sábado, 26 de noviembre de 2011

LA HISTORIA DE LA MEVA MILI


La muerte sólo tiene importancia en la medida en que nos hace reflexionar sobre el valor de la vida.



André Malraux (1901-1976) Novelista y político francés.

 


CAPÍTOL VINT-I-QUATRE  (penúltim)


UNA BALA AMB UN NOM

Quin dia més polit què fa! Divendres 22 de maig de 1987, el meu darrer dia com soldat, demà entrego la roba i per fi tindre la desitjada blanca (Cartilla del servei militar) . Quina festassa feren! Nedaren en cervesa! La quinta del juny del 86, som a hores de ser història.

Me’n vaig a peu, avui fa ganes caminar, ufanós marxo amb un xiulet els llavis i per dintre cant una cançó d’un grup de peluts (Vamos muy bien, borrachos como cubas y que aun nos mantenemos en pie y no pararemos hasta no poder ver...) El sol tímid començar a sortir.

El soldat de guàrdia a la porta, n’hi ma mira, el suboficial parla pel telèfon i amb la mà em fa que passi a dins. Hi ha alguna cosa que no va bé, hi ha tensió en el cos de guàrdia, cares llargues, no hi ha burles ni xauxa. Trull de oficials que pugen els escalons de dos en dos que porten a les oficines, què estrany! Aquesta gent no surt del bar abans de les 9h. De camí  a la companyia em trop un company destinat a la “lavanderia”  en Lin de “can 29” tot nerviós hem demana –“Que ho saps, t’has entemut?” –“S’hi se què? Em va amollar –“En Nico és mort!” La presencia d’uns caps el van fer callar, atemorit i marxa corre’ns. Vaig pensar que si era una broma no li veia la gràcia, per desgracia era de veritat.

Aparti d’era intentaré narrà uns fets que em va deixà una marca per sempre a la memòria, amb el màxim de respecte, tendresa i delicadesa, sempre des de el meu punt de vista. El destí va voler que la nostre sortida del exercit fos de manera traumàtica.

Els fets van succeir el dijous 21 de maig a les 8:45. Nico Moll caporal de primera, amb companyia d’un altre caporal de primera, però de la policia militar (El seu nom estat esborrat de la meva memòria) Els dos estaven de servei, eren a una petita cantina que hi havia els quarter de l’esplanada de Maó, al darrera del monòlit els caiguts. No ser quin dels dos, havia rebut una pistola nova i la estaven manipulat. Aquí ens agrada les armes de foc, les observen, les toquen, son aparells de dissuasió i de matar.

Poca gent sap que va passar realment, jo he fet anar la imaginació amb les pistes que vaig aconseguir. La pistola anava de la mà d’un a la mà de l’altre, la suspenia, pesa poc, és lleugera. Muntaven el arma sense carregador i apretavan el gatell i sonava un “clac”. Fins que van cometre un gran error, al posar el carregador a la pistola, un d’ells va carregar l’arma, sense ells adonar-se’n una bala va anar a la recamarà. Una sinistre ruleta russa havia començat, a les 20:50 h. La pistola carregada amb els segurs llevats era a les mans d’en Nico i la va entregar el company, amb el canó apuntant a ell. El caporal de la P.M. va empunyar l’arma, posant suaument el dit índex sobre el gatell, el que va passar desprès  no és sabrà mai, una relliscada, algú fa un soroll, un mal gest de la mà. En aquell instant el temps s’ha aturar per el caporal d’infanteria,el dit pitjar el gatell, és va sentir un”PAM” no més fort que la explosió d’un petard. La bala podria  haver nat a la traginada  ho el terra i quedar tot en un bon ensurt. Però no va ser així, malauradament va ser un tret el rostre del pobre Nico, el cos va caure, feixuc entre les taules. És van viure moments de desconcert, jo no contaré detalls escabrosos, però se de gent que hi era i va necessitar ajuda psicològica. El diari va dir que va arribar amb un fil vida a l’hospital Verge del Toro, però no van poder fer res per salvar-li la vida.

