CAPÍTOL VINT

Hay dos cosas infinitas: el Universo y la estupidez humana. Y del Universo no estoy seguro.

Albetr Einstein (1879-1955) Científico alemán nacionalizado estadounidense

CAPÍTOL VINT

VETERANS (Bisagres)

Humits per sa penombra, dins una garita, el vent de tramuntana et tallava la cara. Tinc guàrdia, perquè jo el Super- estafada té un servei d’armes? Som al mes de febrer de 1987, al quarter de Santiago està casi buit. El reemplaço de febrer ha estat llicenciat , en la mala sort que hi ha unes maniobres per Zaragoza, crec. La majoria de tropa a marxat,  hi ha de fer serveis tots els que queden, els enxufats, més cuiners, cambres, fins i tot els moixos de sa  “lavandería”  teníem reforç, quina putada!

Ja sóc oficialment veterà i esperem amb ànsia la arribada dels nostres bitxos, però per açò falta més d’un mes.

La tramuntana  el camp enravena, reguitza. El seu fred ma infla les mans de sedes i endureix la pell dels peus. Duc el pijama sota l’uniforme i dos parells de calcetins ben gruixuts. Una guàrdia casi tota menorquina, del oficial Alejo, el suboficial el caporal primer Nico Moll. És una vigilància un poc més relaxada, però els llocs de control s’ha tenien que fer ben igual. Sempre et podies estalonar una miqueta a un raconet i aclucar els ulls, al final de dintre no sortiria ningú, perquè no hi havia n'hi les rates. Per la banda, el carrer no hi havia cap entusiasme per entrar a la caserna, per paga, intenta lluitar contra el vent del nord, era una causa perduda. La gent decent dorm a casa tranquils, sabent que valents soldats menorquins ,pelats de fred, vetllen per la seva seguretat. No he tingut sort en el sorteig, posàvem uns números a uns trossets de papers dins una gorra, cada soldat en agafava un paper i automàticament  ja sabia que li esperava mirant un horari. Per conèixer a una persona, tens que dormir amb ella i que et despertin a les 2:00 de la matinada per ficar-te de estaquirot, mentre del cel cau aiguaneu i la tramuntana et clava el gèlid alè al pols. D’aquells dies de guàrdies i reforços em record de que anar a cagar era tota una odissea, tres capes de roba, trinxes amb els carregadors plens de bales, la baioneta que et ficava entre les cames, el fusell que rellisca per un cantell, per fer punteria a un forat el terra, era una imatge de lo més ridícula.

No tot va ser patir fred, també va ser dies de carnaval. Els companys de Ciutadella van organitzar una de les seves temibles festes, uns quants de maonesos varen ser convidats a anar a ponent. Per no tenir que donar explicacions a casa i a l’al·lota, deia que tenia guàrdia i ens anàvem de festa, tot aclarit! Quin desastre, s’hi hagués passat alguna cosa!

Divendres capvespre partim camí de Ciutadella, deixem la roba de militar dins els nostres automòbils. Marxen  amb els cotxes dels companys de ponent i per tornar? Com deien els capellans “Deu proveirà” collons s’hi va proveir. Ja hi som, ara què fèiem? Som a la casa den Gaspar  Aguiló una de les persones més honestes i generoses que he conegut, sempre alegre, apunt per donar-te una mà  si calia. Els maonesos estaven despistats, els de casa comencen a treure cerveses. Un pillo proposa el disfressar-nos, apa som-hi! Segur que no varen ser els primers, però n’havia pocs de vestits amb mono i de mono verd militar cap. En tot el meu servei militar tan sols en vaig posar una vegada la granota de feina, per anar de carnaval a Ciutadella. Amb la cara pintada i amb el cos tebi de alcohol vam anar a rodar pel poble. Hi havia un bar crec que era es “Reno”. Ple de gent jove, ningú disfressat, menys nosaltres.

Ja he perdut el nombre de cubates consumits, que et lleven el fred i et fan fer el mico. Una jove de la meva edat, s’atraca i em donar conversa, és una al·lota guapa i agradable. La música està un poc alta i moltes coses no les sent, més igual perquè té més corbes que la pujada del toro. Tinc les neurones que piquen de mans i criden “OE, OE,OE!” el dimoniet de la inconsciència em diu a l’orella “He tio avui marcares un gol fora camp”. Tot se’n va anar  norris quan un company va passar pel nostre costat i li va dir a la jove “alerta amb aquest que és maonès” Aquella dolça i simpàtica al·lota és transforma amb una fonamentalista radical contra Maó. Em va culpar de tots els mals de la història de Ciutadella, de l’atac turc a la pèrdua de la capitalitat i la del aeroport en favor de llevant, fins i tot el descens del equip de futbol l’atlètic a regional.

Tota aquella discussió va fer que els amics de la jove s’atraquessin per voler saber que passava. Ses teia sortejant una panera de Nadal plena de bufetades i jo tenia tots els números per sortir premiat. Jo anava molt endavant i sols veia la noia parlar i gesticular i li vaig amollar amb to de gat “Nena, si mous el cul com la boca deus valer un imperi” Aquella animalada va fer riure a tots els mascles, però la jove casi se’m tirà el coll. Amb una hàbil maniobra els amics de ciutadella em van llevar del mig, abans que la cosa acabés malament.

Caminant per aclarir el cap vam anar a una discoteca per Cala Blanca. Allà en plena eufòria vaig perdre la cartera, tenia un bon problema, no pels doblers si no pels documents DNI, carnet militar, document d’estafeta i la foto de s’ al·lota.  Vaig anar a un cambrer per demanar-li  s’hi en sabia res. Aquell vespre tenia una flor al cul, algú havia trobat la cartera i la va donar al encarregat del local, no hi faltava ni un duro, en el món de la nit que casi tot val hi ha molta porqueria, jo vaig tenir sort d’un bona persona.

Toca retirada, n’hi ha de molt tocats, jo el primer. La casa d’en Gaspar era un “vomiturium” així i tot hi havia un grup d’incansables que anaven a fer una volta pel port de Ciutadella.- Què, vens Vicent? En aquell moment tenia el cap dins una ribella de plàstic perquè el wàter estava ocupat. Ells es pensaven que em quedaria tirat com uns altres companys, a més ens llevaven la granota verda amb unes sospitoses taques de colors. Però encara tenia forces i ganes per anar veure la vida nocturna del port, açò no volia dir que estigues bé.

Per no tenir problemes la norma era fàcil, fer el que feien els de casa i no anar per lliure. Aquella època té brindaven tot tipus de drogues herba, coca i cavall semblava Sant Joan. Com bevien aquells condemnats! no ser perquè la darrera copa em fa mal, en un bar vaig començar a trobar-me malament i tenir que sortir pitant  el carrer per potar. Després d’una sonora vomitada els peus d’uns desconeguts, quan vaig alçar el cap em trobava rodejat de camisetes negres amb anagrames el pit que en eren conegudes, ( AC/DC, IRON MAIDEN, KISS, METALLICA,HELLOWEEN i més) un d’ells en va cridar –“TU CABRÓ, MIRA CON MÉS DEIXAT LES SABATES” Em vaig disculpar així com vaig poder, però d’aquesta no en sortiria tan fàcilment, no podia lluitar contra ningú. Quan esperava la primera hòstia una veu em va cridar –“Ets en Vicent?” Com duia un gató de dalt de tot i amb el llum d’un focus no veia massa cosa, li vaig contesta –“No, sóc el Papa de Roma, gilipolles !”. Rialles d’aquells heavys  ciutadellencs, va resultar que un d’ells era un excompany de quan estudiava formació professional, una abraçada i una petita conversa per saber de les nostres vides més  unes disculpes per haver rojat als peus dels  seus amics.

Era l’hora de tornar a casa, eren les 5:00 del matí a la sortida de Ciutadella. Eren tres i no passava ni crist per la carretera, feia fred i estàvem cruixits, un cotxe s’aproximava en direcció Maó, tots com boixos fent ditet. El auto es va aturar, quina sort! La sorpresa va ser veure el conductor, per aquells dies el quarter de Santiago hi havia un capellà jove com s’hi estigues de pràctiques, com una caserna militar és un lloc on les ànimes corren perill de perdició i ells intentaven salvar-les, feina inútil la majoria ja estan esgarriades. Mira per on, el xofer era el punyeter capellà, què feia per allà  aquell home de Déu? Hi va ver unes quantes teories, segur que era la més simple però ens va fer xarrar. Nosaltres el vam reconèixer encara que no anava de mossèn ni de militar i casi segur ell ens va reconèixer com soldats. Com un bon pastor ens va portar fins Maó, avanç ho he comentat “Déu proveirà” Açò fa pensar? Eh!