¡Qué raro y maravilloso es ese fugaz instante en el que nos damos cuenta de que hemos descubierto un amigo!
William Rotsler (1926-1997) Escritor estadounidense.
En Nando un servido i ajupit en Oscar , de festa
CAPÍTOL CATORZÈ
LES PILES I LA MARE QUE LES VA PARI.
L’avió havia aterrat suaument, després d’uns moments de rodolar lentament per la pista semblava que s’avia aturat. La gent amb poca paciència, s’alçà sense permís. L’aparell va fer una petita frenada, provocant entre els passatgers, unes quantes empentes i ensopegades. El més curiós d’aquell incident va ser que una estrangera grassa, va quedar engrunada en enmig d’es passadís, cul per amunt i cap per avall, sense cap possibilitat de sortir tota soleta. Per la veu vaig descobrir que era alemanya, després de despotricà contra el pilot i la incompetència ibèrica. Tot es va aclarir amb un parell de minuts, això si, amb una bona suada per part de la tripulació, era un avis d’un matí força divertit.
Sense perdre un segon vaig agafar un autobús que es dirigia a Palma. Tenia una “pila” de comandes per fer, mai tan ben dit “pila” tenia que anar a la caserna d’enginyers, per replegar un encàrrec de piles, per les ràdios de campanya.
No em amoïnava gens ni mica, no podia ser molt grossa la carrega per un home sol. Però anava ben errat, quan vaig veure el que tenia que afeixugar, un pensament em va travessar el cervell. –Tio l’has cagada- Aquell munt de bateries pesaven més de 60 quilos, el meu propi pes quilo amunt quilo a baix.
Davant d’impossibilitat de transportar allò jo tot sol, vaig remugar a un subtinent, demanar-li un poc d’auxili, però aquell “xusquero” em va enviar a fer moltes punyetes. No tenia més remei que carregar damunt l’esquena i tira milles Catalina. Després de tres-cents metres de maleir la meva sort i proferir més d’una vintena de em cagú en tot, a van si estaia millor de fuseller.
Ja no podia caminar més, un cruixit en deia el sac “petate” no resistiria gaire temps més aquell maleït pes. Amb un tancar i obrir d’ulls el sac es va trencar pel cul i com una riuada van sortir totes les putes piles, que és van escampar alegrament per totes les avingudes de Palma. Vaig ser la rialla de tothom que transitava per aquell carrer. Així com vaig poder replegar totes les piles dels conyons i una botiga de queviures me va donar unes caixes de cartó per poder ficar-les a dintre. Vaig aturar un taxi, ja n’he tingut prou d’aventures per avui, a redossà i cap a dinar.
Tenia la direcció del pis on vivien els dos estudiants, es Rafal un barri a la perifèria de Palma. El taxista va arrufar el nas era un lloc un poc conflictiu, tant donar “la infanteria mai fa cul endarrere” De dia no hi havia cap problema, ara el vespre podies esta preparat per qualsevol en surt. El taxista me va clava un bon pal a la meva magre cartera. L’arribada el pis dels amics estudiants va ser tota una alegria, per fi un poc de descans i menjar.
Això si, no és van matar per ajudar-me ells esperaven dalt i jo vaig tenir que pujar dos pisos carregat com un ase. Uns moments d’alenades bronquials i una bona suada, arriba les salutacions i presentacions.
En Tiago i la seva primera bici i jo clar
Per fi coneixia el company de estudis d’en Nando el “rar” .En Nando ens presenta –Vicent , en Tiago. Quina decepció, no era un bitxo rar, un jove normal, un pentinat curt, ulleres grans i un poc gruixades un poc blanc de pell. Açò pot ser el principi de una bona amistat. En les tertúlies de després de dinar m’ha donaria que aquell estudiant era molt intel·ligent i jo un ignorant dels grans, qui diria que molts d’anys desprès aquell element que odiava fer esport seria un refent en la bicicleta de muntanya amateur i contaria amb un bon grapat d’amics i seguidors a tot Menorca. També conegut amb el alies de “peu negre” con una famosa tribu de indis americans, per la seva capacitat de orientació, però açò és una altre pel·lícula.
Però aquells dos pintes encara me tenien que donar-me el dia.
