El
tiempo es el mejor autor: siempre encuentra un final perfecto.
CAPÌTOL VINT-I-CINC (últim) TENÍEM VINT ANYS.
Havia acabat el servei militar obligatori, tocava ara
tornar a la rutina de la vida civil. Els matins ja no em fic el uniforme, l’he
canviat per la roba de treball, enlloc de pudor a tigre, per l’olor de fusta. Tornar veure el mico,
“na xita, capítol 15” Un dia contaré unes quantes anècdotes d’ella, quina mala
p...
Tot semblava normal, la gent et demanava com havia anat
la mili, jo sempre deia ‘’de Puta mare”. Ara vist amb la perspectiva que et
dóna el temps, no em sembla que estigués tant bé. No estic orgullós del que
vaig fer, però va passar i ho tinc assumit.
En aquells dies tota la meva idea era fer feina de
dilluns a divendres i el cap de setmana agafar un bon gat. Hi havia un problema,
quan bevia poquet em posava alegre i simpàtic, però quan feia llarg em posava
violent i toca-collons. Cada berbena, festes de poble, era un possible camp de
batalla. Després de 10 cerveses i 15 pomades, una mala mirada, una empenta ja
era motiu de conflicte. On hi havia gresca, jo hi era prop, per posar “pau”. La
violència és atractiva, contagiosa, produeix una espècie d’èbria boixa, punys i alcohol són una mala combinació. Vaig
acariciar unes quantes cares, però també em van posar algun ull negre. Les
persones que em veien solien tenir dos sentiments, primer de llàstima. “Pobret
com va de malament” el segon de por, sembla que quan tinc ganes de baralla són
molt malcriat. Fins arribar a les festes de Gràcia de 1987, allà vaig tocar
fons. No me’n record de casi res, va ser
una borratxera brutal. Per un carreró, rojava de manera convulsiva, aquell cop
hi havia alguna cosa diferent, vomitava sang, la sang brollava per la boca, em
vaig retgirar, açò no era gaire bo. Visites el metge, anàlisis i proves, tot
estava bé, au! Com un cavall, joder! Tenia vint anys! Sembla que amb l’esforç
de gitar em vaig trencar una veneta.
Parlant amb la meva doctora de capçalera, na Pilar Juan
(En pau descansi, un puta càncer de pit se la va emportar molt jove) comentava
que el meu mal no era físic, sinó psicològic, ella em deia que anar aquest
ritme, més prest que tard tindria problemes de salut, açò si no patia algun
accident abans. El millor era passar pàgina, podria treure coses bones de les
experiències viscudes, mirar el futur amb més il·lusió que mai.
Així que era l’hora de ser bon al·lot, fer feina, anar
jugar futbol amb les amics de sempre, fotre mà a l’al·lota i començar a
replegar per casar (Encara no sé que va en veure).
Unes setmanes després a la feina, l’amo em va demanar si
podia anar a cobrar unes factures al quarter de Santiago. Sabia perfectament on
havia d’anar, m’agradava la idea de tornar per allà. Aquella maleïda porta d’entrada
ja no m’acollonia, em vaig penjar a la camisa una targeta que deia “visitante
civil” Va ser una sorpresa agradable per a la majoria de “mandos”que em vaig trobar em van saludar
amb cordialitat. Era una sensació estranya, tornar a un lloc on ho havia passat
bé i malament a la vegada, m’havia fet adult a cops de cruel realitat. Em feia
gràcia veure pel quarter, companys de promoció, açò per culpa d’haver anat
voluntari el servei militar, havien de fer 4 mesos més que els “forçats”. Els
camarades no els hi feia cap gràcia veurem vestit de carrer i amb els cabells
llargs (Sí, tenia cabells!) Estaven més cremats que la pala d’un pizzer.
En Joan Cardona Piris el primer de la dreta
Quan vaig sortir de cobrar les factures i anava per
l’acera del quarter de camí a l’Explanada. Una moto de gran cilindrada és va aturar
al meu costat, una veu em va cridar de dins el casc. –“Què passa tio!” No sabia
qui era, fins que es va llevar el casc, era en Piris, un jove de Sant Lluís del
reemplaço d’octubre, que era manobre i estava de permís. No feia ni un minut
que parlavem i va sortir el caporal de la guàrdia, ens va dir que allà no
podiem aturar-nos. El motorista em va dir –“Pujar Vicent anem a fer una
volta!”. Jo anava de feina, però no passaria res per una estoneta. Em vaig
eixancar damunt aquella màquina i amb un lleuger cop de braó, varem sortir com
un coet, en pocs minuts erem a Sant Lluís. Els ulls em ploraven i tenia la cara
gelada, en Joan em va dir –“Que t’ha semblat ‘’guai’’, eh!” Jo no podia dir res
més que “cony, cony”. De tornada a Maó, vaig intentar veure la carretera i el
comptaquilòmetres, aquell dia vaig descobrir de primera mà l’efecte túnel, la
velocitat no baixa de 100 km i puntes de 150 km. Quan vaig posar peu aterra les
cames em feien figa, tremolava però era un soldat d’infanteria, dur de pelar. Li
vaig comentar – “Estat molt fort!” casi em cac als pantalons, li vaig dir –“Piris,
vés molt viu amb la moto!” El motor fotia un rebato que casi no podia escoltar
el que em va contestar, una cosa semblant –“Tranqui company, jo control!” i
fent un mig cavallet va sortir com un llamp però encara va tenir temps de fotre un bel –“ADEU
BANDARRA!”