En Nicolas Moll Riera tenia 22 anys, veí del carrer de gràcia de Maó, ens coneixíem d’abans de la mili però no més de vista. Just va tenir l’edat mínima és va allistar voluntari al exercit per intentar fer carrera militar. Tal vegada no va ser el que ell esperava ho perquè havia trobat una feina millor, de xapista, sense guàrdies ni reforços, Nadal a casa i ses festes de gràcia  de trot amb els amics, per açò havia decidit penjar les botes. La mala sort voler que fos cruel, aquella guàrdia el quarter de la explanada era un dels darrers serveis abans d’acabar com nosaltres, dia més ho menys.

Un dia abans dels fets, dimecres 20 de maig, jo sortia de la feina a les 6 h. De la tarda i vaig passa per el davant el taller de xapa i pintura on en Nico treballava les hores que tenia llibre, que encara hi és, el mig del camí de ses Vinyes. Ell era al defora, bevent un refresc, amb un mono de feina blau, amb la seva barba ben ratejada, em va somriure i en va demana –“Què fas tu per aquí?” Vam xerrar una mica, de la feina, del fi de la mili, del sopar de dissabte –“Quin bordell que farem!” Aquelles van ser les darreres paraules que vam creua.

Una gran desolació ens va embargar, en espacial els menorquins i concretament els seus companys més pròxims. El meu amic de Ciutadella en Gaspar Aguiló, una gran persona plena de humanitat, estava desfet. Havien fet una bona amistat, feien feina junts a la oficina del magatzem no hi havia consol possible. Aquell darrere dia no hi va ver festa a la cantina, em vaig passar hores vagant pel quarter amb la mirada perduda, em vaig acomiada dels pocs companys que quedaven per marxa a diferents recons de la peninsula.Com s’hi un guionista malvat hagués escrit un mal final del nostre final del servei militar. Els menorquins tenien que entregar la roba i recollir la cartilla militar (la blanca) el dissabte a la 1 hores, a la mateixa hora del funeral del nostre company  ens varen negar en rodó, seria el darrer dia vestits de militars, volien donar el condol a la família com últim servei.

Dissabte a la 1 hores en punt una representació voluntària de soldats varen anar a la missa. Veure els pares, germans la família i amics enfonsats per aquella desgracià, ens va deixar molt tocats. Van lluir el uniforme com mai, però una vegada finalitzada la cerimònia la roba militar em cremava, estava cansat, molt cansat. No me’n record s’hi vaig tornar la roba el mateix dissabte ho el dilluns, tan sa val.

Hi va ver una investigació oficial del accident, van aparta del servi una temporada el altre implicat. Però els militars son uns mestres tirant terra damunt de assumptes que no els s’hi agraden. El temps passarà i la memòria de la gent és fràgil, oblidadissa, però no de tots.

 El sopar de comiat havia quedat suspès. Però van decidir que no podien dir-nos adéu i prou , havien xalat i patit junts, tot un any, exines que el dissabte desprès van quedar per sortir.