Me van demanar si tenia fam, i si tenia un talent de llop. –I dons tothom a taula, avui allà un menjar especial per tu. Hòstia que guay, què serà, un bistec en patates fregides o calamars a la romana? Doncs no, eren ciurons, ciurons bullits sense res més ni un trosset de carn,ni una mala patata, res de res. No m’agraden massa. Però com fer-los aquell menyspreu a dos Menorquins enfora de casa. Faré un esforç i em menjaré un bon platot de polits ciurons,el final per una vegada no em passaria res, em van demanar si en volia més i jo molt amablement vaig dir –No gracies, però en fan petera. La casualitat va fer que un ciuró caigués el costat dels focs de la cuina. Aquell ciuró tindria una existència molt més llarga que és seus companys.
I vosaltres es final què estudieu? En van dir - informàtica! – Hum... No se si té massa futur és massa car. Un videoclub és el que té futur i el sistema beta serà la canya. Com podeu veure tenia un bon ull per els negocis.
Una vegada van enllestir el tiberi els dos estudiants començaren a preparar els llibres per marxar a la batalla diària. Varen partir tots tres junts, uns minuts després en Nando i jo van decidir entrar a uns recreatius fer un parell de partides de futbolí i donar una pallissa a uns aliens rebels, en Tiago va seguir camí cap a la escola, el temps passa rapit quan xales amb amics. En Nando és va adonar que feia tard i va marxar a tota presa.
Una vegada els companys eren a lloc jo me’n vaig anar a fer un tomb per Palma i aclarir unes quantes comandes. Pel camí la panxa sa manifestava contra els ciurons. Aquelles llegums acabarien per donar-me una tarda de petardets i recargolins...
En diego, ull a la cicatriu de la cama.
Vaig anar el hospital militar de Palma, a visita el bo den Diego. Allà me’n don conta que soc un afortunat, aquell lloc és ple de joves mal ferits. Trop el company de Maó, sempre amb un somriure a la boca, la cama plena de ferrós que la entravessen de banda a banda. Però ell té molt bon humor, vol saber de Menorca i del quarter de Santiago. Miraves a la dreta i l’esquerra i tot eren desgracies. Hi havia un que li havia explotat una granada a la mà, un altre que una bomba de morter li va caure a prop i la ona expansiva li havia rebentat el timpà i ull dret, i molts d’accidents de cotxe i moto. Me’n vaig al pis, ja no me sembla que les piles siguin tan feixugues. Com pot ser què una persona mal ferida doni forces a un que esta bé?
Un sofà me espera, quin dia. En sol dema tornaria a Menorca en un sobrepès de piles, vindrien 16 viatges més però no tornarien enganxà en piles cabrones, encara avui quan vaig a un supermercat les veig i me’n record d’aquell dia memorable.
LES PILES I LA MARE QUE LES VA PARI.
L’avió havia aterrat suaument, després d’uns moments de rodolar lentament per la pista semblava que s’avia aturat. La gent amb poca paciència, s’alçà sense permís. L’aparell va fer una petita frenada, provocant entre els passatgers, unes quantes empentes i ensopegades. El més curiós d’aquell incident va ser que una estrangera grassa, va quedar engrunada en enmig d’es passadís, cul per amunt i cap per avall, sense cap possibilitat de sortir tota soleta. Per la veu vaig descobrir que era alemanya, després de despotricà contra el pilot i la incompetència ibèrica. Tot es va aclarir amb un parell de minuts, això si, amb una bona suada per part de la tripulació, era un avis d’un matí força divertit.
Sense perdre un segon vaig agafar un autobús que es dirigia a Palma. Tenia una “pila” de comandes per fer, mai tan ben dit “pila” tenia que anar a la caserna d’enginyers, per replegar un encàrrec de piles, per les ràdios de campanya.
No em amoïnava gens ni mica, no podia ser molt grossa la carrega per un home sol. Però anava ben errat, quan vaig veure el que tenia que afeixugar, un pensament em va travessar el cervell. –Tio l’has cagada- Aquell munt de bateries pesaven més de 60 quilos, el meu propi pes quilo amunt quilo a baix.
Davant d’impossibilitat de transportar allò jo tot sol, vaig remugar a un subtinent, demanar-li un poc d’auxili, però aquell “xusquero” em va enviar a fer moltes punyetes. No tenia més remei que carregar damunt l’esquena i tira milles Catalina. Després de tres-cents metres de maleir la meva sort i proferir més d’una vintena de em cagú en tot, a van si estaia millor de fuseller.
Ja no podia caminar més, un cruixit en deia el sac “petate” no resistiria gaire temps més aquell maleït pes. Amb un tancar i obrir d’ulls el sac es va trencar pel cul i com una riuada van sortir totes les putes piles, que és van escampar alegrament per totes les avingudes de Palma. Vaig ser la rialla de tothom que transitava per aquell carrer. Així com vaig poder replegar totes les piles dels conyons i una botiga de queviures me va donar unes caixes de cartó per poder ficar-les a dintre. Vaig aturar un taxi, ja n’he tingut prou d’aventures per avui, a redossà i cap a dinar.
