Com tots els
fillets petits, tots jugaven el mateix “el futbol”. Els meus primers records
d’infantesa, van lligats a les hores de jugar el carrer i de partits
interminables el pati de l’escola.
Un delsprimers
records que puc fer memòria, amb una pilota sota el braç va ser quan tenia 9
anys. Era 21 de novembre de 1975, un dia desprès de la mort d’en Franco, com no
tenien escola, el temps era fresquet però bo per jugar pel carrer. De bon matí vaig
anar cerca un amic que vivia a prop de casa per passa el dia de festa jugant
pel carrer. Vaig toca la porta i em va rebre la mare del meu amic, vaig
demanar-li si el seu fill podia sortir a jugar. La resposta va ser: -No saps
que va passar ahir? Jo em vaig pensar que el meu amic estaia malat o havia
caigut i s’havia fet mal. Ella amb un to de preocupació em va dir: -El general
Franco és mort, tenim que guarda dol, son dies de tristesa i no sabem que
passarà ara. Jo en la meva innocència vaig dir el que havia sentit a ca meva:-
Ah! Açò! Tanmateix a ca nostra mon pare esta molt content i diu que ja era hora
que es moris el fill de la gran p... i a més diumenge feren una paella amb uns
amics del pare. La cara que va posar aquella bona dona i el bel que va fotre de
:-MALDITOSROJOS !Vaig gira coa, que demà sara un altre dia. Mentre els dues espanyes
miraven el futur amb incertesa, nosaltres ens lo passaven pipa jugant pel
carrer.
La vida d’un fillet de la nostre època era senzilla i feliç,
sortir a jugar el carrer amb els amics del barri, jugaven a prop de casa, a un carrer que feia
cul de sac, anomenat “Es moli des pla”On hi havia una porta de cotxeria que ens
feia de porteria, com la nostra puntaria no era massa bona, no hi havia dia que
no tiressin la pilota per damunt de la paret , en aquest cas podien donar per
perduda la pilota. El baló anava a caure en territori del l’amo de sa sínia des
cuc. L’amo no volia ningú a les seves terres llaurades, si ell veia caure una
pilota dins les seves tanques, agafava un ganivet i han feia dos meitats. Per
nosaltres era un ogre. Però si el pagès no veia caure la pilota, tenien una
oportunitat de rescata la jugueta perduda.
Actualment la sínia des cuc és un enorme aparcament de cotxes, però fa quaranta anys endarrere era
una area de cultius a ple rendiment, com era tant gran, tenia més d’una
entrada. Una vegada vaig ser jo qui va llança la pilota en territori enèmic.
Tenia l’obligació moral d’anar a cercar el baló extraviat. A la vora de
l’antiga fabrica de gomes, hi havia una paret amb un enderrosai. De manera
sigil·losa vaig bota dins sa sínia en missió de rescat. Fins aquí tot bé, però
era enfora don havia caigut l’esfèric. Estic cagat de por, respir ràpid, estic
apunt de tornar enrere, com l’amo enxampi en fotre una escopetada de sal “ a la
merda sa pilota” Uepveig el punyeter
baló, ben mig d’un sembrat de síndries,el color blanc dela pilota destaca com un madridista el nou
camp, penso que ho puc fer, ho aconseguiré. El camp és vuit no hi ha ningú, de
camí el meu objectiu, faig una troballa, “Ostres, aquí hi ha una altre pilota,
quina xamba! Per un marrec de 10 anys allò era com trobar l’arca de l’aliança.
De sobte, ma n’ha don que no estic sol, l’amo té molts de cans de caça,
comencen a bordar, estan tancats però xisclen i em posaran en perill. Agafa-ho
les pilotes, el camí s’ha escurça, miro de coa d’ull i vaig,que venen dues
feres canines cap a jo, corren i bordant com boixos. No tinc temps per pensar,
corro tot el que puc i més, el cor em sortirà per la boca, veig el pastell de
la porta de la cotxeria, la meva
salvació o la bereneta de dos gossos. Per tenir les mans lliures per poder
obrir el portell més ràpidament, tir les pilotes per damunt la paret. Com es
furracestigui posat estic perdut, esta
obert, bé!!! Però encara no he aconseguit creua la porta, quan un d’aquells
cans se’n van tira el damunt, per centímetres no em va clavar una mossegada el
cul, però sí que em va esgarrinxa els pantalons curts, uf, per que poc m’ha
anat. Desprès vaig ser l’heroi del dia,però no tenia gaires ganes de tornar-hi.
En arribar a casa amb és falderet en l’aire, la mare no va entendre la meva
heroica acció, em va renyar per ser un deixat i l’amenaça que més por em feia, :-Li
diré a ton pare quan vengui de la feina!
D’aquell època me’n record dels germans 29, En Damià, Litos i
Lin. Es germans Carreras en Toni i Xavi,
en Rafel Lluriu, Pau Gili. En Llorens Nyora, els germans pons, Quico i Joan,
etc...
El progrés feia que cada vegada hi havia més cotxes pels
carrers, entre automòbils i veïns molestos per el bombardeig de pilotades,
tenien que cerca un altre lloc de jocs.I
el varen trobar, el lloc escollit era de camí el cementiri, dalt del cos de Maó
hi havia una gasolinera, actualment són pisos i una part de la via de ronda. El
nou camp de jocs era verge, sols hi havia runes de mabres i un camió abandonat,
que ens servia com a base d’operacions, anar menjar ametlles i tot el que
penges d’un arbre. Ràpidament varen construir un primitiu camp de
futbol, que per desgracia no era pla, és més hi havia costes, clots i unes
roques que feien del terreny de joc una cursa d’obstacles. Però era el nostre
camp de futbol amb dues porteries i fins i tot unes herbes, que per nosaltres
era gespa , també varen construir una caseta feta de pales. El dia de la
inauguració varen fer una festa, per increïble que sembli no i va ver alcohol
eren massa joves. En canviens posaren
fins dalt de tota casta de “porqueries i xuxes” qui no se’n recorda des “tigreton, bony i la
pantera rosa” Per allà també varen fer algunes al·lotades, com un dia que van
tenir la pensada de fer un fester devora als depòsits de la metzinera. Els
veïns, un poc retgirats, van telefona a nas municipals, quan van arribar el
saig els piròmans havien volat. Ho un altre dia que ens trobaren una bossa
plena de medicaments passats, farem un concurs: qui se’n menja més de píndoles
desconegudes! Hi va ver un guanyador! Qui? Ah! Una de les troballes més inspiradores, va ser
localitza una capsa plena de revistes d’una moral un poc frívola. Ens va fer
pensa que les fèmines ens podien fer feliços d’unes maneres que desconeixem,
aquells cossos nus, ens va fer obrir els ulls i alçar la moral.
Uns quans d’amics d’aquells dies: Els germans Riudavets,
Toni, Jaume i Carlos, Els germans pons, Martí i Victor, els germans Barber,
toni i Biel, els germans Femenies, Javi i Berto, en Xisco Mercadal, en Miquel
Sintes i algun més que ara no m’han record.
Entri i entri ens pelaven els genolls jugant a futbol, en
aquell autèntic camp de patates. Però aquell petit món sens feia petit, en
realitat nosaltres creixíem. Hi havia que trobar un nou camp de batalla, aquest
lloc va ser es Freginal.
No hay comentarios:
Publicar un comentario