domingo, 13 de mayo de 2012

GR-223


GR-223  CAMÍ DE CAVALLS I DE MÉS D’UN BOIX.

Una pregunta que em van fer moltes vegades era perquè havia fet  aquesta aventura?

Lo que vaig fer tenia poc de prova esportiva i molt de fugida espiritual. Desprès de la llarga malaltia terminal del meu pare, de moltes nits en vetllà i d’un desgast mental. El cos em demanava una neteja emocional, com no hi ha doblers ni temps per anar a fer una setmana a un balneari i prendre les aigües medicinals, anar a un bar de motoristes i fotre quatre punyades, ja no tinc edat a més mesquinets ells no tenen cap culpa de les meves bogeries. Lo més econòmic era agafar la bici i partir a vogar.

Des d’un principi la idea no esta ben planificada, tothom ma deia primer fer el nord, pues no, jo el sud, marxa de bon matí, pues no, a les 5 de la tarda. No portava el avituallament necessari i sobre tot no haver entrenat massa per aquest repta.

En pel(sense roba) pes 72 kgs. Amb tot l’equip pujava a 84 kgs més el pes de la bici uns 10 kgs més.  Per anar envair un país, de menjar n’hi va haver de sobre, ara l’aigua va ser un problema, bonó tot a punt. Sense suport tècnic ni logístic, sense GPS ni compta kilòmetres, simplement amb ganes d’aventura. 

Ara us contaré unes anècdotes que em va passar en aquell passeig. Just partir arribant Alcaufar, surt del caminot per agafar la carretera, un camió gran es prou lluny per poder travesser sense perill, però el xofer del vehicle comença a tocar el clàxon de manera frenètica. Cony que te vist, gilip...!!! Quan va passar al meu costat em va fer gestos amb la mà, Joder era en Felipe company pocavergonya des darrer que tanqui, li torn la salutació.

Quan deixava en darrera sa Cala del Alcaufar, camí de sa torre, una persona m’ha apareix al meu davant, ma dona la esquena, aquella figura ma resulta familiar, molt familiar, el viarany fa diferents girs a la dreta i esquerra, la persona en qüestió desapareix i apareix, el cervell no pot comprendre el que veuen els ulls. Em fic un poc nerviós, surtin de la petita marina, a camp obert, lentament  m'acost aquell home misteriós. No hi havia res de paranormal, la persona que en va fer córrer una rampa pel la esquena era el meu conco, el germà del meu pare, per açò aquell perfil tan conegut, casualitat? Van xarrar uns minuts i vaig seguir camí.

La darrera persona que vaig veure amb ull de sol, per Binissafuller, va ser en Tino, un veterà EDQT. Em va demana  ha on anava, jo un poc avergonyit vaig contestà que a fer una volteta, en va mira de dalt a baix, i en va dir – Vas molt carregat per fer una volteta? Una vegada descobert li vaig dir la meva idea,- estàs grillat?Em va desitjà sort i vaig seguir cap a ponent.

Molt tranquil·lament anava fem camí, el sol començava a juga amb jo a fet i amagar. Enmig de Calan Porter i Son bou comença la fosca. Telefono a sa dona, li dic que tot va bé, no volia cridar a ningú més, però vaig dir a un amic que li faria sabre si marxava. Telefono en Tiago comandant en cap des EDQT.( Es Darrer Que Tanqui). Però abans amic que una altre cosa. Com ma imaginava el deix intranquil i com ma diria en sol dema, va passar una mala nit, per culpa meva, en va sabre greu.

A la Cala San Llorens el mant de la nit ho cobreix tot, no hi ha lluna, esta més fosc que sa regana del rei Baltasar. Una petita llanterna i la meva capacitat visual amb una gran experiència han sortides nocturnes ( Una única sortida en tota la meva vida ciclista, no veia una vaca a dos metres, com ara narraré )

Pas per Son Bou casi desert, baixant cap agafar el camí en direcció a Talis, no veig i no m’han record que hi ha una barrera de ferro amb uns barrots primets. Els meus reflexos de moix en salven d’una bona bleda ( sort des frens de dics, si no hi deix les dents allà) San Tomàs és una urbanització fantasma, no hi ha res obert, ni una persona pel passeig, son les 12 de la nit.