Tenia la direcció del pis on vivien els dos estudiants, es Rafal un barri a la perifèria de Palma. El taxista va arrufar el nas era un lloc un poc conflictiu, tant donar “la infanteria mai fa cul endarrere” De dia no hi havia cap problema, ara el vespre podies esta preparat per qualsevol en surt. El taxista me va clava un bon pal a la meva magre cartera. L’arribada el pis dels amics estudiants va ser tota una alegria, per fi un poc de descans i menjar.
Això si, no és van matar per ajudar-me ells esperaven dalt i jo vaig tenir que pujar dos pisos carregat com un ase. Uns moments d’alenades bronquials i una bona suada, arriba les salutacions i presentacions.
En Tiago i la seva primera bici i jo clar
Per fi coneixia el company de estudis d’en Nando el “rar” .En Nando ens presenta –Vicent , en Tiago. Quina decepció, no era un bitxo rar, un jove normal, un pentinat curt, ulleres grans i un poc gruixades un poc blanc de pell. Açò pot ser el principi de una bona amistat. En les tertúlies de després de dinar m’ha donaria que aquell estudiant era molt intel·ligent i jo un ignorant dels grans, qui diria que molts d’anys desprès aquell element que odiava fer esport seria un refent en la bicicleta de muntanya amateur i contaria amb un bon grapat d’amics i seguidors a tot Menorca. També conegut amb el alies de “peu negre” con una famosa tribu de indis americans, per la seva capacitat de orientació, però açò és una altre pel·lícula.
Però aquells dos pintes encara me tenien que donar-me el dia.
Me van demanar si tenia fam, i si tenia un talent de llop. –I dons tothom a taula, avui allà un menjar especial per tu. Hòstia que guay, què serà, un bistec en patates fregides o calamars a la romana? Doncs no, eren ciurons, ciurons bullits sense res més ni un trosset de carn,ni una mala patata, res de res. No m’agraden massa. Però com fer-los aquell menyspreu a dos Menorquins enfora de casa. Faré un esforç i em menjaré un bon platot de polits ciurons,el final per una vegada no em passaria res, em van demanar si en volia més i jo molt amablement vaig dir –No gracies, però en fan petera. La casualitat va fer que un ciuró caigués el costat dels focs de la cuina. Aquell ciuró tindria una existència molt més llarga que és seus companys.
I vosaltres es final què estudieu? En van dir - informàtica! – Hum... No se si té massa futur és massa car. Un videoclub és el que té futur i el sistema beta serà la canya. Com podeu veure tenia un bon ull per els negocis.
Una vegada van enllestir el tiberi els dos estudiants començaren a preparar els llibres per marxar a la batalla diària. Varen partir tots tres junts, uns minuts després en Nando i jo van decidir entrar a uns recreatius fer un parell de partides de futbolí i donar una pallissa a uns aliens rebels, en Tiago va seguir camí cap a la escola, el temps passa rapit quan xales amb amics. En Nando és va adonar que feia tard i va marxar a tota presa.
Una vegada els companys eren a lloc jo me’n vaig anar a fer un tomb per Palma i aclarir unes quantes comandes. Pel camí la panxa sa manifestava contra els ciurons. Aquelles llegums acabarien per donar-me una tarda de petardets i recargolins...
En diego, ull a la cicatriu de la cama.
Vaig anar el hospital militar de Palma, a visita el bo den Diego. Allà me’n don conta que soc un afortunat, aquell lloc és ple de joves mal ferits. Trop el company de Maó, sempre amb un somriure a la boca, la cama plena de ferrós que la entravessen de banda a banda. Però ell té molt bon humor, vol saber de Menorca i del quarter de Santiago. Miraves a la dreta i l’esquerra i tot eren desgracies. Hi havia un que li havia explotat una granada a la mà, un altre que una bomba de morter li va caure a prop i la ona expansiva li havia rebentat el timpà i ull dret, i molts d’accidents de cotxe i moto. Me’n vaig al pis, ja no me sembla que les piles siguin tan feixugues. Com pot ser què una persona mal ferida doni forces a un que esta bé?
Un sofà me espera, quin dia. En sol dema tornaria a Menorca en un sobrepès de piles, vindrien 16 viatges més però no tornarien enganxà en piles cabrones, encara avui quan vaig a un supermercat les veig i me’n record d’aquell dia memorable.
No hay comentarios:
Publicar un comentario