domingo, 14 de agosto de 2011

ADEU BITXARRACÓ M'HAN VAIG EN AVIACO


No olvides tu historia ni tu destino.

Bob Marley (1945-1981) Músico jamaicano. En vicent i els soldats "gastadors"




CAPÍTOL TRETZÈ
ADEU BITXARRACÓ M’HAN VAIG EN AVIACO.
El primer viatge a Palma va ser ràpid, sense masses incidències. El caporal estafeta era un jove de Maó, de bon caràcter, seriós i eficient. M’ha va ensenyar els llocs més habituals de feina, casi tots per el centre de la ciutat.
Em va comenta que el lloc de estafeta era el més bo de tot Santiago, una sort, apart de quedar lliure de casi tots els serveis, podria tenir una llibertat de moviment inimaginable uns dies enrere. Però tot privilegi comporta una responsabilitat, tindria que fer i veure coses que poc o res tindrien relació en la milícia. Si sàvia jugar les meves opcions podria treure’m profit. La meva nova arma seria una llibreta, una carpeta i un bolígraf, la llibreteta de butxaca tindria que dividir-la en dos parts. Part “A” encàrrecs oficials, part “B” encàrrecs particulars. Tindria que tractar en tot tipus de militars, des de un soldat empanat que no sap on té la ma dreta fins un general que la seva preocupació era anar colcar a cavall cada matí. Tenia que esta preparat per qualsevol encàrrec per estrafolari que fos. El més collonut era anar vestit de carrer, sense el asfixiant uniforme, açò si, sols quan era de viatge. I damunt de tot dur sempre a sobre la documentació militar.
Tenia un problema, el allotjament,a can Toni no podia tornar desprès de ses animalades que vaig fer mesos en darrera, no podia torna per allà, ja havíem patit prou la meva presencia. Què fer, on anar? Mira per on ! El amic” heavy “ en Nando m’ha va donar la solució. Ell era estudiant de informàtica i tenia un pis llogat a Palma. Hi havia una petita cosa, tenia un company de estudis i de vivenda. En principi no era cap problema, però en Nando m’he deia que era una persona molt rara, amb aficions estranyes. Hòstia! Què era aquell jove? Un adorador del diable? Un traficant de nens? Un soci del betis? No! era impensable, era un “melòman” no , no és una perversió en melons! Un aficionat a la música clàssica, personalment jo no en coneixia cap. La meva imaginació esbojarrada tenia una imatge d’un monjo mesclada amb un pijo-cerebrito, prest coneixeria un seguidor d’en Mozart.
De tornada a la caserna, el reemplaço de octubre esta a punto de llicenciar-se i passen de casi tot. Ja soc el estafeta oficial i en solitari, i ara què? Lloc de feina nou, companyia nova i mal de caps nous. Apart de ser estafeta tenia la obligació de ajudar a uns soldats anomenats “gastadors” eren con uns “chicos para todo” anar cercar cafès, tirar primitives i quinieles, fer fotocopies, etc... Pujàvem unes escales i feia con un entrada gran amb una taula de fusta i cadires. Per allà dansava tots els suboficials, oficials i jefes, hi havia un curiós aparell dels anys 30, que servia per crida els gastadors, sonava un timbre i sortia un nombre, així el soldat sabia don el cridaven. El nombre més pelut era el 1, el coronell, sempre estaia amargat. Aquell home tenia un llegenda negre el darrera seu. Deien que havia anat a la famosa “división azul” a la segona guerra mundial a Rússia, que fins i tot havia estat condecorat en la emblemàtica “cruz de hierro” medalla que es donava el exercit alemany, per fets de valentia en acció de guerra. El rumor més angoixant era el suïcidi d’un fill seu allà mateix, amb la seva pròpia pistola. Aquelles parets guarden molts de secrets de dolor. Un dia en van crida a la oficina del coronell, la porta estava oberta, vaig demanar per entrar, no vaig rebre resposta, que putes jo entraré. Era una habitació gran però poc il·luminada, parets de fusta fosca, un parell de banderes, la espanyola i la del regiment, el que va crida la meva atenció van ser les fotos, amb el Rei, la més bona en el “caudillo” en Franco i hagués jurat que duia la creu de ferro posada el pit, en aquell moment va entra el comandant ajudant del coronell, m’he va fotre un puro i quan el qui mana no esta per orgues val més dir “amen” i desapareixia.
Un altre grup curiós eren els caporals primera reenganxats. Soldats que havien decidit fer carrera militar. Solien tenir mala llet, perquè estaien estancats, sense un futur gaire clar. Però s’hi sabies dur-los , no eren tan malcriats, en Agapito, Fabregues, Nico i uns quants més. En Nico Moll tindre unes línies especials el darrer capítol.
Un soldat de la companyia i amic des de la escola, en Diego valvarde va patir un accident de cotxe, per culpa d’un estúpid i sense tenir culpa ell de res. El que era una cama rompuda , per la mala sort i una seria de errors dels metges militars, deriva en que casi en l’amputació de la cama. Aquesta història es va allarga en el temps, molt d’anys desprès de finalitza el servei militar, el bo d´en Diego va portar el seu cas a la justícia i va guanyar, el que no va aconseguir va ser recuperar 20 anys de la seva vida, entra hospitals, operacions i un mal insuportable. La seva condecoració és una coixesa per tota la vida. Per desgracia el vaig tenir que visitar-lo el hospital militar de Palma.
Ho tenia tot a punt per fer el primer viatge tot solet a Palma, ni el guionista més pertorbat hagués imaginat les putades que el destí me deparava.

No hay comentarios:

Publicar un comentario