Varen anar a un restaurant a Ciutadella, famós per fer carn a la brasa. Hi va manca gent i les cadires buides ens deien que sempre hi faltarien companys. Entre mos i glop, van recordar aquella borratxera de campionat a Palma, riure, cantar i veure, amb un simulacre inclòs de bombardeig amb llesques de pa. Una vegada acabat de sopar, van decidir anar a la discoteca més emblemàtica de Menorca “La cova d’en Xoroi”. Encara no era temporada alta, no hi havia molta gent. Però sí que havia “guiris” vaig començà a fer el millor que se fer “el ase”. Les britàniques es llevaven els sabates de taló per anar ballar, en aquell moment aprofitava per agafar-les el calçat. Anava a la barrana que separava del penya-segat i amb gestos em feia entendre. –“Ho m’ha dones un (kiss) ho llenço les sabates a la mar!”. No em va anar malament, unes quantes besades vaig aconseguir, també tinc que dir que un parell de galtades em van fer tremolar les dents. Quan els “cubates” van començar a caure pel terra i alguns tenien diferencies d’opinió amb uns fills de la gran Bretanya, més torrats que nosaltres, els més centrats van tocar retirada, de camí el port de Maó a fer la penúltima copa. Entrant dins el poble de Sant Climent un banaula angles és va botar un stop, provocant la frenada del cotxe de davant d’en Gaspar i jo anava amb el cotxe del darrera, d’en Toni Mascaro, un Seat Ronda impecable, sense tenir temps d’aturar, acabant per donar pel cul el cotxe del company, jo tenia mig cap defora, perquè m’ha dones el aire, em vaig clava una guitza al front amb el marc de la ventanilla, vaig duu la cara marcada uns quants dies. El vehicle més perjudicat  va ser el Ronda d’en Toni, llums romputs i el morro esclafat, perquè el “guirri” va volar perquè si no el pelem. Allà  és va acabar  la celebració, en sol dema em vaig despertar amb la cara inflada i una reseca terrible, aquesta escena és repetiria moltes vegades més aquell estiu.

Havia acabat la meva etapa como soldat? Jo pensava que sí, però sense jo saber-ho em veuria de militar més temps del que els papers deien.

El pròxim capítol serà el darrer amb un epíleg, no en estic orgullós del que vaig fer, va ser un tems de alcohol i violència.                                                      

domingo, 20 de noviembre de 2011

HISTORIES DE LA MILI

Algún día en cualquier parte, en cualquier lugar indefectiblemente te encontrarás a ti mismo, y ésa, sólo ésa, puede ser la más feliz o la más amarga de tus horas.
Pablo Neruda (1904-1973) Poeta chileno.


CAPÍTOL VIN-I-TRES


ELSUSTITUD I EL ÚLTIM VIATGE DE FRANC



Primers de maig, fa una primavera magnifica, de bon matífresquet i cap a el mig dia fa una calorada. Els dies s’allarguen, el camp deMenorca explota de verdor. Les gruixudes robes cauen i les faldes s’escurcen,cuixes i escots en saluden, son un avançament d’un estiu molt calent.

Hi ha poca feina per fer, un dia estava tan avorrit quedesprès de passar llista em vaig allargar a un camarot reservat als caporals.De tot d’una vaig pensar en descansar una hora, uns quants de veterans és vanafegir. Una estona de xerrada, tan sols interrompuda pel vigilat de la porta,un bitxo espantat, -“ Ho ens deixes tranquils ho et llancen per la finestra!”Mira per on em vaig cada frit, fins les 1:45.-“ Joder quina clapada!”elscompanys de tertúlia tan bé s’havien dormit. Es final seré més vago que elsreis mags que tant sols fan feina un dia el any. Desprès d’un dia tan feixuc dela gloriosa infanteria no vaig poder anar fer feina a la tarda de lo cansat queestava de no fer res.

Com ja he contat alguna vegada la meva “oficina” era lataula dels gastadors, autèntic cor del quarter. Per allà passava tothom,oficials i suboficials, tenien la costum de deixar la gorra damunt la taula.Arribava a ver una bona col·lecció detotes graduacions, entre elles la meva. Un dia sense voler, em vaig equivocarde beca. Quan baixava les escales de les oficines, em vaig creua amb un soldatdels nous i em va saludar militarment. Em va fer gràcia, vaig pensar que haviareconegut la meva superioritat com veterà. Una vegada el cos de guàrdia lessalutacions van seguir. Quina cosa més estranya, seria una broma? De camí a lacompanyia tot bitxo vivent em clavava un bon saludo, fins que em vaig anar atrobar un sergent que havia tingut a la 3ª companyia.

-“¡Hombre goñalons, ja te han ascendido! Senyalat lagorra, m’ha la vaig llevar i descobrir el marró. Aquell capell tenia duesestrelles de sis puntes, era d’un tinent. La vaig tornar el seu lloc avanç queel autèntic propietari la notes a faltar. Per uns minuts vaig ser el tinentGoñalons “ per cagar-te”.

