és més fosc que el cul d'una panera.


Sé el més obert possible a qualsevol tipus de treball, sense poder descartar cap camí des de fer-me immortal (autònom) o la emigració.


Mentrestant, si surt qualque “feineta”, fer algun curset, ajudar a la casa fent de “amo de casa” intenta aprendre a cuinar, s’ altre dia vaig fer un arròs bullit, un poc fat però comestible. Qui sap! Tal vegada, em decidiré a escriure la novel·la d’aventures amb components històrics amb molt de sexe, com “les ombres de Grey” a la menorquina, però amb bordell de veritat sense “ xorrades”( no ho he llegit) Segur que no s’ha fet mai!


També m’agradaria fer un poc més d’esport, tinc uns quants de reptes per fer.


Per finalitzà una petita reflexió, són temps de salvis qui es poguí, egoismes i de cabreig general. En cap moment vull  fer pena a ningú. Quan hi ha problemes veus qui és qui, per anar de cerveses tots som bons. Demanar perdo per s’hi aquestes setmanes passades no estat molt comunicatiu, no tenia el cos per festes.                                  


                                       

No hay comentarios:

Publicar un comentario