Entre Binigaus i Cala Mitjana hi ha un bosc ben espès, el vent començà a fer tremolar les arbres i les branques fan una renou grinyols de dolor. Per sort no tinc cap temor, gràcies el meu passat de soldat d’infanteria (Un poquet a collonadet si que anava) Mussols i tot bitxo nocturn es fan sentir. Un poc desprès de Cala Galdana em top amb un ramat de vaques, ben el mig del meu camí, no puc passar per cap lloc més. Com un bon pagès, crit als dormits animals –EAH! EAAAH!! VAQUES!!  Res ni cas, lis llanço unes pedretes sense ferir-les, per fi comença’n a borinar de molt, mala gana. La meva sorpresa és quan una presumpte vaca em donà el cul i li veig uns enormes testicles. El animal esta emprenyat i bufa de manera sospitosa, pas d’una manera ràpida cap a una barrera salvadora i sempre mirant de coa d’ull el brau ( Quin torero es va perdre el món, ja, ja...).

La ruta va cap a Macarella, però abans una pedra emboscada n’han ja perdre un bidó de beguda (que lamentaré més endavant) i la petita llanterna es desfà, per sort amb una pila manual puc reconstruí la llum.

Damunt las 3 hores de la matinada crec veure un expedient X. Unes llums molt brillants venem directes cap a jo, estic segur que em faran terribles proves metges com un tacte rectal. Quina  sort no son extraterrestres, son un parell de corredors que entrenen (quines hores de córrer, estan pirats!) Parlem uns minuts, ells també estan sorpresos per trobar un ciclista per aquell lloc i aquelles hores en que ni les senyores de moral distreta fan feina.

El tros de la costa sud de Ciutedella  sa na fa llarg, el vent del sud s’han enfortit, fa un oratge desagradable i els esquitxos del aigua de la mar ma taquen las olleres, una olor a peix podrit, restes de la valella. Casi no puc colcar i no faig més que entropessar amb pedres i a la vegada mira de no perdre de vista el camí. Així i tot tinc la oportunitat de entrar dins un fortificació de la guerra civil, cosa que quan vas en grup no puc fer. Esta molt ben fet, penso amb els homes que van fer anys allà vigilant la costa d’una possible invasió, son las 4:30 de la matinada.  

Ja soc a Calan Bosc, cap d’Artrux son urbanitzacions fantasmagòriques, l’albada comença ja de camí de Ciutadella. És un dia acubat, no és lluminós, però es lo que hi ha. Un gran error que vaig cometre va ser no crida a la meva germana per avituallar-me d’aigua. Damunt las 7:00 crit a sa donar per donar-li noticies meves, estic un poc cansat però segueix-ho endavant. Rep un missatge den Tiago per saber com baix. Ens criden per el mòbil, hem diu que a passat una mal nit pensant que ma podia haver succeït colca cosa, com hi ha una llegenda que diu, que hi ha unes amazones sueques bisexuals que capturen pobres ciclistes sols i som obligats a fer sexe fins deixar-los secs. Li dic que no es preocupi, la meu concentració és total. També hem diu que un company des grup es per Ciutadella i que li dirà lo meu. El cap d’una hora hem crida el company, és en Pedro alies en Pericó, que mereix una ressenyà especial.