Començar haver-hi rumors sobre el nostre llicenciament ijo sense substitut. Fins un matí em va crida el meu cap, el tinent “V”.

-“Ves a la 2ª companyia i demana per aquest soldat ivenir-ho tot dos aquí”. Quina emoció, el meu propi “machaca”. Arribo al patíd’armes “reputes” tota la segona companyia formada i equipada per anar fer “laguerra” per Sant Isidre. Em present el càpita i li entrego el paper, me’l agafade manera aspre, el llegeix i crida el nom, un “presente” sona atemorit, en migde les files de soldats. El càpita el fa sortir i que marxi en jo, amb veu altai autoritària ens diu –“Però no pierdas ni un minuto, te esperamos paramarchar”. Se’l notava emprenyat per haver desbaratat els seus plans, açò dedestorbar som únic.

De camí cap a les oficines,li faig un ràpidinterrogatori. Aquell jove era un poc baixet i magre com una canya de pescar.Esta retgirat, no sap on anem i que passa. Jo li faig un resum amb queconsisteix ser estafeta militar, el bitxo al·lucinar i no acabar de creure res.El tinent “V” fa les mateixes preguntes que em va fer ha jo nou mesos endarrere.De tornada el escamot de fusellers, li coment que ja n’hi quedar poc de“Rambo-boy” perquè t’he tocat la loteria “xaval”.

Un parell de dies desprès era traslladat a la nostrecompanyia, tinc que reconeixia que no m’han record del seu nom, li posaré“Pere” era ciutadallenc, de tot d’una em va sembla tímid. Era hora de donar unsconsells, s’hi ets aturat sense caràcter ho passares malament, però si ets unpoc espavilat post treure un bon profit de la mili.

Amb un parell de dies de presentar-lo per els llocs méshabituals i replegar comandes, era hora de agafar l’avió per anar a Palma. Peròabans van tenir que apunta un encàrrec singular. El meu estimat company en ToniMascaro, volia que li portéssim una pesa de llenceria per la seva al·lota. Elnou és va negar en un principi a fer la compra, amb unes paraules de ànim vacanvia d’idea –“Val més que m’ho portis si no anares de cap el lloc comú”

Al dia següent agafaven el primer vol a Mallorca, elcuriós del cas és que els dos estaven il·lusionats per ser el meu darrer i elseu primer viatge. En “Pere” era un al·lot de lo més eixerit i de la sevainicial timidesa va donar pas ha un pintà de no donar-li l’esquena. Mentrevolaven vaig intentar mostrar-li tot el que s’havia i prevenir-lo de possiblesproblemes. Una vegada ja ha Palma, van anar fer la roda de presentació, totllocs militars i uns quants de recons pintorescos de la capital. Abans de anardinar varen passatge per la via sindicat i al passar pel davant d’una botiga deroba interior, ara voren com se’n desfà. –“Vingués Pere cap a dintre!”–“Hòsties no m’ho fais açò Vicent!” –“Tu no has vist en Toni emprenyat? Jo sí icreu-me no té agradarà!

Rondinant el vaig fer entra, una jove dependenta ens vadespatxa. Amb molta simpatia ens va demanar que volien, el bitxo li va amollar–“Volen un body ben xulo! Cony amb el tímid, prest van venir dues joves més,fent rol·ló. En Pere tenia una gràcia especial que feia riure a les dependentes.Elles volien saber la talla de la xicota, cosa que desconeixem, ara bé lo bo,elles volien que passessin al darrera de la botiga per fer-nos un pas privat dellenceria, no m’ho podia creure. Però aquell dia el dimoniet interior dormia,la oferta era de lo més tantadora, tenien el temps just, desprès em va sabregreu, que estaven de bones aquells femelles. Totes ses dijades son perdudes.

