miércoles, 7 de noviembre de 2012
EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARIR (CAPÍTOL III)
EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA
PARIR , CAPÍTOL III
On comença el meu
festeig amb les porteries? Tot sigui dit, la demarcació de porter té dues cares
de la mateix moneda. És el que sempre se’n dur totes les hòsties, una errada
equivalia a un gol encontre del teu equip,
té inflen a pilotades. Desprès, les vegades que et mengen l’orella el públic,
per no dir les mil i una que et fan els davanters per posar-te nerviós, quan
més vells, més punyeters. Sense contar la llarga llista de cops, tombarells i
lesions. Per un altre banda, no és pot jugar sense porter, has pot jugar sense
davanters, has pot jugar sense mitjos i defenses, però no sense porter. Té
coses bones ser guardameta, veus el partit a primera línia, ets el que menys
corres (Açò sí no et passes tot el partit dins una tanca cercant la pilota)
Duus el numero 1 a la esquena, el teu uniforme és diferent a la resta de
companys, açò fa que totes les femelles s’ha fitxin amb el numero 1, pots
agafar la pilota amb els mans, ja que amb els peus sóc un negat. També diuen
que per ser porter, tens que esta un poc boix. Tots els companys que conec anar
aquesta demarcació tenen el seu moment de locura.
Tot començà un dia
que la meva classe va anar d’excursió. Ha una platja el nord des Grau, sa
torreta. Desprès de passar casi tota la nit caçant xibeques ( Un animal molt
escorredís, que habita els pinars de l’illa i ataca als innocents fillets a
poals d’aigua, fins i tot amb una raqueta de tenis) Desprès de berenar algú va
dir-“Venga, un partidet de futbol a la platja! Mira per on, aquell dia em van
posar a la portaria ( dos pals clavats a l’arena) per no fer nosa i no va anar
malament, fins i tot en van canvia el meu malnom. El meu primer malnom no m’ha
agradava gens, era ofensiu, cabrons! En aquella època hi havia un xiclet de
moda, tenia com a logotip un dibuix d’un super-heroi que tenia uns llars braços
que s’estiraven d’una forma grotesca, era un malnom estimulant, no era
insultant, el nom? Ara no toca.
El nou camp de jocs
era ara es Freginal. Allò era el paradís, milers de metres quadrats per jugar i
fer animalades. Els veïns podien estar tranquils, el camp de futbol era enfora
de les cases, per rebre pilotades perdudes, però ningú a dit res de pedrades.
No sé perquè, de tant en tant la batalla futbolística, passaven a la guerra de
còdols i pals. El joc era senzill, dos bàndols i que guanyi el més fort, tot
valia, rendició o garrotada. Una de les meves cafrades va ser un dia de batussa,
tenien a setgets a un petit grup d’enemics, als peus de les
cases que donaven el cos de gràcia. Ells eren a un punt més elevat que
nosaltres, uns 4 o 5 metres. El crit de –“Us rendiu o tiren a ferir!” La
resposta dels rivals va ser negativa, en aquell instant varen comença un
intercanvi de codolades. Com els contraris es resistien a rendir-se, vaig pensa
que sí als llançava un bona pedrota, tindrien por i baixarien cagats. Sempre he
pensat que tenia bona puntaria hi encara ho penso. Però la precipitació, el sol
de cara, una bufada de vent i una pedra en vida pròpia, van provocar la
desgràcia. El projectil has va desvia un poc molt i va anar a impactar a un
ventanal. La renou de trencadissa de vidres va deixar a tothom parat, la
finestra rebentada va alarma als amos de la casa, un Home furiós va sortir pel
finestral barrinat i crida. –“GAMBERROS! Qui estat?” Jo mentre, en ves d’assumir la meva responsabilitat, vaig sé
pressa del pànic i vaig sortir corrents com un covard miserable. Davant la sorpresa els amics
van quedar parats, com era lògic no anaven a carregar amb un delicte que no
havien comes. L’amo de la finestra sinistrada, va agafar a un parell de fillets
més petits i els va interrogà. En pocs minuts sabia el meu nom, llinatges, on
vivia i talla de calçotets.
El timbre va sonar
a casa, uns minuts de silenci, la mare em crida. Ja no hi havia escapatòria
possible, en el petit passadís del pis, un jove ma esperava en cara de maleït.
Mo mare ja sabia el que havia fet l’angelet del seu fill. El jove va dir en un
to retret. –“Encara has tingut sort! Perquè el darrera del vidre hi havia un
televisor en color nou de trinca” Ha finals dels anys 70 principis dels 80,
n’hi havia molt poques de teles en color i els preus eren prohibitius per la
majoria. Per acabar l’incomoda trobada va recalcar – “Quan tingui la factura de
l’arranjo tornaré, adéu!”
Mo mare deia
–“Vores quan arribi tom pare” Jo estava aterrat
pel càstig que em cauria quan arribés mon pare de la feina. Una vegada
el tant dels fets, em pensava que em fotrien el cul com un pebre. Però no, un
petit discurs i un lacònic –“Tu l’has feta, tu ho pagaràs, amb als teus doblers
i aniràs a demanar perdó per el teu acte” Hagués estat millor que ma ves clavat
una bona pallissa, aquell càstig em va suposar la meva ruïna. La meva paga
setmanal era de 25 a 50 Ptas (0’30€) La factura del vidre va ser de 2000 Ptas
(12€) Tots els meus estalvis van volar i molts mesos de paga confiscats. Açò significar, no poder anar el cine amb els
amics, no poder compra els deliciosos gelats que feien a can Mateu, un fracàs
total.
Vaig aprendre la lliçó? És clar! Val més perdre un
moment per apuntar millor i tirar
codolades a ferir, és més barat.
Fins i tot a
vegades jugaven a futbol, feien uns Barça -Madrid memorables, on no hi faltava
de res, polèmiques i discussions, més d’una ocasió va acabar en bufetades, com els de veritat. Un dia van venir uns
obrers i varen començà a fer net el camp des Freginal (actualment és un mega-pàrquing)
En gran alegria veien com instal·laven unes portaries de veritat, s’havia
acabat fer servir els còdols com porteries. Aquells dies van marcar un antes i
un desprès, vindrien hores i hores de diversió, però també moments de patiment
i dolor sota els tres pals. També comença el que és diu la solitud del
porter.
La llavor del futur
equip del barri era apunt de germinar, amics d’aquell temps són: Marcos Amtem,
Carlos ( es madrilenyo) Biel Planells, Jaume(metrelleta) i qualcú més. però
abans hi va ver la penúltima malifeta, en la que enviaria a un amic a
l’hospital, açò serà una pròxim capítol.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario