ENRIQUE JARDIEL PONCELA (1901-1952) ESCRITOR
En marc Vives el carter i en Vicent el estefeta
CAPÍTOL VINT-I-UN
EL PA MALLORQUÍ MÉS CAR DE LA HISTÒRIA.
Com una papallona tafanera anava donat voltes pel
quarter. De la companyia, a veure les manobres, amb un bot el magatzem, un poc
de tertúlia i em tur a fer una visita els carters. En Marc i el meu futur
cunyat, quin parell! Com en Marc és més veterà i sempre que pot se’n va a fora
de la caserna. La feina més feixuga la fa en Sito, no pensa-ho que era una
feina dura, quatre paquets i un sac de cartes. Aprofiten per anar junts el
govern militar i de camí veure mostradors, amb els mans dins les butxaques,
cosa totalment prohibida per la disciplina militar. Una parella de policies
militars ens crida per recriminar la nostre actitud poc castrense. Ens lliura’n
d’un part per conducte inapropiada, perquè conec el p.m., però uns dies més
tard el carter (cunyat) seria enxampat en les mans dins les butxaques per un alferes dins el quarter, el càstig va
ser que tenia que dur els butxaques plenes d’arena i cosides, quin bitxarraco!
Un matí que era per la sala dels gastadors, un comandant
és va atracar i em va demanar una comanda de Palma. No m’ho podia creure, volia
una pesa de pa mallorquí. No ser perquè li vaig dir que no podia dur-li, quina
forma de tirar els doblers i fer-me perdrà el temps. Amb un gest de
contrarietat va marxà i jo innocent em pensava que li havia fet la punyeta a un
comandant . Mai diguis que no a un peix gros, no accepten una negativa i menys
d’un soldat ras. El cap d’una estona, jo estava en plena discussió filosòfica
amb els “xispes” electricistes. Sí el “tanga” tindria futur com peça de roba
d’us diari de les dones. Quan per megafonia del quarter van dir –“El soldado
Vicente Goñalons presentese urgentemente en la oficina de habilitación” No era
bo sentir el teu nom els quatre vents i l’afegitó d’ urgentment, posava una nota
de frissar que té follarem viu, ja tenia experiència amb la megafonia “capítols
anteriors”.
El meu cap, el tinent “V” estava empipat, el peixot
s’havia queixat de la meva negativa de dur-li el pa de pagès de Mallorca.-“Ets
un babau, què no torní a passar, ara mateix trauràs un passatge i marxaràs a
Palma hi ha més tu pagares el cony de pa!”. –“Ala orden mi teniente”. Així idò!
Cap a “aviaco” a la plaça esplanada , actualment hi ha un “burguer king”
Com vaig tenir que marxà hora per hora, tan sols tindria
xofer un dia. Aquesta vegada no tenia el mallorquí, si no un foraster un “moro”
que no li agradava les illes i
depreciava els “polacos” . Però si havia una cosa que li agradava de
Mallorca, les femelles. Per aquella boca sortia foc, no era massa fi, una de
les animalades que deia a les noies –“ Quisiera ser pirata, no por el oro o la
plata sino por tu tesoro entre las
patas”. Jo li vaig demana si aquella tàctica li funciona. Ell en gran orgull en
va dir que sí, quan més groller millor, em va reconeixia que no era molt guapo
però tenia un canó en mig de les cames. Aquell element era del sud de la
península, molt rural i les poques noies que hi havia tenien una sola cella i
era més fàcil saltà per sobre d’elles que donar-les la volta. Per ell Mallorca era
el paradís dels musclos, quin fantasma!
Tinc que anar el parc d’automòbils per uns recanvis, poc em pensava el que m’ha
esperava. En el cos de guàrdia, quan dic qui soc, el caporal de guàrdia em diu
–“Hombre el estafeta de infanteria de Menorca, te estan esperando” Collons que
famós que som! El qui em volia veure era un tal
“Teniente del Castillo” Que deu voler, no es temps de loteries?