En aquell moment em vaig donar comte que el meu arreuseria un bon estafeta i sabria en desfer-se, era molt espavilat. Un quantsd’encàrrecs més a dinar, una de les darrers anècdotes a Palma va ser trobar-nosunes típiques gitanes que volien dir-nosel futur.-“¡Mira que guapos los pallos, vamos a leeros la buenaventura!” –“Nogracies señoras!” –“¡ venga pallos no seais desaborios! Ja fart de que ensmolestessin –“¡ Dejenos en paz coño! La gitana més vella em va mira i moltseria em va dir –“Ojala te entre lo que le entro a mi abuela! El que me faltavauna maledicció gitana, intrigat li vaig demana –“¡ I que le entro a su abuela!”mentre em feia un tall de mànigues em va crida –“¡Pues el cipote de mi abuelo,jilipollas!”

En Pere tenia família per allà i seria la seva base deoperacions. A més jo tenia que acomiadar-me dels meus amics els estudiants d’informàtica. Vaig ser rebut ambcordialitat i bon rollo -“Vine queprepararen el dinar!” Jo pensava és qui toqui una casolà li tall la ma, però novolia molestar-los tenia preparada una petita sorpresa.-“ Al·lots avui nocuina-ho, us convit a fer un mos aquí a prop, no ho vaig tenir que dir-les duesvegades. Van anar fer un plat combinat, fins dalt de colesterol ous, patatesfregides, croquetes, hamburgueses i salsitxes amb unes cerveses. Varen contaranècdotes i van fer pinya, els s’hi vaig agraí la seva hospitalitat. Quan vanacabar el menjar, ells van marxa el institut i jo ha cercar en Pere.

Aquell parell en Nando “Heavy” i en Tiago “Classic”els hiha succeït de tot, bo i dolent. Però 25 anys desprès encara som bons amics,tenen una salut de ferro, una bona feina i un caramull de fills pel que lluita.

I què va passar amb el ciuró? Ells en van dir que allà vaquedar com un homenatge a tots el seus camarades devorats , quins guarros!

Desprès de divuit viatges i mil aventures eral’hora del adéu. De camí a Menorca vaig fer entrega de la carpeta de estafeta el successor. Jo ja era el passat, quina felicitat.

Vaig tenir la sort de ser el primer en el quarter, ensaber el dia exacte del llicenciament,al intercepta un document que anava el govern militar, quin espia més bo hagués estat. Amb una gran lògica, primer elscanaris un dia desprès els gallecs, em sol dema, andalusos i extremenys, la resta un dia desprès i els darrers nosaltres. Quina festa anaven a fer per el nostre llicenciament, cremaren l’illa, per desgracia un fet marcaria de manera tràgica el fi de la mili.

domingo, 6 de noviembre de 2011

CAPÍTOL VINT-I-DOS


Las bromas son como la sal: se deben usar con gran precaución.



Juvenal (67-127) Poeta satírico romano.

 

          Antiga garita del quarter de Santiago, Maó. Ja destruida

CAPÍTOL VINT-I-DOS


LA ARRIBADA DELS NOUS, JA N’HI QUEDAR POC.

Un poc acollonit, em present el quarter, amb molta cautela intent no ser vist per els comandaments. Una vegada saps que tan posat un part o dos, millor ser invisible, no cridar la atenció. Però no tinc més remei que anar donar la causa del darrer viatge, el maleït pa mallorquí. Escales per amunt, sala dels gastadors lliure, passadís a les oficines vuit, bé!. Toc la porta del comandant menjar pa, -“Adelante” entro tot decidit, merda!. El comandant i el tinent “V” estaven reunits, entrego el pa el comandant, és posar content i comenta –“Quin oli-aigua més bo em faré  i s’hi en sobre unes sopes de partera!” Jo pensava no té ofegaràs no.

El tinent “V” em diu que vaig el seu despatx que vol xerrar en jo, morta la cuca, d’aquí a la mola. Em demana explicacions damunt les queixes rebudes de Palma, jo li dic el que va passar i l’error de menysprear un caporal, per molt amic que fos era un superior meu, altre cridada del tinent d’enginyers per una comanda de piles que no era per infanteria. Esperava un càstig exemplar, ell anava remenant papers, em va dir-“Bonu, el pa és aquí i el comandant esta content, respecta els superiors i els artillers que s’espavilin, que tenen el seu propi estafeta.” Tinc una flor el cul, jo esperava unes fuetades el patí del quarter i tot gràcies el cony de pa.

