domingo, 1 de julio de 2012

QUÉ SÓC? SÓC UN ILLÒMAN!!!


QUÉ SÓC? SÓC UN ILLÒMAN MENORQUÍ!


Fa uns dies van venir un parell de mallorquins a la feina a cercar unes fustes. Tot era com cada dia, una feina més, comentaven coses banals fins que un d'ells ma diu. 


 


-Menorca és única, però té un problema, esta plena de menorquins.


En aquell instant vaig tenir que fer un esforç per no pegar-li una barrada amb un llistó que tenia a les mans. Estava emprenyat, com diuen ells tant sols eren dos, més joves i més forts. Perquè aquell comentari ofensiu? Posant cara de pomes agres vaig respondre lentament perquè ho comprenguessin. –Jo podria dir el mateix, que els mallorquins  sou uns corruptes i uns envejosos. Però no és bo generalitzà brètols i ignorants en hi ha per tota reu.


Van agafar les fustes i van marxà ni un bon dia ni adéu. “Aneu a fila”. Una vegada sol em vaig quedar rumiant. Som tant molestos els menorquins? Sempre demanen? No tenim dret al mateix que els nostres veïns? Des de sempre em estat els cosins pobres, els bàrbars del nord. El seu lema podria ser “Paga i calla” Els partits politics son uns llepa culs dels grans senyors de Palma, d’ells no espereu-ho res de bo,  políticament no existim,som la nota folklòrica.


Fa unes setmanes vaig trobar un text al diari que em va agradar, em vaig sentir identificat.


           TRACTAT D’ILLOMANIA


Sóc un illòman menorquí, un poeta que no entén el món. Record aquella Menorca de cales verges que vaig conèixer i on vaig nedar feliç d’al·lot. La pell cremada, els ulls blaus de sol.


En un temps ja perdut tot açò va ser una illa on vivíem d’al·lots amb les portes obertes.


Sé que el món és gran i que hi ha llocs millors i més polits que Menorca, però el que m’agrada més de partir és poder regressar.


Ser menorquí és ser estranger pertot, ser menorquí és una malaltia.


Una malaltia intensa de l’esperit i de l’anima que et va corcant quan ets fora i et deixa com a seqüela, incurable, el pòsit de l’enyor.


Sé que al món  hi ha altres llocs de més verge bellor. Jo sóc part dels vuit vents que m’han fet menorquí.


De vegades em pens que és meva i sóc com un amant gelós. Em dol que la prostituesquin, que li destrossin el cos.


Insensibles al do immerescut de ser illencs, no hem sabut que érem rics d’un edènic paisatge.


Sé que avui vivim del turisme i jo vull que visqui tothom, però quan veig els desastres de l’ urbanisme salvatge i la pressió capitalista que la vol depredar més, crec que si estimem  Menorca, en lloc de promocionar-la, el que s’hauria de fer és mantenir-la en secret. Menorca no és un negoci ni un tros de terra per vendre o explotar.


Lloc  efímer de pas i vacances d’estiu, molts no saben ni entenen què és ser menorquí .


Quan era jove volia sortir de l’illa per veure món i ara que l’he vist crec que és un do, un privilegi, poder viure en menorquí.


De Menorca m’agrada tot, però em romp el cor i em fa vergonya veure persones nascudes aquí que reneguen de la nostra llengua i no valoren ni respecten la nostra cultura.


Terra humil i mortal som un sense orgull. Una llengua que el temps ha posat de genolls.


De vegades, de tant de veure’l no valorem el paisatge i jo me’l mir, com els romàntics, amb els ulls i l’esperit amorós d’un estranger.


De Menorca ho estim tot i m’agraden la bellesa d’unes barreres d’ullastre, la poesia d’una paret seca, les mates, els fassers, les taules megalítiques, els noms de lloc, les cases de pagès, els ponts i les barraques de còdols  per al bestiar, els clapers, els talaiots, les pedreres de marès, les alzines, diàleg blau turquesa de la mar amb el verd dels pins, les avarques, la textura blanca de la calç...


Casetes de vorera, camí de cavalls, els cinc fars que envolten l’illa, els socarrells, els barrancs, la tramuntana, les festes de sant Joan, els pous amb piques del camp, la tranquil·litat, la calma, la quietud...


Tot açò i més és l’essència de la meva menorquinitat.


        Autor. Ponç pons .  Publicat el diari Menorca el diumenge 3 de juny 2012. Text extret del llibre “Illes Balears”




Vist així és normal que ens tinguin enveja de la nostre casa i de la manera de viure-hi. No serem els més alts ni els més rics, però hi ha gent que mataria per ser aquí i gaudir de ses coses tant polides que tenim.  


Som con es cavall i el ase de la fotografia, altius i caparruts, quixots i “sanchos” illencs.

No hay comentarios:

Publicar un comentario