lunes, 18 de junio de 2012

QUAN LA SANG NO ARRIBA EL CERVELL


QUAN LA SANG NO ARRIBA EL CERVELL.





Fa unes setmanes varen anar a fer unes cerveses un quants d’amics. El vespre era tranquil i la companyia bona, en el tram final de la nit sols quedaven tres noctàmbuls. Eren a un local amb la música suau i açò  permetia tenir una conversa amb als companys. No sé si va ser la cervesa o que tenien ganes de parlar, un darrera altre varen contar anècdotes i burrades de joventut. Però quan el amic que anava un poc més carregat  d'alcohol ens va conta la seva aventura, vaig pensar que la tenia que narrar, per impossible que sembli jo el vaig creure. Tinc el seu permís per contar-lo amb la condició de no dir noms ni llocs geogràfics.   


Ens tenim que remuntar uns 20 anys en darrera, el company viva a prop d’una urbanització molt turística, açò feia que sempre rodes per la platja i els bars dels voltants cercant turistes per poder lligar. Un dia va tenir la gran sort de coneixia una jova anglesa de vint i pocs anys. Era un poquet més gran que ell però era un tros de dona espectacular, cabells llars rossos, uns pits grossos però no descomunals i un cul de corbés vertiginoses. El col·lega va quedar hipnotitzat per tanta dona, era l’hora de atacar amb tot per poder aconseguir sortir amb la noia.


A la jove li va fer gràcia que el menorquí fages el mico per ella, esteva clar que és el que volia. Un poquet d’anglès de ell i un poquet d’espanyol de ella van concreta una sortida junts. El dia següent li va demana el cotxe el pare per mostrar-li l’illa a la jove turista, ja que feia poc que tenia el carnet de conduir el pare li va dir que tingues cura del auto.  Va arreplegar a la guiri que anava amb una minifaldilla que no tapava res i amb una camisa transparent molt ajustada, semblava que allò no suportaria tanta pressió.


El matí va anar bé, illa per amunt carretera per a baix. Una volta pels ports de Maó i Ciutadella, un cafè a Fornells. Ja cap a el mig dia ella va voler anar a la mar, però no a la típica platja plena de gent, a un ranconet més íntim. Açò funciona va pensar el company, eren joves i guapos, era el toc de gràcia. Li furtaria el pare la llanxa neumàtica de 4 metres i un motor de 40 cavalls que havia comprat nova de trinca  l’any passat per anar pescar. Portaria a la damisel·la a una cala que tant sols se pot anar per la mar, la victòria semblava segura. La britànica se va posar molt contenta i encara més sublim quan es va quedar amb bikini. La mar era plana, el blau feia mal als ulls, pel camí van anar fent un mos i unes quantes cerveses. Quan faltava poc per arribar-hi la noia va voler fer una calada en aquells aigües tan netes. Ella se'l mira i molt lentament és va llevar la part de dalt del bikini, el company començava a tenir palpitacions. De manera molt sensual és va posar de costat i has desfer el floquet de la part de baix del banyador i sense que el bocabadat del noi hagués vist res la jove estava con la mare la havia parit. El amic va tenir una reacció brutal, el pantalons del tipus de futbol li havien quedat de cop petits. La femella va donar una volta de 360º mostra-li el cos nu i amb un salt és llança de cap el mediterrani.


Sembla ser que casi tots els homes tenim un dispositiu que quan ens exciten sexualment es talla el subministra de sang el cap i se'n va a un altre nervi menys intel·ligent, d'aquí que fèiem més d’una bestiesa.


En aquell instant el jove a perdre la raó, es va llevar el banyador deixant lliure el petit home calb i el més estil “tarzan” es va tirar a la mar. Amb el xoc de la fredor del aigua se'n va donar del que havia fet. Quan la guiri el va veure en remull li va agafar un atac de nervis. Allà eren als dos en pilotes i la barca donant voltes el seu voltant, la nau anava lentament però no prou per poder tornar a pujar. Com diu la llei de”murfy” les coses que van malament tendeixen en pitjora. Per culpa del menjar que havien deixat a la barca va atraure a unes gavines golafres que has van posar el timó i el gas de la “zodiac”. Ara la llanxa anava directe sobre d’ells, van agafar aire i es van capbussar amb pocs segons van veure estel de la barca passar per damunt d’ells. Una vegada passat el perill de mort van emergir a la superfície, per poder veure con la barca es perdia mar endins amb un núvol de putes gavines carronyeres. Mon pare em matarà, l’anglesa en va comença a insultar en tots els idiomes que sabia. No hi havia una altre que nadar fins la costa, a prop de dues hores de nadar varen toca terra. Bono i ara què? Sense roba i cruixits a un parell de hores del món civilitzat. En aquell tros de la narració el company li van caure unes llàgrimes, tinc que reconeixia que jo també vaig plora, però de riure. Si ara poden xalar però aquell moment va ser aterrador i encara faltava un altre disgust.  El que anava ser el “polvo” de la seva vida sàvia convertit en les aventures del nàufrag Robinson Crusoe. El sol es començava a posar, teníem fred i fan, amb uns bòtils de plàstic i unes cordes has varem fabrica unes sabates per no destrossar-se els peus per les roques. Però no van trobar res per tapar-se un poquet, així que tira tira cap a el punt de partida. La britànica estava molt cabrejada i no volia ni que sa la mires.