Aquell jovenot sant lluisser, en Joan Cardona Piris de 18
anyets va morir el dia 20 de desembre de 1987 de tornada a casa, en Joan es va estavellar
amb la seva estimada moto contra un cotxe que sortia de la casa quarter de la
guàrdia civil. El xoc va ser tant bestial que el cos d’en Piris va anar caure
davant una fàbrica de material de construcció, Ca’n Moxineta, a 200 mts. La
meva esperança era que el transpàs de la vida a la mort, fós casi instantània i
no patigués.
Us faré una comparació, uns anys després, em faltava un
mes per casar-me. Sortia de la feina un divendres migdia cap a dinar, amb una
moto de petita cilindrada. Una Puch Magnun de 49 c.c., vamos una merda de moto,
gas baix, no passava dels 30 km/h. Circulava per l’Avinguda central del polígon
industrial de Maó, sense casc ni papers i l’únic pensament era d’anar comprar una
corbata per anar a novies en sol dema. Fins que vaig arribar a una cruïlla de
carrers, on una jove professora d’Alaior
tenia molta frisera i no va fer stop. La gran hòstia, vaig volar una vintena de
metres, els que diuen que en dècimes de segons
tota la vida et passa pel davant, és cert. Quan vaig aterrar em vaig
copejar el cap i em vaig trencar la clavícula esquerra. Vaig perdre
temporalment la memòria, el cas és que una vegada començava a recobrar els records,
alhora va venir el dolor però açò vull pensar que el bon al·lot d’en Joan Piris
no va sofrir.
Pensava que ja havia deixat enrere aquella desagradable
sensació d’impotència per la pèrdua d’un company però el funeral va ser tota
una mostra de dol de tot el poble. La església era plena, uns quants vam seguir
la cerimònia des del carrer. No feia fred però la humitat és clavava dins els óssos,
una bufada de vent va alçar unes fulles seques, els que eren de fora vam mirar
però ningú va dir res. Una altre família destrossada pel dolor, ulls entelats,
mirades perdudes, preguntes sense resposta. Com un mal son, una vegada més
uniformes militars, cares conegudes i molt series. Allò no s’acabaria mai? Per
desgracia una llarga llista de coneguts i amics en marxat, accidents, drogues,
malalties, fins i tot suïcidis.
Aquell Nadal em vaig agafar una borratxera de les
grosses, que va acabar amb una baralla,que rar, en la qual me’n vaig emportar
una pallissa memorable. L’endemà em vaig aixecar fet pols, el meu pare em va
demanar –“Què, t’has tornat a envestir amb sa porta?” Jo no sabia que dir, el
cap no em raonava –“sí, sa porta no estava ben tancada” quina bestiesa. Ell em
va mirar de dalt a baix i amb un somriure –“Quin fuster més flac!”
Una vegada dins el bany, em vaig veure reflexat al
mirall. No coneixia aquell rostre desfigurat, amb un ull a fer punyetes i cops
per tota la cara. La imatge d’infant havia desaparegut i amb ella la pubertat,
era un home adult, quina porqueria d’home,
havia tocat fons.
Faré una confessió, no ho he contat a ningú, per si de
cas em deien lligat, ara ja sé que estic tocat del bolet. Un dia tornava a casa
després d’una esgotadora sortida en bicicleta de muntanya amb els companys
“Darrer que tanqui” Anava per una carretera i com un llamp em va passar una
moto de gran cilindrada, molt a prop, casi fregant. No sé si va ser la renou
del motor, el vent i la meva cansada imaginació, em va sembla sentir
–“BRRR,ADEUBANDARRERRRR!” No vaig poder més que fer un bot al passat i recordar
aquells dies de joventut. Encara avui els ulls se m’omplen de llàgrimes, sempre
recordaré aquells companys que van morir tant joves. Quants de somnis,
il·lusions i projectes trencats mentre algú els recordi no moriran mai.
No m’agradaria acabar la sèrie de manera tant trista,
però la història va ser així. Em puc imaginar els dos companys arribant a les
portes del cel i Sant Pere els demana perquè voleu entrar el paradís. Ells amb
un bon somriure li dirien, -“Nosaltres venim d’inspecció, a veure les
instal·lacions, ja venim del paradís, SOM MENORQUINS, on teniu es gin?
FI?
No hay comentarios:
Publicar un comentario