VENJANÇA PUDENTA

Hi ha fets que van passar anys endarrere que per la seva poca transcendència son casi sempre oblidats. Però dins d’aquest grup hi ha un petit nombre de històries que en fugen del oblit, perquè eren gracioses i solien tenir un sentit de moralitat.

Aquesta feta que os narraré la vaig sentir d’un home gran ja jubilat, que ja fa temps que no hi és en nosaltres.

Com sabeu   Calan Porter és una de les platges més visitades i turístiques de Menorca. Però el que no tanta gent sap és que el seu darrera hi ha el barranc que li dóna nom a la cala i el prat amb una gran zona de conreus. En l’actualitat i passa un tram del camí de cavalls. On un torrent d’aigua dolça dóna de beure a la gran quantitat d’arbres fruiters. Jo tinc la sort de haver passejat per aquell lloc, d’anada i de tornada, de matí i de capvespre, amb lluna i sense, d’hivern, de primavera, d’estiu i de tardor, en pluja i sol, i sempre m’ha semblat diferent.

Les ombres juganeres és fan i és desfan mentre el sol passa sense aturar-se per fer un poc es xafarder i dóna un poc de llum a recons humits i tenebrosos.

La feta va succeir als anys 70 quan el turisme començava arrelar en força a l’illa. Era primavera i el barranc de Calan Porter estava en flor. Uns dels fruits primerencs son les cireres, a poca gent no li agraden, bones de menjar, dolces  amb un puntet àcid, embriagador i eròtic, és mel!

El que poquetes persones han fet és cuir les cireres dels arbres, és una labor laboriosa i cruixidora. Aquí surten als dos protagonistes de la història, un vell pagès i un jove missatge. Feien feina el prat recol·lectant les cireres, eren mans expertes i ràpides no hi havia temps per romanços. De bon matí havien començat la recol·lecció, amb una escala de fusta per agafar els fruits antes que els pardals piquin les cireres.

En Bartomeu era l’amo vell, era un paio de gran ossa, alt i fort amb cabells blancs, tenia uns 60 anys, però n o ho semblava, no era massa xerrador,   deia –“Per dir bajanades, val més no dir res!”  El pagès jove era en Lito, no tenia als 18 anys, no li agradaven les feines del camp , ell volia jugar a futbol, viatge sortir d’aquell món que el estrenyia i asfixiava, magre com una canya fal·lera. Ell ha diferencia del seu company xerrava pels colzes. 

Les matinades eren fredes, però amb una feina de tant de moviment prest feien una bona suada, omplien les caixes i les apilaven a la vora del camí per carregar-les a un dos cavalls furgoneta nova de trinca. Era un dia més de feina avorrit, metòdic, només era feina, fins que va ser l’hora de carregar la cuita de matí, oh, sorpresa! Havien desaparegut dos cistells plens de cireres, visiblement emprenyats per el robatori de mig dia de feina, flastomaven i renegaven de la seva mala sort. Els poques vergonyes havien fet una bona menjada, havia pinyols per tot.

Una cosa va cridar l’atenció d’en Bartomeu –“Em sembla que algú a deixat una cosa interessant” En Lito intrigat va demanar – “Que putes és açò?” El vell pagès el va agafar amb suavitat i li va mostra el seu company. –“Açò jove amic és una dentadura postissa” El rostre d’en Lito va ser d’esglai i de fàstic –“fill de puta!” Va agafar una pedra amb ganes de esclafar aquell conjunt de dents, en Bartomeu el va aturar.-“ No frisis tant, pensar un poc!” Parlant poc a poc. –“ La persona que sa deixat “açò” tornarà a cercar-lo” En Lito el va interrompre sense pensar. –“Ah, és clar quan torni li feren pagar les cireres o cobrarà !” En Bartomeu intentava calmar-lo –“ No siguis animal home, el que feren serà!” Però en Lito no enraonava. –“I si no paga li fotrem pel cul la puta dentadura!”         Cansat de sentir beneiteries del seu company en Bartomeu agafar un antic diari  Menorca, el dipositar el terra es desfermar la corda que feia de cinturó i és va baixar els pantalons i els calçotets i davant la mirada atònita d’en Lito s’ajupí. Amb un sonor pet i tot seguit va fotre una cagada alliberadora , va agafar la dentadura postissa i la va posar damunt de la merderada pudenta. I el va deixa en el mateix lloc on l’havien trobada. En Lito no podia entendre res         -“Per què?” El vell pagès amb un somriure malèvol li va dir. –“La venjança a de ser en la justa mesura” En Lito no n’han estava massa convençut, en Bartomeu ho tenia clar, aquells cireres robades sempre tindrien un mal gust de boca pel paio de la dentadura.

Van carregar les caixes de cireres que quedàvem i van marxar. El dia següent la peça dental ja no hi era, va ser un dia dur de feina però els dos pagesos van riure tot el dia.