Ara que comencen als
entrenaments i les competicions esportives, trop que ma arribat l’hora de penja
les botes. Una de les meves aficions estat el futbol, com casi sempre sol
passa, és més divertit jugar-hi que mirar-lo. Però quan arriben a unes certes
edats em de anar amb molt de compte i fer uns altres esports més tranquils,
bici de muntanya, córrer i musculació de bòtil de cervesa. Aquesta reflexió la
vaig fer uns mesos endarrere, després de participar el que fins ara estat el
meu darrer partit de futbol.
Son un grup d’amics que és
reuneixen entra setmana, una vegada acabada la jornada laboral “ Quin tingui de feina” per fer un poc d’esport, com als hi
faltava un porter em van convidar. En coneixia uns quants i d’altres no, jo era
un dels més veterans “Nom finet per no dir-te vell narró”. Son gent que toca
molt bé la pilota, tenen cultura de baló, tècnica i tàctica, una formació de
club federat.
Mes de juny, un soler a les 7:30
de la tarda, els pocs minuts de comença, hi va ver un jugador contrari que em
va cridar l’atenció. Un jovenot, alt i prim, de 17 a 18 anys, tècnic, ràpid,
defenia i atacava, comandava i repartia joc. Prest m’havia fet un parell de
furats a la xarxa (gols) cosa no massa difícil. Però hi havia qualque cosa que
em recordava algú, jo no havia jugat mai contra ell, qui era?
Ha pocs minuts per acabar el
partit, anaven empatats, el jove jugador va recuperar l`’esfèric el mig del
camp, va driblar un defensor i amb dues gambades es planta el frontal de l’àrea
i li va clavar una guitza a la pilota sense aturar-se. Ma vaig estira, posant
la mà esquerra, vaig tenir sort i no va ser gol, és més crec que va ser una
aturada guapa. El preu a pagar va ser un fort cop el braó, amb un dolor que em
va durar setmanes. Com una revelació , vaig confirma les meves sospites, una
vegada acabat el partit, qui era el misteriós contrincant.
La història venia de molt
endarrere, tindria jo17 anys, estava jugant un campionat de futbol sala
popular, en un barri de Maó, Andrea Dòria. Era el més de juliol, eren les 8 del
capvespre d’un dia feiner, hi havia bastant-te gent esperant l’inicií. Amb una cervesa a la mà, el públic
tenia ganes de veure una estona de futbol i calor sempre la calor aferradissa d’estiu!
El camp de futbol de Andrea Doria, Maó
El barri hi havia un falcat
d’al·lotam, un grupet d’ells sa posava el darrera d’una de les porteries i no feien més que
molestar als porters, tirar-te pedretes
i dir-te de tot menys guapo. S’hi els deies qualque cosa o remugaves el
àrbitre, era pitjor –“Acusica, llama a mama que te limpie el culo, bobo, tonto
i més noms agradables!” Eren els “ultra sur” del barri.
En aquells llunyans anys 80, jo
era el més jove dels dos equips, magre con un fideu, açò sí, amb unes grenyes
de heavy el vent. El meu equip era una agrupació d’amics, amb un nom que a jo
em semblava curiós i amb una pinzellada oriental “Sol naixent”. Dins del equip
hi havia un poc de tot, una mescla de jugadors tècnics, que s’havien cansat de
la disciplina rígida dels clubs federats i volien una llibertat que no tenien a
la regional menorquina. Combinada amb uns altres companys formats el carrer,
però eren pura força i un gran cor de lluita.
Els nostres rivals d’aquella tarda eren un equip d’una marca
comercial, si la memòria no em fa figa es deien “Almacenes Carreras” Però tots
els coneixen pel nom “Plantel Favaritx” Casi tots venien o feien feina el camp, homes amb la mili feta
i forts con braus.
El partit era igualat, ens coneixien
molt bé els dos equips, la batalla era dura però noble. Ells eren més forts
físicament, també tenien un quants d’elements que tocaven amb cura la pilota.
No m’han record s’hi va ser a la primera part o en la segona, quan la cosa es
va esgarra. Una pilota orfe va caure els peus d’un contrari, amb gran rapidesa
és va desfer de tota la defensa i en dècimes de segon armà la cama dreta xutant
de manera violenta a porta. Com les pel·lícules den “Bruce Lee” aquell tir era
con la “furia del dragon”. Jo inconscient de la virulència del xut. Vaig fer el
que tot porter a de fer, de forma intuïtiva , sense borinar-me del meu lloc,
vaig alçar les mans, els reflexos del porter jove son la seva millor arma.
L’impacta de l’esfèric contra la mà esquerra em va gira el canell, amb una
renou seca, un “crec” que tant sols jo vaig sentir.
Els meus companys estaven
contents perquè no havia estat gol, els rivals lamentaven l’ocasió perduda i jo
mentre en cagava de mal. Em vaig mira la mà que penjava d’una forma contra natura
–“Hòstia puta, m’han romput!” A la idò! Cap a urgències una vegada més(No seria la
darrera).
Fi de temporada, no sols el
futbol és va acabar, vair fer gairebé dos mesos de baixa de feina, l’amo del
meu lloc de treball estava un poc molest (un poc molt) Em varen posar un guix
el braç, en pocs dies em picava com mil puces rabioses, per remata la jugada un
aroma a suor fastigosa començava a sortir de sota l’escaiola. Com eren a
l’estiu, calor, festes, els amics s’han anaven a la platja i jo barrinat a casa.
Collons! Desprès diuen que el deport és salut.
De històries del món del futbol,
en tinc unes quantes que a jo em semblen divertides, però açò sara un altre
capítol.
Ja sabeu qui és el jugador jove?
Tanmateix, és el fill del que del jugador que em va trencar el braç 30 anys
endarrere, un juvenil de divisió d'honor nacional. Quines voltes que donar la vida, con una pilota de futbol. Que quedi
clar, va ser un accident futbolístic, sense cap tipus de rancúnies, és més
sempre que ens troben, ens saluden cordialment, son coses del futbol. En tindria
més de lesions per culpa del saludable esport, sobretot una que casi em deixa
manxol, però açò ho escriurien més endavant.
No hay comentarios:
Publicar un comentario