miércoles, 7 de noviembre de 2012

EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARIR (CAPÍTOL III)


EL FUTBOL I LA MARE QUE EL VA PARIR , CAPÍTOL III


On comença el meu festeig amb les porteries? Tot sigui dit, la demarcació de porter té dues cares de la mateix moneda. És el que sempre se’n dur totes les hòsties, una errada equivalia a un gol encontre  del teu equip, té inflen a pilotades. Desprès, les vegades que et mengen l’orella el públic, per no dir les mil i una que et fan els davanters per posar-te nerviós, quan més vells, més punyeters. Sense contar la llarga llista de cops, tombarells i lesions. Per un altre banda, no és pot jugar sense porter, has pot jugar sense davanters, has pot jugar sense mitjos i defenses, però no sense porter. Té coses bones ser guardameta, veus el partit a primera línia, ets el que menys corres (Açò sí no et passes tot el partit dins una tanca cercant la pilota) Duus el numero 1 a la esquena, el teu uniforme és diferent a la resta de companys, açò fa que totes les femelles s’ha fitxin amb el numero 1, pots agafar la pilota amb els mans, ja que amb els peus sóc un negat. També diuen que per ser porter, tens que esta un poc boix. Tots els companys que conec anar aquesta demarcació tenen el seu moment de locura.


Tot començà un dia que la meva classe va anar d’excursió. Ha una platja el nord des Grau, sa torreta. Desprès de passar casi tota la nit caçant xibeques ( Un animal molt escorredís, que habita els pinars de l’illa i ataca als innocents fillets a poals d’aigua, fins i tot amb una raqueta de tenis) Desprès de berenar algú va dir-“Venga, un partidet de futbol a la platja! Mira per on, aquell dia em van posar a la portaria ( dos pals clavats a l’arena) per no fer nosa i no va anar malament, fins i tot en van canvia el meu malnom. El meu primer malnom no m’ha agradava gens, era ofensiu, cabrons! En aquella època hi havia un xiclet de moda, tenia com a logotip un dibuix d’un super-heroi que tenia uns llars braços que s’estiraven d’una forma grotesca, era un malnom estimulant, no era insultant, el nom? Ara no toca. 


El nou camp de jocs era ara es Freginal. Allò era el paradís, milers de metres quadrats per jugar i fer animalades. Els veïns podien estar tranquils, el camp de futbol era enfora de les cases, per rebre pilotades perdudes, però ningú a dit res de pedrades. No sé perquè, de tant en tant la batalla futbolística, passaven a la guerra de còdols i pals. El joc era senzill, dos bàndols i que guanyi el més fort, tot valia, rendició o garrotada. Una de les meves cafrades va ser un dia de batussa, tenien a setgets   a un petit grup d’enemics, als peus de les cases que donaven el cos de gràcia. Ells eren a un punt més elevat que nosaltres, uns 4 o 5 metres. El crit de –“Us rendiu o tiren a ferir!” La resposta dels rivals va ser negativa, en aquell instant varen comença un intercanvi de codolades. Com els contraris es resistien a rendir-se, vaig pensa que sí als llançava un bona pedrota, tindrien por i baixarien cagats. Sempre he pensat que tenia bona puntaria hi encara ho penso. Però la precipitació, el sol de cara, una bufada de vent i una pedra en vida pròpia, van provocar la desgràcia. El projectil has va desvia un poc molt i va anar a impactar a un ventanal. La renou de trencadissa de vidres va deixar a tothom parat, la finestra rebentada va alarma als amos de la casa, un Home furiós va sortir pel finestral barrinat i crida. –“GAMBERROS! Qui estat?” Jo mentre, en ves  d’assumir la meva responsabilitat, vaig sé pressa del pànic i vaig sortir corrents com un  covard miserable. Davant la sorpresa els amics van quedar parats, com era lògic no anaven a carregar amb un delicte que no havien comes. L’amo de la finestra sinistrada, va agafar a un parell de fillets més petits i els va interrogà. En pocs minuts sabia el meu nom, llinatges, on vivia i talla de calçotets.


El timbre va sonar a casa, uns minuts de silenci, la mare em crida. Ja no hi havia escapatòria possible, en el petit passadís del pis, un jove ma esperava en cara de maleït. Mo mare ja sabia el que havia fet l’angelet del seu fill. El jove va dir en un to retret. –“Encara has tingut sort! Perquè el darrera del vidre hi havia un televisor en color nou de trinca” Ha finals dels anys 70 principis dels 80, n’hi havia molt poques de teles en color i els preus eren prohibitius per la majoria. Per acabar l’incomoda trobada va recalcar – “Quan tingui la factura de l’arranjo tornaré, adéu!”


Mo mare deia –“Vores quan arribi tom pare” Jo estava aterrat  pel càstig que em cauria quan arribés mon pare de la feina. Una vegada el tant dels fets, em pensava que em fotrien el cul com un pebre. Però no, un petit discurs i un lacònic –“Tu l’has feta, tu ho pagaràs, amb als teus doblers i aniràs a demanar perdó per el teu acte” Hagués estat millor que ma ves clavat una bona pallissa, aquell càstig em va suposar la meva ruïna. La meva paga setmanal era de 25 a 50 Ptas (0’30€) La factura del vidre va ser de 2000 Ptas (12€) Tots els meus estalvis van volar i molts mesos de paga confiscats.  Açò significar, no poder anar el cine amb els amics, no poder compra els deliciosos gelats que feien a can Mateu, un fracàs total.


Vaig  aprendre la lliçó? És clar! Val més perdre un moment per apuntar millor i  tirar codolades a ferir, és més barat.


Fins i tot a vegades jugaven a futbol, feien uns Barça -Madrid memorables, on no hi faltava de res, polèmiques i discussions, més d’una ocasió va acabar en bufetades,  com els de veritat. Un dia van venir uns obrers i varen començà a fer net el camp des Freginal (actualment és un mega-pàrquing) En gran alegria veien com instal·laven unes portaries de veritat, s’havia acabat fer servir els còdols com porteries. Aquells dies van marcar un antes i un desprès, vindrien hores i hores de diversió, però també moments de patiment i dolor sota els tres pals. També comença el que és diu la solitud del porter.  


La llavor del futur equip del barri era apunt de germinar, amics d’aquell temps són: Marcos Amtem, Carlos ( es madrilenyo) Biel Planells, Jaume(metrelleta) i qualcú més. però abans hi va ver la penúltima malifeta, en la que enviaria a un amic a l’hospital, açò serà una pròxim capítol.                      

No hay comentarios:

Publicar un comentario