Per fi! Els nous ja som aquí! Els “novatos” els que tindran que fer la nostre feina. Entre ells el meu substitut, qui serà el afortunat? Quines cares de retgiró estan cagats! Igual que tots quan vam arribar.

No estat mai partidari de les “novatades” ha jo me’n van fer poques i de les poques no van ser cruels. Però unes brometes simpàtiques, no fèiem cap mal, era una manera de dir qui manava per allà. Una d’aquelles bromes que record, era dir-li a un “bitxo” que anés a la cuina i demanes els cuiners la maquina de pelar gambes. Com tots estaven compixats i sabien que dir. Els de la cuina li deien el nou, si era per fer a la planxa o per fer una paella, com no ho sabia tornava pujar a la companyia,  ens demanava de quina manera volíem fer les gambes. Nosaltres fèiem una farsa de discussió , gambes a la planxa sí, gambes per paella no! Tornar cap a baix, tot feliç li tornar demanar els de la cuina –“Gambas a la plancha!” Aquells pollastres li demanaven –“¡Para langostinos o gamba normal!” Ja en la mosca darrera la orella tornava pujar. Nosaltres molt seriosos li cridaven –“Grosses, per fer a la planxa, grosses bitxarraco!”. Camí per a baix, els de la cuina casi no podien més i s’aguantaven la rialla –“Pues los langostinos a la plancha se hacen con aquella maquina” Era la maquina de tallar l’embotit, que pesava un plom. Així com va poder va pujar aquella maquinota a la companyia, quan va entrar per la porta, nosaltres ens tiraven pel terra de riure, ens pixàvem!  Una vegada recuperats de la brometa, li tocava tornar la maquina a la cuina, desprès eren els de la cuina, que se’n fotien d’aquell mesquinet, més d’un és de via hernia.

Tothom tenia un substitut per ensenyar i torturar un poquet, menys jo. Som a mitjans d’abril em quedar poc més d’un mes de mili, i no hi ha recanvi de estafeta, més ben igual.

Els viatges van anar passant, de verdes i madures. Jo pensava que ja ho havia vist  i transportat de tot, però encara tindria alguna sorpresa. Un matí em va crida el numero dos del quarter, un tinent coronell, era menorquí. Com era normal volia una cosa que no tenia res que veure en lo militar. Volia que li portes una peça especial per cosir cuiro, em va donar tot ben aclarit, direcció i doblers. Com lo de viatge de franc a palma tenia els dies comtats, jo i els companys intentaven treure el màxim de profit. Portava totes les ofertes de les grans superfícies, la vaixella que empraven quan em vaig casar era d’una oferta mallorquina.

De matinada el aeroport de Sant Joan son freds, però quan el sol surt comença a fer caloreta, la primavera ja em frega amb calidesa.

Com un robot, vaig fent les comandes oficials i de pesada les extraoficials. Hi havia un lloc a la avinguda de Roma que era el servei cartogràfic del exèrcit. Allà venien els mapes militars, lògicament els de Menorca. Els mapes del exèrcit tenien detalls que els turístics no portaven. En vaig portar per casi tots els companys militars o no, eren molt barats i em van servir per fer excursions per tota l’illa.