Demano permís per entra a la oficina, em mira de cap a
peus i em crida –“¡PONGASE FIRMES DELANTE DE UN OFICIAL!” –“¡Pero tu que te has
creido que eres!” –“¡Eres la verguenza de la infanteria! I jo allà enravenat con un pal sense sabre el perquè d’aquell paquet. –“ ¡Tu
aspecto es el de un vagabundo, sin afeitar, te voy a meter un puro que te
acordaras de mi, toda la vida!”-“¡ Si estuvieras bajo mi mando, ya estarias en
Illetas (presó militar de Mallorca) Pero ya he hablado con tu superior, el
teniente “V”! Hòstia la que m’espera quan torni, açò si aquest no crida a la
policia militar. Amb un gest de ràbia i menyspreu em va dir que marxes de la
seva vista – “! Como yo mentere de que has menospreciado a un superior te
pegaré una patada en los huevos que te reviento!” Estava atordit de la clavada
que m’havien fetot. Però que el meu amic de tota la vida hagués donat part de
jo em feia molt de mal. M’ho tenia merescut per anar “chulo”, és final jo n’hi
havia fet tantes malifetes, que ara em tocava el rebre,ha més una cura
d’humilitat sempre et fa posar els peus a terra.
Collons quin matí!, el xofer em portar al pis dels
estudiants. De camí crida la seva poesia romàntica a tot el femellam que veu
–“¡Estas tan buena que te comia y me cosia el culo pa no cagarté!
Com vaig arribar per sorpresa, no hi havia ciurons per
dinar. Teníem espagueti, en singular, perquè era més gruixat que la corda d’un
vaixell. Una sola bossa cuinada per aquells artistes de la cuina i adéu a la
fam a Etiòpia. Un poc de salsa de tomàtic industrial i tira milles, el sofrit i un poquet de carn o tonyina no s’havia
inventat, as final enyoraré els ciurons.
Sona el telefono, demanen pel estafeta d’infanteria. El
altre banda de la línia, hi ha un altre tinent en ganes de tocar-me els
“goñalons”. Aquest és d’enginyers i de formes molt autoritàries, em ordena anar
cerca una remesa de piles, per duu a Menorca. Però la conya era que no eren per
l’infantaria sinó per la caserna d’artilleria des Castell. Delicadament vaig
dir-li que m’ha era impossible anar cerca la comanda, tenia ordres ben clares,
jo era de infanteria, que el estafeta del ramis és carregués les putes piles.
Va agafar una emprenyada i em va amenaça en tota classe de càstigs. “Pongase a
la cola mi teniante” ni torrat apareixeria pel quarter d’enginyers.
Aquella tarda vaig sortir, sols em quedar anar comprar el
pa mallorquí, quina ràbia em fa veure com tiren els diners de tots en bestieses.
Però ja tinc prou problemes, per ficar-me en pla revolucionari.
Arribo prest el pis, avui serà el dia! Entro el bany, tot
té un límit. Cerco productes de neteja, lo més potent que trop llegiu,
salfumant, amoníac i un que no se que era, però tenia una calavera a lo pirata,
segur que açò ho mata tot. Amb un fregall i força de braó, avui els s’hi farà
mal els ulls quan entrin el bany. Em va costar i esteva un poc marejat de tant
de productes químics. El lavabo tornava a lluir, reflexos de netedat, una olor
un poc forta però suportable. El wàter i la banyera encara que rar, però no
estava molt brut, una passadeta i una fregada el terra. Ara pots menjar sopes
dins el bany, la cuina tindrà que esperar .
La sorpresa dels dos companys va ser relativa. Amb un poc
de sorna, van fer un ritual de lloança. –“Oh, què net!, Oh, què blanc i net!”
Els dos intrigats mirava alguna cosa del lavabo-“Què mira-ho amb tanta
atenció?” En van contestar molt seriós –“Aquí hi ha una misteriosa inscripció,
segur que és molt antiga”-“ Què putes deis?” Me vaig atracar a mirar i sí hi
havia una paraula gravada. Deia “ROCA” aquells dos, se’n fotien de jo, cabrits!.
En Marc i en Vicent 25 anys després
No hay comentarios:
Publicar un comentario