Just havia sortit la lluna havien arribat a una platja de arena fina a deu minuts de la urbanització. Quina sort hi havia gent fent una foguera, la guiri és va posar a escridassar-los, el instant li van contestar, també eren anglesos. La jove va corra cap a ells i va contar lo succeït la van tapar amb una tovallola i van esclatar a riure. El grupet de “holigans” anaven ben calentets  de alcohol, li van fer senyes perquè sortiges de la foscor. Ell va pensar que no semblaven mala gent i robar-li no li robarien res. I va anar-hi però la guiri estava ressentida per culpa seva i no sé que als si va dir. Quan el pobre nàufrag va ser el mig del grup de torrats el van comença a pegar, eren quatre o cinc i no va poder defensar-se, ja de matinada el varen trobar la guàrdia civil i recuperar la consciència el hospital.El nas romput, tres costells trencades, una forta contusió el cap i molts de cops per tot el cos. La policia li va fer moltes preguntes, se'n recordava de tot però millor no dir res, amnèsia o burles per vida?. Quan el seu pare li va demanar que havia passat, ell va pensar diré una petita mentida i tal vegada me'n sortiré. Uns maleïts borratxos estrangers li van pegar i robar la “zodiac”. El pare tenia dubtes i les respostes del seu fill no eren massa clares. Una setmana desprès van trobar els restes de la barca per damunt d'uns esculls. Però tota la mala estrella d’aquell dia es tornar en oblit de tothom, el pare va cobrar del segur el 80% del valor de la barca i la policia arxiva el fet.


El company va quedar alliberat d’aquella carrega, el més curiós de l'anècdota es que no se'n recorda del nom de la noia, però si té un bon record del seu cul. Vicent sóc un cromo!!! Company quina història més bona i al·lucinat, ets un perdedor pitjor que jo, jajaja...!!!                                                                              

domingo, 3 de junio de 2012

PEDRO "PERICO" LA ROCA


PERICO LA ROCA


El nom de Pedro ve de la paraula pedra, els Pedros , Peres i pericos que conec són molt durs com roques. La gesta d’en Perico no estat sols per ser un home fort físicament i mentalment. Les paraules constància, coratge i una voluntat de ferro no són paraules regalades són el fruit de molt de mesos de entrenament en solitari, de robar temps a la família i els amics.


El camí de cavalls fet sense etapes, és un repta que pocs en aconseguit fer. La ruta té molts d’enemics amagats, macs de tota mida, costers impossibles i el mes de juny un dels més perillosos “el general calor”. Una calor humida que et fa suar i té deshidrata a cada vogada, la fina pols del camí es fica dins la boca i fa multiplica la sensació de set.  Mentre un sol de justícia vigila cada passa que fas, et crema la pell d’una manera suau com una acaricia.


Com té vaig dir, ho aconseguiràs però patiràs. Els moments de fallida són horribles, el món sen sorrar el teu voltant, res té sentit, el cansament acumulat et fa dubtar de tot. No tens gana no tens set, què faig aquí?.Quan el més fàcil és deixar-ho anar,rendir-se.  Però no, ha hi persones que no saben de on treuen forces i la decepció sa tornar il·lusió. Un poquet més, metes curtes, fins aconseguir arribà a la meta.


La bicicleta és un esport onanista, solitari ningú vogar per tu i el actor principal és el ciclista, qui sen dur la gloria i els pals, però en de fer un reconeixement  el grup de avituallament que en ajudat a fer possible aquesta aventura. En Pere “extrem”  en Jaume Seoane ,Tiago Ametller. Estat tot un honor poder veure i participar de la teva victòria.  La enhorabona Pedro, gaudeix del moment.