Una anècdota d’aquell viatge, va ser anar a la residencia d’oficials,  enes “Fortí” molt a prop del antic camp de futbol del Mallorca “El Lluís Sitjar”. Tenia  que donar uns documents a una jove estudiant, filla d’un oficial. Hi havia un recepció amb dos joves soldats vestits de cambrers. Em vaig presenta con estafeta militar i vaig demanar per la jove. Entre ells rèiem i parlen d’una manera sospitosa –“Es la rubia del lunar en el culo” el company li va replicar –“No es la morenita de las tetas grandes” Com la gent és marca moltes medalles i no les vaig fer massa cas aquell parell de filibusters. El cap d’uns minuts apareixia una jove rossa, alta i ulls verds molt guapa, la tenia vista per Maó. Vaig donar els papers i em va regalar un somriure lluminós i es va anar. Quan va passar pel davant del taulell, va llançà  una mirada de desig i de manera molt femenina fica la llarga cabellera cap a el darrera, amb unes bones remenades de cul, pujar unes escales que portaven  a les habitacions i la van pedrer de vista. Un dels joves li va dir el altre –“Ves como era la rubia del lunar”. Amb un poc d’enveja masculina vaig dir-les –“Sois uns aprovechados” El més vetaran em va dir –“ Tranqui tronco, no hay amor, yo tengo novia en casa, esto es un servicio más, como una guardia,¡ con el fusil bien firme ja, ja,ja!” Altre va tancar el comentari –“¡Ademas, a esta es una cachoda!  Me’n vaig anar més calent que la planxa d’un sastre, allò devia ser Sodoma  i Gomorra. Vaig tornar a veure aquella “estudiant” un parell de vegades més per Maó. Quan la veia no podia més que pensar, amb lo malament que ho havia passat a Palma aquella jove en mig de tants de “fusells”. Crec que és va casar amb un oficial i va marxà d’illa.

El pis dels futurs informàtics tot anava igual, un poc cansats, però amb ganes d’acabar els estudis allà pel juny i tornar a casa per fer feina, encara que ells no ho saben amb un gran futur pel davant. Jo tenia una feina pendent, la neteja de la cuina, fins i tot havia portat una espàtula de la feina per llevar la porqueria del terra. El cap d’una estona de estar de genolls i fer reguinyols de greix mesclats amb paper d’ordinador  amb la espàtula. Vaig pensar, qui ma cridat a fer aquesta feinada, quan vaig intentar a xica, no podia m’havia quedat ferrat com un retolí sobre visc. Me cagó en tot! con me’n brutat, el pantalons i no tinc recanvi, en aquell moment em va sembla sentir una dèbil rialla ji, ji , ji... No podia ser, era sol el pis! A fer punyetes me’n vaig anar  a fer una volta pel barrí.

En sol dema agafava el penúltim avio com estafeta militar .El viatge  havia anat més o menys tranquil, fins arribar a Menorca. Colca “despistat” dels maleters de Palma m’ha va extraviat  la bossa amb la majoria de comandes, entre elles la pesa de la màquina de cosí. Jo sempre tenia una bossa de deport un poc més petita, on portava els coses més importants i delicades, no la amollava mai, per si de cas!

Ara veure’n con s’ho agafar el peix gros. De manera molt militar l’hi vaig contar la pèrdua de la maleta amb la seva comanda. Sense dubta ni un segon agafar el telèfon i demana línia amb la oficina de reclamacions de aviaco. El que va tenir que sentir el operari de la companyia aèria va ser tota una reclamació. El tinent coronell els s’hi va dir de tot, insults i amenaces brollaven per la seva  boca “ Ha grito pelao” Jo estava bocabadat, menys mal que no era jo qui patia aquell arrambatge. Va penjar el telèfon i molt tranquil em va dir que just m’ha tornessin la bossa l’hi portes  la pesa, a casa seva fos la hora que fos. Quan el que mana no esta per orgues, val més dir amen, en va aquest cas “a la orden” i  que corri el aire.

A les 5 de la tarda tocaven el timbre de casa, un home de la companyia aèria, em tornava la bossa extraviada. Torna-hi a posar la roba de soldat, mitja hora desprès tocava la porta del cap. Em va obri en batin i sabatilles, em vaig quadra “ A la orden mi Teniente Coronel, su pedido” Li vaig entregar una petita capsa, un gruny va sortir de la seva boca i la porta és va tanca amb una sonora portada. Com tots els col·lectius hi ha de tot, però que especials i rars eren alguns d’aquells personatges. Personalment ja havia vist de tot i me era igual, d’aquí tres setmanes els tindria que llepar el cul uns altres.