Dins les diferents categories del grup EDQT en pericó seria de la élite triple A. Un mostra de la seva qualificació, ell sa esta entrenat per fer el camí de cavalls integral. Cada dissabte des de fa molt de mesos sol sortir a fer damunt les 4:30 de la matinada, ho be agafa carretera fins Ciutadella i fa camí de cavalls, nord o sud de tornada, ho el contrari. Faixi fred, vent, aigua i sol, cosa que jo no he fet mai. Ho té tot calculat i mesurat, temps, menjar, aigua ben igual que jo. A més és un bon company de ruta que sempre té una mà d’ajuda si tens un problema, no fa valer la seva condició d’élite per deixar els menys forts endarrere. Com caràcter i forma de veure la vida tenim moltes similituds, té una personalitat molt marcada i s’estima el grup, açò li provocat més d’un conflicte dins el grup.

Em va demanar si em podia acompanyar, -es clar que sí però te avorriràs amb jo. El començament de Cales Piques ens trobem i marxen junts a fer la costa nord. El nord de Menorca no te amics, la costa a estat martiritzada per la tramuntana, que la fa salvatge i polida, com més fatigat estàs més preciós sa tornar els meus ulls.

Una de les meves obsessions és fa realitat, la falta d’aigua. En Pericó en brinda la seva però no la puc accepta, és qüestió de resistència i honor. De camí el Pilar el company ma diu que aquí hi ha una font però no sap si és potable. Serà hora de provar-la, tenir set és una putada, sense aigua el camí sa tornar un infern verd i marron. L’aigua és bona almenys a jo m’ho sembla, és més crec que en donar forces em fa més jove i em creix el cabell, he trobat la font de la eterna joventut?

La ruta donar per fer un parell de bromes, con dir-li el company que ma esta frenant i que em farà acabar tard. El tindríeu que  haver vist baixant i pujant per llocs que ni les cabres. Un altre acudit era dir-li Pericó em poses un poc de crema hidratant el entrecuix, ell contestava “antes vas a morir”. La veritat és que tenia el cul com si hagués anat a Xueca a celebrar el dia del orgull Gay.

El tros més dur és dels Alocs a Cala Calderer a Cala Barril són les 14:00 h. El sol ens castiga, la fatiga em passa factura, estic un poc merejat. Ja no se on comença la bicicleta i on acabà la persona, la motxilla em fa unes llegues els ombrós, em sembla que no duc casc, en realitat sí que el duc posat. Dies desprès de haver acabat la volta, tenia la sensació de dur el cas clavat el caparrot. En Pericó em fa fotos, no se si li vaig dir que sí em feia més fotos li ficaria la càmera allà on ha jo ma picava molt. Així com vaig poder varem arribar a Pregonda, el company xerrava amb la gent que trobem pel camí. Ens demanen  - De on veniu? De Maó! Deien nosaltres, una vegada sabien els “detalls” no so creien. Bini-mel·la, Cala Mica, platges casi desertes, a Cavalleria menjo i bec alguna cosa que em fa casi vomitar (redbull, barreta energètica i un plàtan). Quan arriben a Tirant prenc la decisió de posar peu a terra. Ningú neix per perdre però hi ha gent que esta més acostumada a la derrota. A platges de Fornells en Tiago ens treu camí, porta aigua, aigua fresca, que bona va ser! Per fi arriben a les barreres del camí que porten a la mola de fornells. Na Magda (sa dóna) ma espera, son las 18:30, 145 Km. 26 hores i 30 minuts de la meva partida, la aventura finalitzà. No vaig assolir la meta però vaig castigar el meu cos i veure que el patiment mental és molt pitjor que el físic. Tant sols vaig poder donar les gracies a nen Pedro i en Tiago ( i una cervesa per en Pericó)

Haurà un pròxim intent? No ho se, estaria bé intentà  fer-la amb 2 o 3 amics més.                                                                                          



1 comentario:

  1. Fantastic com sempre, fantastic.
    Per sa proxima vegada si yo te seveig com amic estare encantad d'acompanyarte .
    Per cert m'he pixat de riure amb es tros que xerres de yo , mai m'eges pensat lo que anaves a fer.

    ResponderEliminar